Catacrac

Cada x temps ens revisiten catacracs a la vida que ens obliguen a repensar que volem fer amb nosaltres mateixos.  N’estic ja molt farta d’aquests catacracs. Que trist és quan la nostra màxima ambició seria l’anar fent. Em  faria  d’allò més felic tenir petits projectes a l’abast  i  conèixer  amb certesa i previsió  el que vindrà durant els propers deu anys. Digueu-me avorridota, però sí. Voldria estabilitat i seguretat. Els inevitables catacracs o l’adonar-me que enmig del bosc frondós i bonicament disfressat hi havia  una trampa  malintencionada   on vaig caure, em posa de mala llet i de nou en aquest encreuament de camins.

M’agradaria creure en l’idea romàntica de que tot passa  per alguna cosa, perque  el que m'espera és millor,  però el cert és que el meu cervell racional m’evidencia que no és així, que la gent amb més desgràcies  pot acumular encara més desgràcies, una rera l’altra i que al final la vida és com és i no hi ha cap argument sòlid que faci creure que després de la tempesta surt el sol. Després de la tempesta a vegades hi ha més tempesta, pedregades, llampegades, allaus i inundacions, així de terrible, per sempre més fins que ens morim.

Només tinc clar que no  sé on vaig. No tinc ni puta idea del rumb que porta la meva vida. No tinc cap projecte ni personal ni professional, em sento tan  buida i tan  faltada de motius per fer coses que no li trobo gràcia a res.

He deixat de creure en les meves aptituds. Tenia un currículum molt “maco”, feia patxoca, pero no serveix de res.  Em falten la tira d’anys per seguir treballant però no hi ha feines  per mi, les empreses no  volen seniors ( hua hua seniors!!)

 

Quina societat de merda és aquesta on els més grans de 40 són considerats sèniors? Quina és l’edat “normal” doncs,  si els de 30 anys són encara juniors?! 

Guanyadors en maduresa

A moltes, com a mi, ens agraden els  actors que no són els típics guapos. Per exemple, tothom qui em coneix  sap que m’agrada en Hugh Laurie, i ja m’agradava quan feia l’escurçó negre.

També em va agradar en Kevin Spacy en una època passada. Però anys més tard vaig tenir un jefe que s’hi assemblava molt. Moltíssim, i em va deixar d’agradar l’actor per la proximitat com si diguessim.

Un altre actor que m’agrada és en Tim Roth que no es pot considerar una bellesa masculina standart. Sobretot a les seves primeres pel.lícules  on el seu aspecte imberbe l’obligava a representar papers secundaris de noiet  esprimatxat i simpàtic però amb  poca cosa d’atractiu, per exemple  a “Four rooms” era el  grum (botones) de l’ hotel que es tornava boig amb tot el que li feien passar. Però sobretot em va comencar a agradar quan va protagonitzar la serie “Lie to me”. La maduresa li ha anat molt bé a aquest actor i de ser un secundari graciós, ha passat a ser un home interessant i atractiu amb una personalitat que va de dins a fora i no com els bells recautxutats que tot es queda a la superficie. Un brindís per aquest senyor!

Falsos amics i/o veïns

Darrerament els polítics espanyols només fan que avisar els catalans de que la sortida d'Espanya comportaria tots els mals possibles: sortiriem de l'euro, sortiriem de la Unió Europea, sortiriem de l'Otan, ningú ens reconeixeria etc. Tot això suposadament, ens ho diuen  per un nostre bé.  A Catalunya ningú s'ho creu que ens ho diuen per un nostre bé.  Els catalans ja n'estem tips de monsergues no ens han cuidat en 300 anys d'expoli i de colonització i ara ens venen fent veure que es procupen per nosaltres i pel nostre futur. L'únic que han vigilat de prop ha estat la nostra explotació, que treballessim i generessim els diners que els seus espanyols no generen perque el tros del nostre pastis s'el repartissin entre ells.

 

Senyor Rajoy:

permetim fer-li arribar el meu parer sobre aquests avisos de fals paternalisme:

Enlloc d'amenacar amb una futura Catalunya papuslandia preocupin-se, vosté i els seus ministres, dels espanyols de veritat, procurin esbrinar i planificar de quina manera  les seves regions deficitàries s'en surtiràn quan Catalunya deixi de  contribuir "solidariament" (quin eufemisme per a l'expoli), que nosaltres els catalans ja ens  espabilarem solets perque ens vagi bé.

Salutacions cordials d'una catalana no espanyola,

Teresa

P.D. Deixi'ns votar.

 

 

El carnet

Sembla que per a treballar en institucions públiques, semi públiques o concertades si no tens el carnet malament rai.

No n'hi ha prou amb haver demostrat durant anys i panys la teva vàlua, la teva solvència com a  professional o acadèmic. Has de fer-te el carnet del club dels qui manen, (aconseguir el títol de llepaculs oficial, o d'escarbat piloter)  perque si no és així un motiu o altre es busquen per a desbancar-te.

Quan et fan fora és sempre un tràngol indescriptible. Un se sent tan abandonat, humiliat, trepitjat i menyspreuat que ni els èxits més rotunds, els anys de prestigi  i reputació acumulats, els coneixements preciosos i indiscutibles que un posseeix valen una puta merda. És com un deshauci de l'ànima.

Cap d'aquestes paraules consolen ni aporten gran cosa més que un simple desofeg. Ni el clam de la injusticia que brama al carrer per fets que ens envolten a tots dia rera dia pot contra aquesta impotència interna. Ni lleis extranyes que deixen  l'indefens més indefens encara.

La revolta és a hores d'ara massa tendra o potser ja massa passada i molts que voldriem lluitar, ni això fem, esgotats de tanta crisi, de tanta putrefacció i de tan clientel.lisme barat (I CAR!! collons, que el paguem tots) que no ens deixa acabar de consumar el veritable canvi.

Ens queda el consòl de saber que som els bons. Pobres com rates però bons.

 

Un pop

A la nova feina em sento com un pop en un garatge.  Tinc molts dubtes de si m'he equivocat o no. De fet com que no coneixia la dinàmica de l'empresa,  era impossible que m'equivoquès, més aviat seria que la realitat no era com m'esperava.

Potser és que els darrers anys he estat molt "ben acostumada". La meva feina anterior no era idil.lica però la duia molt bé. Tenia temps per acabar la feina cada dia. Hi havia coses que podien esperar l'endemà, es mantenia un ambient cortès a l'oficina preguntant els companys què tal estaven, i fins i tot podia anar a buscar un  cafè o prendre'm sencera la pausa que em corresponia.

Ara, la realitat és molt diferent, i no ho atribueixo només a que sóc nova en el lloc, ni fer un cafè puc.

Arribo 10 minuts abans i plego mitja hora més tard de l'hora de sortida, o més, cada dia. L'hora de dinar  que legalment em correspon (60min) es redueix a 20 minuts de tupper a la cuineta del despatx, per atrapar tot el que pugui.  Surto amb el cap com un bombo amb dades, informacions, clients, comandes,  trucades de comercials , emails amb comunicats  de preus i atabalament constant de coses que no entenc. Tot és important i urgent i que cal que revisi i hi emprengui alguna acció. No dono a l'abast, no m'aclareixo i no presto com sempre he fet. Amb dues setmanes que fa que hi sóc, cada divendres he sortit amb la sensació que no estic treballant bé. No sé si és que és massa feina o és que estic saturada i no absorbeixo més input. A sobre he fet algunes cagades, una de grossa, altres menys.

No m'agrada. No m'agrado allà dins.

A l'espera d'un amor i Paul Auster

 

Durant les vacances vaig llegir El cuaderno rojo de Paul Auster. És un llibret molt petit, no és una novel.la,  ni un recull de contes. És un conjunt d'històries reals que l'autor ha unit perque tenen en comú les casualitats, l'atzar i les coincidències. El llibre desprèn la idea  que de vegades el que ens sembla una  simple casualitat  està  marcada per alguna cosa trascendental molt  semblant al destí. Si llegim les claus de les nostres vides i en veiem les "pistes"  l'atzar no és tan atzar si no una cadena de fets que ens porten definitivament cap a on en realitat volem anar de debó. Entre les anècdotes que explica hi  ha la historia d'un amic d'Auster que feia mots anys que estava sense parella després d'haver-se divorciat. L'amic no havia trobat ningú  que li fes el pes tot i haver tingut moltes cites amb dones interessants.  Un dia, un amic li va demanar que pensés si hi havia alguna dona al món  amb qui hi podria tenir-hi una relació de veritat. A l'amic divorciat li va venir al cap una dona amb qui havia tingut una  amistat molts anys enrera, però malahuradament  havien perdut el contacte. A partir d'aquella conversa, l'amic d'Auster va començar  a pensar molt i molt amb aquella dona fins que un  dia després d'aquesta mena de "conexió telepàtica" la dona en qüestió el va trucar. Es van començar a veure i al cap de poc es van casar i van tenir fills.
La mateixa nit que vaig llegir aquesta part del llibre jo vaig somiar amb un amic meu. Va ser un somni molt real, d'aquells que et deixen una bona sensació durant  varies hores al matí.  És un amic amb qui hi va haver un cert "feeling" fa molts anys però mai va passar res entre nosaltres entre altres coses perque llavors tots dos teniem parella ( igual que la narració d'Auster).
Amb aquest amic sempre m'hi he trobat bé. Sempre hem tingut coses de què parlar i em fa riure com explica les seves històries. No sé si encara hi ha TSNR entre nosaltres però sí que sé que en un temps n'hi va haver.
Ara jo no tinc parella i ell està separat i surt amb altres senyores, segons ell, "per distreure's".
Què creieu que seria més efectiu? pensar molt intensament en ell  Durant uns dies  i  li he d'enviar el link del meu blog, per si com alguns homes, no és receptiu a les meves vibracions telepàtiques? Hahaha! ;))

Feina nova: desassossec intern

He començat una feina nova que comporta jornades de treball més llargues, més estrés i la ingent tasca d'aprendre com funciona una nova empresa, un nou sistema informàtic i una nova dinàmica  laboral amb caps i companys desconeguts. El que això significa és un estat de neguit i nerviosisme que m'acompanya dia i nit, inclòs el cap de setmana. Només m'he tranquil.litzat anant a fer una sortida al bosc. Molt fructifera no ha sigut: quatre bolets molt ressecs i un mini-ram de clavells de moro, però això ha estat suficient per retrobar una serenor que em calia davant la setmana caòtica i frenètica que m'espera encetar demà.

Un reportatge colpidor

Divendres al vespre tirada al sofà de casa meva i fent zaping durant les eternes pauses de publicitat vaig enganxar el programa del 33: Thalassa. El que em va ensenyar el reportatge que feien em va afectar molt, tant que m'en vaig anar a dormir amb aquella angoixa d'haver après que fets terribles estan passant i que jo no hi puc fer res desde el meu racó de la vella i còmoda Europa, però que potser sí que hi podria fer alguna cosa, que voldria fer-hi alguna cosa! Donant voltes io voltes i patint per persones que no conec però que sé que existeixen. El meu sentiment de culpa era terrorífic, aclaparador, torturador, si jo hi anés m'en podria endur un o dos i treure aquells nens de la inhumana situació en que es troben. Nens esclaus, venuts per les seves families als 4 o 5 anys per 30 dolars. 30 miserables dolars! Qui els compra els fa servir per treballar pescant al llac Volta (Ghana, Africa) jornades de 12 hores sense gairebe menjar. No tenen ni roba, els colpegen, els tracten com un animal sense cap valor. No van a l'escola, només treballen; si es posen malalts, no els cuiden ni els donen medecines. Ploraven davant la cámara perque l'amo els pegava si feien la feina malament. Els nens s'han de cabussar a l'aigua per desembolicar les xarxes que queden enganxades amb les arrels del llac estendre les xarxes desde dalt la barca i recollir-les, i així hores i hores, dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos i anys... un autèntic infern.

 

Els nens quasi ni s'en recorden dels seus pares quan han passat uns mesos, l'únic que coneixen és l'esclavitud. El reporter els preguntava què els agradaria fer si poguessin triar i tots deien que volien anar a l'escola.

Aqui hi ha la ressenya del reportatge.

 

 

Cadena de blogs enllaçats - Via Catalana de blogs

Dimecres passat  va ser un gran dia pel futur de la meva terra.  Ja fa uns anys que el sentiment  d'identitat única i exclusiva  s'ha extès a la gran majoria dels qui vivim a Catalunya. Som molts, moltíssims, per no dir la gran majoria, qui no ens idenfiquem amb Espanya. Ens sentim i volem ser només catalans i europeus, i volem volar per saber la realitat del què pensem si volem seguir amb Espanya o volem fer la nostra via amb institucions pròpies que ens representin ,ens defensin i que actuin amb llibertat sobirana per millorar el nostre país.

Amb aquesta entrada em vull unir a la cadena de blogs per la independència . Tot i que vaig escriure el post el dia 10 de setembre no l'he pogut publicar fins avui. Ha estat una setmana d'esdeveniments intensos, de manifestacions públiques de tota mena, d'aqui i de Madrid i internacionals,  als carrers, a les ciutats i als mitjans de comunicació. Mica en mica anem fent via i més d'hora o més tard tornarem a ser un estat independent d'Europa, el que ja vam ser fa molts anys i el que hauriem d'haver sigut sempre.

 

Intrusisme laboral

En relació a l'últim post que vaig escriure, he llegit darrerament que a Barcelona ha crescut en desmesura l'oferta de guies turístics. Es veu que algunes agències ofereixen rutes guiades per la mòdica xifra de "0" euros, i només demanen a canvi la propina. Les empreses oficials del sector, és a dir les que estan donades d'alta i que paguen impostos han posat el crit al cel denunciant que això era intrusisme professional i que no podia ser aquesta competiencia deslleial.

A mi ja em perdonaran vostès però discrepo amb aquest tema de manera rotunda.

L'intrusisme és quan persones sense coneixements o provinents de sectors professionals aliens s'embarquen a fer feines o s'instal.len en mercats impropis dels seus oficis. Per exemple que un escombriaire es posi a fer de "naturòpata" o que un cuiner xinès vulgui donar classes d'anglès sense tenir els coneixements adeqüats.

El cas dels guies turístics és al meu entendre molt clar: els guies són guies autèntics, joves que han acabat els estudis d'història o de turisme i que estan a l'atur. Persones amb coneixements brillants de la ciutat,  i per tant d'intrusos al sector no en tenen res.

El fet de pagar una cuota al col.legi oficial de guies o el gremi que sigui que els avali, no els fa ni més ni menys professionals.

En l'únic que no estic d'acord és que tan si van per lliure com si treballen per una empresa no paguin el que toca a les arques públiqes.

Cool Barcelona

La premsa fa ressó cada dos per tres de l'èxit que té la capital catalana magnetitzant turistes d'arreu del món. Pel ciutadà "vulgaris" de Barcelona i pels altres habitants de Catalunya que hem d'anar i venir sovint a la capital, aquesta munió de turistes, descrita com el qui escampa bitllets pel carrer, ens ha comportat més mals que beneficis a més de presentar un engany que salta a la vista.

El meu dubte apareix al preguntar-me si realment el ciutadà "normal" en treu algun benefici de tot el que comporta  el mercat turístic.

Em refereixo a restaurants, hotels, albergs econòmics, botigues de fashion shopping, botigues de souvenirs de pèssima qualitat, llauners que amaguen les birres sota tapes de clavegueres, massatgistes de platja, venedors del top manta, carteristes especialitzats en guiris ...

A nosaltres, els indígenes que paguem els nostres impostos tot això ens la porta fluixa quan ho venen com a impacte positiu pel pais. És més: I una merda!  ens molesta considerable i significativament.

No sé fins a quin punt els promotors d'aquestes activitats econòmiques inverteixen/contribueixen amb Barcelona. Els locals legals moltes vegades pertanyen a grups estrangers, o a màfies, que s'enduen els beneficis cap a altres països, es contracta mà d'obra barata sovint gent de fora i amb contractes laborals "basura", i els il.legals, que també són molts cops organitzacions criminals, evidentment, no paguen ni cinc a les arques públiques. I ja no diguem res  de la prostitució (que es mereix un altre post), tan visible al carrer.

A una amiga que viu a Suècia i que va venir a Barcelona de visita, li vaig comentar el que passava, per exemple, a les platges urbanes. En principi no s'ho creia. Em deia: "Teresa em sembla que exageres". No li vaig dir de cap manera que evités anar a la platja, senzillament li vaig recomanar que hi havia altres llocs molt més agradables i interessants per visitar a Barcelona i on no es sentirien ella i el seu grup d'estudiants suecs agobiats pel mercat de Calaf que s'hi duia a terme.

No em van fer cas i hi van anar. Quan vaig parlar amb ella després, les seves paraules van ser: "Teresa , quanta raó tenies! Quin agobio de platja!"

Pobra. Es va trobar de morros amb la barcelona turistica. La que s'ha apoderat darrerament de la Barcelona d'abans.

Aquest desatre de ciutat es, una altra vegada, culpa nostra. Històricament ens hem deixat fotre per Castella i els altres regnes penínsulars. Ara s'hi ha afegit el món sencer, els turistes i els capitals que "inverteixen" en turisme. Ve molta gent de fora, sí i què veuen? Què compren? En què es gasten els calés? En els bocates ignominiosos de la Baguetina catalana??

　

Vale ja no, de baixar-nos els pantalons! Vale ya de transformar una Barcelona bruta ( que era abans) en una Barcelona podrida.  No en vull ni una ni altra però abans prefereixo la bruta, com a mínim era més nostra i era menys perillosa.

　

　

　

　

　

El món per un forat. Comprar on-line

Molts de nosaltres anem faltats de temps. Quan arribem a casa de vegades estem tan cansats que tornar a sortir per anara a comprar ens fa molta mandra. Altres arribem tan tard que les botigues ja són tancades.Hi ha qui a part d'això odia anar a les botigues, triar, emprovar-se i decidir. Per aquestes raons i d'altres com la possibilitat de trobar de tot incloent-hi producte d'altres països la compra on-line al nostre país s'ha consolidat i sembla ser que encara creixerà molt més en els propers anys. Catalunta i Espanya, per extensió, és una terra amb una forta tradició de mercats. La gent tradicionalment ha sortit de casa per anar tan a vendre com a comprar. Els negocis es fan ( o es feien) habitualment al carrer. Fires de bestiar, mercats setmanals, paradetes de xurros, els camions de fruita a les carreteres... són vestigis de negocis antics que han arribat als nostres dies.

No estic dient que aquesta forma de comerç estigui a punt de morir, no. Penso que a molta gent ens agrada que hi sigui. Potser només hi comprem de tan en tant però fa que hi hagi vida i moviment a la ciutat i al país. Té relació amb la llum del sol i amb les activitas diurnes. Mentre que les compres per internet són nocturnes i solitaries, desde casa i en la tímida claror d'una lampareta.

Als països nòrdics, internet i les compres on line són la seva finestra al món. En una societat tancada on la gent es relaciona poc amb els seus veïns, la pantalla de l'ordinador és el seu aparador particular on es compra, es xateja i s'hi escola mitja vida. S'hi fan transaccions de tota mena, comercials, socials, de coneixement. Jo mateixa vaig ser estudiant i professora d'una universitat a distància i no poso en dubte la qualitat, la utilitat, ni el valor del seu sistema, comparable a qualsevol universitat presencial. Si, com diuen algunes estadístiques, Europa té tendència a escandinavitzar-se, ( i això es considera  positiu), el que ens espera és una societat d'individus aïllats mirant el món per un forat, cada vegada més petit. Confinats dins del nostre PC o dins del mòbil for ever and ever.

Que internet ens agafi confessats!

De menjar i beure II

Sóc una mica pesada amb el tema (i més que m'haureu d'aguantar!!) però és que m'he fet amb un "alijo" de melmelades de les que m'agraden a mi, àcides i refrescants. A l'Empordà hi ha moltes cooperatives agrícoles amb botiga oberta al públic i és en aquests llocs on trobo tresors com aquest, amb fruites que no empalaguen.

A punt per untar i clavar queixalada, i si tanco els ulls sento com hi canten els àngels.

Estic impacient per provar la de llimona, taronja i pomelo.


 

 

Subjectes

Desde els inicis més tendres de la humanitat ens hem envoltat de milers de coses artificioses amb la intenció de domesticar la natura. Som, els humans, uns cracks en inventar artefactes que controlin o modifiquin allò que la natura ha creat de manera que ens sigui plaent o bé per la seva funcionalitat o bé per a la fruició dels ulls.

Un d'aquest invents malèvols i deliciosos són els sostenidors. Quin aparell mecànic tan extremadament revolucionari i exquisit. Un mecanisme de subjecció, pensat per a mantenir els pits en un lloc entre el sòl i l'aire on no s'hi mantindrien més que una dècada i escaig en estat natural. Es a dir des de l'edat en que apareixen (com bolets), als 13 o 14 anys fins els 24 o 25.

Els pits, si són poc abundants no presenten cap mena de problema, encara que poc, tot i així també s'inflen i es desinflen seguin les pautes hormonals de cada mes que les fan anar amunt i avall com un gripau comú en època de zel. Només cal vigilar que en una pèrdua de pes marcada no és converteixin en pelleringues aplastades amb un pitorro de pneumàtic enfocant cap a terra.

Les grans pitreres oscilen igualment entre l'inflor voluptuosa i la sobredimensió que assoleixen en els dies "fèrtils", però això ho nota principament més la mestressa d'aquests càntirs que no pas el públic espectador, ja de per si knoquejat per l' habitual aparador.

Amb el pas del temps mantenir aquests prestatges al seu lloc original (que no natural) és una tasca difícil i plena d'entrebancs. El magnetisme terrestre, la distensió de l'escassa musculatura i l'augment de pes amb maternitats i altres fenòmens paranormals causen estralls en aquesta formosa part de l'anatomia.

 

Arriba llavors el moment en que una es pregunta si convé o no mantenir aquesta lluita aferrissada contra la natura o val més fer les paus i acceptar que elles no tornaran mai més a ser allà on un dia foren, el seu lloc natural és ara a uns tres dits per sobre de la cintura i voler-les enfilar a tres dits sota la (inexistent) nou del coll és un objectiu impossible.

Amb la finalitat de la il.lusió ens comprem doncs aquestes peces màgiques i meravelloses, els aguants, que mentre els duem posats ens tornem a sentir deeses d'una religió ancestral conectades al sexe tàntric i als cabarets berlinescos més extravagants.

 

 

Sou, valuosíssims sostens,  el mecanisme més preuat que guardo dins els meus calaixos.

 



Afegeix la llegenda

Comarques II

L'aire pur, viure a certa distància d'una gran ciutat, lluny dels sorolls i el trànsit, amb l'eterna companyia de l'olor de fems, la calitxa de la tarda i les pedregades d'estiu és un plaer. Comarques és una ciutat paradisíaca, una illa tropical que sura entre boires de purins.

No desitjo res més que quedar-me a Comarques mols i molts anys.

Les seves xafarderies, les coneixences d'intimitats alienes... quina fruició. No em calen ja revistes roses, ni programes del cor. En tinc la versió propera i a més veig els protagonistes en acció dia si i dia no. M'estic transformant en una autèntica comarquina, jo que m'havia exiliat en la joventut i pensava que mai més em re-integraria en aquest clima vilatà d' Audis i espardenyes. Doncs mira, m'hi sento d'allò més bé. Cada dia aprenc coses noves i interessants per sobreviure a la calma txitxa de l'estiu comarquí. Ciutat pagesa i ciutat senyora la combinació guanyadora per excel.lència dels més savis coneixements sobre els teus veïns.

　

El trepa pseudo-polític municipal

A Comarques, com a tot arreu hi ha individus d'aquells que s'els veien a venir. Són persones que ja de ben joves van conreant el seu camí, el camí de l'escalada al poder, altrament dits "els trepes". Ja a mitja carrera universitaria s'apunten a algun partit polític i van teixint relacions (merament superficials) amb tot quisqui per assabentar-se de "coses". Fan còrrer informacions, rumors, mentides o afers privats d'aqui cap allà i es van guanyant terreny per a futures accions. Sempre creuen tenir un roc a la faixa per no sortir escaldats. Sempre fins que... s'en refien massa. De vegades, aquest individus no són prou intel.ligents i s'els veu el llautó, es descobreix que d'interessos només tenien els personals, que s'han folrat amb informacions privilegiades, que han fet contractar el seu marit o muller per a projectes multimilionaris, que han comprat terrenys per quatre duros esperant vendre'ls a preu d'or, i llavors, llavors esclata l'enganyifa. Ni eren comarquins de cor pur que treballen per la gent, ni eren honestos. Eren uns trepes, els autèntics trepes que s'apunten a la coral del poble i a les associacions benèfiques per aparentar i levar. Que ens vènen un discurs gastat sobre els bens culturals i les seves meravelles però tothom sap que només ho fan perque allà hi tenen un botí, ehem, el seu, of course.

 

 

　

PS. En anglès d'aquests tipus que els surt el tret per la culata en l'escalada social s'els diu que "they bite more than they can chew" M'encanta l'expressió perque és molt descriptiva: "mossenguen més del que poden mastegar"

Apropiació indeguda

Recordo el moment exacte en que vaig tenir una mena de moment revelació" sobre el passat del meu país, (el suecs en diuen "aha! uplevelse") que és quan la raó comprèn uns fets que fins llavors eren allà al davant però no s'havien entès. Això va ser quan vaig llegir un llibre on hi havia tota mena de proves que il.lustraven el descobriment d'Amèrica i la figura de Colom, petites senyals, insignificants per separat, però que juntes feien l'evidència evident. Com diuen els castellans: "blanco y en botella: leche"

Això barrejat amb una mena de "ja ho savia" interior, com si el coneixement fos, a part d'instruït per les institucions i transmès de persona a persona, heretat genèticament (impossible, of course) però que d'alguna manera la intuició, o algunes coses que la nostra consciència ignora, ens parlessin a través de senyals que es noten o s'acumulen al llarg dels anys. Vaig entendre que el meu avi, que avui tindria 103 anys, tenia raó quan em va dir un dia, com qui no vol la cosa, que en Colom era català. Que a ell així li havien ensenyat els "hermanos".

El monument a Colom que hi ha a Barcelona, ho diu claríssim " Colombus nostrum est". Els castellans, que tenen la mala costum de regalar el que no és seu, van regalar a la ciutat de Gènova la trola de que Colom era d'allà, i van apropiar-s'el. Qui no voldria apropiar-se l'autoria d'una gesta semblant!!!???

Aquest estiu aniré a Gènova. Miraré la casa que diuen que era d'en Colom i faré l'exercici d'imaginar-me quina mena de familia hi hauria pogut viure.

Qualsevol persona però el meu Colom no. En Colom almirall, estudiós, madur, príncep i manipuladament "desconegut i misteriós" no era de la Liguria. Era rotundament català.

La idea d' Espanya, com a conjunt de països que formen un imperi, és un concepte originariament català. Catalunya, la corona catalano-aragonesa, va estar incorporant regnes desde l'època medieval més antiga en la seva expansió pel mediterrani i per Europa: Sicilia, Sardenya, Napols, Mallorca, Valencia, Neopàtria.... Els viatges a Amèrica no van ser més que la culminació d'aquesta expansió a l'altre extrem del globus terraqui. Tot va anar seguint la seva lògica. Castella i Lleó es van unir a l'imperi, però la part catalana de la corona Aragó mai va tenir la intenció de sotmetre Castella a Aragó, al contrari, deixava que els regnes conservessin les seves institucions, les sevess lleis i els seus mandataris. Allò era una federació, paraula lletjota, però l'aventura de germanor va durar poc. Castella es va aprofitar de la genuïna falta de mà dura que ha caracteritzat desde sempre els catalans, (som tous, condescendents i som uns panolis missaires, com aquella frase: més papiestes que el Papa). I aquesta benevolença, aquest seny tan cristià i diplomàtic del guardar les formes i quedar bé ( sempre a canvi d'obtenir-ne algun negoci, es clar) ens va fer perdre l'important per guanyar engrunes miserables.

Hispaniae, Espanya, la gran mare de pobles, països dispars encadenats en un territori sota una mateixa corona i bandera ( la nostra) es va convertir en el monstre que va engolir els seus propis creadors. Un gran Saturn llest i fill de puta, engendrador i destructor.

 

 

 

 

Heu pensat mai que Catalunya fos l'origen de l'Espanya moderna? Ara no ho sembla oi?

Els homes de la planxa o Ironmans

Proliferen com una plaga. Aquests homes (joves i no tant) obsessionats en curses d'alt rendiment i entrenaments duríssims que sotmeten el seu cos a proves de resistència extrema. No fan lleig, no i ara. M'agrada com a tot ca i bitxo deleitar-me la vista amb un mascle fornit i ben plantat, però d'això a deixar-se la pell, el temps de lleure i la paciència de la famila fins a caure en l'extenuació hi ha matisos. Hi ha abnegades i fidels esposes que acompanyen aquests homes d'acer amb tota la prole cada diumenge perque el seu pollastre pugui participar en tal cursa o en tal altra. A mi que no m'hi busquin. Quin pal. S'ha d'estimar molt al costellam o s'ha de ser una gran seguidora de triathlons, pentatlhons i decathlons per no engegar el marit a dida.

El que realment em causaria la més fervent admiració seria que s'entrenessin en altres coses que es porten molt pitjor però que malheuradament no tenen tant llustre ni es recompensen amb medalles oficials: tendresa, comprensió, solidaritat domèstica, conversa interessant i agraiment per l'esforç ciclopi de pujar els nens i mantenir la casa a un nivell de salubritat decent... Llavors deixariem el ferro roent de la planxa ( si, si, és que nosaltres som les ironwomen de cada dia) aniriem al gimnàs i els fariem un altar a ells, ben merescut.

PS. I no. L'ironman esportista no és el meu heroi.

Cirurgia estàtica

Ultimament quan veig la cara d'algú que s'ha fet la cirurgia estètica em ve una sensació de rebuig incontrolada, superior a mi. No acostumo a ser vehement amb aquestes coses, diguessim que, en general, tant me fa, però ara m'assalta el disgust i no puc evitar mig espantar-me en guaitar un semblant inesperat, incomprensible i sobretot, sobretot, molt estrany.

Fa uns anys, potser degut a que no era tan freqüent de veure'n, o potser perque no es tenia tanta experiència en reconèixer aquests semblants o  tal vegada, perque essent una pràctica més elistista, la qualitat dels cirurgians amb el seu conseqüent resultat era superior i més acceptable. Ara, l' alta afluència de gent que "gaudeix" d'aquests serveis, fa que hi hagi tanta abundància de morritos "camatxo" només comparable al món de la moda i al consum de masses; (similar al que passa amb la roba de Zara). Llavis inflats ( tots amb el mateix patró, sobresortint el llavi superior molt més que l'inferior, llavis que no tenen solcs ni arruguetes a la pell, sino llisos i brillants com un globus, nassos escapçats amb tabics afinats a força de paper de vidre, pòmuls ufans de tibantor, ulls inexpressius, somriures congelats. Toxines botulímiques paralitzadores d'emocions, que s'usen a diverses geografies anàtomiques per petrificar moviments altrament massa repetits. 

Així estem i no m'extranya quan veig tots aquest rostres garratibadament acomplexats, que lluiten contra el pas de tot: del temps, del pudor i del sentit del ridícul. Una mostra extrema més  d'aquesta apologia del cretinisme que són les dones del pp. De veritat creuen que amb aquestes màscares buffes algú es pot prendre seriosament el que diuen? Tinc la impressió que uns morros produits en serie ja no articulen paraules intel.ligibles només balbucejen alguns sons. I aviat seran inaudibles. 

Les coses amargants són de grans

Ara que fa calor i venen de gust les coses fresquetes us parlaré del bitter. El bitter és una beguda que tal com indica el seu nom és amargant. És un refresc que es pren abans de l'apat per obrit la gana. El seu color vermell brillant i intens fa que els nens tinguin una curiositat irresistible per saber què és però el seu sabor els allunya ràpidament del brevatge, les magarrufes dels nens quan el tasten no tenen preu. Tot i tenir un gust molt llaminer, tirant a dolç, és una beguda per adults. La fòrmula del bitter originariament estava preparada en farmàcies,  porta molts ingredients botànics entre ells plantes medicinals que feien d'aquesta beguda una recepta quasi secreta i particular segons les marques. Tradicionalment els bitters portaven quinina (com la tónica, que també s'administrava a les farmacies), genciana, pell de taronja, fulla de carxofa i algunes plantes i arrels més. La història del bitter va molt lligada a la història d'Amèrica, a les malalties infeccioses com la malaria i al remei extret de l'escorça de l'arbre de la quina o chinchona, la quinina.

M'agrada el bitter amb alcohol amb un parell de glaçons i una rodanxa de taronja. El que no m'agrada és que faci obrir la gana... només em falta això ai.

Super què???

Creia que els meves orelles no hi sentien bé, la super MOCS? què? no, no podia ser. Llavors vaig afinar l'oida i veient les imatges de la tele ho vaig entendre, era la supermots. D'acord, una mica millor. Però de què anava aquella serie de dibuixos animats, la super mots? Doncs la prota es una nena normal i corrent que es converteix en super heroina i intenta salvar el món de malfactors alguns del quals a mes de bandits son delinqüents lingüístics que no saben el significat correcte de les paraures,  les utilitzen malament o beédiuen coses incorrectes o fan barbarismes. La serie ensenya a emprar el llenguatge de la millor manera possible però li falta verisme ja que al ser una traducció de l'anglès a vegades les paraules triades en anglès i traduïdes al català no tenen el mes mínim sentit i cauen en l'absurd. És a dir algunes expressions que presenten dificultats en anglès i que evidentment tenen relació amb el que succeeix en el capítol, traduides al català no tenen cap problema ni hi ha, de vegades, cap dificultat que mereixi l'atenció. Per això opino que la idea és bona però que simplement amb el doblatge no s'aconsegueix el que sí obté la producció original. En aquest cas caldria una versió adaptada.

El mateix passa amb els genialístics i diamantíssims creatius que han traduit de l'anglès titols tan desafortunats com coneguts  de l'estil:  Gran Hermano, o les "50 ombres de Grey" (llibre que mai llegiré ni em compraré). Són traduccions sense sentit que la gent va repetint sense entendre  ni un borrall del significat que tenien  en l'obra original. Quan passa això no em canso de repetir-me a mi mateixa com un mantra "fem pena".

 

En refrigeració

Començo amb un atreviment, ensenyant-vos la porta de la meva nevera. Espero no acabar ensenyant altres interioritats que això d'exhibir segons quines coses privades pot ser de molt mal gust.

Aquesta és la melmelada de llimona que he descobert fa poc. El nom és divertit: Thursday cottage: Bestial, potser més i tot que la Gunilla d'Önos.

 

Què més hi ha per aqui? un cava rosat Anna de Cordorniu (no noto diferències amb el cava blanc, honestament), una ampolla de Gessamí de Gramona, un tub ja  mig gastat de Kalles Kaviar, que li encanta al meu fill ( i  a mi també , cap problema).

Fa més de trenta anys

Vestida de princesa hippie vaig celebrar la meva comunió un diumenge de finals dels anys 70. Com que no he fet cap casament va ser un dels pocs dies de la meva vida que em vaig sentir la protagonista de la festa. Però aquell protagonisme es va esfumar a la meitat del dia pel que va passar. La meva germana va estar a punt de morir ofegada. Sort que va acabar bé.

Al restaurant on es feia l'àpat hi havia una bassa. Una bassa fosca i fonda, d'aquelles de les cases de pagès, d'aigua opaca,  amb un grapat d' ànecs que hi nedaven. La canalla, allò que es fa, vam acabar de dinar i vam sortir a fora a jugar i com no havia de ser d'altra manera, el que més ens va atreure van ser la bassa i els ànecs. Tots en fila al pedrís de més de 2 metres d'alçada d'aquella bassa llençant bocinets de pa als ànecs. Jo tenia set anys i la meva germana no havia fet encara els 5 i no savia nedar. Era petita i no llençava gaire lluny, es queixava que el seu pa no s'el menjaven perque no hi arribava allà on eren. En un intent de que la seva molla de pa arribés als palmípedes com feiem els altres, la nena va caure a dins la bassa. No hi havia adults que ens vigilessin. S'enfonsava, s'ofegava, la vaig veure treient el cap i les mans alçades desde l'aigua. Aterroritzada.

El meu cosí que llavors tenia dotze anys, sí, sí, només dotze anys, i que duia el braç enguixat, em va preguntar si savia nedar, li vaig dir que jo sí però que ella no, i es va llançar a l'aigua en una mil.lèssima de segon sense dubtar un instant. El braç del guix ( i tinc la imatge gravada al meu cap) aguantava la nena de la barbeta. Uns instants més tard un adult i un cuiner saltaven disparats dins la bassa per ajudar. El més difícil va ser treure'ls a tots d'allà dins. La paret de la bassa tenia tres metres i era molt alta.

El que havia pogut ser una tragèdia va acabar en un ensurt. Un terrible ensurt. El record final d'aquell dia és amb la meva germana, tan bonica ella amb el seu vestit nou xop, ficada dins els cotxe i plorant perque se li havien mullat les sabates. I el cosí salvador es diu profèticament Salvador.

Fí de curs i escola

Arriba el final de curs. Les escoles tanquen avui les portes per a fer una llarga i merescuda pausa fins el setembre. la rutina es trenca per a trobar el ritme estiuenc, més lent però més esbojarrat. Les families ( també les de dos membres!) hem de buscar-nos la vida amb casals, avis, activitats etc perque les feines no s'adapten a aquestes dilatades vacances escolars. M'acomiado del curs del meu fill amb la sensació de que una cosa més ja està feta, una petita etapa superada . Ens espera l'últim curs d'educació infantil i la sensacio que els petits creixen a passes agegantades. Els albúms de l'escola ho corroboren: els traços del principi són d'una manera i a les darreres pagines floreixen i s'afinen.

Aprofitant que m'embranco amb  aquest tema. D'on ve aquesta psicosi de productivitat escolar tan exagerada? Inunden els pares amb feines i feines dels fills com si calgués un testimoni material de tot el que es fa a l'aula a cada minut. Deu ser encara la tradició post-franquista i juedo cristiana del  " et guanyaràs el pa amb la suor del teu front". S'ha de ser rendible, hem de formar treballadors inesgotables que produeixin com gallines.

Afortunadament el sistema ha canviat molt però en algunes coses encara beu massa directament d'una herència educativa molt arcaica.

Vaig posar un video al meu antic blog que il.lustra els canvis socials dels últim cents anys i com l'educació no ha evolucionat en paral.lel ofereint el que realment necessita la societat. En general, el sistema segueix preparant, encara avui, futura mà d'obra proletaria.

M'agradaria saber si existeix alguna pedagogia que treballi totalment independent del llegat de la revolució industrial.

Europa, casa meva

 

Som al millor lloc del món. Som en un lloc on la gent fa servir els diners per a obtenir les coses, no roba ni mata, ni les pren del vei. Som en un lloc on els infants i els joves tenen dret a anar a l'escola, on tothom té dret a que l'atengui un professional de la salut. Som a un lloc on la gent gran després d'una vida de feina rep una pensió per la seva contribució de molts anys. Som en un lloc on quan hi ha una injusticia, algu vetlla perque sigui reparada amb unes lleis que hem triat nosaltres. Som en un lloc on encara es pot sortir al carrer sense la por de que ens puguin atracar, violar o degollar.

Hi ha molts llocs al món on no tenen res d'això. N'hem d'estar orgullosos i ho hem de voler conservar.

Som a Europa, un lloc amb el pes de la història més feixuga, una història de llargs segles plens de lluites per a aconseguir justicia. Estimada vella vaca europea, m'agraden les teves llegendes antigues, m'agraden les teves històries passades, reals i inventades. M'agraden els teus fills il.lustres, m'agraden fins i tots les èpiques batalles que ha hagut de passar la teva gent, m'emocionen els teus episodis més terribles i ara, ara que ja ets una vella xaruga amb la feina quasi feta ara et qüestiones a tu mateixa?

Jo t'estimo i per això no vull que desapareixis. Em sento orgullosa de pertanyer a tu i de que tu siguis meva encara que només ho siguis una mica miqueta.

No et qüestionis a la teva edat, vella Europa, però sobretot no et moris!

Un altre que diu bajanades

I és que a mi em cau bé aquest tipus, sempre he pensat que ha fet coses interessants al teatre. Però amb aquesta declaracioneta s'hi acaba de lluir. 

No creu en les banderes. Ni jo. Apa vès. Les banderes són un símbol i dir això és com dir que no creus en que les banderes identifiquen un país, o  potser que no creus en els països, en la seva existència? Que cony vols dir realment??? Que no ets sents identificat amb cap bandera?  Ah! potser és això, jo tonta de mi!

Els que són com ell no volen ser etiquetats de "nacionalistes" ni d'independentistes. No volen que els polítics els facin servir d'abanderats de cap causa, i llavors, cauen en aquestes bajanades sense sentit, totalment absurdes i totalmentt idiòtiques.

És que potser són  es creuen tan universals que no són d'enlloc? És que potser no han nascut en un poble/ ciutat/ barri/ carrer??? Es que potser no viuen a algun lloc i van com nòmades de racó de  galaxia món a racon de món? Cretins en dic jo. Si  és que no són d'enlloc no estimen cap lloc, si no es senten del seu barri/carrer/poble/ciutat/pais és   que no  l'estimen ni el respecten. Estan per damunt de les coses terrenals: ells, els pijo-progres són eteris, són atmòsfera i oxigen, suren a 200 metres damunt dels nostres caps; i nosaltres som la púrria que ens preocupem per on vivim, per casa nostre i perque a més tenim sentiments per la terra que ens ha parit.

Au vinga, aneu a cagar!

 

 

El Periodico avui 11/06/2013

 

De menjar i beure I

No acostumo a escriure gaire sobre el menjar i el beure. Però sempre he sigut de bon menjar i de bon beure, per això no sóc prima. Tampoc sóc grassa. Em sobren 4 Kg que sé perfectament de quin lloc rebaixaria. I no és el cul.

 

M'agraden les coses bones. Les coses saboroses que es disfruten amb el paladar. Per exemple la xocolata, el salmó fumat que es fuma en calent, ( li dedicaré un post a aquest un dia), el iogurt grec, els crepes, el mango, les groselles, moltes menes de formatges, els albercocs, la llonganissa de Vic, els rossinyols (cantharelus sibarius),  el vi i el cava i les melmelades de cítrics ( especialment les angleses  o les d'estil angès). Il.lustro aquest post tan hedonista amb una melmelada sueca: la Gunilla Old english Marmelad que, tot i trobant-la facilment tots els supermercats  d'allà i molt assequible,  encara no n'he trobat cap aqui  que l'iguali. Té la dolçor justa que no empalaga i l'acidesa i frescor al punt per a untar les torrades amb mantega i posar-hi al damunt una capa fina d'aquesta conserva celestial  amb trossets  de pell de taronga i acompanyar-ho t'un bon tall de formatge.

 

La salivera està servida.

 

 

Si no és indiscreció preguntar, què us agrada a vosaltres?

Cordills, cordes i cadenes

Sóc  la gran de 4 germans.Tres de molt seguits i un de despenjat. A mi, la familia nuclear m’ha marcat molt. Sempre he volgut ser independent però  a vegades encara m’ataca la sensació de que no ho he aconseguit.  He viatjat, he viscut sola des dels 18 anys, he viscut a l’estranger durant uns anys,  fins i tot m’he convertit en mare! Però segueixo enganxada als meus pares d’una manera molt marcada. No sé si és un factor cultural (que podria ser) o només és que em sento protegida si estem a prop. Tinc més de 40 anys i  encara  sento que estic unida al papa i a la mama.

Al sud d'Europa tenim uns cordons umbilicals llarguissims que duren tota la vida. Recordo encara quan el meu avi estava a l'UVI, delirava i demanava la "mama". La meva mare creia que preguntava per la seva dona, ja morta, la meva àvia, però no. Ell demanava la seva mare. Tenia 86 anys i  l'únic consol que tenia era cridar la seva mare. A tots ens passa igual. Ens sembla que ningú ens cuida millor que la nostra mama. 

En costrast amb la tradició nordeuropea on els joves marxen de casa i es fan "homes i dones"  als 18 o 19 anys, al Sud seguim aferrats a les nostres arrels familiars al llarg dels anys.  Als del Nord els sorpèn que  "aquí baix" amb 25 o 30 anys molts visquin a casa del seus pares i als del Sud ens sorprèn per exemple que "allà dalt" els fills que viuen a  certa distància ( tan poden ser 100 com 900 Km)  dels seus pares només els visitin dos cop l'any.  Aquest deslligament causa i conseqüència de que ni els joves siguin considerants una càrrega pels pares ni esl pares pels fills quan els més grans arriben a la vellesa i tenen problemes de salut, mobilitat i solitud. L'Estat  paternalista es fa càrrec tant dels joves que no tenen recursos, com dels grans que tot sols no es poden valer.  Els vincles no són tan forts i el concepte familia es limita als anys que pares i fills viuen junts que no solen ser més de 18-20. Es té assumit que l'Estat cuida els ciutadans de forma paternalista ( que no és ben bé com la mama, oi?). Com un pare que vetlla perque no els falti res, cap medecina, cap recurs, cap habitatge. Però  en el fons els falta el més important: l'afecte proper de la familia.

Amb això el Nord no ens guanyarà mai.