dijous, 30 de gener del 2014

080 Moda moderna

OMG! Els creadors de la 080 són epatants. Ooooh que transgressors i revolucionaris!!! Oooohhh! “Aiqueemdesmaio!”
No he vist gaires coses d’aquesta desfilada de moda però les poques coses que he vist em recorden massa, massa les  buides onades productives  que va patir el món de l’art durant les decades dels 80 i dles 90. Qualsevol ninyato de l’eixample feia art, i es creia artista. Molts  deien que eren pintors, escultors, creadors, jugaven amb materials i textures  o (pitjor encara)  “multimedia” amb video art. amb so incorporat (terror!!)  i de qualsevol cagarro (amb perdó) en deien obra mestra.
Alguns  eren autèntics  provocadors, altres eren vividors, pocs eren artistes, la buidor del seu cagarro ho evidenciava,  i dels artistes poquíssim produien obres belles.  Vull matisar que d’obres que commoguessin  n’hi havia més (  i aquestes ja les considero art, però peces que volguessin plasmar una  estètica superior, poques.) Cada vegada es feia més difícil no repetir-se, ser original, sense caure en el classicisme, en la tradició figurativa.  No obstant  hi ha grans artistes contemporanis que treballen llenguatges indiscutiblement actuals en obres de gran bellesa.  Però també hi ha hagut molt xarlatà. Massa. Ara en la moda passa el mateix.
Ahir sortia un dissenyador, un tal Manuel Bolanyo, que serà molt conegut en els cercles d’iniciats, of course, però  jo no el coneixia, sorry. Es veu que va treballar per Mango, (devia ser quan vaig deixar de comprar-hi per lo rara que s’havia tornat la seva roba). Els experts  parlaven de que la col.lecció estava inspirada en els anys 60 i 70 i que tenia una confecció i un patronatge exquisits.
Anem per parts.
 
A veure, si és  l’ofici de  dissenyador penso que per propia caracteristica de la feina el tallatge i la confecció han d’estar molt ben fets. S’ha de dissenyar la roba per a que pugui ser portada en cossos de persones. Sí, oi? És indispensable que la roba estigui ben tallada i ben confeccionada, que les sises siguin a la part del cos on toca , i els colls i els punys i les pinces també. Si això fos mal fet, pleguem i dediquem-nos  a una altra cosa!
Anys 60 i 70. En què? En la forma? Sí, bastant:  entallat i sises ajustades.   En els colors? Taronges brillants i verds espornejants? Sí però no junts. Molt bé ja hem aclarit la inspiració.
S’ho posará algú això?  És maca aquesta roba? Potser s’ho posará algú perque ha sortit de l’exclusiu món del dissenyi val una pasta gansa però no és elegant ni  la majoraia de gent es sent còmode d’aquesta manera. És ridícul. I no vull parlar de l’estilisme perque potser és encara pitjor.
La forma  és maca,  la roba queda ben posada, però és el traje d’un pallasso. Llástima de talent. Perque  a vegades només es vol ser raro, raro, raro i res més? És com si el dissenyador pensi, Que puc fer per semblar el més raro, raro, raro?
I afortunadament pel dissenyador, també hi ha una part de clients (una escassa minoria) amb aquesta mentalitat. Que em puc posar per semblar el més raro, raro, raro?
Ja no es pensa en estar guapo, quedar elegant, sino en buscar un efecte, raro. Provocar la  cara d’interrogant al vianant que observa un senyor vestit amb un cagarro.
 
 
Podeu veure la desfilada aquí i us en feu una idea. Potser us agrada...
 
 

dilluns, 27 de gener del 2014

Buscant l'efecte contrari

L’anava veient als diaris, a la tele. I pensava : És gran. Ja té els seus anys. Que estrany que estigui activa, que no es jubili. Quina expressió tan horrorosa té  a la cara, al gest facial, les mueques esperpentiques que fa. Sembla un ninot inexpressiu, una caricatura bisarra, un amago de rostre humà. Un monigote.

Per contra de l’efecte desitjat amb les intervencions que porta a sobre,  quan la vaig veure tan operada vaig pensar que era molt més vella, li feia més de 65 anys, per això em preguntava com era que seguia treballant  a la seva edat. Resulta que mirant, mirant ,  m’assabento que té  50 i pico d’anys!!! Si és jove encara!!! La molt burra amb tot el que s’ha fet fa creure la gent que té molts més anys del que semblaria si s’hagués quedat quieteta, sense tocar res.
 
Quina poció enverinada s’els ha ficat al cap a aquestes dones perque que essent bastant guapes i encara joves es deixin entabanar per la cirurgia plàstica i surtin amb aquestes cares espantoses?  Són espantoses, de veritat, són monstres. Quan  tens al davant una d’aquestes carotes no saps gaire com reaccionar. A mi em passa pel cap pensar: ” però, és de veritat aquesta tia?” És una persona? O què és. Perque ja ho veus que no és normal. Les expressions no són empàtiques, els somriures són glaçats, les paraules surten de boques  cosides que ja no saben vocalitzar, les comissures dels llavis no saben si tirar amunt o avall o enlloc. Jo, em quedo garratibada al seu davant, les trobo descaradament abominables. Em fan pànic. I preferiria tenir deu miliions d’arrugues que no pas  que no s’em pugui entendre el que vull expressar amb la mirada i amb el semblant.
 
 

dimarts, 14 de gener del 2014

Navegant

Els blogs són un misteri. Els tens, els abandones, els mig recomences i de tan en tant et trobes amb nous lectors que t’escriuen coses increibles que fan que t’animis a escriure un post tan xorra com aquest. Pel que sembla molta gent s’ha plantejat o es planteja ara, davant l’incertesa laboral, el fet d’ emigrar a terres nòrdiques. (Sé del cert que al poblet de “mè” on jo vivia, hi han arribat aquests últims mesos dues families de Barcelona!) Però abans de marxar tothom fa el mateix:  buscar informació a la xarxa.
 
Moltes lectures han arribat per l’interés per Suècia, per la curiositat de saber i Patapam! Es troben amb mi, amb el que era jo fa  uns anys quan vivia allà.  Navegant, navegant, van a parar al meu antic blog.
Alguns lectors deixen comentaris, altres em fan preguntes, altres m’han deixat el seu correu o el seu telèfon. I molts suposo, la majoria,  no fan res. Llegeixen. Tanquen la pàgina i potser no tornaran mai més. Tenir un blog és com tenir una vida paralel.la. Qualsevol cosa et pot arribar.
Després veuen el blog nou. I és com una finestra a una nova realitat. Una realitat que sembla gairebé un culebró sudamericà on nio hi passa mai res. Ja no en queda res de la catalana a Suècia.  Només uns anys de blog plasmats al núvol. Una vida a Comarques és una vida vulgar. La vida ordinaria que té tohom amb les seves boires i els seus dies de llum.