A partir d'avui

Fa un moment teniem quinze anys. Ho saps i ho sé.

Tanquem els ulls i ens passa pel cap tota una vida. A  una velocitat ultrasònica,  flash, flash et venen imatges de dies i d’instants que van volar fa temps.

Ara ens tenim al davant l’un  a l’altre en una cita madura  i “oficial”. En tens  46 i jo 45 i no hem quedat per sopar com els de trenta anys; per dinar, com els iaios. Estem ben nerviosos i quina tonteria  oi? amb tot el que ja hem arribat a passar en les nostres vides! I ara ens posem nerviosos perque és un home ben plantat o una dona interessant. Tenim els nervis a flor de pell i estem al cas de cada paraula que ens diu, de cada gest o de cada comentari. Va de farol? O de què va? O no va de res... estem ben desorientats. Però ens agrada. Ens agrada que ens facin atenció. Ser una mica especials. Despertar la curiositat i les ganes de l’altre. El nostre món es podria capgirar en un moment. Qui sap? Potser tot pot començar amb un whattsap i amb un simple dinar. El futur ho sap però tu encara no.

Diferències acadèmiques

En el meu fugaç pas per el món docent universitari vaig tenir l’oportunitat de viure coses sorprenents.

Una d’elles va ser quan es va contractar un nou professor per al departament de llengua espanyola del qual jo en formava part. Aquest professor en qüestió havia de ser el substitut del cap de departament que marxava cap a una altra universitat sueca (a Lund) on havia obtingut una plaça més interessant i prometedora que a la universitat on treballavem. El candidat  havia passat tots els filtres:  tenia un currículum enlluernador, llicenciatura, master i doctorat. Havia estat ja treballant en una universitat andalusa un temps, i gaudia de referències impecables del món acadèmic. Però al final, final, final de tot va sorgir un contratemps revelador que va dinamitar la contractació del candidat en qüestió.

El nostre director de departament havia  llegit la tesi doctoral del candidat , l’havia fet passar per una eina detectora de plagis i va descobrir que aquella tesi era una còpia, un plagi calcat i descarat de la tesi d’un altre acadèmic, el propi tutor de tesi del candidat. Aquest va ser motiu suficient perque es descartés  fulminantment la seva candidatura i s’optés per una altra persona.

I és que ara penso en tots els tramposos que circulen pel món ostentant títols i mèrits que en realitat no tenen. 

A Espanya, sobretot, n'hi ha un munt i els que tinguem títols emesos pels reis borbònics, d'ara endavant ens sentirem més avergonyits que mai, d'unes qualificacions que ens varen costar el nostre esforç. 
Tot per la mala reputació que tenen de ser basicament falses.

El que no sabem de la gent

Ens trobem de casualitat en un restaurant de Comarques. Totes dues parelles hem escollit el mateix lloc per anar a fer un menú  diari al migdia.

Nosaltres però ja estem als postres i ells dos tot just arriben. Ens saludem i conversem animadament. Som molt amics, sobretot ella i jo que som amigues desde els catorze. 

La resta de comensals del lloc ignoren el que ells han passat, estan passant i arrossegaran com una lllosa per sempre. Cada persona és un món, cada familia un univers. Desde fora res els fa diferents a la multitud, a la gent anònima. Un ho pot ignorar o es pot preguntar o simplement ni hi pensa. Una parella de quaranta i pico, com totes les altres però jo i el meu acompanyant sabem que el que la vida els va dur va ser el més terrible que a un li pot passar.

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?

-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.

Fruit de la revolució. La bellesa és al carrer

Constato que els fills del maig del 68 hem canviat el nostre entorn. Les idees  democràtiques, revolucionaries, igualitàries dels que vam ser educats pels joves acabats de llicenciar  en la fornada del maig del 68 estem fent grans aportacions a la nostra societat. Vam recuperar l'ensenyament en català, el plaer de la nostra llengua;   hi ha molts autors, i sobretot autores,  que son fill/es directes d'aquells docents que els anys 80 i 90 ensenyaven a Catalunya. Tinc un boníssim record dels profes, (no tots és clar) que al batxillerat, ja havent deixat les institucions privades i religioses, ens educaven, no només en matèries especialitzades com literatura, grec, filosofia o química, sinó també en idees i en valors. Tots érem iguals, tots teniem oportunitats. No es feien diferències, ni per gènere, ni per nivell sacio-econòmic. Només es seleccionava qui estudiava i qui no. El qui tenia interès seguia i el que no, s'excloïa ell mateix. Amb el temps aquests valors es van normalitzar.  O s'haurien d'haver normalitzat. Tot i que personalment penso que a les gran ciutats com Barcelona i en segons quines zones,  ha estat molt difícil fer canviar coses com els uniformes escolars o les bates, i la rigidesa de les institucions, sobretot les escoles religioses.

Hi ha encara moltes maneres d'educar obsoletes. Les escoles no són flexibles, no canvien fàcilment, són organismes arcaics que solen inspirar-se en ells mateixos, en el que s'ha fet tota la vida. Penso que l'escola pública dels anys 80 era més revolucionaria que algunes escoles privades del segle XXI.

Vaig tenir la sort de beure d'aquesta font de joveneta, després de molts anys a l'escola privada i religiosa. El contrast va ser brutal però tan necessari que mai estaré prou agraïda als meus pares, o a l'atzar, per haver-hi anat. 

Els meus pares no van pas triar com triem ara, (la filosofia del centre, l'ambient, els valors, l'entorn socio-cultural, els resultats!!) avui seleccionem on volem que vagin els nostres fills i els creem un perfil ja de ben petits.

Ells, els meus pares, van triar l'institut públic perquè en realitat no hi havia cap més opció. La privada no la podien pagar, i la pública era la única que hi havia. Dubto que en cap moment s'haguessin plantejat quin tipus de mestres, companys o ambient ens hi trobariem i si seria positiu per a nosaltres. Dubto que es preguntessin si hi havia drogues o quines estadístiques d'èxit tenien els alumnes que havien anat a aquell institut. Van triar a l'atzar. I a nosaltres l'atzar ens va anar bé.

Resultat de les resolucions 2016

A principis de 2016 vaig escriure aquestes resolucions, i en general estic força satisfeta de com les he anat tenint presents, però la veritat és que algunes s'han quedat a mig fer o continuen sent difícils d'aconseguir.

Resum de com ha anat la cosa:

1- Aquest any he fet esport de forma mantinguda entre els mesos d'abril a Octubre.  Estic contenta però he d’augmentar la meva activitat física. A veure si el 2017 s'estableix com l'any definitiu de la rutina esportiva.

2- Amb un ingrés hospitalari inclòs, la meva salut se n'ha ressentit. Caldrà fer dieta depurativa els propers mesos i posar-me les piles amb l'alimentació.

3- La relació amb el meu fill segueix sent un misteri. El més difícil dels propòsits i no aconseguit. Vivim en mons diferents.

4- El 2017 tindré un jardí per tenir les meves flors en les millors condicions. Ara només caldrà trobar temps.

5- FET. El bany va quedar molt bonic. Però ara ja no el puc disfrutar perquè la nova vivenda té dutxa.

6- FET però cal tenir constància. La roba vella i els trastos s'acumulen si no hi estàs a sobre.

7- FET 

8- Treballant-hi dia a dia i millorant. Massa vegades m'atabalo per coses que no tenen importància.

9- S'intenta però els llibres han quedat substituïts parcialment per series.

10- Pendent, però amb ganes. Sempre que la conversa sigui interessant. Potser aquest any serà memorable...

11- Molt difícil estalviar. Sempre. No sé si tornar a posar aquesta resolució per aquest any  2017 sabent com em va...

12- Aquest propòsit és vigent. Tinc molts projectes en ment i ganes de fer volar coloms.

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.

El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.

Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.

El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.

L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.

Deu ens agafi confessats.

Sabó d'Alep

Fa anys que conec el sabó d’Alep. Alep és una ciutat de Síria on fa més de 3500 anys s'hi fabrica un sabó de renom internacional. És el sabó més antic que es coneix i que encara es consumeix  amb el mateix  mètode de fabricació. És el precedent del sabó de Marsella. L'aspecte que té és de cub quadrat o rectangular de color marró per fora i verdós per dins, molt untuós si es mulla.

Està fet amb oli d'oliva i oli essencial de la baia del  llorer.

Té propietats molt bones per  a la pell, és hipoal.lergènic i antisèptic.  S'utilitza per a combatre diverses afeccions de la pell com psoriasis I acné. I el seu perfum és molt suau.

Han bombardejat l'últim hospital que quedava a Alep. Primer van bombardejar els carrers i després van llençar les bombes damunt de les incubadores i els boxes de l'hospital. Res és sagrat, la guerra ho devasta tot. Les bombes arrasen vides d'innocents.

Nosaltres ens persignem, ens omplim de ràbia i impotència mentre ens ho mirem per una pantalla.

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.

Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.

I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...

Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.

Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:

  

"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.

Fritz

Em pregunto com és que encara guardo tan  bon record de tu. Tu que deu fer més de quinze anys que ets mort.  Vam conviure quasi un any allà, a casa teva a la campinya anglesa. Eres el meu veí d'habitació. Entraves sense permís   i ensumaves tot el que et feia curiositat, les meves sabatilles, la meva bossa, els meus llibres. T'alçaves amb les dues de darrera i posaves les dues de davant damunt les meves espatlles i em passaves mig pam. A vegades segons quin ocell mort t’havies menjat et pudia la boca de forma putrefacta i l'endemà tenies cagarrines. Devies pesar ben bé els teus 35 o 40 Kg, i tenies una força i una musculatura que tots aquests iron-mans envejarien sanament. També eres molt guapo. Com podia resistir-me ni als teus ulls clars, o al teu pèl de color gris brillant, o a les teves orelles llarguíssimes que s'arrossegaven amb tanta gràcia.

Feies molt riure quan dormies, perquè molts cops somiaves i  movies les potes com si estirat al teu jaç estiguessis corrent.

Sortíem molt a passejar , tu i jo ens vam fer més amics que no pas amb l'altre company teu, més vellet, el pastor belga, i per això a mi m'agradava més agafar-te la corretja a tu que no pas a ell. Em calçava les wellis i amb la paraula màgica “walk” ja et posaves súper content, aixecaves les orelles i em miraves amb cara d'emoció. Giraves sobre el teu propi eix un parell de cops remenant la cua a tort i a dret.

Coneixies tant aquesta paraula que de vegades la mestressa havia de  dir la paraura en  "clau" , i em deia " Teresa podriem anar a fer una "dobel iu, ai, el kei, et sembla?" Ho deia així, per si finalment decidiem que no hi anavem i no fos que les bèsties s'haguessin animat més del compte.

Passejavem tan si plovia com si no. Alguna vegada travessavem rierols,  que just m'anava de no caure de cul al dins quan tu em tibaves fort amb les teves potes valentes que només volien córrer i córrer. El paisatge era exuberant, alzines amb troncs immensos, camps verds amb bestiar, mirades furtives de daines dins el bosquet. Ànecs i cignes  surant al  riu Test.  Caus de llebres i conills als marges i tu que tossut hi ficaves el cap  a dins i que la feina era meva per arrencar- te d'allà.

Espero que en el teu son llarg dels gossos morts trobis totes aquestes coses que t'agradaven, que puguis córrer i jugar , ensumar llebres i caçar ocellets  mig morts de l'ensurt, que trepitgis l'aigua fresca dels rierols i que algú com jo et faci moltes festes amanyagant el teu pèl suau.

Un obituari tardà per un gos estimat que va acompanyar-me durant un temps.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Un senyor de Barcelona

El propietari de la immensa finca rústica és un arquitecte barceloní. Fa anys  va comprar la propietat per la necessitat ( de fardar entre el seus compis) d'ampliar bens i tocar la terra El mas és a la comarca de la Selva en una zona extensísima de camps de conreus i boscos. Allà cada finca és veïna d'una altra de característiques semblants. Els propietaris es coneixen tots,  socialitzen i es conviden uns als altres, són tots de Barcelona, uns pijos acabats. Davant per davant  es fan el parabens, celebren tots els saraus, i fan veure que son MOLT amics,  però per darrera es llancen totes les pestes, es critiquen entre ells, no es suporten  i s'envegen com canalla a veure qui té la casa o el cotxe més grans o qui ha posat més cavalls a l'estable.

L'arquitecte tenia contractada a una família russa que li feia de masovers. Però un dia  la parella russa decideix plegar  del mas de l'arquitecte perquè havien trobat una altra feina. 

Perquè s'entengui, l'amo no és de caràcter fàcil. No és que sigui exageradament  temperamental, però és un expert en embolicar la troca, fer les coses més complicades del compte  o  en tenir idees de bomber, a part de ser garrepa de mena, tot i estar folrat de bitllets fins al capdamunt de les orelles.

Passen els dies i tot d'una el secretari  de l'arquitecte, que és com el seu home de confiança que li porta des dels temes més delicats a la més banal de les xorrades, un senyor carregat de paciència,   en una ocasió que el visita per temes de feina a la masia de  li diu: escolti Sr. Arquitecte jo he quedat amb en  Miroslav (el masover que havia plegat), no voldria pas venir a veure'l?

L'arquitecte que no té ni idea ni d'on para ni què se n'ha fet d'en Miroslav, li diu: Ah prou.  i s'apunta  a fer la visita.

Amb aquestes que ja dins el cotxe li  diu el secretari, Sr. Arquitecte truqui al Miroslav i  li diu que ara hi anem.

L'arquitecte li diu que com és que estem trucant al veí, al de la finca del costat. I de cop  la veu d'en  Miroslav a l’altaveu del mans lliures: Bona Tarrrrrrda finca  de l'Uròleg de Sant Gerrrrrvassssi, maaani?

L'arquitecte es gira cap el secretari i no entén res. Aquest cop ha quedat ben fotut.

Conclusions de la setmana 38

-Que el dia sense cotxes és una absurditat que consisteix en tallar els carrers de les gran ciutats. A Comarques sense cotxe estàs mort, no pots anar ni a treballar ni a buscar els nens a l'escola per que el transport públic és existent però totalment inútil.

Cal acabar amb els combustibles bruts i insostenibles i optar per a vehicles elèctrics. I els dies sense cotxes a Capri estan molt bé.

-Les escoles a Espanya i Catalunya segueixen encara uns models obsolets del segle XIX. Veure un reportatge sobre l'escola transformadora on aparegui una escola que utilitza metodologies pretesament trencadores i innovadores on els nens encara van amb bata o uniforme és un contrasentit que o no encaixa o encara molts dels pedagogs que hi prenen part no han entès com es crea la personalitat individual de les persones. El canvi  de mentalitat serà molt lent. Som molts encara que ens hem format o "deformat" en escoles  tradicionals i conservadores.

-Un pregó de festa major pot arribar a crear les mateixes expectatives que el llençament d’un llibre nou d’en Harry Potter. O un duel "a veure qui la fa més grossa".

- Que no mori mai l’esperança, en Brad torna a estar solter. ;)

Als pobles

L'any 1974 un director d'orquestra semi famós  va agafar  la seva dona i les seves filles i  s'en va anar a viure a un poblet  molt petit  a prop de Comarques, Santa Maria. El poblet era tan petit que només hi havia un forn ,  un estanc que feia funcions de farmàcia, quiosc i ferreteria (tot alhora) i un bar.

El fill del bar feia uns anys que s'havia casat i esperava la segona filla. La filla gran del director d'orquestra tenia un nom  poc habitual, es deia Astrid-Ulrika, i ja era una noieta i a la jove parella del bar de santa Maria aquest  nom els va fer “tilín” des del moment en que el van sentir. Un bon dia, ja a poques setmanes del part, el del bar es va acostar a la casa del director d'orquestra per a demanar-li permís per posar Astrid-Ulrika  si el bebé que esperaven sortia nena. ( En aquella época no hi havia cap mena de tecnologia prenatal que permetés veure quin sexe tindria la criatura). El director d'orquestra li va contestar que ell no era pas el propietari d'aquell nom, que era un nom que existia i que tothom que el volgués el podia utilizar com li semblés.  

Vet aquí que al cap de poc hi havia a Santa Maria, un municipi de menys de 70 habitant,   dues noies  que duien l'original nom d’Astrid-Ulrika, una de més gran i una de més jove.

Van passar el anys i l’Astrid-Ulrika gran  va marxar de casa,  es va casar i va tenir un fill. Amb el temps i les voltes que dona la vida  es va divorciar i va tornar al poble que l'havia vist créixer juntament amb el seu fill el petit Orson-Olaf. Els anys van anar passant i l'Astrid petita també va marxar de casa per treballar a la capital, un bon dia es va casar i poc després  va tornar  al poble per fer-se càrrec del bar, just quan es va assabentar que estava embarassada.

Ja amb les eines prenatals disponibles, l'Astrid-Ulrika petita sabia des dels 5 mesos de gestació que tindria un nen i en arribar el moment de triar el nom va decidir que el seu fill es diria Orson-Olaf ja que era un nom tan bonic que només podia dir-se així, però que per a ser una mica diferent de l'altre Orson-Olaf enlloc d’escriure Orson-Olaf seria Orsonolaf tot seguit, així ja no seria el mateix que el nom del fill de l’Astrid-Ulrika gran de Santa Maria, tot pel bé d'evitar qualsevol confusió. 

L’Astrid-Ulrika petita va fer com havia fet el seu pare s'en  va anar a casa del director d’orquestra per parlar aquest cop amb l’Astrid-Ulrika gran i comentar-li que li posaria OrsonOlaf al seu fill però escrit  tot junt sense el guionet entremig per evitar qualsevol confusió i per que no volia de cap manera copiar el nom del seu fill.

L’Astrid-Ulrika gran, fent honor al seu pare li va dir que era lliure de fer el que li semblés i que li podia posar el nom que volgués al seu fill amb o sense guionet entremig ja que el nom no era pas seu, i que enhorabona pel bebé.

Vet aquí doncs, que al cap de poc, en  aquell poble de poc més de 70 habitants hi havia un cens  amb un percentatge excepcionalment elevat de veïns amb noms tan exòtics com Astrid-Ulrika o Orson-Olaf,  i és que finalment els del bar es van decantar per  la versió idèntica del nom , ja existent al poble, i es que els va semblar que  feia, definitivament molt més fí,  dir-se Orson-Olaf amb un guionet al mig  que no pas Orsonolaf tot junt encara que pogués dur a alguna eventual confusió. I de fet el nom, amb guionet o sense, al cap i a la fí, no era pas seu.

Mirant enrera

Els propers dies farà un any que passejava per  la part antiga de Comarques amb una amiga quan vaig rebre un whatts d’algú a qui tot just començava a tractar. Era un cap de setmana d’aquells que es  fan coses al carrer, moltes coses, especialment actuacions musicals i hi ha moltissíma afluència de gent d’arreu.

Recordo el moment precís  que va entrar el whatts amb una foto d’ell i una noieta, que després vaig saber que era la seva neboda. Jo era davant d’un monument molt antic de Comarques, el més antic que hi ha a la ciutat. I allà davant meu hi havia uns músics dalt d’una tarima no gaire alta, que tocaven  temes de R&B molt coneguts. Una nena petita amb vestit d’estiu ballava sola al mig de la rotllana que fèiem el públic.  Vaig fer una foto del que tenia al davant i li vaig enviar com a resposta.

Recordo que en aquell moment m’hauria encantat trobar-me de casualitat amb l'home que m’havia enviat el watts però no  va passar. Ja haviem quedat per dinar un dia de la setmana següent i les incògnites estaven en l’aire.  Les expectatives són xules de tenir. Jo no les tenia totes, eren  quelcom possible però poc probable. Tot just un dinar al mig de la setmana.

Vaig continuar caminant amb  la meva amiga trobant-nos amb amics, familiars i coneguts, xerrant i escoltant la música que envaïa tots els racons de comarques.

Negoci amb futur

Una amiga m'explica aquesta anècdota tan increïble.

Un dels seus usuaris  del sistema d'atur alemany, un home de 63 anys jubilat anticipadament per problemes de salut, li ve un bon dia i li diu: Sap ara que estic jubilat, he tingut una idea i vull muntar un negoci per treure'm una calerons extres. Potser vostè em podria ajudar. 

La meva amiga, més per educació que per veritable curiositat,  li diu : A veure,  i l'home li ensenya un paper on diu: "Agència de models, si medeixes més de 178 cms.  tens 18 anys i les teves mides són : (Al lloro !!) 100-60-90 truca’m." I li diu que ho pot repartir entre les seves amigues: La meva amiga no podia contenir el riure. Li ha dit:  Si creixo ja el trucaré.

L’home en qüestió ha sigut camioner tota la vida però li diu que aquesta ha sigut la seva il·lusió de tota la vida.

Quan m'ho  va explicar jo tampoc podia parar de riure.

N'hi ha per llogar-hi cadires.

Renovant rutines estivals

Jo tanco l'any a l'estiu quan faig vacances. Les vacances són una rutina establerta any rera any.

Cada estiu ni que sigui per pocs dies coincidim tota la família,  si no tos de cop, esglaonats anem apareixent a la casa que lloguem un parell o tres de setmanes i tornem a fer vida en comú, vida de clan. D'uns anys ençà  amb més colla: parelles i/o fills que  es van sumant a la tribu. I per mi, tot i que té moments atabaladors, és molt divertit.

Aquest serà el primer any després de molts que tindré algú especial per a compartir-les.

Em fa il·lusió, em fa respecte, em fa feliç poder oferir els meus llocs a  algú que forma part de la meva vida, transmetre els sentiments que tinc pels racons estimats. Explicar secrets dels indrets  que conec,  fer descobrir anècdotes, passejades i experiències. Dir: a casa fem això, o  anem aquí o ens banyem allà. Vols fer-ho?

Mañana tu vienes conmigo

Són les vuit de la tarda. Sóc a l’aire lliure, un parc on hi ha instal·lacions esportives fent estiraments després d'haver fet una mica d'esport.

El cotxe s'atura de cop. No estava buscant aparcament ni circulava a poc a poc amb l'intenció de parar. Anava ràpid i de sobte frena i s'estaciona amb un moviment brusc al primer espai lliure que hi ha. Ha vist alguna cosa que li ha cridat l'atenció.

Baixa del vehicle també d'una revolada i s'acosta cap a la gespa, cap a alló que l’ha fet aturar-se quan no ho tenia previst. Damunt la gespa del parc hi ha asseguts  dos nens. Són fills d'immigrants marroquins. Un és més jove i prim i l'altre algun any més gran i més rodó. Cap d'ells té més de 10 anys. L'home s’hi acosta i comença  a parlar-hi, no pas en català, ni en àrab, ni en amazig, els parla en un castellà amb un fort accent estranger, potser és de la India. Pel que diu no els coneix. A un el convida a anar a un lloc l'endemà, a una casa que es “muy guapa” li ensenya fotos amb el mòbil. El nen convidat s'acosta una mica per veure les fotos però manté una certa distancia i això em fa pensar que realment no es coneixen i que no tenen confiança.

L'home és jove, deu tenir 30-35 anys. Els diu: "tu dices a tu padre que mañana vienes conmigo".

Jo ho veig i ho sento tot,  i el que veig i sento, des de el meu racó  fent estiraments, no em fa gens de gràcia. Si aquest individu fos un pedòfil actuaria exactament així: fent-se el col·lega, ensenyant un mòbil xulo, convidant a coses “guapes”…

M'en vaig. No he fet res. No els he previngut. No he actuat potser per falta de seguretat.

M'en vaig amb la sensació d'haver presenciat quelcom que m'inquieta. Que em deixa un regust metàl.lic a la boca, regust de culpa.

Top of the world

L'estiu és plenitud. És una època de claredat meridiana, de veritats enlluernadores. D'adonar-se del que compta de debò per més gastat que sembli dir això.

M'agrada sentir-me així de bé.  Són les 08:34  del 8 d'agost, condueixo el meu cotxe pel polígon industrial de Comarques amb la música a tope, sona aquesta cançó que no pot descriure millor la sensació que tinc ara mateix.

M'acabo d'acomiadar del meu amor amb una abraçada càlida que dona energia i bon rotllo, fins a la tarda quan ens tornarem a trobar. Hem passat un cap de setmana fabulós amb família a prop del mar, disfrutant d'un paisatge espectacular i boníssima companyia, rient i xalant. Em sento capaç de menjar-me el món. 
NYAM!

Vintage

Vaig escriure fa uns anys sobre les tietes falangistes de la meva mare. Quan vaig publicar el post del meu antic blog una d'elles encara era viva, però ara ja fa temps que no.

Eren tres tietes,  dues d'elles solteres i un vídua que els agradava vestir-se amb roba molt pintoresca i acolorida feta per elles, que de cosir en sabien molt.  Recordo que llegien diaris com El Alcázar y La Razón, i les seves idees eren molt afins al’antic règim, no pas perque els hagués donat cap avantatge però suposo perque eren dones “d'ordre i de missa”. Les discussions polítiques a casa els avis les recordo amb un elevat nivell d’ incandescència. Es van guanyar molt bé la vida, van engegar un negoci de productes làctics que bàsicament consistia en anar a vendre els formatgets i els matons que feien a la cuina de casa seva a les botigues dels poblets del voltant , un poble a 20 quilòmetres de Comarques. Repartien la producció  dalt d'una vespa, duent el cistell lligat al darrera o senzillament penjat del braç. La seva indumentària era faldilla estreta tipus llapis, sabates de taló i mocador al cap. Avui en dia aquesta imatge seria una foto vintage d’allò més ”Chic”