Saber-se vendre

M'he fixat en que hi ha una gran diferència entre com es presenten les coses aquí o en altres llocs, especialment els objectes que es venen per internet, he notat que hi ha una falta de cura brutal.

A altres països  quan es fan fotografies per a penjar a qualsevol lloc de la xarxa, la gent té una cura extrema del que haurà d'aparèixer a la imatge. El que importa és fer-ho bé per a captar l'interès del comprador potencial. Per exemple veus una web de propietats, vivendes a Suècia i les fotografies, potser no totes, denoten que se n'ha tingut cura,  es  a dir  que la casa estigui ordenada, que hi hagi el mínim d'objectes personals per a que el comprador pugui fer-se una idea de com quedaria amb les pròpies pertinences. No cal que estigui net com una patena per que això tampoc es veu en detall, però sí que  doni sensació d'endreçat. A Catalunya   visites una web de venda de pisos i a part de que qui el ven no s'ha molestat el més mínim en treure les coses d'ús personal dels antics inquilins,   moltes vegades s'hi pot veure fins i tot deixalles, brutícia etc… Fa de molt mal imaginar el potencial d'aquella vivenda.  Em refereixo que a les fotos sovint es veu un bany desmanegat amb ampolles de xampú, roba i objectes personals que poden fer angúnia.  En canvi a d'altres països les cases semblen llestes per a entrar-hi a viure. Són més llestos que nosaltres o és que aquí  pensem que el totxo es ven sol.

La foto de dalt és d'un xalet  d'uns 150 metres quadrats a una zona rural sueca i el preu de venda és de 600.000 SEK (62.000 Euros aproximadament) La segona foto és d'un pis de 80 metres a una zona urbana de Catalunya que es ven per 100.000 Euros.

Dormir a llocs diferents

Una de les coses que trobo més agradables de la llar és un llit ben fet amb llençols nets que facin una  discreta olor de suavitzant i que tinguin un tacte fi i suau. Sembla com si el primer dia que em fico en aquests llençols acabats de canviar  hi dormi més bé i tot. 

Però fins i tot  amb una cosa tan simple com  la forma de fer el llit   hi ha diferències entre els països.

Fa molts anys que em pregunto per que els suecs fan els llits de la manera que la fan i per que hi ha tantes diferències en la forma com dormen els europeus del sud i  europeus del nord. 

Per començar els suecs utilitzen uns coixins molt més petits i quadrats que els coixins que fem servir a Catalunya. Els catalans tenen forma de barreta llarga i acostumen a fer la mida de tota l’amplada del llit, 80,90, 70 cm  (x 2) segons siguin per llit de 80, 90, 135, 160cm. Els suecs tenen una forma quadrada que s’acosta a la forma del cap, si canvies el cap de lloc has de moure el coixí en paral.lel (!).  D’acord amb això les coixineres estan  aleshores confeccionades amb aquestes dimensions i formes. 

Em trobo que  tinc roba de llit  comprada a Suècia ( o a cadenes sueques)  de mides completament desavingudes  amb els coixins catalans, (tot i en tinc també de suecs) i no acaben de quedar bé  però no tinc altre remei que fer-ho servir igualment. Coixins massa grans o massa petits per a coixineres massa grans o massa petites, formes quadrades i formes allargades, un embolic gens estandaritzat.

Un altre tema són els llençols i els fundes nòrdiques. A Suècia les fundes nòrdiques són de mides justes, no acostumen a ficar-les per sota el matalàs, només les posen per sobre el llit i a vegades fins i tot les dobleguen fent una mena de "burrito" mexicà ( us en posaré una foto per veure com les he trobat a vegades als hotels). Les fundes nòrdiques aquí a Comarques fan una pestanya per que la puguis enganxar per sota el matalàs i no es bellugui mentre dorms. 

Però  el millor de tot és aquí encara tenim la sort de que a moltes cases, fan servir llençols i cobrellits dels d’abans, i que  fins i tot a les botigues s’en troben de nous,  fets amb teixits bons, de diferents mides, on pots col.locar-hi entremig una manta  o no, que pots doblegar la gira del coixí fent que el brodat o el voraviu surti arran de coixí  i quedi a la vista, quedant com un llit super ben fet, allisat i amb una presència que convida a estira-s’ hi i a descansar d’immediat. 

A Suècia això ha desaparegut totalment, i només deu quedar a les cases velles on hi viu gent molt gran que a mida que es va morint ho va deixant per a les subhastes que fan els parents quan buiden les cases.

Quan vaig a Suècia tinc debilitat per les botigues de segona mà i remeno entre els seus tresors la roba de llit antiga (moltes vegades per estrenar) que els suecs ja no volen ni regalada. He trobat coixineres de cotó cru (sense tintar) amb brodats, fistons amb filigranes i autèntiques meravelles per preus irrisoris que un cop rentades i planxades em fan tancar els ulls en el més bonic dels meus somnis. 

M’agrada poder ser jo qui valori  el que les mans d’un altre temps van saber fer amb delicadesa i amor.

Gel negre, neu blanca i coordinació mostassa*

Quan arriben aquests freds en aquesta època de l’any sempre em ve al cap la imatge d’una carretera negra, esmolada com  la fulla d’una daga que sega vides. Una carretera amb gel invisible que no es preveu però amb una patinada mortal.

Però quan cauen quatre volves, en un sol i únic dia, i es colapsen les carreteres, s’entregiren els camions, les autopistes es tornen incirculables,  i les escoles tanquen perque  ni les autoritats ni els ciutadans fan previsió del què cal quan avisen de nevades, i jo m’indigno, m’escandalitzo, m’emprenyo i renego de lo "burrus" que som tots plegats. He viscut 5 anys a Suècia i mai, mai, mai, ningú va deixar d’anar a treballar perque un dia havia nevat. Mai  es va tallar una carretera, mai es va “aconsellar” per la ràdio que no es sortís  de casa si no era absolutament indispensable. 

El meu darrer hivern a Suècia, va nevar cada dia durant  gairebé quatre mesos seguits. Els gruixos que tenia acumulats al caminet del jardí que anava de la porta de casa fins al carrer eren com parets més altes que jo  (de les palades que treia cada nit abans d’anar a dormir i cada matí abans de sortir al carrer) i el passadís que formava  semblava un túnel. No exagero (potser només alitero una mica per fer una imatge més  il.lustrativa). Les finestres del saló de casa meva estaven tapades de neu fins la meitat. I no per això deixavem de fer el que tocaba en el nostre dia a dia. Sí, teniem neumàtics d’hivern, i prou.

Mentre escoltava ahir la radio durant el meu curt trajecte entre casa meva i la feina sentia com aconsellaven a la gent que "no agafés el cotxe si no era absolutamnet imprescindible", a Comarques no queia ni un borrall de neu. El missatge es feia absurd.   A molts llocs sí que va nevar però aquí no va fer res, només  a l’hora de sortir de la feina semblava que s’hi posava una mica però va durar 20 minuts  i això va ser tot.

A d’altres lloc del territori, suposo que ho devien prou veure que nevava i cuallava,  i en aquest cas si un s’hi trova ha de reaaccionar i girar cua o no sortir a la carretera. Les autoritats han d’actuar amb previsió:  s’anuncia neu, doncs  les patrulles corresponents a tirar sal,  acordar amb els pagesos que tenen tractor un servei retribuit de pala per les carreteres  secundaries en cas que la neu cualli. Establir protocols d'actuació i de seguretat. Són tàctiques senzilles, simples que si es preestableixen poden fer que el país no es paralitzii per 4 volves. Mala coordinació entre tots els organismos implicats, poca previsió de les nevades, sistemes informatius per les empreses de transport pèsims o inexistents, així és com ho fem ara i sempre ho hem fet. És així com HO VOLEM SEGUIR FENT??? 

Les temperatures, tenim la sort  aquí, que s’enfilen rapidament als positius i tot allò que ahir era neu. Avui ja no és res.

* El color mostassa és el color de merda d'oca, oi?

Lapònia i el poble Sami

Quan vivia a Suècia vaig pensar que havia d'escriure sobre aquesta gent i ara no m'en recordo si ho vaig arribar a fer o no. Perdoneu-me si em repeteixo.

La part que es troba més al nord de Suècia és una regió que es diu Lappland,  crec que en català es diu Lapònia, però voldria fer  diferència entre el territori, dividit de manera articicial amb fronteres polítiques i el  poble lapó que són els habitants autòctons d'aquesta zona. L'àrea va més enllá de les delimitacions imposades pels tractats entre països i l'estricta zona geogràfica. El poble lapó, o també conegut per Sami  s’exten entre la zona nord de Noruega, Suècia, una part de Finlàndia i una petita part molt residual de Rússia, i com que és un poble que originariament era nòmada, ha estat molt difícil delimitar-ne exactament el territori.

Els Samis tenen la seva pròpia llengua, la seva cultura i la seva tradició. Tenien una religió ancestral amb rituals que  moltes vegades es va prendre per màgia i bruixeria, és una cultura molt conectada amb la natura i integrada dins del paisatge: els cants dels ocells, els sons del vent, el gel i la neu i amb aquest sentit s'assemblen al la cutura dels indis americans. Tenen literatura oral, un folklore amb música, els seus jojk (cançons), vestimentes i dances i també suposo una gastronomia derivada del seu modus vivendi tradicional: caça, pesca i ramaderia de xai i rens aquest darrers  no tan sols per carn , també per transport. Actualment està considerada una minoria cultural a Suècia  i està "protegida" oficialment només desde fa poc, tenen una legislació propia i un parlament Sami desde 1992.

Quan els escandinaus van  tenir contacte amb les terres del nord van trobar que allà ja hi havia una gent que ocupava el territori. Els suecs van  considerar els lapons ( la paraula lapó vé de "retall"  i vol dir els que van vestits amb parracs, i es molt pejoratiu)  com a  no civilitzats ( ells  justament que venien  d'un passat viking!)  i van construir els seus pobles, les seves mines, les seves estructures  estatals, escoles, dispensaris de salut, registres oficials, etc... en un principi sense tenir en compte els habitants samis, sense ni plantejar-se que ells també tenien drets (o potser més i tot que els suecs).  No us creieu que estic parlant de fa 400 anys, no, aquest rebuig cultural i ètnic passava fins fa relativament poc. La meva profe de suec era del nord i m'explicava que quan ella era petita encara hi havia aquesta mentalitat. I ella deu tenir ara uns 65 o 70 anys.

 

La llengua sami no es podia aprendre a l'escola, la roba sami era  de pobres, s'els tractava de drapaires, i la cultura "bona" era la sueca.  S'els titllava d'ignorants, de ridículs si feien servir el sami, les feines "samis", els ramats de rens, curtir les pells,  la seva música i els seus contes eren  pels qui  es quedaven allà i no volien estudiar... Es despreciava i s'en rebutjava la seva riquesa. S’els discriminava   i s'els considerava  uns salvatges i mig bruixots perque cantaven d'aquella manera (I aquesta és una versió moderna!).  Molta canalla sami havia sofert burles a l'escola per que eren samis, el que avui s'en diu mobbing o bulliying.

La població es va anar barrejant i  a poc a poc els samis es van anar "suequitzant" i integrant-se a la societat o millor dit la societat va ser conscient de que alló era racisme i que no estava bé, que calia defensar aquella cultura tan antiga i protegir-la abans que desaparegués.  I ja a la 2a meitat del s.XX van aconseguir que es reconegués la seva cultura, el seu fet identitari, i ara  forma part d'una minoria protegida. En total son uns 80,000 , però només 20,000 són de nacionalitat sueca.

Una cosa que em va sorprendre molt és que de tots els alumnes que vaig tenir, cap ni un savia qui eren els Samis.

 

 

 

Kultura

A Suécia hi ha un pastisset que tant es pot comprar a les grans superficies com a les pastisseries. Era una de les gurmanderies que més m’agradaven quan vivia allà, i ja em perdonareu però aquesta gula meva només es deu a una cosa: la falta de sexe d' imaginació. Però bé, no és d’això del que us volia parlar.  La falta de sexe d'imaginació ja l’arreglarem en una altra ocasió,  d’una manera o altra...

Us volia explicar que un d’aquest pastissets es diuen mazarins, el nom del qual vindria donat pel Cardenal Jules Mazarin nascut el 1602 al regne de Nàpols, (llavors territori de la Corona d’Aragó). Fou un home  que va assolir un gran poder a la França de Lluís XIV quan aquest rei tot just era un nen, i es va convertir en l’autèntic governant de França modernitzant el país de forma absolutament diferent al seu predecessor el Cardenal Richelieu. En aquella època França era el centre intel.lectual i polític d’Europa i a Suècia els va arribar la seva influència d’una forma espectacular, aportant costums, modes, vocabulari, gastronomia, deixant-hi una profunda empremta cultural que es va allargar en els segles següents i que és encara avui molt present.  

El pastís es diu Mazarin,  quan només és blanc per sobre ( amb glassejat de sucre blanc al damunt)  però es diu catalan o katalan si és vermell (amb glassejat de confitura de gerd al damunt). Això em fa pensar que potser  als qui venien de la Corona d’aragó s’els coneixia  per catalans de manera genèrica.

No és molta casualitat que el personatge real del Mazzarino fos nascut a la Corona d’Aragó i que hi hagi una varietat de ”mazarin” que es digui “katalan”?? A sant de què?

Avui he de  de fer una modificació. Aquesta entrada la vaig publicar ahir 27-3, i aquesta matinada m'he despertat amb el descobriment del perque als "katalaner" els diuen així. Tot buscant imatges de pastissets amb la melmelada de gerds en vaig veure molts de casolans i que no tenien el glassejat rosat, sino que senzillament tenien la melmelada vermella per sobre a modus de barret. Que burra oi!!! Com no hi vaig pensar!! La recepeta original no era tan "rosa" com els pastissets industrials que trobem avui, era vermella-vermella de melmelada com les nostres barretines!!! Pera això en diuen katalan! Ja esà aclarit.

Navegant

Els blogs són un misteri. Els tens, els abandones, els mig recomences i de tan en tant et trobes amb nous lectors que t’escriuen coses increibles que fan que t’animis a escriure un post tan xorra com aquest. Pel que sembla molta gent s’ha plantejat o es planteja ara, davant l’incertesa laboral, el fet d’ emigrar a terres nòrdiques. (Sé del cert que al poblet de “mè” on jo vivia, hi han arribat aquests últims mesos dues families de Barcelona!) Però abans de marxar tothom fa el mateix:  buscar informació a la xarxa.

 

Moltes lectures han arribat per l’interés per Suècia, per la curiositat de saber i Patapam! Es troben amb mi, amb el que era jo fa  uns anys quan vivia allà.  Navegant, navegant, van a parar al meu antic blog.

Alguns lectors deixen comentaris, altres em fan preguntes, altres m’han deixat el seu correu o el seu telèfon. I molts suposo, la majoria,  no fan res. Llegeixen. Tanquen la pàgina i potser no tornaran mai més. Tenir un blog és com tenir una vida paralel.la. Qualsevol cosa et pot arribar.

Després veuen el blog nou. I és com una finestra a una nova realitat. Una realitat que sembla gairebé un culebró sudamericà on nio hi passa mai res. Ja no en queda res de la catalana a Suècia.  Només uns anys de blog plasmats al núvol. Una vida a Comarques és una vida vulgar. La vida ordinaria que té tohom amb les seves boires i els seus dies de llum.

Cordills, cordes i cadenes

Sóc  la gran de 4 germans.Tres de molt seguits i un de despenjat. A mi, la familia nuclear m’ha marcat molt. Sempre he volgut ser independent però  a vegades encara m’ataca la sensació de que no ho he aconseguit.  He viatjat, he viscut sola des dels 18 anys, he viscut a l’estranger durant uns anys,  fins i tot m’he convertit en mare! Però segueixo enganxada als meus pares d’una manera molt marcada. No sé si és un factor cultural (que podria ser) o només és que em sento protegida si estem a prop. Tinc més de 40 anys i  encara  sento que estic unida al papa i a la mama.

Al sud d'Europa tenim uns cordons umbilicals llarguissims que duren tota la vida. Recordo encara quan el meu avi estava a l'UVI, delirava i demanava la "mama". La meva mare creia que preguntava per la seva dona, ja morta, la meva àvia, però no. Ell demanava la seva mare. Tenia 86 anys i  l'únic consol que tenia era cridar la seva mare. A tots ens passa igual. Ens sembla que ningú ens cuida millor que la nostra mama. 

En costrast amb la tradició nordeuropea on els joves marxen de casa i es fan "homes i dones"  als 18 o 19 anys, al Sud seguim aferrats a les nostres arrels familiars al llarg dels anys.  Als del Nord els sorpèn que  "aquí baix" amb 25 o 30 anys molts visquin a casa del seus pares i als del Sud ens sorprèn per exemple que "allà dalt" els fills que viuen a  certa distància ( tan poden ser 100 com 900 Km)  dels seus pares només els visitin dos cop l'any.  Aquest deslligament causa i conseqüència de que ni els joves siguin considerants una càrrega pels pares ni esl pares pels fills quan els més grans arriben a la vellesa i tenen problemes de salut, mobilitat i solitud. L'Estat  paternalista es fa càrrec tant dels joves que no tenen recursos, com dels grans que tot sols no es poden valer.  Els vincles no són tan forts i el concepte familia es limita als anys que pares i fills viuen junts que no solen ser més de 18-20. Es té assumit que l'Estat cuida els ciutadans de forma paternalista ( que no és ben bé com la mama, oi?). Com un pare que vetlla perque no els falti res, cap medecina, cap recurs, cap habitatge. Però  en el fons els falta el més important: l'afecte proper de la familia.

Amb això el Nord no ens guanyarà mai.

Kosläpp

Ara que és primavera i està tot tan verd m’agrada recordar algunes coses que es fan a Suècia amb l’arribada del bon temps. Una de les principals diferències amb la societat  catalana és que la vida al nord d'Europa ha estat marcada per la natura, (és una cultura agrícola i ramadera mentre que la nostra és molt més urbana) i moltes tradicions giren al voltant de les èpoques de l’any i el que toca fer a cada temps.

Quan la terra s’escalfa i comença a notar el  canvi d’estació la gent busca  els “vårtecken” senyals de primavera.  Ara amb el FB  inclús testimonien el que han trobat: les primeres gotes de neu (snödroppar”) que és una floreta blanca preciosa que surt fins i tot  enmig de la neu.  Fan fotos dels blåsippor o vittsippor. Qui ho troba pot afirmar amb contundència que l’inici de la primavera ja ha començat.

Al cap de poques setmanes la neu ha desaparegut,  els dies són llargs i l’herba es torna verda,  flonja  i gustosa pel bestiar. És llavors quan té lloc l’engegada de les vaques, el “kosläpp”.  Els bovins s’han passat l’hivern llarg i fosc tancats als seus estables i un diumenge de primavera, amb públic  de tota la contrada,  fan el ritual d’obrir les tanques i els deixen anar. Vedells joves, vaques grasses i ufanes, algunes de velles, els que han nascut a l’hivern,  tot el bestiar surt  a tot drap saltant i corrent  a disfrutar de l’aire lliure. És com veure un patí d’escola  ple de nens contents.  Els animals juguen absorts en la seva alegria completament aliens a la mirada racional. La gent es meravella. La natura torna a vèncer cada any i ens regala  l’espectacle de la vida.

 

P.S. No trobeu genials aquestes fotos? La primera és una gran sibarita que es cruspeix les flors de la pomera. I les altres estan absolutament fora de si!!!

Tornat a Comarques

Aquí em teniu de nou, tornant a començar l’aventura d’un bloc. I és que ja fa massa dies que em rondava pel cap que havia de fer un altre bloc, que no podia continuar amb el  d’abans perque la meva situació actual ja no s’adeia  ni amb el títol ni amb el què hi explicava,  però em trobava amb coses per escriure i no savia què fer.  Em feia una mica de mandra… i també sé del cert que per que un bloc tingui èxit el més important és  ser constant i escriure sovint, i això no ho porto bé. Però crec que m’és igual si el bloc té èxit o no.

Quan vivía a Vikinglandia estaba molt sola i tenia molt temps per pensar i escriure. Ara no.  La rutina quotidiana, l’espiral de les 24 hores, m’arrossega com un remolí del que no em puc escapar. Cada dia igual cada dia el mateix. I en part m’agrada. M’agrada tenir la vida estructurada, ordenada, saber el que em toca fer. Però també somnio en canviar algunes coses, en introduir petites coses noves,  persones noves… per exemple... potser.

Trobo a faltar l’amor i alhora em fa maaaaaaaaaaandra.  Una gran mandra em fa haver de posar-me guapa. Cuidar els detalls. Llençar les sabatilles estripades i  depilar-me cada quatre setmanes. I això és el de menys, el que més costa és conèixer bé les persones i agafar-hi confiança i apostar per una relació.

Bé, el que volia dir és que ja fa temps que he tornat. vaig marxar de Suècia el setembre de 2011 per tornar a Comarques. el meu lloc d'origen. Volta el món i torna al Born , diuen.