dimarts, 25 de juny de 2013

Fa més de trenta anys



Vestida de princesa hippie vaig celebrar la meva comunió un diumenge de finals dels anys 70. Com que no he fet cap casament va ser un dels pocs dies de la meva vida que em vaig sentir la protagonista de la festa. Però aquell protagonisme es va esfumar a la meitat del dia pel que va passar. La meva germana va estar a punt de morir ofegada. Sort que va acabar bé.
Al restaurant on es feia l'àpat hi havia una bassa. Una bassa fosca i fonda, d'aquelles de les cases de pagès, d'aigua opaca,  amb un grapat d' ànecs que hi nedaven. La canalla, allò que es fa, vam acabar de dinar i vam sortir a fora a jugar i com no havia de ser d'altra manera, el que més ens va atreure van ser la bassa i els ànecs. Tots en fila al pedrís de més de 2 metres d'alçada d'aquella bassa llençant bocinets de pa als ànecs. Jo tenia set anys i la meva germana no havia fet encara els 5 i no savia nedar. Era petita i no llençava gaire lluny, es queixava que el seu pa no s'el menjaven perque no hi arribava allà on eren. En un intent de que la seva molla de pa arribés als palmípedes com feiem els altres, la nena va caure a dins la bassa. No hi havia adults que ens vigilessin. S'enfonsava, s'ofegava, la vaig veure treient el cap i les mans alçades desde l'aigua. Aterroritzada.
El meu cosí que llavors tenia dotze anys, sí, sí, només dotze anys, i que duia el braç enguixat, em va preguntar si savia nedar, li vaig dir que jo sí però que ella no, i es va llançar a l'aigua en una mil.lèssima de segon sense dubtar un instant. El braç del guix ( i tinc la imatge gravada al meu cap) aguantava la nena de la barbeta. Uns instants més tard un adult i un cuiner saltaven disparats dins la bassa per ajudar. El més difícil va ser treure'ls a tots d'allà dins. La paret de la bassa tenia tres metres i era molt alta.
El que havia pogut ser una tragèdia va acabar en un ensurt. Un terrible ensurt. El record final d'aquell dia és amb la meva germana, tan bonica ella amb el seu vestit nou xop, ficada dins els cotxe i plorant perque se li havien mullat les sabates. I el cosí salvador es diu profèticament Salvador.


2 comentaris:

Sílvia ha dit...

Ostres, pell de gallina!!! Quin ensurt! I tan petites... sort del salvador. És fotut quan els bons records es barregen amb situacions desastroses i ja s'associen per sempre els uns als altres.

Cristina ha dit...

Uff!! quin moment més terrible!!!
Sort que va acabar bé!