dijous, 30 de juny del 2016

Objectes d'herència


A la fotografia de dalt a l'esquerra hi ha un escriptori de persiana que, quan l'he descobert publicat en una revista digital de decoració, m'ha fet molta il·lusió. Com podeu veure a la fotografia de sota  a la dreta, que és del saló de casa meva, tinc un escriptori idèntic.
Fa més de deu anys que el tinc és heretat dels meus avis paterns i li tinc una devoció absoluta. Deu ser una de les coses més antigues que tinc.

Un poema preciós de Maria-Mercè Marçal

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

dimecres, 29 de juny del 2016

Rapte

Vull que el aquest home em segresti, se m’endugui lluny i estigui només per mi.
No vull ser el plat que sobra, ni les postres, ni el que queda quan tothom ja ho ha merdejat tot. No vull ser ni segona part, ni mitja part, ni cap part, ni la que cuina bé i tot  ho endreça.
Vull ser l'estrella, "*",  el tot, la protagonista, el centre de la seva mirada, el nucli del seu món. Vull notar els seus ulls damunt meu, com em despullen i s'em mengen.
Vull que em digui que em desitja i que d'una revolada m'empenyi cap a ell i apreti el meu cos contra el seu.
Vull saber i sentir que no pot estar sense mi. 


dimarts, 28 de juny del 2016

Xoc tecnològic

1967, Acabava d'arribar  a Barcelona a casa la filla, procedent del “pueblo”. Era la primera vegada que aquella àvia  veia la tele. Estaven emetent les noticies i allà hi havia un home ficat a dins d'una caixa amb un vidre que parlava, i es dirigia a ella. No entenia aquella finestra estranya.   Asseguda al sofà del pis de la Meridiana, no gosava marxar d'allà davant per que es pensava que el cap parlant  l'estava veient, i que seria de mala educació aixecar-se i marxar. L'incomodava perquè no el coneixia. No sabia pas què fer. Li costava d'entendre  com a mi em costa d'entendre   tantes coses de la tecnologia moderna.
Aquesta anècdota la vaig sentir explicada per la meva professora de literatura, del Batxillerat, farà uns 30 anys. A ella li dec molt del que sé i del que sóc.


 Surt

dimarts, 21 de juny del 2016

La fragilitat del cos

Aquesta mortalla que tenim, aquesta pell, carn, musculatura, teixits, lligaments, venes i fluids que quan  estem bé, estan en equilibri, però que si no són  d'una fragilitat extrema.
Un accident, un incident, una insignificant bactèria, o un virus ens pot tombar en el moment més inesperat.
El món s'atura per nosaltres però no pels altres. El temps adquireix un valor estrany sembla que no passi per nosaltres però per la resta del planeta passa i passa molt depressa. Reprendre el ritme es fa feixuc, es fa una muntanya  sisífica amb la que no pots.
Només ens recordem de la salut quan ens falla. Quan l'hem malmesa, sovint no és culpa nostra, són coses fortuïtes que passen, però a vegades també la responsabilitat és nostra perquè el maltractem aquest cos fràgil i feble, li demanem un  esforç massa gran, abusem d'ell, el sotmetem a  pressió i a tortures que no li agraden. L'obliguem a  digerir aliments infectes, hores i hores passant fred o sota el sol, hores i hores davant de pantalles, llargues estones  a peu dret,  massa temps sense beure o sense menjar, el forcem a carregar pesos i a moure objectes contundents suant i estripant els muscles. L'explotem com si no ens importés castigar-lo.  
Si s'ens trenquen les ales no podrem volar. Cuidem la nostra matèria humana, és la única que tenim.