divendres, 31 de juliol del 2015

Preferències anatòmiques i culturals

Tinc la impressió que  cada cultura té les seves preferències anatòmiques.
Als vuitanta vèiem Dallas, Falcon Crest i “Los vigilantes de la playa” exhibint  a la pantalla l’exhuberant morfologia humana que explotaven les seves actrius amb una prestatgeria pectoral ben exposada digna de l'atracció del públic (sobretot del masculí).
La  cantant/actriu Dolly Parton  era una abanderada de les preferències corporals americanes seguint exactament la mateixa tendència davantera que les seves compatriotes.
A Europa, en aquesta línia,  hi havia la Sabrina, la Samantha Fox o fins i tot la Rocío Jurado (ehem) però en general les europees es caracterizaven més per tenir una cara bonica que no pas per l'ufana del seu pitram. (Que no vol dir que les americanes no tinguessin igualment  una cara ben bonica!)
El model de bellesa femení de les actrius europees s'ha caracteritzat per una estètica  més aviat serena i harmònica, amb unes faccions agradables, proporcionades que no convidessin més del compte a fer volar la imaginació i a la puja sobtada de la testosterona. Cossos puerils i cares bufones, que recordaven vagament la tradició pictòrica més clàssica d'occident, sempre continguda, sempre dins de la moralitat i el bon gust vigent.

A altres llocs del planeta les prioritats anatòmiques s'en van cap a zones més pantanoses. A l' hemisferi inferior: a l'Amèrica llatina o a Africa hi ah un clar interés en les corves postreres, amb casos extrems com  les natges de la JLo (nascuda a NY però de pares i cultura Puertoriquenya, és a dir llatina) o el moviment de cadera pronunciat de Shakira. No dic res dels especímens extraordinaris com la Sofia Vergara o l' Eva Mendes, perquè em semblen fabuloses al llarg i ample de la seva geografia. I qui digui el contrari menteix.

I després de tota aquesta disquisició comparant que si als americans els agraden els pits, i als europeus les cares em ve al cap la imatge més esbojarrada i catxonda de tota la Gran Bretanya, el vell verd de la comèdia i la seva  mania de perseguir culs, concretament culs de noies. Senyors i senyores l'inigualable  Benny Hill!





dimecres, 29 de juliol del 2015

Jocs de paraules

Estirats al meu llit fent el mandra un diumenge al matí amb el meu fill fem jocs de paraules. Ens inventem una paraula que no vol dir res i comencem a posar exemples per a que de forma quasi màgica s’omplin de significat.
Uaiauí

-       -  Marcel porta’m el uaiauí que tinc una mica de fred!
-       - Aquell uaiauí era tan perillós i salvatge que fins i tot podia amenaçar els lleons
-       - Tinc mal de panxa, crec que el uaiauí m’ha fet mal.
-      -   El monstre uaiauí s’acosta... Arggggggggggg

divendres, 17 de juliol del 2015

D'Igoumenitsa a Ioannina

Vaig fer aquesta ruta fa molts anys, un estiu que vaig anar a Grècia a fer de voluntària pel Servei Civil Internacional.
Viatjava sola.Vaig passar la nit en una cabina de dones dins un ferry que sortia de Bari al vespre i que arribava al matí a la costa grega.  A la Cabina hi havia una infermera filipina que s’acabava de casar amb un anglès i que es traslladaven a viure  a Tessaloniki. (Em meravello dels detalls que puc recordar d’una coneixença fugaç de fa més de 18 anys) m’explicava que  a Filipines havia tingut de pacient un avi de molts anys que encara parlava espanyol  i que li havia ensenyat algunes paraules.
Arribant a la ciutat d’ Igoumenitsa la costa retallada i agreste visible desde dalt del Ferry em recordava la costa brava però encara més feréstega i més aspra. Racons de moltes roques, platges secretes i inaccessibles, aigues turqueses i transparents que balancejaven solitaries.
En aquesta època de l’any reviure aquests records em refresca. M’en adono i m’agrada imaginar que és en aquesta mena de llocs del planeta on voldria viure en realitat i no a la planuria de Comarques on s’hi cou un infern insuportable tres mesos l’any.
Igoumenitsa era llavors terra d’estrangers, hi havia molts establimets enfocats als nouvinguts, locals de servei als viatgers, però no em va semblar ben bé un lloc turístic sino un lloc on es podien contractar ferris,  bitllets d’autocars, llogar cotxes, locutoris (però no com els d’avui, aquells eren sense internet i sense mòbils, amb cabines per a fer trucades en aquella mena de confessionaris privats d’abans) però no per a quedar-s'hi. Un lloc de passada, un lloc d’arribada, d’entrada a un nou país. Una ciutat amb forasters desorientats que necessitaven urgentment eines per a reubicar-se.
Igoumenitsa
Albania quedava intimidadorament massa a prop per a que Igoumenitsa fos un lloc idil.lic d’estiueig i les seves altíssimes muntanyes envoltants eren massa inhòpites per ser acollidores, era sens dubte un port d’antics pirates convertit en port de gent de pas.
Després de desembarcar em vaig dirigir cap a l’estació d’autobusos. Hi feia una calor asfixiant i l'ambient era caòtic amb pudor de goma rescalfada. Vaig comprar un bitllet i vaig pujar despreocupadament a un autocar sense pensar que abans m’hauria d’haver senyat,  resat un parenostre i varies avesmaries.
El trajecte de poc més de cent quilòmetres i gairebé tres hores recorria la carretera més perillosa per on he passat mai. L’asfalt de pobra qualitat s’enfilava per colls de muntanyes amb un nombre infinit de curves, amb pedronets de maresdedeu i de sants plantats al cel obert dels miradors. Una carretera terrorífica amb diversos ports de muntanya gens despeciables i que s’em va fer eterna, pel traçat de la mateixa i per la poca traça del condutor que ens feia creure a cada curva que els passatgers moririem estimbats  en qualsevol moment
Al fons, Ioannina
Ja ben entrada  la tarda arribava a  Ioanninna, ciutat que s’alçava a la riva  d’un llac majestuós. M’hi vaig passejar sota un sol de mil dimonis mentre buscaba el lloc de reunió dels voluntaris, vaig mirar els seus aparadors, (i hi vaig reconèixer productes catalans!), vaig sentir la frescor del vespre d’estiu a la vora d'una aigua negra i quieta com mai he vist (el magnífic llac Pamvotida).
Mirar, escoltar, olorar i sentir.
En definitiva vaig aprendre a anar sola pel món. I per la vida.
I que per molts anys.