dissabte, 28 de desembre del 2013

Catacrac

Cada x temps ens revisiten catacracs a la vida que ens obliguen a repensar que volem fer amb nosaltres mateixos.  N’estic ja molt farta d’aquests catacracs. Que trist és quan la nostra màxima ambició seria l’anar fent. Em  faria  d’allò més felic tenir petits projectes a l’abast   conèixer  amb certesa i previsió  el que vindrà durant els propers deu anys. Digueu-me avorridota, però sí. Voldria estabilitat i seguretat. Els inevitables catacracs o l’adonar-me que enmig del bosc frondós i bonicament disfressat hi havia  una trampa  malintencionada   on vaig caure, em posa de mala llet i de nou en aquest encreuament de camins.
M’agradaria creure en l’idea romàntica de que tot passa  per alguna cosa, perque  el que m'espera és millor,  però el cert és que el meu cervell racional m’evidencia que no és així, que la gent amb més desgràcies  pot acumular encara més desgràcies, una rera l’altra i que al final la vida és com és i no hi ha cap argument sòlid que faci creure que després de la tempesta surt el sol. Després de la tempesta a vegades hi ha més tempesta, pedregades, llampegades, allaus i inundacions, així de terrible, per sempre més fins que ens morim.
Només tinc clar que no  sé on vaig. No tinc ni puta idea del rumb que porta la meva vida. No tinc cap projecte ni personal ni professional, em sento tan  buida i tan  faltada de motius per fer coses que no li trobo gràcia a res.
He deixat de creure en les meves aptituds. Tenia un currículum molt “maco”, feia patxoca, pero no serveix de res.  Em falten la tira d’anys per seguir treballant però no hi ha feines  per mi, les empreses no  volen seniors ( hua hua seniors!!)
 
Quina societat de merda és aquesta on els més grans de 40 són considerats sèniors? Quina és l’edat “normal” doncs,  si els de 30 anys són encara juniors?! 

8 comentaris:

Garbí24 ha dit...

A un se li passen les ganes de tot quan veu com està montat tot, però si als trenta hu ha molts de ninis i als quaranta ja son massa grans....que faug jo amb cinquanta si han tret les prejubilacions......
Anem passant dies i fem-ho al màxim doncs quan ens donem compte veurem la pantalla de game over.
O sigui que BOOOOOOONNNNN ANY 2014 i tots els que s'acosten.

andandos ha dit...

Es un tema que me parece difícil. Si tú eres senior yo soy postsenior.
Algunas personas lo que hacen mejor no coincide con su trabajo, de hecho a veces son actividades inútiles económicamente, pero satisfactorias personalmente.
Hay otras a las que su trabajo les ocupa la mayor parte de su tiempo y no les llena, por decirlo de alguna manera. Comprendo que alguien trabaje en lo que no le gusta, pero que eso le ocupe mucha parte de su tiempo no puede ser bueno para la salud mental o física.
Conozco a algunas personas que han conseguido tener un trabajo más o menos acorde con sus deseos, a menudo por debajo de su calificación profesional, pero que les deja suficiente tiempo como para hacer lo que realmente les gusta. Realmente no te aclaro nada, porque este tema es complejo, y quizás uno lo ve cuando tiene cierta edad, no antes. En fin, feliz año nuevo, y lo de feliz, razonablemente feliz, es a lo que deberían de tender todas nuestras actividades profesionales o personales. Quizás esa es la vara de medir.

Un saludo

Cristina ha dit...

Jo també sóc en aquest sac de més de 40 , i em trobo davant d'un buit de projectes i de creixement professionals. Però, i us permeto que em titlleu d'ingenua o romàntica (tot i que de romàntica crec que no ho sóc), cometem l'error de valorar excesivament una part de la nostra vida! No sóm només treballadors!! No vull dir que no necessitem treballar i evidentment, no fer-ho ens porta moooooolts problemes i dificultats econòmiques. El que vull dir és que hem de valorar també altres facetes de la nostra vida: saber gaudir de la famíla i dels amics, de les petites i senzilles coses que ens agraden, fparticipar de projectes col·lectius, aprendre a fer coses noves, ... Perquè tot això també ens fa crèixer, i ens permet conèixer altres àmbits que potser també poden ajudar a desencallar l'atzucat en que ens trobem!!

És el que ens toca viure, i, com ho fem, depen de nosaltres!!!

Tot i que, he de confesar-te que l'autoflagelació i compasió de vegades també em venç!

Ànims i endavant!!!!

Una abraçada!!!



Anna ha dit...

Hola Teresa!

Em sap greu veure't tan pessimista però t'entenc perfectament. Jo estic una mica amb les mateixes: buscant feina i ja en tinc 40! Demà torno a començar a l'escola on ja vaig treballar, al 50%...
Diuen que la crisi ens fa ser més creatius i hem de reinventar-nos. Potser és el moment per fer allò que més t'agrada i qui sap si d'aquesta manera trobaràs els contactes/ la feina que et convé.

Laura ha dit...

Hola Teresa,

Segur que no estàs pasant per un bon moment. La veritat es que he estat seguinte pel bloc...just perque m'han ofert una feina a Suecia...tot i que aquí estic treballant, i la veritat es que no sé que fer....i entenc que es una decissió de luxe. Jo també he passat per totes les catastrofes...em vaig separar, quedar sense casa, sense amics i sense feina...tot junt! finalment, vaig resorgir..com l'ave fenix de tot, i després d'aquesta experiencia m'he retrobat a mi mateixa i disfruto molt de la vida.
Ara aquesta oferta, que es una oportunitat, em fa por...tinc por de perdre l'equilibri que tinc ara..però també tinc por de perdre la oportunitat...
També t'haig de dir que jo vaig estar fora durant 5 anys fa molts anys, i quan vaig tornar, tb sem va fer dur...t'has de tornar a readaptar!
Molts ànims!

Anònim ha dit...

Hola!
Tots naveguem en aquesta barca d´incertesa, amb feina o sense.
No és fàcil canvia la nostra mirada davant una mateixa situació, però és possible, i mai saps d´on vindrà la satisfacció. Crec que el sol fet d´escriure els pensaments ja ajuda a objectivar la situació, per cert escrius molt bé. Llegir els teus apunts sempre resulta entenedor i convincent.

"cal aprendre a navegar en un oceà d´incerteses a través d´un arxipèlag de certeses."

EDGAR MORIN (Paris, 1921- )
filòsof

Imma C.

Sílvia ha dit...

T'entenc molt, estic com tu... i sóc junior :(

Teresa ha dit...

Moltes gràcies a tots els vostres comentaris. Crec que una mirada com la de la Cristina val la pena tenir-la en compte.