dimecres, 17 de juliol de 2013

Els homes de la planxa o Ironmans

Proliferen com una plaga. Aquests homes (joves i no tant) obsessionats en curses d'alt rendiment i entrenaments duríssims que sotmeten el seu cos a proves de resistència extrema. No fan lleig, no i ara. M'agrada com a tot ca i bitxo deleitar-me la vista amb un mascle fornit i ben plantat, però d'això a deixar-se la pell, el temps de lleure i la paciència de la famila fins a caure en l'extenuació hi ha matisos. Hi ha abnegades i fidels esposes que acompanyen aquests homes d'acer amb tota la prole cada diumenge perque el seu pollastre pugui participar en tal cursa o en tal altra. A mi que no m'hi busquin. Quin pal. S'ha d'estimar molt al costellam o s'ha de ser una gran seguidora de triathlons, pentatlhons i decathlons per no engegar el marit a dida.




El que realment em causaria la més fervent admiració seria que s'entrenessin en altres coses que es porten molt pitjor però que malheuradament no tenen tant llustre ni es recompensen amb medalles oficials: tendresa, comprensió, solidaritat domèstica, conversa interessant i agraiment per l'esforç ciclopi de pujar els nens i mantenir la casa a un nivell de salubritat decent... Llavors deixariem el ferro roent de la planxa ( si, si, és que nosaltres som les ironwomen de cada dia) aniriem al gimnàs i els fariem un altar a ells, ben merescut.


PS. I no. L'ironman esportista no és el meu heroi.


2 comentaris:

José Luis Ríos Gabás ha dit...

En muchos casos se trata de personas con baja autoestima, por lo que sé, y con tiempo libre, también.

Un saludo

Teresa ha dit...

Ui, no els diguis a ells que tenen l'autoestima baixa! Són superhomes!!