Jardí

Finalment tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la vida  i ara fa cosa d’un any que la puc gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com la majoria de coses: la casa, la compra,  la roba, el fill, la cuina…

I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R. Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.

En positiu

Coses bones que observo:

-Vaig caminar vint minuts ahir  a la tarda. He de fer-ho més. Hauria d'imposar-me 4 dies a la setmana de caminar i moure'm sí o sí.

-He rebut un paquet meravellós d'una compra online que he fet, i em moro de ganes de  provar les peces.

-Avui fa fred però un sol espectacular. Es veu la neu al fons de l'horitzó i el dia llueix totalment brillant.

-Em fa molta il·lusió que arribi aviat la primavera. Vull treballar al jardí:  plantar flors, arreglar l'hort i que tot llueixi verd i florit.

-Properament faré un post sobre la meva teoria de la classe mitja,  la seva bondat i els beneficis dels països que tenen una molt àmplia classe mitja.

-I si una cosa és bona o molt bona és que tinc la sort de pertànyer  a la meravellosa classe mitja.

-Veig el  meu fill content i emocionat amb el fet de compartir el 50% del seu temps amb una nena a casa. Els atacs de riure incontrolats i incontrolables són cada vegada més escandalosos.

-Riem molt tots adonant-nos d'aquest fet.

-Hem pintat  una pissarra a la cuina  per escriure missatges. La clau està en escriure-ho en positiu.

-Em sento profundament estimada i és un sentiment aclaparador.

Voluptuositat

A part de la pressió que tenim algunes dones (una mica perque volem, també cal dir-ho) per ser sempre bones mares, anar sempre arreglades, dur la casa bé, ser professionals, ser bones amants, bones cuineres, etc… Les dones amb curves tenim una pressió afegida i és que lamentablement, tot i l'esforç que fem amb els anys per acceptar-nos tal com som, encara la societat ens considera com a persones amb cossos excepcionals. O si no, digueu-me perque hi ha tantes marques de moda espanyola ( mango, zara, springfield, massimo dutti ) on el tallatge és ridículament petit, però especialment, no només petit perque siguin  mides petites, si no petit i SENSE pit. 

Amb les nostres formes no ens cenyim als cànons de bellesa “normatius”.  O bé se'ns qualifica de talles grans, o bé se'ns fica dins del sacs de "voluptuoses”. És molt probable que en realitat no siguem ni una cosa ni l'altra.  Que siguem menudes però amb formes, i que siguem dones amb un estil  d'allò més casual o  fins i tot seriós i que de voluptuoses només ho siguin les nostres paraules per fotre un rapapolvo a algú.

A les fotos: Monica Bellucci, Ashley Graham, Sofia Vergara i Salma Hayek.

Totes actrius i models amb curves estupendes.

Ca l'Ewa

A l'abril anirem a passar una nit a un bed & breakfast on jo ja hi he estat abans un parell de cops. La casa és molt bonica, és una antiga escola molt ben conservada i ben renovada. La planta de baix  és on s'allotgen els hostes, (en dues habitacions dobles molt ben decorades) , també hi ha la sala d'estar,  el menjador pels  esmorzars i la cuina de la família, el hall i una escala central que distribueix la casa. Tota la casa és de principis de segle XX. La mestressa és una dentista infantil jubilada i es nota que li encanta el tracte amb el públic i tenir els hostes contents.

Aquesta casa m'inspira molt, és com m'agradaria gestionar casa meva si s'hagués de convertir  en un futur proper en un bed & breakfast, cosa que m'agradaria molt.

Separant la vivenda privada de l'espai pels hostes, conservant l'aire autèntic i antic de les cases amb història. Que tot recordi els dies antics on les coses tenien un valor per elles mateixes.

Tenim els ingredients més importants per fer-ho.

Cognoms

Sempre m'ha semblat súper estrany que en la majoria de països quan una dona es casa passa a tenir el cognom del marit. De vegades m'he imaginat en la situació  i que deixava de dir-me el meu cognom per passar  a tenir-ne un altre de diferent i la idea era tan i tan estranya que em costa d'assimilar. Suposo que en cas de no voler-lo canviar, no deu passar res,  i es deu poder mantenir el cognom propi, però  hi ha tants lloc on això és el normal que  les dones suposo que acaben volent adoptar el cognom del marit, per que així ho mana la tradició.

En aquest sentit  m'encanta que les dones de la meva família no hagin perdut els seus cognoms de naixement, ni la meva mare, ni es meves àvies. És una forma molt més fàcil d'identificar els teus orígens. Tinc una amiga sueca  que quan la vaig conèixer es deia Larsson, al cap d'uns anys va tenir dues filles, i al cap de poc es  va casar. Quan es va casar el seu perfil de facebook va canviar el seu cognom i ara es diu Rovira. I no. No es va casar amb un català. Es va casar amb un francès de Catalunya Nord. Viuen a Suècia on els cognoms de la gent es van perdent de forma estrepitosa i alguns altres es conserven i es generalitzen tan que semblen la pudor. 

Això també em fa pensar en els cognoms catalans  de moltes famílies que van ser expulsades del Born i que probablement s'han perdut o que són avui dia molt minoritaris.

Fruit de la revolució. La bellesa és al carrer

Constato que els fills del maig del 68 hem canviat el nostre entorn. Les idees  democràtiques, revolucionaries, igualitàries dels que vam ser educats pels joves acabats de llicenciar  en la fornada del maig del 68 estem fent grans aportacions a la nostra societat. Vam recuperar l'ensenyament en català, el plaer de la nostra llengua;   hi ha molts autors, i sobretot autores,  que son fill/es directes d'aquells docents que els anys 80 i 90 ensenyaven a Catalunya. Tinc un boníssim record dels profes, (no tots és clar) que al batxillerat, ja havent deixat les institucions privades i religioses, ens educaven, no només en matèries especialitzades com literatura, grec, filosofia o química, sinó també en idees i en valors. Tots érem iguals, tots teniem oportunitats. No es feien diferències, ni per gènere, ni per nivell sacio-econòmic. Només es seleccionava qui estudiava i qui no. El qui tenia interès seguia i el que no, s'excloïa ell mateix. Amb el temps aquests valors es van normalitzar.  O s'haurien d'haver normalitzat. Tot i que personalment penso que a les gran ciutats com Barcelona i en segons quines zones,  ha estat molt difícil fer canviar coses com els uniformes escolars o les bates, i la rigidesa de les institucions, sobretot les escoles religioses.

Hi ha encara moltes maneres d'educar obsoletes. Les escoles no són flexibles, no canvien fàcilment, són organismes arcaics que solen inspirar-se en ells mateixos, en el que s'ha fet tota la vida. Penso que l'escola pública dels anys 80 era més revolucionaria que algunes escoles privades del segle XXI.

Vaig tenir la sort de beure d'aquesta font de joveneta, després de molts anys a l'escola privada i religiosa. El contrast va ser brutal però tan necessari que mai estaré prou agraïda als meus pares, o a l'atzar, per haver-hi anat. 

Els meus pares no van pas triar com triem ara, (la filosofia del centre, l'ambient, els valors, l'entorn socio-cultural, els resultats!!) avui seleccionem on volem que vagin els nostres fills i els creem un perfil ja de ben petits.

Ells, els meus pares, van triar l'institut públic perquè en realitat no hi havia cap més opció. La privada no la podien pagar, i la pública era la única que hi havia. Dubto que en cap moment s'haguessin plantejat quin tipus de mestres, companys o ambient ens hi trobariem i si seria positiu per a nosaltres. Dubto que es preguntessin si hi havia drogues o quines estadístiques d'èxit tenien els alumnes que havien anat a aquell institut. Van triar a l'atzar. I a nosaltres l'atzar ens va anar bé.

Saber-se vendre

M'he fixat en que hi ha una gran diferència entre com es presenten les coses aquí o en altres llocs, especialment els objectes que es venen per internet, he notat que hi ha una falta de cura brutal.

A altres països  quan es fan fotografies per a penjar a qualsevol lloc de la xarxa, la gent té una cura extrema del que haurà d'aparèixer a la imatge. El que importa és fer-ho bé per a captar l'interès del comprador potencial. Per exemple veus una web de propietats, vivendes a Suècia i les fotografies, potser no totes, denoten que se n'ha tingut cura,  es  a dir  que la casa estigui ordenada, que hi hagi el mínim d'objectes personals per a que el comprador pugui fer-se una idea de com quedaria amb les pròpies pertinences. No cal que estigui net com una patena per que això tampoc es veu en detall, però sí que  doni sensació d'endreçat. A Catalunya   visites una web de venda de pisos i a part de que qui el ven no s'ha molestat el més mínim en treure les coses d'ús personal dels antics inquilins,   moltes vegades s'hi pot veure fins i tot deixalles, brutícia etc… Fa de molt mal imaginar el potencial d'aquella vivenda.  Em refereixo que a les fotos sovint es veu un bany desmanegat amb ampolles de xampú, roba i objectes personals que poden fer angúnia.  En canvi a d'altres països les cases semblen llestes per a entrar-hi a viure. Són més llestos que nosaltres o és que aquí  pensem que el totxo es ven sol.

La foto de dalt és d'un xalet  d'uns 150 metres quadrats a una zona rural sueca i el preu de venda és de 600.000 SEK (62.000 Euros aproximadament) La segona foto és d'un pis de 80 metres a una zona urbana de Catalunya que es ven per 100.000 Euros.

Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.

Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.

Gaudeix la vida, no hi ha assaig previ.

Vaig escriure petits contes per a ser llegits en veu alta el dia del sopar del 24 de desembre que faig cada any. Ens ho vam passar molt bé.

Cada conte anava dedicat a una persona de la taula. Us els deixo aquí:

D

Una magnòlia gegant  al mig d'un jardí vigilava com els rosers es feien grans. A poc a poc els rosers desplegaven les seves flors, pètals i espines, fent uns poms de tots colors perfumats i vellutats que cap altra planta podia igualar. La magnòlia omplia de verdor el jardí amb les fulles i s'alçava amb les seves flors blanques  que majestuosament governaven aquell jardí preciós. Les roses adoraven la magnòlia i la magnòlia estimava les roses protegint-les a ple estiu del sol implacable que les cremava.

  ************

D

El cargol surt al bosc  i  veu que comencen a caure gotes. Se’n va de pressa a sota una fulla per   no mullar-se. La pluja fa de mirall i el cargol veu que dins una gota hi ha un arc de Sant  Martí,  això només vol dir  que el sol ja torna a sortir!

  ************

I

La Patufeta ha d'anar a comprar però el dineret que li han donat és tan gran que no el pot agafar. Patim, patam, patum el  dineret comença a rodolar fins a la botiga arribar. Que compraràs  Patufeta? Ja ho podràs carregar tu tan menudeta? Voldré un cèntim de cigrons i que fins a casa hi vagin tots sols. Patim, patam, patum, cigronets ben rodonets cap a casa com coets ! 

                                                                                                  ************

Ramon

La cua final de la tempesta va succeir  un matí de febrer. Els esquiadors desapareguts eren  experts però això no va impedir que quedessin incomunicats més de vint-i-quatre hores. La parella  es va protegir en un angle estret que feia  l’ aresta de la muntanya. A l'escletxa de la roca els esquís i les motxilles de la parella els van fer de protecció i això va impedir que la neu  els cobrís del tot. Per sort, a l'estació  estaven preparats. El més preparat  de tots, en Bernat. Va  córrer i buscar sense parar i excavar i excavar  fins que va topar amb la primera mà. Estaven ben juntets quan els va trobar. Gaudien d'una  temperatura corporal de 36 graus i mig. Tenien fred i gana, però en Bernat només els duia un trista una bota de brandy.  No en va quedar ni una gota.

***********

M

El Bernat pescaire és un ocell molt gran, el podeu observar ben a prop d'aquí si us atureu un moment al mig del pont del Ter, el pont vell de Roda.  Es blanc,  té un coll llarg, i un bec també molt llarg com les pinces d'un cuiner. Aquest  bec  agafa els peixos amb una traça espectacular que semblen  les tenalles del cirurgià més especialitzat. La panxa plena d'en Bernat és el cistell que voldria el jove, que veu com en Bernat pesca més que no pas ell mentre ell, el jove té el cistell i la canya sense estrenar.

 ************

P

En el silenci de la natura, la casa està buida, els antics habitant fa ja molts anys que han marxat. Tot just se sent la remor de les fulles dels arbres que envolten  la casa. La calma i la serenitat conviden a la meditació. El cel és blau i enlluernador, el sol escalfa i la seva energia davalla al damunt de  la matèria viva i inert de la terra. Molt lluny de la masia un home es feia preguntes sobre la vida però ara, ja fa temps que no se les fa. Només viu, sent el present, i s'uneix amb bondat a l'univers que l'envolta. Tot ell és univers i el seu cor batega al mateix ritme.

  ************

P

Madrid,  març de 2016. Es passeja per la Cuesta Moyano un senyor amb barret, força elegant,  va mirant amunt i avall les parades de llibres de vell. Tots els títols que li criden l'atenció són llibres que ell ja té, obres més que conegudes de la seva col·lecció.  S'atura davant d'una parada i llegeix la tapa d'un volum ufanós enquadernat amb pell. L’agafa, se’l mira , n’estudia les guardes per si hi veu cap senyal. Gira full. Veu la marca a la primera plana. Com és possible? Casum l'olla! Però si aquest llibre era meu!

  ************

M

No podia imaginar de cap manera que aquella nit, la nit més especial de l'any li tocaria treballar. I curiosament treballar d'una feina que no era la seva. La que feia habitualment . La seva millor amiga havia obert una sala de festes i li havia demanat que: si us plau, si us plau!  li dones un cop de mà la nit de la inauguració. Ja la tenim aquí amb uns talons de pam i un vestit cenyit i un somriure fabulós oferint còctels de benvinguda a tots els convidats. Espera només   que els companys de l'hospital no la vegin aquí  “fent guàrdia”.

  ************

L

La joveneta de la família feia màgia. Tenia un do especial. Agafava els objectes i els feia desaparèixer o de tant en tant també agafava un paper qualsevol, el doblava, l'arrugava hi feia milers de plecs i TXAN!i el convertia en un avió supersònic, en una au del paradís, en una nina xinesa… Tenia un do especial. Tothom que coneixia aquella joveneta ho intuïa però se'n van acabar d'adonar el dia que va marxar de casa un matí i a la tarda va tornar vestida de lluentons i convertida en estrella de circ. L'havien contractat per tota la temporada.

  ************

M

Recepta de Nadal: Agafes 100 g de família i un granet de companyia.  Afegeix quatre pessics d'amor, un grapadet de caliu ( el de les abraçades és el millor). Tres gotes  d'humor barrejat i un parell de cullerades de somriures  (sobretot  el dels nens). Quan tens tot això  al bol, hi tires  els bons records de sempre, al final de tot .Tot ben barrejat al forn 5 minuts i ja està llest per disfrutar.

  ************

G

Fa molt temps  s'havia dedicat a l'esport. Però coses que passen, una lesió li va fer malbé el menisc. Des d'aquell moment l'esport  rei el veia només per la gran pantalla, i si podia des d'un bar on hi hagués força ambient, encara molt millor. Enyorava poder córrer darrera la pilota un altre cop, però es  jurava  a si mateix que si algun cop li passava pel cap  tornar-ho a fer;   mai, mai, mai,  seria en un partit d'aquells típics de solters contra casats. 

                                                  ************

 També us deixo el menú boníssim que vam preparar  a casa a quatre mans:

Resultat de les resolucions 2016

A principis de 2016 vaig escriure aquestes resolucions, i en general estic força satisfeta de com les he anat tenint presents, però la veritat és que algunes s'han quedat a mig fer o continuen sent difícils d'aconseguir.

Resum de com ha anat la cosa:

1- Aquest any he fet esport de forma mantinguda entre els mesos d'abril a Octubre.  Estic contenta però he d’augmentar la meva activitat física. A veure si el 2017 s'estableix com l'any definitiu de la rutina esportiva.

2- Amb un ingrés hospitalari inclòs, la meva salut se n'ha ressentit. Caldrà fer dieta depurativa els propers mesos i posar-me les piles amb l'alimentació.

3- La relació amb el meu fill segueix sent un misteri. El més difícil dels propòsits i no aconseguit. Vivim en mons diferents.

4- El 2017 tindré un jardí per tenir les meves flors en les millors condicions. Ara només caldrà trobar temps.

5- FET. El bany va quedar molt bonic. Però ara ja no el puc disfrutar perquè la nova vivenda té dutxa.

6- FET però cal tenir constància. La roba vella i els trastos s'acumulen si no hi estàs a sobre.

7- FET 

8- Treballant-hi dia a dia i millorant. Massa vegades m'atabalo per coses que no tenen importància.

9- S'intenta però els llibres han quedat substituïts parcialment per series.

10- Pendent, però amb ganes. Sempre que la conversa sigui interessant. Potser aquest any serà memorable...

11- Molt difícil estalviar. Sempre. No sé si tornar a posar aquesta resolució per aquest any  2017 sabent com em va...

12- Aquest propòsit és vigent. Tinc molts projectes en ment i ganes de fer volar coloms.

Segones oportunitats

Les segones oportunitats són les millors. Aquell objecte vell i oblidat que un dia va ser útil i que es va apartar a unes golfes o al racó més amagat d'un armari  surt tímidament i humil en un mercat de segona mà, allà enmig de tota mena d'andròmines. Uns ulls s’hi paren al damunt i veuen aquell objecte com un tresor, li veuen el que ha sigut, el que és i el que pot arribar a ser, i se'n enamoren i se l'enduen cap  a casa sense dubtar ni un segon.

Se'n enamoren tan perdudament que, aquell objecte desauciat per altres,  per aquests nous ulls que el miren senten que  ja no podran passar un dia més sense mirar-lo i l'hauran de mirar i tenir ben a prop cada dia fins la resta de les seves vides. i aquell objecte que algú va rebutjar, maltractar, descuidar o ignorar, passarà a ser el tresor més valuós del seu nou propietari.

Mirant enrera

Els propers dies farà un any que passejava per  la part antiga de Comarques amb una amiga quan vaig rebre un whatts d’algú a qui tot just començava a tractar. Era un cap de setmana d’aquells que es  fan coses al carrer, moltes coses, especialment actuacions musicals i hi ha moltissíma afluència de gent d’arreu.

Recordo el moment precís  que va entrar el whatts amb una foto d’ell i una noieta, que després vaig saber que era la seva neboda. Jo era davant d’un monument molt antic de Comarques, el més antic que hi ha a la ciutat. I allà davant meu hi havia uns músics dalt d’una tarima no gaire alta, que tocaven  temes de R&B molt coneguts. Una nena petita amb vestit d’estiu ballava sola al mig de la rotllana que fèiem el públic.  Vaig fer una foto del que tenia al davant i li vaig enviar com a resposta.

Recordo que en aquell moment m’hauria encantat trobar-me de casualitat amb l'home que m’havia enviat el watts però no  va passar. Ja haviem quedat per dinar un dia de la setmana següent i les incògnites estaven en l’aire.  Les expectatives són xules de tenir. Jo no les tenia totes, eren  quelcom possible però poc probable. Tot just un dinar al mig de la setmana.

Vaig continuar caminant amb  la meva amiga trobant-nos amb amics, familiars i coneguts, xerrant i escoltant la música que envaïa tots els racons de comarques.

Renovant rutines estivals

Jo tanco l'any a l'estiu quan faig vacances. Les vacances són una rutina establerta any rera any.

Cada estiu ni que sigui per pocs dies coincidim tota la família,  si no tos de cop, esglaonats anem apareixent a la casa que lloguem un parell o tres de setmanes i tornem a fer vida en comú, vida de clan. D'uns anys ençà  amb més colla: parelles i/o fills que  es van sumant a la tribu. I per mi, tot i que té moments atabaladors, és molt divertit.

Aquest serà el primer any després de molts que tindré algú especial per a compartir-les.

Em fa il·lusió, em fa respecte, em fa feliç poder oferir els meus llocs a  algú que forma part de la meva vida, transmetre els sentiments que tinc pels racons estimats. Explicar secrets dels indrets  que conec,  fer descobrir anècdotes, passejades i experiències. Dir: a casa fem això, o  anem aquí o ens banyem allà. Vols fer-ho?

Top of the world

L'estiu és plenitud. És una època de claredat meridiana, de veritats enlluernadores. D'adonar-se del que compta de debò per més gastat que sembli dir això.

M'agrada sentir-me així de bé.  Són les 08:34  del 8 d'agost, condueixo el meu cotxe pel polígon industrial de Comarques amb la música a tope, sona aquesta cançó que no pot descriure millor la sensació que tinc ara mateix.

M'acabo d'acomiadar del meu amor amb una abraçada càlida que dona energia i bon rotllo, fins a la tarda quan ens tornarem a trobar. Hem passat un cap de setmana fabulós amb família a prop del mar, disfrutant d'un paisatge espectacular i boníssima companyia, rient i xalant. Em sento capaç de menjar-me el món. 
NYAM!

Jocs

Vaig a fer una caminadeta per l'anella verda de Comarques, al costat del riu. Normalment hi ha força concurrència: gent que passeja el gos, gent gran amb bastons de caminar,  homes que fan esport, families amb nens i en bicicletes... El que no hi sol haver mai són grups d'adolescents que es passegin per aquesta zona.  Just després del pont de ferro, un pont en que últimament les parelles més enamorades hi deixen el seu candau fermat, veig un grup de nois tres o quatre, tots armats amb telèfons mòbils.

Una mica més avall del camí després de la recta, un altre grup de nois de tretze, catorze o quinze anys. Em sorprèn aquesta afluència de joves i llavors entenc què fan. Han quedat per anar a caçar Pokémons.  

El cervell adolescent és molt difícil d'entendre. Té un funcionament que els adults no comprenen. Les emocions són el més important  i la racionalitat i la lògica passen a un segon o tercer pla.

Si es mira positivament,  com a mínim aixequen el cul del sofà i surten al món exterior.

Foc d'encenalls

M'emprenyen els canvis de plans a última hora, no per incidents o emergències que puguin succeir fortuïtament,  si no per desídia o inconcreció de les persones.

M'irrita  la falta de seriositat i que les coses quedin en l'aire i en la informalitat.

A vegades aquesta emprenyamenta que m'agafa, i que  comporta que l'orgull ferit i arrogant no em deixi disfrutar d'oportunitats que serien prou plaents i tonta burra de mi em perdo coses ben bones.

Però què hi  farem sóc com sóc, tossuda i cap quadrada com una mula germànica.

Cremo d'ira, em poso vermella com les ungles pintades, crido, rabiejo i m'encenc però ho cremo tot de cop i després no queda res. Foc d'encenalls.

Estúpida jo.

Objectes d'herència

A la fotografia de dalt a l'esquerra hi ha un escriptori de persiana que, quan l'he descobert publicat en una revista digital de decoració, m'ha fet molta il·lusió. Com podeu veure a la fotografia de sota  a la dreta, que és del saló de casa meva, tinc un escriptori idèntic.

Fa més de deu anys que el tinc és heretat dels meus avis paterns i li tinc una devoció absoluta. Deu ser una de les coses més antigues que tinc.

Un poema preciós de Maria-Mercè Marçal

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

Rapte

Vull que el aquest home em segresti, se m’endugui lluny i estigui només per mi.

No vull ser el plat que sobra, ni les postres, ni el que queda quan tothom ja ho ha merdejat tot. No vull ser ni segona part, ni mitja part, ni cap part, ni la que cuina bé i tot  ho endreça.

Vull ser l'estrella, "*",  el tot, la protagonista, el centre de la seva mirada, el nucli del seu món. Vull notar els seus ulls damunt meu, com em despullen i s'em mengen.

Vull que em digui que em desitja i que d'una revolada m'empenyi cap a ell i apreti el meu cos contra el seu.

Vull saber i sentir que no pot estar sense mi. 

Infinit abans i infinit després

Entre l'abans de viure i el després de viure hi ha el nostre temps. Limitat, insignificant, petit, gairebé invisible. Però nosaltres som qui podem omplir-lo amb el que triem.

Ens costa molts anys saber amb què el voldrem omplir. L'omplim sense saber  mentre vivim, inconscients de que el què tenim és tan fugaç tan perible, tan lleuger i efímer que hi posem qualsevol cosa. Coses lletges, coses que ens fan mal, temps enverinat, companyies ingrates, situacions violentes, tot barrejat amb carícies tendres, il·lusions de futur, emocions de present, rialles, mirades, pessigolles i complicitats.

És difícil destriar amb el que et vols quedar abans d'haver-ho viscut.

Però quan ho has viscut i ho has gaudit, llavors et queda el record fins que arribi l'infinit de després.

Aquestes línies m'han vingut al cap després de llegir Joan Margarit en aquesta entrevista.