dimarts, 28 de març de 2017

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?


-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.

dimecres, 1 de març de 2017

En positiu

Coses bones que observo:

-Vaig caminar vint minuts ahir  a la tarda. He de fer-ho més. Hauria d'imposar-me 4 dies a la setmana de caminar i moure'm sí o sí.

-He rebut un paquet meravellós d'una compra online que he fet, i em moro de ganes de  provar les peces.

-Avui fa fred però un sol espectacular. Es veu la neu al fons de l'horitzó i el dia llueix totalment brillant.

-Em fa molta il·lusió que arribi aviat la primavera. Vull treballar al jardí:  plantar flors, arreglar l'hort i que tot llueixi verd i florit.

-Properament faré un post sobre la meva teoria de la classe mitja,  la seva bondat i els beneficis dels països que tenen una molt àmplia classe mitja.

-I si una cosa és bona o molt bona és que tinc la sort de pertànyer  a la meravellosa classe mitja.

-Veig el  meu fill content i emocionat amb el fet de compartir el 50% del seu temps amb una nena a casa. Els atacs de riure incontrolats i incontrolables són cada vegada més escandalosos.

-Riem molt tots adonant-nos d'aquest fet.

-Hem pintat  una pissarra a la cuina  per escriure missatges. La clau està en escriure-ho en positiu.

-Em sento profundament estimada i és un sentiment aclaparador.


divendres, 24 de febrer de 2017

Voluptuositat

A part de la pressió que tenim algunes dones (una mica perque volem, també cal dir-ho) per ser sempre bones mares, anar sempre arreglades, dur la casa bé, ser professionals, ser bones amants, bones cuineres, etc… Les dones amb curves tenim una pressió afegida i és que lamentablement, tot i l'esforç que fem amb els anys per acceptar-nos tal com som, encara la societat ens considera com a persones amb cossos excepcionals. O si no, digueu-me perque hi ha tantes marques de moda espanyola ( mango, zara, springfield, massimo dutti ) on el tallatge és ridículament petit, però especialment, no només petit perque siguin  mides petites, si no petit i SENSE pit. 
Les nostres formes no es cenyim als cànons de bellesa “normatius”.  O bé se'ns qualifica de talles grans, o bé se'ns fica dins del sacs de "voluptuoses”. És molt probable que en realitat no siguem ni una cosa ni l'altra.  Que siguem menudes però amb formes, i que siguem dones amb un estil  d'allò més casual o  fins i tot seriós i que de voluptuoses només ho siguin les nostres paraules per fotre un rapapolvo a algú.


A les fotos: Monica Bellucci, Ashley Graham, Sofia Vergara i Salma Hayek.
Totes actrius i models amb curves estupendes.






dilluns, 20 de febrer de 2017

Ca l'Ewa

A l'abril anirem a passar una nit a un bed & breakfast on jo ja hi he estat abans un parell de cops. La casa és molt bonica, és una antiga escola molt ben conservada i ben renovada. La planta de baix  és on s'allotgen els hostes, (en dues habitacions dobles molt ben decorades) , també hi ha la sala d'estar,  el menjador pels  esmorzars i la cuina de la família, el hall i una escala central que distribueix la casa. Tota la casa és de principis de segle XX. La mestressa és una dentista infantil jubilada i es nota que li encanta el tracte amb el públic i tenir els hostes contents.
Aquesta casa m'inspira molt, és com m'agradaria gestionar casa meva si s'hagués de convertir  en un futur proper en un bed & breakfast, cosa que m'agradaria molt.
Separant la vivenda privada de l'espai pels hostes, conservant l'aire autèntic i antic de les cases amb història. Que tot recordi els dies antics on les coses tenien un valor per elles mateixes.
Tenim els ingredients més importants per fer-ho.


dimecres, 8 de febrer de 2017

Crisi professional



Tinc una crisi professional que fa molt temps que em dura. Ja fa anys que dono voltes a l'idea de deixar el món de la feina pels altres i de fer alguna cosa que m'ompli i em satisfaci personalment.
El mal és que m'agraden moltes coses, sóc una tastaolletes a qui li han interessat molts temes diversos al llarg de la vida però no n'hi ha cap que destaqui per damunt dels altres. A més sóc maldestre amb les mans i jo , el que és jo, no sé fer res gaire bé. És a dir a nivell d'especialització, no sóc bona amb cap ofici com ho és la meva mare, no sóc bona fent manualitats com amigues que conec que fan autèntiques meravelles, no sóc cuinera professional, no sóc arquitecta ni interiorista. Però m'agrada molt la moda, m'agrada fer melmelades, m'agrada la decoració i crec que tinc bon gust. M'agrada organitzar coses, preparar escenaris i m'agrada vendre.
En podrà sortir alguna cosa amb cara i ull de tot això?

Aquest blog que llegeixo, m'ha escrit just les paraules que necessitava sentir: No et paris, segueix tirant , d'aquí un temps sense adonar-te'n seràs en un altre lloc.




dilluns, 6 de febrer de 2017

Cognoms

Sempre m'ha semblat súper estrany que en la majoria de països quan una dona es casa passa a tenir el cognom del marit. De vegades m'he imaginat en la situació  i que deixava de dir-me el meu cognom per passar   atenir-ne un altre de diferent i la idea era tan i tan estranya que em costa d'assimilar. Suposo que en cas de no voler-lo canviar, no deu passar res,  i es deu poder mantenir el cognom propi, però  hi ha tants lloc on això és el normal que  les dones suposo que acaben volent adoptar el cognom del marit, per que així ho mana la tradició.


En aquest sentit  m'encanta que les dones de la meva família no hagin perdut els seus cognoms de naixement, ni la meva mare, ni es meves àvies. És una forma molt més fàcil d'identificar els teus orígens. Tinc una amiga sueca  que quan la vaig conèixer es deia Larsson, al cap d'uns anys va tenir dues filles, i al cap de poc es  va casar. Quan es va casar el seu perfil de facebook va canviar el seu cognom i ara es diu Rovira. I no. No es va casar amb un català. Es va casar amb un francès de Catalunya Nord. Viuen a Suècia on els cognoms de la gent es van perdent de forma estrepitosa i alguns altres es conserven i es generalitzen tan que semblen la pudor. 
Això també em fa pensar en els cognoms catalans  de moltes famílies que van ser expulsades del Born i que probablement s'han perdut o que són avui dia molt minoritaris.

dimarts, 31 de gener de 2017

Fruit de la revolució. La bellesa és al carrer

Constato que els fills del maig del 68 hem canviat el nostre entorn. Les idees  democràtiques, revolucionaries, igualitàries dels que vam ser educats pels joves acabats de llicenciar  en la fornada del maig del 68 estem fent grans aportacions a la nostra societat. Vam recuperar l'ensenyament en català, el plaer de la nostra llengua;   hi ha molts autors, i sobretot autores,  que son fill/es directes d'aquells docents que els anys 80 i 90 ensenyaven a Catalunya. Tinc un boníssim record dels profes, (no tots és clar) que al batxillerat, ja havent deixat les institucions privades i religioses, ens educaven, no només en matèries especialitzades com literatura, grec, filosofia o química, sinó també en idees i en valors. Tots érem iguals, tots teniem oportunitats. No es feien diferències, ni per gènere, ni per nivell sacio-econòmic. Només es seleccionava qui estudiava i qui no. El qui tenia interès seguia i el que no, s'excloïa ell mateix. Amb el temps aquests valors es van normalitzar.  O s'haurien d'haver normalitzat. Tot i que personalment penso que a les gran ciutats com Barcelona i en segons quines zones,  ha estat molt difícil fer canviar coses com els uniformes escolars o les bates, i la rigidesa de les institucions, sobretot les escoles religioses.
Hi ha encara moltes maneres d'educar obsoletes. Les escoles no són flexibles, no canvien fàcilment, són organismes arcaics que solen inspirar-se en ells mateixos, en el que s'ha fet tota la vida. Penso que l'escola pública dels anys 80 era més revolucionaria que algunes escoles privades del segle XXI.
Vaig tenir la sort de beure d'aquesta font de joveneta, després de molts anys a l'escola privada i religiosa. El contrast va ser brutal però tan necessari que mai estaré prou agraïda als meus pares, o a l'atzar, per haver-hi anat. 
Els meus pares no van pas triar com triem ara, (la filosofia del centre, l'ambient, els valors, l'entorn socio-cultural, els resultats!!) avui seleccionem on volem que vagin els nostres fills i els creem un perfil ja de ben petits.
Ells, els meus pares, van triar l'institut públic perquè en realitat no hi havia cap més opció. La privada no la podien pagar, i la pública era la única que hi havia. Dubto que en cap moment s'haguessin plantejat quin tipus de mestres, companys o ambient ens hi trobariem i si seria positiu per a nosaltres. Dubto que es preguntessin si hi havia drogues o quines estadístiques d'èxit tenien els alumnes que havien anat a aquell institut. Van triar a l'atzar. I a nosaltres l'atzar ens va anar bé.