dijous, 24 de maig de 2018

Desamparats


El documental que va emetre dimarts passat  tv3 els desamparats, el dolor, revela una realitat ignorada per la inmensa majoria de ciutadans. Els menors que están custodiats  per l’administració, que han estat arrebassats dels seus pares sense una justificació prou evident.

Les través administratives i burocràtiques  s’imposen a l’impotència dels pares que veuen com els seu fills els són arrencats dels seus braços i de la seva llar en un obrir i tancar d’ulls. En un moment, un dia concret s’els enduen i ja no els tornen a veure. I si els veuen ja no és de la mateixa forma com els tenien abans amb ells.

El més indignant és que qualsevol persona, un veí, un familiar, un policía, un mestre o qualsevol persona que conegui els nostres fills pot posar una denuncia o un avís a l’administració demanant que un fill sigui retirat dels seus pares adduint qualsevol motiu. Hi havia el cas d’una mare a qui se li va prendre el fill pel sol fet que els avis materns creien que la mare no estava psicológicament capacitada. Els avis un matrimoni extremadament tradicional creien pel fet de seguir una dieta vegana i una vida una mica alternativa la seva filla no era poru bona mare.
La mare totalment resignada esperava el dia que el fill que tot just tenia 10 anys en complís 18 i recuperar-lo. I és que el sistema fa que quan s'engega la roda administrativa no hi hagi res que pugui aturar-la. I la desgràcia t'engoleix en un malson.
Em queda per veure la segona part del documental que es diu L'abús i que tracta de les entitats que  fan el seu negoci d'aquestes situacions tan dramàtiques.

divendres, 18 de maig de 2018

Vet aquí


Passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Passen de forma implacable, el temps engoleix la vida. Ho veig quan torno cap al blog i llegeixo el que he escrit al llarg del temps.
Sóc al mateix lloc però més vella, més cansada amb les idees gens clares. Em faig gran però no més savia, en tot cas més desconfiada. No confio en res ni en ningú. Potser, només en la tendresa que m’inspira el meu fill estimat.
Em mirallo i em veig una cara  passada, amb rictus desafectat, sense frescor, la pell apagada i de senyora gran. No m’agrado, cada vegada m’agrado menys i és més difícil arreglar-me i quedar “mig guapeta” com quedava abans.
El meu futur és dins un taüt. Com  el futur de tothom.
No em fa il.lusió res.
Fa un any vaig escriure que havia d’anar avançant, que comencés el meu projecte, que tirés endavant que d’aquí a un any seria en un altre lloc, hauria fet camí. I ara em veig ingènua i res o gairebé res ha canviat. El meu projecte s’ha perdut.
He invertit temps, diners i il·lusions i de res ha servit. Segueixo pensant que voldria tenir un projecte propi, però tot és massa difícil, massa complicat, o massa arriscat. No vull sortir de la meva zona de confort o em fa por.
He fracassat o m’he adonat que fracassaria i he frenat de cop. Ni tan sols sé si he après alguna cosa. Vet aquí

dimecres, 16 de maig de 2018

Diferències acadèmiques


En el meu fugaç pas per el món docent universitari vaig tenir l’oportunitat de viure coses sorprenents.
Una d’elles va ser quan es va contractar un nou professor per al departament de llengua espanyola del qual jo en formava part. Aquest professor en qüestió havia de ser el substitut del cap de departament que marxava cap a una altra universitat sueca (a Lund) on havia obtingut una plaça més interessant i prometedora que a la universitat on treballavem. El candidat  havia passat tots els filtres:  tenia un currículum enlluernador, llicenciatura, master i doctorat. Havia estat ja treballant en una universitat andalusa un temps, i gaudia de referències impecables del món acadèmic. Però al final, final, final de tot va sorgir un contratemps revelador que va dinamitar la contractació del candidat en qüestió.
El nostre director de departament havia  llegit la tesi doctoral del candidat , l’havia fet passar per una eina detectora de plagis i va descobrir que aquella tesi era una còpia, un plagi calcat i descarat de la tesi d’un altre acadèmic, el propi tutor de tesi del candidat. Aquest va ser motiu suficient perque es descartés  fulminantment la seva candidatura i s’optés per una altra persona.
I és que ara penso en tots els tramposos que circulen pel món ostentant títols i mèrits que en realitat no tenen. 
A Espanya, sobretot, n'hi ha un munt i els que tinguem títols emesos pels reis borbònics, d'ara endavant ens sentirem més avergonyits que mai, d'unes qualificacions que ens varen costar el nostre esforç. 
Tot per la mala reputació que tenen de ser basicament falses.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Emboirades

De vegades les èpoques de canvis són revulsius que centrifuguen idees unes darrere d'altres, algunes es descarten, d'altres romanen, d'altres s'envan i tornen insistint com corcons pesats que  no vols escoltar però que allà segueixen amb el seu mantra, repetint i repentint fins que no les pots obviar. Alguna cosa deuen voler dir si tornen aquelles idees ximples i esbojarrades sense sentit un i altre cop a confondre el cap.
També en el moments de canvis el cos és torna més sensible a les sensacions, a les angúnies,  al malestar, al benestar, però un creu que quan torni la calma será més fàcil discernir el que compta de veritat del que no, de les xurrades. 
Peró i si la calma triga molt en arribar i les idees i sensacions t'envaeixen tan el cap i el cos que cal fer alguna cosa?
Tot l'estiu amb dolors musculars potser vol dir alguna cosa més que em vaig fer mal treballant a l'hort?
Engegar-ho tot a dida, explosionar per tornar a l'origen, trencar barreres i barrots, ser lliure? Moment zero.

dimarts, 27 de juny de 2017

Tombs

Fa molts dies que no escric res al blog. Hi ha hagut molts canvis i encara n'hi ha d'haver més.
Vaig perdre la feina.
Estic iniciant un negoci.
Busco una feina parcial.
Vull fer vacances.
Vull tenir clients.
Vull ser la meva pròpia jefa.
Vull tenir temps per mi.
Vull triar-me amb qui treballar.
Vull guanyar-me bé la vida.
Qui no s'arrisca no pisca.
I crec que tot això és possible.

I no m'he tornat boja.

dijous, 4 de maig de 2017

El que no sabem de la gent

Ens trobem de casualitat en un restaurant de Comarques. Totes dues parelles hem escollit el mateix lloc per anar a fer un menú  diari al migdia.
Nosaltres però ja estem als postres i ells dos tot just arriben. Ens saludem i conversem animadament. Som molt amics, sobretot ella i jo que som amigues desde els catorze. 
La resta de comensals del lloc ignoren el que ells han passat, estan passant i arrossegaran com una lllosa per sempre. Cada persona és un món, cada familia un univers. Desde fora res els fa diferents a la multitud, a la gent anònima. Un ho pot ignorar o es pot preguntar o simplement ni hi pensa. Una parella de quaranta i pico, com totes les altres però jo i el meu acompanyant sabem que el que la vida els va dur va ser el més terrible que a un li pot passar.

dimarts, 28 de març de 2017

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?


-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.