Jardí

Finalment tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la vida  i ara fa cosa d’un any que la puc gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com la majoria de coses: la casa, la compra,  la roba, el fill, la cuina…

I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R. Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.

Emboirades

De vegades les èpoques de canvis són revulsius que centrifuguen idees unes darrere d'altres, algunes es descarten, d'altres romanen, d'altres s'envan i tornen insistint com corcons pesats que  no vols escoltar però que allà segueixen amb el seu mantra, repetint i repentint fins que no les pots obviar. Alguna cosa deuen voler dir si tornen aquelles idees ximples i esbojarrades sense sentit un i altre cop a confondre el cap.

També en el moments de canvis el cos és torna més sensible a les sensacions, a les angúnies,  al malestar, al benestar, però un creu que quan torni la calma será més fàcil discernir el que compta de veritat del que no, de les xurrades. 

Peró i si la calma triga molt en arribar i les idees i sensacions t'envaeixen tan el cap i el cos que cal fer alguna cosa?

Tot l'estiu amb dolors musculars potser vol dir alguna cosa més que em vaig fer mal treballant a l'hort?

Engegar-ho tot a dida, explosionar per tornar a l'origen, trencar barreres i barrots, ser lliure? Moment zero.

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?

-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.

Voluptuositat

A part de la pressió que tenim algunes dones (una mica perque volem, també cal dir-ho) per ser sempre bones mares, anar sempre arreglades, dur la casa bé, ser professionals, ser bones amants, bones cuineres, etc… Les dones amb curves tenim una pressió afegida i és que lamentablement, tot i l'esforç que fem amb els anys per acceptar-nos tal com som, encara la societat ens considera com a persones amb cossos excepcionals. O si no, digueu-me perque hi ha tantes marques de moda espanyola ( mango, zara, springfield, massimo dutti ) on el tallatge és ridículament petit, però especialment, no només petit perque siguin  mides petites, si no petit i SENSE pit. 

Amb les nostres formes no ens cenyim als cànons de bellesa “normatius”.  O bé se'ns qualifica de talles grans, o bé se'ns fica dins del sacs de "voluptuoses”. És molt probable que en realitat no siguem ni una cosa ni l'altra.  Que siguem menudes però amb formes, i que siguem dones amb un estil  d'allò més casual o  fins i tot seriós i que de voluptuoses només ho siguin les nostres paraules per fotre un rapapolvo a algú.

A les fotos: Monica Bellucci, Ashley Graham, Sofia Vergara i Salma Hayek.

Totes actrius i models amb curves estupendes.

Sabó d'Alep

Fa anys que conec el sabó d’Alep. Alep és una ciutat de Síria on fa més de 3500 anys s'hi fabrica un sabó de renom internacional. És el sabó més antic que es coneix i que encara es consumeix  amb el mateix  mètode de fabricació. És el precedent del sabó de Marsella. L'aspecte que té és de cub quadrat o rectangular de color marró per fora i verdós per dins, molt untuós si es mulla.

Està fet amb oli d'oliva i oli essencial de la baia del  llorer.

Té propietats molt bones per  a la pell, és hipoal.lergènic i antisèptic.  S'utilitza per a combatre diverses afeccions de la pell com psoriasis I acné. I el seu perfum és molt suau.

Han bombardejat l'últim hospital que quedava a Alep. Primer van bombardejar els carrers i després van llençar les bombes damunt de les incubadores i els boxes de l'hospital. Res és sagrat, la guerra ho devasta tot. Les bombes arrasen vides d'innocents.

Nosaltres ens persignem, ens omplim de ràbia i impotència mentre ens ho mirem per una pantalla.

Humans tipus II

Però quina merda és aquesta? poso al cercador “cotxes per  a dones” i em surten cotxes normals i corrents només que més petits i compactes… brrrr.

Els cotxes per  a dones haurien de tenir coses pràctiques i ser extremadament segurs ja que la majoria de vegades som les dones que portem els fills amunt i avall.

Unes  fundes per a la tapisseria FÀCILMENT  extraïbles i rentables a casa  i  així poder deixar que els nens mengin a dins i ho empastifin tot sense patir pel putu cotxe.

Un iso-fix incorporat que no calgui un curs d'enginyeria per a instal·lar les cadiretes dels nens cada vegada ( això també ho podrien dur els cotxes per  a homes es clar!)

Llum a tot arreu per a buscar sota els seients on punyeta ha tirat el xumet el petit diable.

Un caixó reservat per  a deixar el bolso i el bitlleter a prop de la conductora i que no caigui tot l'arsenal que hi duem a dins a la primera curva.

Mini nevera i mirallets de retoc a tots els seients.

Alta capacitat d'emmagatzematge  al maleter, amb molta seguretat i estabilitat per a que no caiguin les bosses del super.

Un collons de forat al reposacaps que no et faci conduir amb el cap endavant (estil ànec)  quan portes el cabell recollit amb una cua de cavall o una pinça, sense que el pentinat et quedi com un cagarro al cap .

Que el maleter s'obri sol quan dus cinquanta coses a les mans i només tens un dit per prémer un botonet de la clau.

Un cotxe per a dones, ecològic, econòmic, pràctic i sostenible.

De fet, aquest cotxe ja va ser dissenyat per Volvo fa uns deu anys on dones enginyeres hi van prendre part. Una noia sueca que conec va ser una d'elles. Moltes de les comoditats i els avenços que van proposar es van aplicar gradualment en cotxes « normals » que ara ho tenen incorporat de manera estàndard com l'assistent d'aparcament, seients que s'enretiren automàticament quan el cotxe s’atura per a poder sortir més còmodament etc… però el prototip per  a dones no va tirar endavant i es quedar mort en la cartera de projectes.

Per altra banda les proves de seguretat dels automòbils es fan amb dummies que tenen forma masculina i no de dona, (ja no diguem de dona embarassada!!) per tant no sabem tampoc quina afectació tindrien els tests que es fessin amb maniquins amb cos femení ni si caldria altres mesures especifiques de seguretat o ergonòmiques en cotxes per a dones.

Però com tot en aquesta societat, la norma i allò estàndard sol ser masculí, i es fa segons les seves regles.

El problema més greu és que la tecnologia no está feta i pensada per a les dones. Està feta i pensada pels homes  pero ens fan creure  que és per  tothom.

M'he inspirat amb aquesta bloguera sueca que m'ha fet rumiar tot això.

Foc d'encenalls

M'emprenyen els canvis de plans a última hora, no per incidents o emergències que puguin succeir fortuïtament,  si no per desídia o inconcreció de les persones.

M'irrita  la falta de seriositat i que les coses quedin en l'aire i en la informalitat.

A vegades aquesta emprenyamenta que m'agafa, i que  comporta que l'orgull ferit i arrogant no em deixi disfrutar d'oportunitats que serien prou plaents i tonta burra de mi em perdo coses ben bones.

Però què hi  farem sóc com sóc, tossuda i cap quadrada com una mula germànica.

Cremo d'ira, em poso vermella com les ungles pintades, crido, rabiejo i m'encenc però ho cremo tot de cop i després no queda res. Foc d'encenalls.

Estúpida jo.

La fragilitat del cos

Aquesta mortalla que tenim, aquesta pell, carn, musculatura, teixits, lligaments, venes i fluids que quan  estem bé, estan en equilibri, però que si no són  d'una fragilitat extrema.

Un accident, un incident, una insignificant bactèria, o un virus ens pot tombar en el moment més inesperat.

El món s'atura per nosaltres però no pels altres. El temps adquireix un valor estrany sembla que no passi per nosaltres però per la resta del planeta passa i passa molt depressa. Reprendre el ritme es fa feixuc, es fa una muntanya  sisífica amb la que no pots.

Només ens recordem de la salut quan ens falla. Quan l'hem malmesa, sovint no és culpa nostra, són coses fortuïtes que passen, però a vegades també la responsabilitat és nostra perquè el maltractem aquest cos fràgil i feble, li demanem un  esforç massa gran, abusem d'ell, el sotmetem a  pressió i a tortures que no li agraden. L'obliguem a  digerir aliments infectes, hores i hores passant fred o sota el sol, hores i hores davant de pantalles, llargues estones  a peu dret,  massa temps sense beure o sense menjar, el forcem a carregar pesos i a moure objectes contundents suant i estripant els muscles. L'explotem com si no ens importés castigar-lo.  

Si s'ens trenquen les ales no podrem volar. Cuidem la nostra matèria humana, és la única que tenim.

No fa Gràcia, Gràcia

Escolto i llegeixo amb consternació els esdeveniments sense sentit que passen a Gràcia. Per començar la fal.lacia del “banc expropiat” que no és ni un banc ni es va expropiar.

És un local d’un particular que val una picossada de lloguer cada més i que l'ajuntament ha pagat per fer callar un grupet d'alternatius que hi puguin fer ”les seves coses”.

A mi m'encantaria que l'alcalde de Comarques em pagués per mi i els meus compis un local super xulo, amb despatxets moníssims, amb aigua, calefacció i llum de franc,  per poder fer manualitats, reunions revolucionaries,  cursets d'espeleologia i trobades de tupper-sex.

Però no és així, la realitat és crua i puta per a la majoria i si volem fer tot això ens hem de buscar la vida.  Pel que sembla el qui no plora no mama, cert,  però el fet aquests llardosos es passen el dia plorant i mamant, i perdoneu que us ho recordi, però mamen dels impostos que paguem els pringats assalariats que treballem i que ens foten directament de l’IRPF de la nostra nòmina .

No en tenim prou amb els polítics, enxufats, càrrecs anomenats a dit, directius d'elèctriques que a sobre ara n'ha sortit una altra d'espècie de paràsits: els llardosos alternatius amb els seus gossos, les seves cerveses, les seves okupacions, i les seves manifestacions. I ara els hi haurem de pagar els "bancs expropiats", és a dir el local d'un particular  a 5500 Euros de lloguer al mes.

Sona molt xupi-mega-guai, anar contra el sistema però parasitar la societat és fer-se encara més còmplice del sistema. Un sistema ja podrit de per si i que no és sostenible.

Jo els duria tots a pagès a treballar i a guanyar-se les garrofes, llaurant camps, donant pinso als porcs vuit hores seguides, muntant i desmuntant bastides i tancats o carregant troncs als boscos de Gävle, o els tancaria en un call center  barallant-se amb trucades de gent emprenyada de debò, allà aguantant de valent, allò sí que té mèrit, ah i per quatre duros que no es pensin que es forraran amb onze hores de salari i que acabaran tan frescos i que podràn anar a fer un taller  de papiroflèxia després i sortir de marxes.

Nanos, desperteu d'una puta vegada i obriu els ulls al món real.

Podrir-se de mentides

Cada x temps torno a reflexionar sobre aquest tema. 

L'engany, la mentida, la infidelitat, la falsedat. Tot això són conceptes que giren al voltant de la falta de sinceritat.

Una de les gran diferències culturals que hi ha entre Suècia (i per extensió els països nòrdics o de tradició luterana) i  Catalunya (o el Sud d'Europa) és que mentir en la cultura escandinava no es tolera de cap manera,  mentre que als països mediterranis és el pa de cada dia.

A Catalunya i a Espanya mentir, enganyar, embaucar i enredar és una pràctica constant. Sempre es menteix amb la finalitat d'aconseguir un benefici propi. És l’adn de la nostra corrupció política i de molts particulars. Menteixen, ens enganyen i van repetint les seves mentides fins i tot amb orgull arribant al punt de mig-creure's la farsa que han inventat per a justificar-se. 

Mireu aquí!

Mario Conde, Sòria, Rita Barberà, Urdangarin, Matas, Camps, Pujols, Blesa, rato, Julián Muñoz, Bárcenas, Díaz Ferran,  Aznar i tants d'altres que inunden les noticies amb casos i casos de corrupció, estafant  a l'estat,  a hisenda, amb pràctiques il·legals, amb trames de falses societats i amb operacions impressionants de diners negres a mansalva.

Ells,  qui manen, qui tenen poder, encara en volen més, ens exigeixen a nosaltres la més pulcra situació davant l'administració i ells, els manaires, els addictes al poder se'n riuen de nosaltres a la cara, ens prenen per ignorants, i  segueixen fent el que volen, prenent-nos el pèl totalment, ens humilien, ens menteixen i ens degraden com a persones.

I llavors volen que votem any rera any  a les eleccions. Volen el nostre vot i la nostra confiança? A mi la podrimenta em fa fàstic.

Ni confiança ni què polles. La merda amb merda. S'han de quedar sols i enganxar-los. Juntets a la presó for ever & ever. 

I al país una mica de luteranisme no li aniria malament. Per fer baixar l'arrogància, eliminar la mentida i augmentar la humilitat. 

Luxe

Veig senyores de seixanta anys dins de cotxes de luxe, totes són semblants, ja passades, recautxutades, maquillades com de goma, vestides que no es poden ni bellugar i amb aquest gest grotesc en l'expressió, indesxifrable quan es mira. Si això s'enten per bellesa, penso,  és irreconeixible. El  “marit” les condueix al volant d’un cayenne, lexus o altres carruatges ostentosos. Per res del món voldria acabar convertida en un subjecte així. Les meves arrugues són el traç de la meva vida, les meves corves el meu plaer,  les meves dificultats m'han fet més forta i dependre de tenir o no diners és miserable.

El luxe és una simple història de diners , l'elegància és fruit de l'educació i la classe és innata.

Em quedo amb les dues darreres virtuts. Si és que en tingués mai alguna…

Hi ha gent dolenta

A un poblet bucòlic i pintoresc molt a prop de Comarques hi ha una farmàcia. La farmacèutica és una dona amargada, soltera o casada, amb fills grans o petits o sense fills que té la seva farmàcia com la seva cova preciosa i com el seu reducte imperial. Allà ella n’és senyora,  mana i remena com a emperadriu terrenal.

També hi treballa l’ajudant de farmàcia, una dona de mitjana edat, soltera o casada, amb fills o sense amb els pares ja grans. Un bon dia després d’anys i panys de fer les vacances justes, de no posar-se mai malalta adoptant actituds servils i educades, i entomant amb esportivitat aires de grandesa de la titular,  li diu a la seva “mestressa”:

- Miri, és que la semana vinent operen la meva mare i m’agradaria poder-hi ser.

El que obté per curta i rasa resposta, de l’impertinent i pocasolta boca de la farmacèutica és:

-Que l’operes tu a la teva mare?

Capbaixa i emmudida, l’auxiliar  deixa anar un silenciós “no” sense saber que més dir.

Dos dies després, com per art de màgia o d'electricitat divina,  la farmacèutica cau al bell mig de l’encerat mosaic de l'establiment amb una angina de pit traidora i aguda. L’auxiliar  que es troba reomplint els calaixos de medicaments no s’en adona fins que al cap d’una estona i amb un fil de veu la crida:

-Auuuuxiliar, auuuuxiliar ajuda’m…

                                                          ~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~ 

Hi ha persones que no sabria dir ben bé si es treuen el carnet d'imbècils en néixer o s'el guanyen a pols a mida que la seva vida avança. Buff! quina mandra.

Una anècdota

Durant uns anys,  mentre estudiava, em vaig passar els caps de setmana treballant en una botiga de roba d’un centre comercial. Eren  jornades de 12 hores de 10 del matí a 10 de la nit, amb una pausa  curteta per dinar. Ensenyava americanes, pantalons, roba d’home, de dona i de canalla. Uns dels clients que recordo eren una parella estrafeta amb un nen.

L’home era  molt baixet i calb amb una estructura física molt desproporcionada: cames molt curtes, braços molt llargs, cos estret. Tota  la roba que portava li quedava desgarbada i sobrera. La seva dona era també baixa però rodona  duia faldilla quasi sempre  ensenyant les cames gruixudes i blanques, tenia els cabells llisos negres i molt però que molt greixosos ( bruts diría jo). El nen, ho sé perque m’hi vaig fixar, era una monada.  
Una vegada van venir a comprar pantalons pel  marit. Com acostumavem a fer jo vaig prendre mides per fer-li fer la vora dels baixos. Imitant el que  feien les meves companyes (més experimentades que jo) vaig apuntar  amb agulles el troç que calia escurçar i vaig deixar els pantalons perque la modista els arreglés.  No tinc ni idea de com ho vaig fer, si em vaig equivocar o no, o com coi vaig fotre les agulles. El cas és que quan  la setmana següent va tornar la familia trap a buscar l’encàrrec,  els camals d’ aquells pantalons s’havien reduit a la mínima expressió i si aquell pobre home ja era lleig, camacurt  i malgirbat amb aquells pantalons posats, amb una evident falta de material tèxtil al capdavall,   feia una fila que no us la podeu imaginar. 
Jo savia perfectament que era culpa meva que alguna cosa no havia sortit com era previst. Que l’havia cagat. I molt. L’encarregada em va demanar explicacions davant d’ells i jo em volia morir. No podía mirar-me aquella gent  i parlar amb ells sense que em vingués un atac.  Savia que estaba mal fet però va ser superior a mí.  Mentre  la meva jefa discutía  amb ells com ho resolien jo m’havia d’amagar dins els emprovadors perque ningú em veiés pixar-me de riure amb total descontrol.

L' Alimentació és la nova religió

Estem vivint l’explosió de la medecina alternativa  i els seus gurús.  Apareixen davant dels nostres nassos els nous dimonis en forma d’aliments coneguts: la llet de vaca, el blat, la carn vermella, el sucre, el café, el peix contaminat. El mal de la societat de l’abundància, dels qui tenim tant de tot que ja no sabem què fer amb el que tenim.  Ara hem d’ aprendre a creure que tota la riquesa que tenim no és la bona sino que hem de sel.leccionar-la encara més. Ahir escoltant l’entrevistat del programa de Jaume Barberà, per moments hi vaig caure, per moments el vaig creure, sentint-lo parlar amb la seva convicció amb les seves dades (aparentment contrastades) amb un control absolut  de la veritat pura.  Un domini de coneixement empiric i críptic per als no iniciats que sortia de les seves paraules.  L’autoconvenciment que m’estava enverinant amb el blat, la llet, el cafè i el sucre va durar una estona. Després es va esvair com totes les teories radicals que m’intenten imposar a base d’il.luminacions.

Xevi Verdaguer, ens saps molt  del que sigui que saps, però  jo em seguiré regint per una mena de coneixement que  usualment no es dona per vàlid , la meva intuició. Si fa tuf de voler vendre fum segurament és que hi ha fum.

Ai,  si la meva avia hagués sentit el que deia, ella que havia passat tanta gana durant  i després dela guerra! Em sembla que l’hauria empaitat amb una escombra.

Un bon reportatge

Recomano molt enèrgicament el reportatge que van emetre el dimarts passat sobre el malbaratament dels aliments a TV3. Sobreviure a la nevera.

La cinta està rigurosament documentada amb testimonis i experts que expliquen com funciona la cadena  dels aliments i amb algunes mostres que surten, tan il.lustratives del que passa, que gairebé esgarrifa.

Em quedo amb dues escenes que per mi van ser  reveladores.  Una d’elles mostra com treballen en una planta agrícola de Kenia on envasen mongetes tendres. Les mongetes tendres que s’hi cultiven, i totes les altres  verdures, són per a l’exportació, pels mercats europeus i americans,  i no formen part de l’alimentació tradicional de les cultures de la zona.  Això entre altres coses significa que  si hi ha  producció que sobra, la gent d’allà no sap com aprofitar-la. A part d’això les mongetes tendres que no són rectes es rebutgen per estètica i com que no caben a la safata on han d’anar empaquetades, en tallen un bon troç  que també acaba al rebuig. Un escàndol a qualsevol lloc però encara més en un país on  ben aprop potser hi ha població que passa fam.

L’altre escena que em va resumir tot el que vaig estar veient és cap al final del documental, quan un dels experts diu:"quan aneu al supermercat i agafeu una fruita o una verdura heu de pensar tot el procés que ha fet aquesta verdura per arribar fins aquí." Tot el que s’ha malbaratat pel camí fins que finalment la persona  (el consumidor) s’endu aquell producte a casa. Una carrera d’obstacles que costa un preu molt alt i que ens fa pensar en quina mena de consciència ens mou  als humans,  que produim  tones i tones d' aliments perque acabin, tones i tones d’ells llençades a les escombraries.

"Down there"

Abans aquesta anatomia no era de domini públic. La gent es guardava  les seves parts  de ser exposades a l’aire lliure i només en algunes platges nudistes o alguns vestidors  (separats) de les piscines  es podien apreciar les diferents naturaleses de frondositat, textura i color del pèl púbic.

Ara amb programes televisius com "Adan y Eva" , tot queda exhibit  a l’intempèrie per astorament o delicia de l’espectador. Els que estem com jo desfasats  en la moda  i allunyats de les últimes tendències quedem sorpresos de que totes les participants  ens instrueixin que avui, si vols anar estar al dia, cal fer-se l’integral. El  brasiler dels 90 es cosa cavernícola i bruteja. 

Considero que posar una mica de xispa  i varietat esculpint la molsa d’"allà baix" amb l’ajuda d’un Eduardo Manostijeras de la manera més extravagant que et plagui pot tenir el seu què: floretes, cors, trèbols, estrelles i de tot pot ser l’excusa per passar una bona estona i distreure’s. Però jo no acabo d’entendre aquesta moda pre-púber de deixar-ho tot al ras. Erm com un desert, com una pista d’esquí per a debutants. Zona devastada on no hi creix ni un bri.  Amb l’equívoc d’alguns més joves que poden potser fins i tot arribar a creure que aquest él l’estat original i normalitazat quan en realitat no ho és en absolut.

Que tot canvia, les nostres àvies ho saben prou, la moda també va fer als anys 50 i 60  depilar-se les celles fins a deixar-les calves, que després de tanta cera i tanta pinça  van acabar per dibuixar-se-les amb aquell toc esperpèntic que causa en alguns rostres el traç maldestre del Khol. 

Jo només us diría, ànimes càndides, que aneu amb compte amb l’ús de tècniques dràstiques si encara teniu pocs anys. Potser que que als 40 necessiteu utilitzar un postís i, "allà baix", damisel.les meves, el bisonyé us podria fer passar un  mal tràngol. Una gran incomoditat penso jo. 

Un pobre diable disfressat de ministre

A Espanya hi ha un home  molt estrany  que és ministre.  Gosaria dir que l’han fet ressucitar d’una altra época, aquest senyor.   Suposo que el van embalsamar fa uns quatre-cents o cinc-cents anys  i ara l’han, com si diguessim descongelat o el que sigui.

L’han tret del mausoleu  del segle d’or de la literatura española, de la capella empolsinada   de Santa Teresa d’Avila, ( només que ell no té ni la poesia  ni la intel.ligència que la mística tenia),  i  ara el tenim a les Cortes de Madrid  fent de mòmia momificada. Algú li podria treure les benes dels ulls? Potser s’adonaria que el món (fins i tos Espanya), ha canviat una mica en els últims quatre-cents anys. És un home que viu la religió administrativa, la de les èlits eclesiàstiques i les jerarquies canòniques,  no la fe individual, profunda i íntima. Un home que concedeix medalles a estàtues de guix. Un home que amenaça  amb incendiar i violentar les il.lusions pacifiques. Un ministre que no administra les paraules, o les administra per crear  odi.   Aquest energúmen sortit del sarcòfag és un dimoni corcat disfressat de polític. 

Senyor Fernández, calli una mica que cada vegada que obre la boca la diu més grossa i més perillosa. És un atac indiscrimitat a la intel.ligència humana amb cada mot enverinat que li surt de la gola.

Això si, posaria la mà al foc que  el molt beneit és de missa diaria. 

Els sense dents d'en Frankie

A l’obra de Victor Hugo, “Les Miserables”,  són els “sans culottes”, la multitud marginada de més baixa estratificació social, els grans protagonistes de la Revolució Francesa. Ells són qui van fer la revolta contra l’èlit putrefacta que governava la França del S. XVIII.  

Curiosament a la societat dels nostres dies  han aparegut uns altres “sense”. Em refereixo als « sans dents » ( desdentegats) del President de França, François Hollande. Un polític socialista, que amb certa virtut humorística es retrata en cercles privats com a un cínic arrogant i fastigós que anomena d’aquesta manera els ciutadans més humils . Ja entemem  que Valerie Trieweiler ha publicat al seu libre de memòries tota aquesta col.lecció d' intimitats  en venjança a la infidelitat del seu ex-garrinet François, però no és menys il.lustratiu de quina mena de persones són les que exerceixen el  poder quan arriben al poder. Potser poden haver lluitat per uns ideals a la seva joventut, poden haver militat en defensa de la justicia i la igualtat però quan són ajeguts a la seva poltrona, la poltrona del poder i del ceptre imperial,  ens miren  a nosaltres als pobres, amb arrogància, per damunt l’espatlla,  i ens desdenyen amb paraules i pensaments repulsius com als desgraciats sense dents que som, que no podem costejar-nos els astronòmics tractaments bucals, ni els brakets per a als nostres fills. 

Som uns desdentegats que amb el nostre treball ens segueixen exprement fins a treure’ns tot el suc per que ells i els seus puguin anar ben dentats i fotre’s els filets mignons mentre nosaltres en hem de conformar amb les tristes farinetes que són  l'unic que podem menjar "sense" mastegar.

Independència o Dependència infinita

És lícit  no sentir-se culpable quan  sents que no fas tot el que hauries de fer pel fill? És lícit sentir que en realitat quan el teu fill no és amb tu no el trobes a faltar? És licit desitjar que el fill es faci gran perque no et necessiti tant per poder recuperar uns quants (pocs) espais més  on tu ets tu i no “marede/suportlogisticdelallar”? És lícit  sommiar que el teu fill sigui més independent i que per exemple, malgrat la seva corpulencia i pes, encara és maldestre al caminar i ha acabat per fer-te caure  de cul i esquena a terra en mig del carrer? És lícit esperar que qualsevol d’aquest dies el teu fill per voluntat propia dirà que, aquesta nit sí, aquesta nit vol dormir sol al seu llit de nen i no al llit de la mare i s’hi quedarà tota la nit?

Per Déu, quan acabarà aquesta etapa de bebé gegant?

Sé que no és cap càstig i sé que no és un regal. Només sé que és la realitat i que té moltes lectures.

Ayo I'm tired of using technology...

Smart cities, hotels i cafès amb wifi, ciutats tecnològiques, escoles amb pissarres digitals, milions de persones amb telèfons mòbils intel.ligents, internet a l’abast arreu on es va, conectats per saber-ho tot, per coneixer quant més millor, l’informació ens desborda, ens colapsa, ens ofega i al mateix temps  nens que no tenen garantits tres àpats al dia, avis vivint en pisos sense calefacció, infravivendes on s’amunteguen persones per a dormir, llits calents amb immigrants arribats dins de camions de carn fraudulenta, fabeles urbanes al centre de Barcelona on es recull xatarra, gent que utiliza menors per a demanar almoina. 

Semblen universos paral.lels però no és així. Conflueixen en el temps i en l’espai, ens creuem amb ells, fins i tot aquests universos es relacionen entre ells i  ens n’adonem i no ens agrada. 

Alguna cosa està mal pensada desde l’inici i és molt difícil saber com es pot arreglar. Podem arribar a tenir totes les dades imaginables  a tocar dels notres dits però això indiscutiblement no ens fa, en absolut, més savis.