dilluns, 28 de maig del 2018

Jardí


Finalment tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la vida  i ara fa cosa d’un any que la puc gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com la majoria de coses: la casa, la compra,  la roba, el fill, la cuina…

I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R. Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.






dijous, 24 de maig del 2018

Desamparats


El documental que va emetre dimarts passat  tv3 els desamparats, el dolor, revela una realitat ignorada per la inmensa majoria de ciutadans. Els menors que están custodiats  per l’administració, que han estat arrebassats dels seus pares sense una justificació prou evident.

Les través administratives i burocràtiques  s’imposen a l’impotència dels pares que veuen com els seu fills els són arrencats dels seus braços i de la seva llar en un obrir i tancar d’ulls. En un moment, un dia concret s’els enduen i ja no els tornen a veure. I si els veuen ja no és de la mateixa forma com els tenien abans amb ells.

El més indignant és que qualsevol persona, un veí, un familiar, un policía, un mestre o qualsevol persona que conegui els nostres fills pot posar una denuncia o un avís a l’administració demanant que un fill sigui retirat dels seus pares adduint qualsevol motiu. Hi havia el cas d’una mare a qui se li va prendre el fill pel sol fet que els avis materns creien que la mare no estava psicológicament capacitada. Els avis un matrimoni extremadament tradicional creien pel fet de seguir una dieta vegana i una vida una mica alternativa la seva filla no era poru bona mare.
La mare totalment resignada esperava el dia que el fill que tot just tenia 10 anys en complís 18 i recuperar-lo. I és que el sistema fa que quan s'engega la roda administrativa no hi hagi res que pugui aturar-la. I la desgràcia t'engoleix en un malson.
Em queda per veure la segona part del documental que es diu L'abús i que tracta de les entitats que  fan el seu negoci d'aquestes situacions tan dramàtiques.

divendres, 18 de maig del 2018

Vet aquí


Passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Passen de forma implacable, el temps engoleix la vida. Ho veig quan torno cap al blog i llegeixo el que he escrit al llarg del temps.
Sóc al mateix lloc però més vella, més cansada amb les idees gens clares. Em faig gran però no més savia, en tot cas més desconfiada. No confio en res ni en ningú. Potser, només en la tendresa que m’inspira el meu fill estimat.
Em mirallo i em veig una cara  passada, amb rictus desafectat, sense frescor, la pell apagada i de senyora gran. No m’agrado, cada vegada m’agrado menys i és més difícil arreglar-me i quedar “mig guapeta” com quedava abans.
El meu futur és dins un taüt. Com  el futur de tothom.
No em fa il.lusió res.
Fa un any vaig escriure que havia d’anar avançant, que comencés el meu projecte, que tirés endavant que d’aquí a un any seria en un altre lloc, hauria fet camí. I ara em veig ingènua i res o gairebé res ha canviat. El meu projecte s’ha perdut.
He invertit temps, diners i il·lusions i de res ha servit. Segueixo pensant que voldria tenir un projecte propi, però tot és massa difícil, massa complicat, o massa arriscat. No vull sortir de la meva zona de confort o em fa por.
He fracassat o m’he adonat que fracassaria i he frenat de cop. Ni tan sols sé si he après alguna cosa. Vet aquí

dimecres, 16 de maig del 2018

Diferències acadèmiques


En el meu fugaç pas per el món docent universitari vaig tenir l’oportunitat de viure coses sorprenents.
Una d’elles va ser quan es va contractar un nou professor per al departament de llengua espanyola del qual jo en formava part. Aquest professor en qüestió havia de ser el substitut del cap de departament que marxava cap a una altra universitat sueca (a Lund) on havia obtingut una plaça més interessant i prometedora que a la universitat on treballavem. El candidat  havia passat tots els filtres:  tenia un currículum enlluernador, llicenciatura, master i doctorat. Havia estat ja treballant en una universitat andalusa un temps, i gaudia de referències impecables del món acadèmic. Però al final, final, final de tot va sorgir un contratemps revelador que va dinamitar la contractació del candidat en qüestió.
El nostre director de departament havia  llegit la tesi doctoral del candidat , l’havia fet passar per una eina detectora de plagis i va descobrir que aquella tesi era una còpia, un plagi calcat i descarat de la tesi d’un altre acadèmic, el propi tutor de tesi del candidat. Aquest va ser motiu suficient perque es descartés  fulminantment la seva candidatura i s’optés per una altra persona.
I és que ara penso en tots els tramposos que circulen pel món ostentant títols i mèrits que en realitat no tenen. 
A Espanya, sobretot, n'hi ha un munt i els que tinguem títols emesos pels reis borbònics, d'ara endavant ens sentirem més avergonyits que mai, d'unes qualificacions que ens varen costar el nostre esforç. 
Tot per la mala reputació que tenen de ser basicament falses.