dilluns, 22 de juliol de 2013

Apropiació indeguda





Recordo el moment exacte en que vaig tenir una mena de moment revelació" sobre el passat del meu país, (el suecs en diuen "aha! uplevelse") que és quan la raó comprèn uns fets que fins llavors eren allà al davant però no s'havien entès. Això va ser quan vaig llegir un llibre on hi havia tota mena de proves que il.lustraven el descobriment d'Amèrica i la figura de Colom, petites senyals, insignificants per separat, però que juntes feien l'evidència evident. Com diuen els castellans: "blanco y en botella: leche"
Això barrejat amb una mena de "ja ho savia" interior, com si el coneixement fos, a part d'instruït per les institucions i transmès de persona a persona, heretat genèticament (impossible, of course) però que d'alguna manera la intuició, o algunes coses que la nostra consciència ignora, ens parlessin a través de senyals que es noten o s'acumulen al llarg dels anys. Vaig entendre que el meu avi, que avui tindria 103 anys, tenia raó quan em va dir un dia, com qui no vol la cosa, que en Colom era català. Que a ell així li havien ensenyat els "hermanos".
El monument a Colom que hi ha a Barcelona, ho diu claríssim " Colombus nostrum est". Els castellans, que tenen la mala costum de regalar el que no és seu, van regalar a la ciutat de Gènova la trola de que Colom era d'allà, i van apropiar-s'el. Qui no voldria apropiar-se l'autoria d'una gesta semblant!!!???
Aquest estiu aniré a Gènova. Miraré la casa que diuen que era d'en Colom i faré l'exercici d'imaginar-me quina mena de familia hi hauria pogut viure.
Qualsevol persona però el meu Colom no. En Colom almirall, estudiós, madur, príncep i manipuladament "desconegut i misteriós" no era de la Liguria. Era rotundament català.
La idea d' Espanya, com a conjunt de països que formen un imperi, és un concepte originariament català. Catalunya, la corona catalano-aragonesa, va estar incorporant regnes desde l'època medieval més antiga en la seva expansió pel mediterrani i per Europa: Sicilia, Sardenya, Napols, Mallorca, Valencia, Neopàtria.... Els viatges a Amèrica no van ser més que la culminació d'aquesta expansió a l'altre extrem del globus terraqui. Tot va anar seguint la seva lògica. Castella i Lleó es van unir a l'imperi, però la part catalana de la corona Aragó mai va tenir la intenció de sotmetre Castella a Aragó, al contrari, deixava que els regnes conservessin les seves institucions, les sevess lleis i els seus mandataris. Allò era una federació, paraula lletjota, però l'aventura de germanor va durar poc. Castella es va aprofitar de la genuïna falta de mà dura que ha caracteritzat desde sempre els catalans, (som tous, condescendents i som uns panolis missaires, com aquella frase: més papiestes que el Papa). I aquesta benevolença, aquest seny tan cristià i diplomàtic del guardar les formes i quedar bé ( sempre a canvi d'obtenir-ne algun negoci, es clar) ens va fer perdre l'important per guanyar engrunes miserables.
Hispaniae, Espanya, la gran mare de pobles, països dispars encadenats en un territori sota una mateixa corona i bandera ( la nostra) es va convertir en el monstre que va engolir els seus propis creadors. Un gran Saturn llest i fill de puta, engendrador i destructor.
 
 
 
 
Heu pensat mai que Catalunya fos l'origen de l'Espanya moderna? Ara no ho sembla oi?


1 comentari:

José Luis Ríos Gabás ha dit...

No tengo una opinión formada al respecto. He vivido más de quince años en Cataluña, en donde trabajo ahora. Te he leído atentamente, como otras veces.

Un saludo