divendres, 27 de juny del 2014

El senyor Pérez

divendres, 20 de juny del 2014

El marketing i els poders centralistes

Les coses s’ajuden unes a altres. Les entitats es fan suport unes a altres, com les nacions amb les llengues i els estats amb les cultures.

Païssos com Itàlia han sabut exportar productes i internacionalitzar-los, no només perque els productes fossin bons, sino perque en van saber fer difusió i propaganda i que la gent ho acceptés: marketing. I ara mateix  en citar Itàlia estaba pensant en la pizza, en la moda, en la pasta, en l’ art i l’arquitectura clàssica … tot allò bo i boníssim que ens ve al cap quan pensem en Italia…
A França tres quarts del mateix, l’Estat ha recolzat la llengua i la  cultura i l’ha sublimat. De la seva gastronomia, pastisseria, dels seus vins i xampanys, dels seus perfums i paisatges identitaris (Provença, Costa blava…) n’han fet bandera i arreu del món encara gaudeixen d’una reputació excel.lent. Viuen de la fama que els va propiciar una época daurada i la intenten conservar.

Perquè parlo d’això? Doncs perque les èpoques daurades impulsades i recolzades amb instruments d'Estat porten cua i deixen rastre durant anys i panys. Moltes vegades quan es busca l’origen de  costums, frases fetes, d’expressions o tradicions,  les fonts ens  remeten a una expressió que em fa molta ràbia: “OLD french” i tot seguit el que sigui, word, tradition, song, dish…

Alguna vegada ja he opinat en diversos llocs, tant virtuals com reals,  que sovint quan  busques una cita i troves una dada en anglès que diu que aquella expressió o paraula és "old french" quan en realitat es tracta o d'Occità o de català.

En els moments de màxim esplendor del francès i del centralisme metropolità de Paris.  Frederic Mistral,  el poeta provençal, guanyava el premi Nobel de literatura, era  el 1904. Eren els anys en que l’occità, a provincies feia temps que agonitzava i aquest il.lustrat personatge maldava per recuperar una parla que havia estat gloriosa en temps antics, una parla i una literatura d'origen medieval  absolutament exquisida que havia donat obres  cultíssimes cents d'anys enrera. 
Us en poso un exemple que acabo de descobrir:
Són unes linies de Frederic Mistral veureu com català i provençal (Occità) s'assemblen moltíssim.

« OUNTE VAS, COUMTADINO FIERO? 

-VAU AU VENTOUR – CULI DE FLOUR - PER LA LIQUOUR - QUE FAI BLACHERO ». 

El poeta volia dir On vas comtadina fiera?  vaig al Ventou (Mont Ventou) a collir flors pel licor que fa el Blachère”

La destil.leria Blachère que citava Mistral  existeix i és activa avui dia a  la zona de Chateauneuf du Pape  i fabrica licors semblants als que es feien  fa més d'un segle. Potser gràcies a que va dedicar els versos al mestre destil.ler podem saber com es deia això en occità i veure que gairebé gairebé era català.
Moltes d’aquestes tradicions  que avui ens semblen tan gal.les, no eren ni de bon lloc originariament “franceses”: eren occitanes. l se les va apropiar, la llengua i la cultura que va absorbir, asimilar i liquidar la llengua occitana: La francesa metropolitana, centralitzant, aglutinant i usurpant-ne el veritable origen.

Amb el català va anar d’un pel que no fou així.  Més ben dit va anar així en gaurebé tot el que l'Estat espanyols va poden. Va poder manipular moles coses de la historia perque tenia l'autoritat d'editar i publicar sota la seva supervisió i censura. Molts encara no ens acabem de creure que la llengua catalana hagi sobreviscut. Però que indubtablement l'objectiu fou aniquil.lar-la. Aquesta ha estat sempre la missió dels estats centralistes, en  podem estar del tot segurs


dijous, 5 de juny del 2014

Hores, minuts i segons...

Cada x temps es reactiva el debat dels horaris europeus i la necessitat de readaptar les hores del nostre país en aquest aspecte. Jo ja vaig parlar d’això fa molt temps al meu blog de una catalana a Suècia i  l’interès per aquest tema em venia de quan vaig treballar a una multinacional hi havia un director general que donava molta importancia  al temps  i valorava la idea que els horaris catalans i espanyols  fossin més similars amb els de la resta d’Europa. Ell es va arribar a  reunir fins i tot amb  el president de la asociación para la racionalización de los horarios en España, un tal Ignacio Buqueras. Fixeu-vos que no es diu asociación para la sincronización/adaptación sino que es racionalitzin els horaris! I és que els horaris estàn completament desracionalitzats. Aquesta  part del continent té uns horaris completament bojos, antinaturals i antisaludables. Aquest debat s'ha tornat a activar perque  fa un parell de mesos els polítics van demanar a les cadenes de televisió que avancessin l’acabament dels seus programes de “prime time” per a un millor descans de les families.

Quan tens fills és quan més t’adones de que els horaris dels grans no poden ser bons. Sopar a les 22:00h és tan irracional com poc saludable. Posar els nens a dormir tard és una pràctica més que generalitzada que l’únic que fa és nens morts de son que no puguin despertar-se de bon humor al matí.
Estic tipa de veure mares amb nens petits  (amb  cotxet) al carrer que tornen a casa  a les  10 de la nit un dia  qualsevol.

Anar a dormir a la 1 de la matinada per haver seguit un "late night show"  televisiu tampoc pot ser bo si al dia següent t’has de llevar a les 6 o a les 7. I fer  un dinar de tres plats, postres, café, copa i puro després de 7 o 8 hores de no tenir res a l’estòmac, tampoc.
Si no em traeix la memoria, quan estudiava ( fa més de 20 anys)  la tarifa telefònica més  econòmica començava després de les 22h.  A aquesta hora a la majoria de païssos d’Europa no es truca a ningú. És massa tard i la  gent o ja és a dormir o poc en falta. Si ho fas s’espanten i creuen que es tracta d’un accident o una emergència.

Els nens petits a Suècia s’en van a dormir com  a molt tard a les 19-20h i es desperten amb la llum del dia, potser a les 6:30 o  a les 7 del matí. Es valora un esmorzar a taula amb la familia, i es considera important sortir de casa ben alimentat.
Aquí l’esmorzar sovint es fa de peu dret a casa o a la barra d’un bar i consiteix en un cafè breu i espès que s’assembla més a una dosi de medicament que a una aportació saludable d’energia per començar el dia.

No tot es tracta de que s’escurci la jornada per la part final del dia. Els horaris laborals són igualment absurds i descabellats.
A Comarques al migdia, de les 13  a les 17 tots els comerços están tancats. Jo en dic horaris de pagès, però els hauria de dir horaris de burgès. Perque a pagès sí que segueixen uns horaris com cal.

A pagès, la feina es fa amb la llum del dia. Es treballa més a l’estiu i menys a l’hivern. A les 12 es feia la “beguda” el que es deia en castellà el “almuerzo”.  I de fet  són  horaris més naturals que s’haurien de seguir perque el nostre cos s’hi adaptaría millor. Menjar  i descansar cada 4 hores de treball.

Un altre element a repudiar són les reunions convocades   a les 5, 6 o 7 de la tarda pels responsables de les empresens  quan es suposa que a aquestes hores un treballador el que té són ganes de plegar, anar a buscar els nens i té el xip laboral a una altra part del seu cervell.

Però com és ben sabut sempre hi ha alguns personatges a les oficines que volen fer-se notar. De nou del matí a les cinc de la tarda es passegen amunt i avall amb algun paperot a les mans fent veure que han de consultar tal cosa o tal altre, i just a les 17h els entra la feinada i no alcen el cul de la cadira. Es queden a fer "hores extres". A ser vistos pels "jefes" com els grans pencaires. Arriben a casa a les tantes del vespre esgotats deprés de la llarga jornada.  Però els que no sospiten els seus jefes és que en el fons s'han esqaquejat e la doble jornada de la que les seves dones no poden escaquejar-se. La jornada intácabable que sovint carrega a les dones, mares, avies etc.. recollir els nens, fer rentadores, fer el sopar, planxar banyar les criatures... I els és mil vegades més plaent quedar-se a l'ofi que no pas estar al peu del canó com la dona-mare treballadora.