dilluns, 5 d’agost de 2013

Subjectes




Desde els inicis més tendres de la humanitat ens hem envoltat de milers de coses artificioses amb la intenció de domesticar la natura. Som, els humans, uns cracks en inventar artefactes que controlin o modifiquin allò que la natura ha creat de manera que ens sigui plaent o bé per la seva funcionalitat o bé per a la fruició dels ulls.

Un d'aquest invents malèvols i deliciosos són els sostenidors. Quin aparell mecànic tan extremadament revolucionari i exquisit. Un mecanisme de subjecció, pensat per a mantenir els pits en un lloc entre el sòl i l'aire on no s'hi mantindrien més que una dècada i escaig en estat natural. Es a dir des de l'edat en que apareixen (com bolets), als 13 o 14 anys fins els 24 o 25.

Els pits, si són poc abundants no presenten cap mena de problema, encara que poc, tot i així també s'inflen i es desinflen seguin les pautes hormonals de cada mes que les fan anar amunt i avall com un gripau comú en època de zel. Només cal vigilar que en una pèrdua de pes marcada no és converteixin en pelleringues aplastades amb un pitorro de pneumàtic enfocant cap a terra.

Les grans pitreres oscilen igualment entre l'inflor voluptuosa i la sobredimensió que assoleixen en els dies "fèrtils", però això ho nota principament més la mestressa d'aquests càntirs que no pas el públic espectador, ja de per si knoquejat per l' habitual aparador.

Amb el pas del temps mantenir aquests prestatges al seu lloc original (que no natural) és una tasca difícil i plena d'entrebancs. El magnetisme terrestre, la distensió de l'escassa musculatura i l'augment de pes amb maternitats i altres fenòmens paranormals causen estralls en aquesta formosa part de l'anatomia.
 
Arriba llavors el moment en que una es pregunta si convé o no mantenir aquesta lluita aferrissada contra la natura o val més fer les paus i acceptar que elles no tornaran mai més a ser allà on un dia foren, el seu lloc natural és ara a uns tres dits per sobre de la cintura i voler-les enfilar a tres dits sota la (inexistent) nou del coll és un objectiu impossible.

Amb la finalitat de la il.lusió ens comprem doncs aquestes peces màgiques i meravelloses, els aguants, que mentre els duem posats ens tornem a sentir deeses d'una religió ancestral conectades al sexe tàntric i als cabarets berlinescos més extravagants.
 
 
Sou, valuosíssims sostens,  el mecanisme més preuat que guardo dins els meus calaixos.
 

Afegeix la llegenda

3 comentaris:

Sílvia ha dit...

haha, molt irònic aquest post! És curiós perquè jo tinc els pits petits i puc anar sense, però com que m'he acostumat a dur-los, quan ho faig, sembla que em falti una mena de protecció.

A. Sandler ha dit...

Eps;
arribo el teu blog des de no sé on i em trobo amb un primer post revelador i molt ben escrit.
M'hi quedo una estoneta més a llegir els anteriors.

abraçada; Sandler.

nerona ha dit...

Ostres, t'afegiré al meu rss, entre pitos i flautes m'havia oblidat que havies canviat de blog!

jo estic en fase s'inflen- es desinflen cada 3-4 h ja que dóno el pit!!! La última vegada, quan vaig acabar de donar el pit vaig veure que encara eres més petites que abans... per això em vaig comprar uns super push-up molt macos, que ja tinc ganes de tornar-me a posar!!!