A partir d'avui

Fa un moment teniem quinze anys. Ho saps i ho sé.

Tanquem els ulls i ens passa pel cap tota una vida. A  una velocitat ultrasònica,  flash, flash et venen imatges de dies i d’instants que van volar fa temps.

Ara ens tenim al davant l’un  a l’altre en una cita madura  i “oficial”. En tens  46 i jo 45 i no hem quedat per sopar com els de trenta anys; per dinar, com els iaios. Estem ben nerviosos i quina tonteria  oi? amb tot el que ja hem arribat a passar en les nostres vides! I ara ens posem nerviosos perque és un home ben plantat o una dona interessant. Tenim els nervis a flor de pell i estem al cas de cada paraula que ens diu, de cada gest o de cada comentari. Va de farol? O de què va? O no va de res... estem ben desorientats. Però ens agrada. Ens agrada que ens facin atenció. Ser una mica especials. Despertar la curiositat i les ganes de l’altre. El nostre món es podria capgirar en un moment. Qui sap? Potser tot pot començar amb un whattsap i amb un simple dinar. El futur ho sap però tu encara no.

Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.

Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.

El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.

Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.

El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.

L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.

Deu ens agafi confessats.

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.

Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.

I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...

Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.

Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:

  

"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Un senyor de Barcelona

El propietari de la immensa finca rústica és un arquitecte barceloní. Fa anys  va comprar la propietat per la necessitat ( de fardar entre el seus compis) d'ampliar bens i tocar la terra El mas és a la comarca de la Selva en una zona extensísima de camps de conreus i boscos. Allà cada finca és veïna d'una altra de característiques semblants. Els propietaris es coneixen tots,  socialitzen i es conviden uns als altres, són tots de Barcelona, uns pijos acabats. Davant per davant  es fan el parabens, celebren tots els saraus, i fan veure que son MOLT amics,  però per darrera es llancen totes les pestes, es critiquen entre ells, no es suporten  i s'envegen com canalla a veure qui té la casa o el cotxe més grans o qui ha posat més cavalls a l'estable.

L'arquitecte tenia contractada a una família russa que li feia de masovers. Però un dia  la parella russa decideix plegar  del mas de l'arquitecte perquè havien trobat una altra feina. 

Perquè s'entengui, l'amo no és de caràcter fàcil. No és que sigui exageradament  temperamental, però és un expert en embolicar la troca, fer les coses més complicades del compte  o  en tenir idees de bomber, a part de ser garrepa de mena, tot i estar folrat de bitllets fins al capdamunt de les orelles.

Passen els dies i tot d'una el secretari  de l'arquitecte, que és com el seu home de confiança que li porta des dels temes més delicats a la més banal de les xorrades, un senyor carregat de paciència,   en una ocasió que el visita per temes de feina a la masia de  li diu: escolti Sr. Arquitecte jo he quedat amb en  Miroslav (el masover que havia plegat), no voldria pas venir a veure'l?

L'arquitecte que no té ni idea ni d'on para ni què se n'ha fet d'en Miroslav, li diu: Ah prou.  i s'apunta  a fer la visita.

Amb aquestes que ja dins el cotxe li  diu el secretari, Sr. Arquitecte truqui al Miroslav i  li diu que ara hi anem.

L'arquitecte li diu que com és que estem trucant al veí, al de la finca del costat. I de cop  la veu d'en  Miroslav a l’altaveu del mans lliures: Bona Tarrrrrrda finca  de l'Uròleg de Sant Gerrrrrvassssi, maaani?

L'arquitecte es gira cap el secretari i no entén res. Aquest cop ha quedat ben fotut.

Segones oportunitats

Les segones oportunitats són les millors. Aquell objecte vell i oblidat que un dia va ser útil i que es va apartar a unes golfes o al racó més amagat d'un armari  surt tímidament i humil en un mercat de segona mà, allà enmig de tota mena d'andròmines. Uns ulls s’hi paren al damunt i veuen aquell objecte com un tresor, li veuen el que ha sigut, el que és i el que pot arribar a ser, i se'n enamoren i se l'enduen cap  a casa sense dubtar ni un segon.

Se'n enamoren tan perdudament que, aquell objecte desauciat per altres,  per aquests nous ulls que el miren senten que  ja no podran passar un dia més sense mirar-lo i l'hauran de mirar i tenir ben a prop cada dia fins la resta de les seves vides. i aquell objecte que algú va rebutjar, maltractar, descuidar o ignorar, passarà a ser el tresor més valuós del seu nou propietari.

Humans tipus II

Però quina merda és aquesta? poso al cercador “cotxes per  a dones” i em surten cotxes normals i corrents només que més petits i compactes… brrrr.

Els cotxes per  a dones haurien de tenir coses pràctiques i ser extremadament segurs ja que la majoria de vegades som les dones que portem els fills amunt i avall.

Unes  fundes per a la tapisseria FÀCILMENT  extraïbles i rentables a casa  i  així poder deixar que els nens mengin a dins i ho empastifin tot sense patir pel putu cotxe.

Un iso-fix incorporat que no calgui un curs d'enginyeria per a instal·lar les cadiretes dels nens cada vegada ( això també ho podrien dur els cotxes per  a homes es clar!)

Llum a tot arreu per a buscar sota els seients on punyeta ha tirat el xumet el petit diable.

Un caixó reservat per  a deixar el bolso i el bitlleter a prop de la conductora i que no caigui tot l'arsenal que hi duem a dins a la primera curva.

Mini nevera i mirallets de retoc a tots els seients.

Alta capacitat d'emmagatzematge  al maleter, amb molta seguretat i estabilitat per a que no caiguin les bosses del super.

Un collons de forat al reposacaps que no et faci conduir amb el cap endavant (estil ànec)  quan portes el cabell recollit amb una cua de cavall o una pinça, sense que el pentinat et quedi com un cagarro al cap .

Que el maleter s'obri sol quan dus cinquanta coses a les mans i només tens un dit per prémer un botonet de la clau.

Un cotxe per a dones, ecològic, econòmic, pràctic i sostenible.

De fet, aquest cotxe ja va ser dissenyat per Volvo fa uns deu anys on dones enginyeres hi van prendre part. Una noia sueca que conec va ser una d'elles. Moltes de les comoditats i els avenços que van proposar es van aplicar gradualment en cotxes « normals » que ara ho tenen incorporat de manera estàndard com l'assistent d'aparcament, seients que s'enretiren automàticament quan el cotxe s’atura per a poder sortir més còmodament etc… però el prototip per  a dones no va tirar endavant i es quedar mort en la cartera de projectes.

Per altra banda les proves de seguretat dels automòbils es fan amb dummies que tenen forma masculina i no de dona, (ja no diguem de dona embarassada!!) per tant no sabem tampoc quina afectació tindrien els tests que es fessin amb maniquins amb cos femení ni si caldria altres mesures especifiques de seguretat o ergonòmiques en cotxes per a dones.

Però com tot en aquesta societat, la norma i allò estàndard sol ser masculí, i es fa segons les seves regles.

El problema més greu és que la tecnologia no está feta i pensada per a les dones. Està feta i pensada pels homes  pero ens fan creure  que és per  tothom.

M'he inspirat amb aquesta bloguera sueca que m'ha fet rumiar tot això.

Mirant enrera

Els propers dies farà un any que passejava per  la part antiga de Comarques amb una amiga quan vaig rebre un whatts d’algú a qui tot just començava a tractar. Era un cap de setmana d’aquells que es  fan coses al carrer, moltes coses, especialment actuacions musicals i hi ha moltissíma afluència de gent d’arreu.

Recordo el moment precís  que va entrar el whatts amb una foto d’ell i una noieta, que després vaig saber que era la seva neboda. Jo era davant d’un monument molt antic de Comarques, el més antic que hi ha a la ciutat. I allà davant meu hi havia uns músics dalt d’una tarima no gaire alta, que tocaven  temes de R&B molt coneguts. Una nena petita amb vestit d’estiu ballava sola al mig de la rotllana que fèiem el públic.  Vaig fer una foto del que tenia al davant i li vaig enviar com a resposta.

Recordo que en aquell moment m’hauria encantat trobar-me de casualitat amb l'home que m’havia enviat el watts però no  va passar. Ja haviem quedat per dinar un dia de la setmana següent i les incògnites estaven en l’aire.  Les expectatives són xules de tenir. Jo no les tenia totes, eren  quelcom possible però poc probable. Tot just un dinar al mig de la setmana.

Vaig continuar caminant amb  la meva amiga trobant-nos amb amics, familiars i coneguts, xerrant i escoltant la música que envaïa tots els racons de comarques.

Vicent Andrés Estellés

No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 

...
No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres, 

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Les  persones quan ens enamorem sentim aquesta intensitat, aquesta unicitat. El que se sent és tan fort que ens sembla que som únics al món que ens sentim així.

Negoci amb futur

Una amiga m'explica aquesta anècdota tan increïble.

Un dels seus usuaris  del sistema d'atur alemany, un home de 63 anys jubilat anticipadament per problemes de salut, li ve un bon dia i li diu: Sap ara que estic jubilat, he tingut una idea i vull muntar un negoci per treure'm una calerons extres. Potser vostè em podria ajudar. 

La meva amiga, més per educació que per veritable curiositat,  li diu : A veure,  i l'home li ensenya un paper on diu: "Agència de models, si medeixes més de 178 cms.  tens 18 anys i les teves mides són : (Al lloro !!) 100-60-90 truca’m." I li diu que ho pot repartir entre les seves amigues: La meva amiga no podia contenir el riure. Li ha dit:  Si creixo ja el trucaré.

L’home en qüestió ha sigut camioner tota la vida però li diu que aquesta ha sigut la seva il·lusió de tota la vida.

Quan m'ho  va explicar jo tampoc podia parar de riure.

N'hi ha per llogar-hi cadires.

Mañana tu vienes conmigo

Són les vuit de la tarda. Sóc a l’aire lliure, un parc on hi ha instal·lacions esportives fent estiraments després d'haver fet una mica d'esport.

El cotxe s'atura de cop. No estava buscant aparcament ni circulava a poc a poc amb l'intenció de parar. Anava ràpid i de sobte frena i s'estaciona amb un moviment brusc al primer espai lliure que hi ha. Ha vist alguna cosa que li ha cridat l'atenció.

Baixa del vehicle també d'una revolada i s'acosta cap a la gespa, cap a alló que l’ha fet aturar-se quan no ho tenia previst. Damunt la gespa del parc hi ha asseguts  dos nens. Són fills d'immigrants marroquins. Un és més jove i prim i l'altre algun any més gran i més rodó. Cap d'ells té més de 10 anys. L'home s’hi acosta i comença  a parlar-hi, no pas en català, ni en àrab, ni en amazig, els parla en un castellà amb un fort accent estranger, potser és de la India. Pel que diu no els coneix. A un el convida a anar a un lloc l'endemà, a una casa que es “muy guapa” li ensenya fotos amb el mòbil. El nen convidat s'acosta una mica per veure les fotos però manté una certa distancia i això em fa pensar que realment no es coneixen i que no tenen confiança.

L'home és jove, deu tenir 30-35 anys. Els diu: "tu dices a tu padre que mañana vienes conmigo".

Jo ho veig i ho sento tot,  i el que veig i sento, des de el meu racó  fent estiraments, no em fa gens de gràcia. Si aquest individu fos un pedòfil actuaria exactament així: fent-se el col·lega, ensenyant un mòbil xulo, convidant a coses “guapes”…

M'en vaig. No he fet res. No els he previngut. No he actuat potser per falta de seguretat.

M'en vaig amb la sensació d'haver presenciat quelcom que m'inquieta. Que em deixa un regust metàl.lic a la boca, regust de culpa.

Top of the world

L'estiu és plenitud. És una època de claredat meridiana, de veritats enlluernadores. D'adonar-se del que compta de debò per més gastat que sembli dir això.

M'agrada sentir-me així de bé.  Són les 08:34  del 8 d'agost, condueixo el meu cotxe pel polígon industrial de Comarques amb la música a tope, sona aquesta cançó que no pot descriure millor la sensació que tinc ara mateix.

M'acabo d'acomiadar del meu amor amb una abraçada càlida que dona energia i bon rotllo, fins a la tarda quan ens tornarem a trobar. Hem passat un cap de setmana fabulós amb família a prop del mar, disfrutant d'un paisatge espectacular i boníssima companyia, rient i xalant. Em sento capaç de menjar-me el món. 
NYAM!

Jocs

Vaig a fer una caminadeta per l'anella verda de Comarques, al costat del riu. Normalment hi ha força concurrència: gent que passeja el gos, gent gran amb bastons de caminar,  homes que fan esport, families amb nens i en bicicletes... El que no hi sol haver mai són grups d'adolescents que es passegin per aquesta zona.  Just després del pont de ferro, un pont en que últimament les parelles més enamorades hi deixen el seu candau fermat, veig un grup de nois tres o quatre, tots armats amb telèfons mòbils.

Una mica més avall del camí després de la recta, un altre grup de nois de tretze, catorze o quinze anys. Em sorprèn aquesta afluència de joves i llavors entenc què fan. Han quedat per anar a caçar Pokémons.  

El cervell adolescent és molt difícil d'entendre. Té un funcionament que els adults no comprenen. Les emocions són el més important  i la racionalitat i la lògica passen a un segon o tercer pla.

Si es mira positivament,  com a mínim aixequen el cul del sofà i surten al món exterior.

Foc d'encenalls

M'emprenyen els canvis de plans a última hora, no per incidents o emergències que puguin succeir fortuïtament,  si no per desídia o inconcreció de les persones.

M'irrita  la falta de seriositat i que les coses quedin en l'aire i en la informalitat.

A vegades aquesta emprenyamenta que m'agafa, i que  comporta que l'orgull ferit i arrogant no em deixi disfrutar d'oportunitats que serien prou plaents i tonta burra de mi em perdo coses ben bones.

Però què hi  farem sóc com sóc, tossuda i cap quadrada com una mula germànica.

Cremo d'ira, em poso vermella com les ungles pintades, crido, rabiejo i m'encenc però ho cremo tot de cop i després no queda res. Foc d'encenalls.

Estúpida jo.

Comando

Vaig comando, però no pas per fora. Anem comando des de dintre amb els sentiments al descobert, ensenyat-ho tot. Exhibicionistes del cor.

Marranota de l'ànima que s’em veu tot, talment amb transparències de boudoir que em descordes lentament com una cotilla.

Vaig comando, em tens tota nua davant teu.

No pus ser més jo, no puc ser més vulnerable.

Una bufada teva em trencaria pel mig. M'he deixat robar. M'he perdut en els teus braços, en el teu alè.

Sóc al fons de l'abisme i no sé si vull pujar a la superficie.

M'agrada no poder respirar. M'agrada sentir-me sota l'aigua amb la protecció de la teva pell.

Friso per la tornada quan em duguis a la platja surant i  panteixant junts amb l'onada més llarga.

Rapte

Vull que el aquest home em segresti, se m’endugui lluny i estigui només per mi.

No vull ser el plat que sobra, ni les postres, ni el que queda quan tothom ja ho ha merdejat tot. No vull ser ni segona part, ni mitja part, ni cap part, ni la que cuina bé i tot  ho endreça.

Vull ser l'estrella, "*",  el tot, la protagonista, el centre de la seva mirada, el nucli del seu món. Vull notar els seus ulls damunt meu, com em despullen i s'em mengen.

Vull que em digui que em desitja i que d'una revolada m'empenyi cap a ell i apreti el meu cos contra el seu.

Vull saber i sentir que no pot estar sense mi. 

Malfactors

Durant un temps vaig treballar amb un delinqüent, amb un criminal i mentre hi treballava cada dissabte a la nit, en el seu dia a dia ell delinquia, cometia un crim que va ser molt sonat a tot Catalunya.

D'això en farà uns  divuit o vint anys i recentment m'he assabentat que l'home és fora de la presó des de fa ja uns anys. S'ha instal·lat en una contrada diferent de la que ell venia  per recomençar amb la seva vida, suposo.

Algú que l'ha trobat m'ha dit que  allà on s'ha establert segueix entabanant, enganyant o mentint  a gent per passar desapercebut i que no se sàpiga el que va fer.

Era un individu perillós. Ja ho era abans de que fes el que li va costar la garjola. Traficava amb armes, amenaçava gent, xulesc, fanfarró i de ment molt curta. Intentava relacionar-se amb gent pública, carrecs polítics municipals, policies, funcionaris, etc… per fer i desfer les seves malifetes.

Tenia dona ( una mica curteta pobra) i filla.

Fa pensar que estem envoltats de gent desconeguda que poden arribar a ser malvats i nosaltres no en sospitem ni el més mínim.

Per a què et vull

A tu et vull per riure, per compartir el nostre temps, per a sentir-me atractiva encara que em sobrin aquests ditxosos quilets de més, per acariciar-te i que m'acariciís, per a  abraçar-te, per a seguir jugant amb les nostres mirades de complicitat, per donar-nos la ma quan caminem i sentir-me protegida encara que no ho necessiti, per olorar la teva pell i que el desig de tu s'encengui com un pilot automàtic, per notar la teva presència imponent al meu costat  quan estem estirats dins del llit.

Sí, sóc autosuficient i no necessito un home per viure i ser feliç.

Però sense tu no ho seria tant com ho sóc ara.

Un post de música

No sóc persona de penjar música al bloc, però ahir tornant de la feina vaig sentir aquesta cançó tan  maca que em va inspirar a posar-la aquí. És vella però per mi és molt actual: la raó ets tu . 
Traducció catalana després de la lletra original una mica més avall.

I'm not a perfect person
There's many thing I wish I didn't do
But I continue learning
I never meant to do those things to you
And so I have to say before I go
That I just want you to know

I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you

I'm sorry that I hurt you
It's something I must live with everyday
And all the pain I put you through
I wish I could take it all away
And be the one who catches all your tears
That's why I need you to hear

I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you

And the reason is you
And the reason is you
And the reason is you

I'm not a perfect person
I never meant to do those things to you
And so I have to say before I go
That I just want you to know

I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you

I've found a reason to show
A side of me you didn't know
A reason for all that I do
And the reason is you

No sóc una persona perfecte

Hi ha moltes coses que voldria no haver fet

Però continuo aprenent

No hauria volgut fet-te mai coses així

I he de dir això abans de marxar

Que vull fert-te saber

He trobat un motiu per mi

Per canviar qui era jo

Una raó per començar de  nou

I la raó és tu

Em sap greu haver-te fet mal

Es una cosa amb la que he de viure cada dia

I tot el dolor que et vaig fer passar

Voldria treure't-el del tot

I ser el qui et recollís totes les llàgrimes

Per això voldria que sentissis

He trobat un motiu per mi

Per canviar qui era jo

Una raó per començar de  nou

I la raó és tu