Cordills, cordes i cadenes

Sóc  la gran de 4 germans.Tres de molt seguits i un de despenjat. A mi, la familia nuclear m’ha marcat molt. Sempre he volgut ser independent però  a vegades encara m’ataca la sensació de que no ho he aconseguit.  He viatjat, he viscut sola des dels 18 anys, he viscut a l’estranger durant uns anys,  fins i tot m’he convertit en mare! Però segueixo enganxada als meus pares d’una manera molt marcada. No sé si és un factor cultural (que podria ser) o només és que em sento protegida si estem a prop. Tinc més de 40 anys i  encara  sento que estic unida al papa i a la mama.

Al sud d'Europa tenim uns cordons umbilicals llarguissims que duren tota la vida. Recordo encara quan el meu avi estava a l'UVI, delirava i demanava la "mama". La meva mare creia que preguntava per la seva dona, ja morta, la meva àvia, però no. Ell demanava la seva mare. Tenia 86 anys i  l'únic consol que tenia era cridar la seva mare. A tots ens passa igual. Ens sembla que ningú ens cuida millor que la nostra mama. 

En costrast amb la tradició nordeuropea on els joves marxen de casa i es fan "homes i dones"  als 18 o 19 anys, al Sud seguim aferrats a les nostres arrels familiars al llarg dels anys.  Als del Nord els sorpèn que  "aquí baix" amb 25 o 30 anys molts visquin a casa del seus pares i als del Sud ens sorprèn per exemple que "allà dalt" els fills que viuen a  certa distància ( tan poden ser 100 com 900 Km)  dels seus pares només els visitin dos cop l'any.  Aquest deslligament causa i conseqüència de que ni els joves siguin considerants una càrrega pels pares ni esl pares pels fills quan els més grans arriben a la vellesa i tenen problemes de salut, mobilitat i solitud. L'Estat  paternalista es fa càrrec tant dels joves que no tenen recursos, com dels grans que tot sols no es poden valer.  Els vincles no són tan forts i el concepte familia es limita als anys que pares i fills viuen junts que no solen ser més de 18-20. Es té assumit que l'Estat cuida els ciutadans de forma paternalista ( que no és ben bé com la mama, oi?). Com un pare que vetlla perque no els falti res, cap medecina, cap recurs, cap habitatge. Però  en el fons els falta el més important: l'afecte proper de la familia.

Amb això el Nord no ens guanyarà mai.