diumenge, 20 d’agost del 2017

Emboirades

De vegades les èpoques de canvis són revulsius que centrifuguen idees unes darrere d'altres, algunes es descarten, d'altres romanen, d'altres s'envan i tornen insistint com corcons pesats que  no vols escoltar però que allà segueixen amb el seu mantra, repetint i repentint fins que no les pots obviar. Alguna cosa deuen voler dir si tornen aquelles idees ximples i esbojarrades sense sentit un i altre cop a confondre el cap.
També en el moments de canvis el cos és torna més sensible a les sensacions, a les angúnies,  al malestar, al benestar, però un creu que quan torni la calma será més fàcil discernir el que compta de veritat del que no, de les xurrades. 
Peró i si la calma triga molt en arribar i les idees i sensacions t'envaeixen tan el cap i el cos que cal fer alguna cosa?
Tot l'estiu amb dolors musculars potser vol dir alguna cosa més que em vaig fer mal treballant a l'hort?
Engegar-ho tot a dida, explosionar per tornar a l'origen, trencar barreres i barrots, ser lliure? Moment zero.

dimarts, 27 de juny del 2017

Tombs

Fa molts dies que no escric res al blog. Hi ha hagut molts canvis i encara n'hi ha d'haver més.
Vaig perdre la feina.
Estic iniciant un negoci.
Busco una feina parcial.
Vull fer vacances.
Vull tenir clients.
Vull ser la meva pròpia jefa.
Vull tenir temps per mi.
Vull triar-me amb qui treballar.
Vull guanyar-me bé la vida.
Qui no s'arrisca no pisca.
I crec que tot això és possible.

I no m'he tornat boja.

dijous, 4 de maig del 2017

El que no sabem de la gent

Ens trobem de casualitat en un restaurant de Comarques. Totes dues parelles hem escollit el mateix lloc per anar a fer un menú  diari al migdia.
Nosaltres però ja estem als postres i ells dos tot just arriben. Ens saludem i conversem animadament. Som molt amics, sobretot ella i jo que som amigues desde els catorze. 
La resta de comensals del lloc ignoren el que ells han passat, estan passant i arrossegaran com una lllosa per sempre. Cada persona és un món, cada familia un univers. Desde fora res els fa diferents a la multitud, a la gent anònima. Un ho pot ignorar o es pot preguntar o simplement ni hi pensa. Una parella de quaranta i pico, com totes les altres però jo i el meu acompanyant sabem que el que la vida els va dur va ser el més terrible que a un li pot passar.

dimarts, 28 de març del 2017

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?


-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.

dimecres, 1 de març del 2017

En positiu

Coses bones que observo:

-Vaig caminar vint minuts ahir  a la tarda. He de fer-ho més. Hauria d'imposar-me 4 dies a la setmana de caminar i moure'm sí o sí.

-He rebut un paquet meravellós d'una compra online que he fet, i em moro de ganes de  provar les peces.

-Avui fa fred però un sol espectacular. Es veu la neu al fons de l'horitzó i el dia llueix totalment brillant.

-Em fa molta il·lusió que arribi aviat la primavera. Vull treballar al jardí:  plantar flors, arreglar l'hort i que tot llueixi verd i florit.

-Properament faré un post sobre la meva teoria de la classe mitja,  la seva bondat i els beneficis dels països que tenen una molt àmplia classe mitja.

-I si una cosa és bona o molt bona és que tinc la sort de pertànyer  a la meravellosa classe mitja.

-Veig el  meu fill content i emocionat amb el fet de compartir el 50% del seu temps amb una nena a casa. Els atacs de riure incontrolats i incontrolables són cada vegada més escandalosos.

-Riem molt tots adonant-nos d'aquest fet.

-Hem pintat  una pissarra a la cuina  per escriure missatges. La clau està en escriure-ho en positiu.

-Em sento profundament estimada i és un sentiment aclaparador.


divendres, 24 de febrer del 2017

Voluptuositat

A part de la pressió que tenim algunes dones (una mica perque volem, també cal dir-ho) per ser sempre bones mares, anar sempre arreglades, dur la casa bé, ser professionals, ser bones amants, bones cuineres, etc… Les dones amb curves tenim una pressió afegida i és que lamentablement, tot i l'esforç que fem amb els anys per acceptar-nos tal com som, encara la societat ens considera com a persones amb cossos excepcionals. O si no, digueu-me perque hi ha tantes marques de moda espanyola ( mango, zara, springfield, massimo dutti ) on el tallatge és ridículament petit, però especialment, no només petit perque siguin  mides petites, si no petit i SENSE pit. 
Amb les nostres formes no ens cenyim als cànons de bellesa “normatius”.  O bé se'ns qualifica de talles grans, o bé se'ns fica dins del sacs de "voluptuoses”. És molt probable que en realitat no siguem ni una cosa ni l'altra.  Que siguem menudes però amb formes, i que siguem dones amb un estil  d'allò més casual o  fins i tot seriós i que de voluptuoses només ho siguin les nostres paraules per fotre un rapapolvo a algú.


A les fotos: Monica Bellucci, Ashley Graham, Sofia Vergara i Salma Hayek.
Totes actrius i models amb curves estupendes.






dilluns, 20 de febrer del 2017

Ca l'Ewa

A l'abril anirem a passar una nit a un bed & breakfast on jo ja hi he estat abans un parell de cops. La casa és molt bonica, és una antiga escola molt ben conservada i ben renovada. La planta de baix  és on s'allotgen els hostes, (en dues habitacions dobles molt ben decorades) , també hi ha la sala d'estar,  el menjador pels  esmorzars i la cuina de la família, el hall i una escala central que distribueix la casa. Tota la casa és de principis de segle XX. La mestressa és una dentista infantil jubilada i es nota que li encanta el tracte amb el públic i tenir els hostes contents.
Aquesta casa m'inspira molt, és com m'agradaria gestionar casa meva si s'hagués de convertir  en un futur proper en un bed & breakfast, cosa que m'agradaria molt.
Separant la vivenda privada de l'espai pels hostes, conservant l'aire autèntic i antic de les cases amb història. Que tot recordi els dies antics on les coses tenien un valor per elles mateixes.
Tenim els ingredients més importants per fer-ho.


dimecres, 8 de febrer del 2017

Crisi professional



Tinc una crisi professional que fa molt temps que em dura. Ja fa anys que dono voltes a l'idea de deixar el món de la feina pels altres i de fer alguna cosa que m'ompli i em satisfaci personalment.
El mal és que m'agraden moltes coses, sóc una tastaolletes a qui li han interessat molts temes diversos al llarg de la vida però no n'hi ha cap que destaqui per damunt dels altres. A més sóc maldestre amb les mans i jo , el que és jo, no sé fer res gaire bé. És a dir a nivell d'especialització, no sóc bona amb cap ofici com ho és la meva mare, no sóc bona fent manualitats com amigues que conec que fan autèntiques meravelles, no sóc cuinera professional, no sóc arquitecta ni interiorista. Però m'agrada molt la moda, m'agrada fer melmelades, m'agrada la decoració i crec que tinc bon gust. M'agrada organitzar coses, preparar escenaris i m'agrada vendre.
En podrà sortir alguna cosa amb cara i ull de tot això?

Aquest blog que llegeixo, m'ha escrit just les paraules que necessitava sentir: No et paris, segueix tirant , d'aquí un temps sense adonar-te'n seràs en un altre lloc.




dilluns, 6 de febrer del 2017

Cognoms

Sempre m'ha semblat súper estrany que en la majoria de països quan una dona es casa passa a tenir el cognom del marit. De vegades m'he imaginat en la situació  i que deixava de dir-me el meu cognom per passar  a tenir-ne un altre de diferent i la idea era tan i tan estranya que em costa d'assimilar. Suposo que en cas de no voler-lo canviar, no deu passar res,  i es deu poder mantenir el cognom propi, però  hi ha tants lloc on això és el normal que  les dones suposo que acaben volent adoptar el cognom del marit, per que així ho mana la tradició.


En aquest sentit  m'encanta que les dones de la meva família no hagin perdut els seus cognoms de naixement, ni la meva mare, ni es meves àvies. És una forma molt més fàcil d'identificar els teus orígens. Tinc una amiga sueca  que quan la vaig conèixer es deia Larsson, al cap d'uns anys va tenir dues filles, i al cap de poc es  va casar. Quan es va casar el seu perfil de facebook va canviar el seu cognom i ara es diu Rovira. I no. No es va casar amb un català. Es va casar amb un francès de Catalunya Nord. Viuen a Suècia on els cognoms de la gent es van perdent de forma estrepitosa i alguns altres es conserven i es generalitzen tan que semblen la pudor. 
Això també em fa pensar en els cognoms catalans  de moltes famílies que van ser expulsades del Born i que probablement s'han perdut o que són avui dia molt minoritaris.

dimarts, 31 de gener del 2017

Fruit de la revolució. La bellesa és al carrer

Constato que els fills del maig del 68 hem canviat el nostre entorn. Les idees  democràtiques, revolucionaries, igualitàries dels que vam ser educats pels joves acabats de llicenciar  en la fornada del maig del 68 estem fent grans aportacions a la nostra societat. Vam recuperar l'ensenyament en català, el plaer de la nostra llengua;   hi ha molts autors, i sobretot autores,  que son fill/es directes d'aquells docents que els anys 80 i 90 ensenyaven a Catalunya. Tinc un boníssim record dels profes, (no tots és clar) que al batxillerat, ja havent deixat les institucions privades i religioses, ens educaven, no només en matèries especialitzades com literatura, grec, filosofia o química, sinó també en idees i en valors. Tots érem iguals, tots teniem oportunitats. No es feien diferències, ni per gènere, ni per nivell sacio-econòmic. Només es seleccionava qui estudiava i qui no. El qui tenia interès seguia i el que no, s'excloïa ell mateix. Amb el temps aquests valors es van normalitzar.  O s'haurien d'haver normalitzat. Tot i que personalment penso que a les gran ciutats com Barcelona i en segons quines zones,  ha estat molt difícil fer canviar coses com els uniformes escolars o les bates, i la rigidesa de les institucions, sobretot les escoles religioses.
Hi ha encara moltes maneres d'educar obsoletes. Les escoles no són flexibles, no canvien fàcilment, són organismes arcaics que solen inspirar-se en ells mateixos, en el que s'ha fet tota la vida. Penso que l'escola pública dels anys 80 era més revolucionaria que algunes escoles privades del segle XXI.
Vaig tenir la sort de beure d'aquesta font de joveneta, després de molts anys a l'escola privada i religiosa. El contrast va ser brutal però tan necessari que mai estaré prou agraïda als meus pares, o a l'atzar, per haver-hi anat. 
Els meus pares no van pas triar com triem ara, (la filosofia del centre, l'ambient, els valors, l'entorn socio-cultural, els resultats!!) avui seleccionem on volem que vagin els nostres fills i els creem un perfil ja de ben petits.
Ells, els meus pares, van triar l'institut públic perquè en realitat no hi havia cap més opció. La privada no la podien pagar, i la pública era la única que hi havia. Dubto que en cap moment s'haguessin plantejat quin tipus de mestres, companys o ambient ens hi trobariem i si seria positiu per a nosaltres. Dubto que es preguntessin si hi havia drogues o quines estadístiques d'èxit tenien els alumnes que havien anat a aquell institut. Van triar a l'atzar. I a nosaltres l'atzar ens va anar bé.


dimarts, 17 de gener del 2017

Saber-se vendre

M'he fixat en que hi ha una gran diferència entre com es presenten les coses aquí o en altres llocs, especialment els objectes que es venen per internet, he notat que hi ha una falta de cura brutal.

A altres països  quan es fan fotografies per a penjar a qualsevol lloc de la xarxa, la gent té una cura extrema del que haurà d'aparèixer a la imatge. El que importa és fer-ho bé per a captar l'interès del comprador potencial. Per exemple veus una web de propietats, vivendes a Suècia i les fotografies, potser no totes, denoten que se n'ha tingut cura,  es  a dir  que la casa estigui ordenada, que hi hagi el mínim d'objectes personals per a que el comprador pugui fer-se una idea de com quedaria amb les pròpies pertinences. No cal que estigui net com una patena per que això tampoc es veu en detall, però sí que  doni sensació d'endreçat. A Catalunya   visites una web de venda de pisos i a part de que qui el ven no s'ha molestat el més mínim en treure les coses d'ús personal dels antics inquilins,   moltes vegades s'hi pot veure fins i tot deixalles, brutícia etc… Fa de molt mal imaginar el potencial d'aquella vivenda.  Em refereixo que a les fotos sovint es veu un bany desmanegat amb ampolles de xampú, roba i objectes personals que poden fer angúnia.  En canvi a d'altres països les cases semblen llestes per a entrar-hi a viure. Són més llestos que nosaltres o és que aquí  pensem que el totxo es ven sol.



La foto de dalt és d'un xalet  d'uns 150 metres quadrats a una zona rural sueca i el preu de venda és de 600.000 SEK (62.000 Euros aproximadament) La segona foto és d'un pis de 80 metres a una zona urbana de Catalunya que es ven per 100.000 Euros.

dimarts, 10 de gener del 2017

Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.


Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.


dilluns, 2 de gener del 2017

Gaudeix la vida, no hi ha assaig previ.

Vaig escriure petits contes per a ser llegits en veu alta el dia del sopar del 24 de desembre que faig cada any. Ens ho vam passar molt bé.
Cada conte anava dedicat a una persona de la taula. Us els deixo aquí:


D
Una magnòlia gegant  al mig d'un jardí vigilava com els rosers es feien grans. A poc a poc els rosers desplegaven les seves flors, pètals i espines, fent uns poms de tots colors perfumats i vellutats que cap altra planta podia igualar. La magnòlia omplia de verdor el jardí amb les fulles i s'alçava amb les seves flors blanques  que majestuosament governaven aquell jardí preciós. Les roses adoraven la magnòlia i la magnòlia estimava les roses protegint-les a ple estiu del sol implacable que les cremava.

  ************
D
El cargol surt al bosc  i  veu que comencen a caure gotes. Se’n va de pressa a sota una fulla per   no mullar-se. La pluja fa de mirall i el cargol veu que dins una gota hi ha un arc de Sant  Martí,  això només vol dir  que el sol ja torna a sortir!

  ************
I
La Patufeta ha d'anar a comprar però el dineret que li han donat és tan gran que no el pot agafar. Patim, patam, patum el  dineret comença a rodolar fins a la botiga arribar. Que compraràs  Patufeta? Ja ho podràs carregar tu tan menudeta? Voldré un cèntim de cigrons i que fins a casa hi vagin tots sols. Patim, patam, patum, cigronets ben rodonets cap a casa com coets ! 
                                                                                                  ************

Ramon
La cua final de la tempesta va succeir  un matí de febrer. Els esquiadors desapareguts eren  experts però això no va impedir que quedessin incomunicats més de vint-i-quatre hores. La parella  es va protegir en un angle estret que feia  l’ aresta de la muntanya. A l'escletxa de la roca els esquís i les motxilles de la parella els van fer de protecció i això va impedir que la neu  els cobrís del tot. Per sort, a l'estació  estaven preparats. El més preparat  de tots, en Bernat. Va  córrer i buscar sense parar i excavar i excavar  fins que va topar amb la primera mà. Estaven ben juntets quan els va trobar. Gaudien d'una  temperatura corporal de 36 graus i mig. Tenien fred i gana, però en Bernat només els duia un trista una bota de brandy.  No en va quedar ni una gota.

***********
M
El Bernat pescaire és un ocell molt gran, el podeu observar ben a prop d'aquí si us atureu un moment al mig del pont del Ter, el pont vell de Roda.  Es blanc,  té un coll llarg, i un bec també molt llarg com les pinces d'un cuiner. Aquest  bec  agafa els peixos amb una traça espectacular que semblen  les tenalles del cirurgià més especialitzat. La panxa plena d'en Bernat és el cistell que voldria el jove, que veu com en Bernat pesca més que no pas ell mentre ell, el jove té el cistell i la canya sense estrenar.

 ************
P
En el silenci de la natura, la casa està buida, els antics habitant fa ja molts anys que han marxat. Tot just se sent la remor de les fulles dels arbres que envolten  la casa. La calma i la serenitat conviden a la meditació. El cel és blau i enlluernador, el sol escalfa i la seva energia davalla al damunt de  la matèria viva i inert de la terra. Molt lluny de la masia un home es feia preguntes sobre la vida però ara, ja fa temps que no se les fa. Només viu, sent el present, i s'uneix amb bondat a l'univers que l'envolta. Tot ell és univers i el seu cor batega al mateix ritme.

  ************
P
Madrid,  març de 2016. Es passeja per la Cuesta Moyano un senyor amb barret, força elegant,  va mirant amunt i avall les parades de llibres de vell. Tots els títols que li criden l'atenció són llibres que ell ja té, obres més que conegudes de la seva col·lecció.  S'atura davant d'una parada i llegeix la tapa d'un volum ufanós enquadernat amb pell. L’agafa, se’l mira , n’estudia les guardes per si hi veu cap senyal. Gira full. Veu la marca a la primera plana. Com és possible? Casum l'olla! Però si aquest llibre era meu!

  ************
M
No podia imaginar de cap manera que aquella nit, la nit més especial de l'any li tocaria treballar. I curiosament treballar d'una feina que no era la seva. La que feia habitualment . La seva millor amiga havia obert una sala de festes i li havia demanat que: si us plau, si us plau!  li dones un cop de mà la nit de la inauguració. Ja la tenim aquí amb uns talons de pam i un vestit cenyit i un somriure fabulós oferint còctels de benvinguda a tots els convidats. Espera només   que els companys de l'hospital no la vegin aquí  “fent guàrdia”.
  ************

L
La joveneta de la família feia màgia. Tenia un do especial. Agafava els objectes i els feia desaparèixer o de tant en tant també agafava un paper qualsevol, el doblava, l'arrugava hi feia milers de plecs i TXAN!i el convertia en un avió supersònic, en una au del paradís, en una nina xinesa… Tenia un do especial. Tothom que coneixia aquella joveneta ho intuïa però se'n van acabar d'adonar el dia que va marxar de casa un matí i a la tarda va tornar vestida de lluentons i convertida en estrella de circ. L'havien contractat per tota la temporada.

  ************
M
Recepta de Nadal: Agafes 100 g de família i un granet de companyia.  Afegeix quatre pessics d'amor, un grapadet de caliu ( el de les abraçades és el millor). Tres gotes  d'humor barrejat i un parell de cullerades de somriures  (sobretot  el dels nens). Quan tens tot això  al bol, hi tires  els bons records de sempre, al final de tot .Tot ben barrejat al forn 5 minuts i ja està llest per disfrutar.

  ************
G
Fa molt temps  s'havia dedicat a l'esport. Però coses que passen, una lesió li va fer malbé el menisc. Des d'aquell moment l'esport  rei el veia només per la gran pantalla, i si podia des d'un bar on hi hagués força ambient, encara molt millor. Enyorava poder córrer darrera la pilota un altre cop, però es  jurava  a si mateix que si algun cop li passava pel cap  tornar-ho a fer;   mai, mai, mai,  seria en un partit d'aquells típics de solters contra casats. 

                                                  ************


 També us deixo el menú boníssim que vam preparar  a casa a quatre mans: