L'art de perdre el temps per guanyar altres coses

No és que estigui desvagada precisament. Just al contrari, vaig molt atabalada, molta feina a l’oficina, viatges, fill, casa, roba, menjar… però encara de tant en tant em pot la ximpleria, em pot la procastinació, l’art de perdre el temps, em venç la xafarderia i el saber què passa al meu voltant i em foto a navegar pel facebook i un impuls incontrolable fa llançar-me  a la discussió més absurda i indesitjada amb algún arreplegat.

Minuts més tard em penedeixo enormement d’haver-me ficat en aital sidral. I és que em conec,  el meu preuat cervell s’entreté un temps valuosíssim en ocupar-se del tema més intrascendent del món.

Qui em demana a mi fer això? Deu ser un mecanisme d'evasió per a fugir de la feinada que tinc.(?)
En canvi el meu blog està de baixa, es devalua com la pesseta. No inverteixo esforços, no hi esboço cap idea ni cap tema interessant. Què passa? Doncs, que torno a estar molt  atabalada. Quan estic creativa és quan no tinc tanta feina, quan tinc el cap buit de preocupacions però amb neguits vitals amb interrogants ancestrals que persegueixen la humanitat desde temps immemorials. 
Aquesta observació sobre la creativitat i l'estress ja la vaig fer quan vivia a Suècia.  Com és que els suecs són tan creatius? Com és que tenen idees tan pràctiques i bones per exemple amb el disseny de les seves cases i dels seus llocs de treball? Vaig arribar a la idea que era perque tenen estones mortes on el cap divaga en un espai lliure, buit,  que els fa ser inventius. Si us hi fixeu, la majoria d’escriptors, poetes, intel.lectuals, filòsofs han estat persones que tenien la subsistència garantida, és  a dir no havien de patir per menjar i guanyar-se les garrofes. Conclusió:  Si vols inventar alguna cosa increïble, fer quelcom extraordianri per  a la humanitat deixa de preocupar-te pel dia a dia, buida el cap,  oblida’t d’aconseguir diners i la bombeta s’encendrà...

PS. Que  a ningú se li acudeixi fer-me cas.

Un pobre diable disfressat de ministre

A Espanya hi ha un home  molt estrany  que és ministre.  Gosaria dir que l’han fet ressucitar d’una altra época, aquest senyor.   Suposo que el van embalsamar fa uns quatre-cents o cinc-cents anys  i ara l’han, com si diguessim descongelat o el que sigui.

L’han tret del mausoleu  del segle d’or de la literatura española, de la capella empolsinada   de Santa Teresa d’Avila, ( només que ell no té ni la poesia  ni la intel.ligència que la mística tenia),  i  ara el tenim a les Cortes de Madrid  fent de mòmia momificada. Algú li podria treure les benes dels ulls? Potser s’adonaria que el món (fins i tos Espanya), ha canviat una mica en els últims quatre-cents anys. És un home que viu la religió administrativa, la de les èlits eclesiàstiques i les jerarquies canòniques,  no la fe individual, profunda i íntima. Un home que concedeix medalles a estàtues de guix. Un home que amenaça  amb incendiar i violentar les il.lusions pacifiques. Un ministre que no administra les paraules, o les administra per crear  odi.   Aquest energúmen sortit del sarcòfag és un dimoni corcat disfressat de polític. 

Senyor Fernández, calli una mica que cada vegada que obre la boca la diu més grossa i més perillosa. És un atac indiscrimitat a la intel.ligència humana amb cada mot enverinat que li surt de la gola.

Això si, posaria la mà al foc que  el molt beneit és de missa diaria. 

Cicatrius

Un buit al cor. Un espai de sanglots a la panxa. No hi ha paraules per descriure com es troba a faltar aquest nen que ha marxat. El seus pares tenen una tristesa tan gran impossible de consolar. El seu nino preciós ha marxat volant cap el cel. Amb unes ales que s’ ha guanyat amb la seva alegría i simpatía, jugant amb seva inocència meravellosa i eterna. Ell no ha arribat a patir només s’en va anar  a dormir i ja no es va despertar. Una mà dolça s’el va endur cap el llarg son que ens espera a tots algun dia, acotxat pels qui més l’estimen.

És inimaginable que un nen es pugui morir, que la pitjor malaltia li toqui  a algu tan proper i et trobis amb la impotència de no saber què fer. De no poder fer res. Sempre els faltarà  algú a casa. Res tornarà a ser igual.

Inicis

Imagino que sento aquella vergonya de l’inici, la timidesa del qui es troba davant del desconegut magnètic. Fantasiejo amb  la inseguretat que fa baixada com  el buit a dins l’estòmac  i el vertígen de la montanya russa.

Imagino que et tinc davant  a punt a punt de tocar-te. Que si allargués els dits podría trobar el pessigolleig del borrisol dels teus braços. No t’he vist mai encara, tampoc m’has vist tu sense roba. El pudor s’apodera de mi i em sento incòmoda.  Em sé vulnerable fràgil i indefensa. Em podries atacar. Podries dir que sóc lletja, grassa, vella i que els pits em pengen. Que  no sóc com et pensaves. I jo m’exposo a la teva clemència o al teu atac. Perque si ets benevolent  seras de debo. I si ets un ingrat  només seras fum que s’esvaeix com tot lo altre.

Música si us plau,  i suau que ara vé l'estriptis.

Els sense dents d'en Frankie

A l’obra de Victor Hugo, “Les Miserables”,  són els “sans culottes”, la multitud marginada de més baixa estratificació social, els grans protagonistes de la Revolució Francesa. Ells són qui van fer la revolta contra l’èlit putrefacta que governava la França del S. XVIII.  

Curiosament a la societat dels nostres dies  han aparegut uns altres “sense”. Em refereixo als « sans dents » ( desdentegats) del President de França, François Hollande. Un polític socialista, que amb certa virtut humorística es retrata en cercles privats com a un cínic arrogant i fastigós que anomena d’aquesta manera els ciutadans més humils . Ja entemem  que Valerie Trieweiler ha publicat al seu libre de memòries tota aquesta col.lecció d' intimitats  en venjança a la infidelitat del seu ex-garrinet François, però no és menys il.lustratiu de quina mena de persones són les que exerceixen el  poder quan arriben al poder. Potser poden haver lluitat per uns ideals a la seva joventut, poden haver militat en defensa de la justicia i la igualtat però quan són ajeguts a la seva poltrona, la poltrona del poder i del ceptre imperial,  ens miren  a nosaltres als pobres, amb arrogància, per damunt l’espatlla,  i ens desdenyen amb paraules i pensaments repulsius com als desgraciats sense dents que som, que no podem costejar-nos els astronòmics tractaments bucals, ni els brakets per a als nostres fills. 

Som uns desdentegats que amb el nostre treball ens segueixen exprement fins a treure’ns tot el suc per que ells i els seus puguin anar ben dentats i fotre’s els filets mignons mentre nosaltres en hem de conformar amb les tristes farinetes que són  l'unic que podem menjar "sense" mastegar.

Vainilla i Caramel

Els serveis d’Aena són una delicia, en concret  i molt especialment aquests espais  humits, de bafarada humana i xafogosa que s’identifiquen  amb uns símbols masculí i femení a la seva porta i que habitualment reconeixem com a lavabos, sanitaris, wáters, comunes, retrets,  inodors, excusats i letrines... 

Últimament em veig obligada a ser una usuaria més d’aquests meravellosos serveis més sovint del que voldria i m’agradaria deixar palesa una observació que em sembla inaudita, sorprenent i completament fora de lloc.

Em pregunto a qui per Déu se li va acudir que era una bona idea ambientar els wàters del tots els aeroports d’Espanya amb la fètida i barata fragància vainilla-caramel?

Qui va tenir la genialistica idea , de pensar que una fragància  calorosa, empudegadora i enganxosa com aquesta tindria un efecte relaxant o convidaría a entrar en aquests espais  sense tapar-se el nas i no sortir corrents per falta d’aire?

Cada vegada que travesso el llindar l’aroma incontrolable m’ataca els narius i em deixa absolutament fora de combat. Les neurones es neutralizen i ja no sóc capaç de pensar, què hi anava a fer allà dins, només em venen unes irresistibles ganes de marxar quan més aviat millor. Entro ràpid, micciono, em rento les mans i fujo. Tot sense respirar.

El gran pensador del departmanert de marketing d’aena o de l’empresa que sigui, (ves a saber tu qui n’és el titular d’això ara…) es va cobrir de glòria quan va decidir ensolfatar els banys públics amb aquesta pudor ofensiva. Deixa el pobre viatger ko i li elimina fins i tot les necessitats d’excretar qualsevol materia líquida o sòlida que pogués tenir al cos just abansde travessar aquell dintell.

Jo li perfumaría el cervell a veure si deixa de pensar una mica.

Erotisme i Literatura

Ja fa un temps que estic treballant amb un text que podría arribar a ser novel.la. Es troba en un estadi intermig, embastada, no acabada però amb tota la trama central lligada i els fils argumentals generals gairebé bastits.

La idea d’aquesta novel.la s’em va acudir quan feia poc que havia abandonat Suècia i acabava de tornar a Catalunya. Va ser quan hi va haver el "boom"  de les cinquanta ombres petardes de Grey amb la seva horripilant traducció del títol que va fins i tot merèixer una entrada al meu blog. Anava pel carrer, a l’autobús o al metro i veia desenes de “senyores” amb les cames creuades llegint envermellides i controladament dignes aquell manual de masturbació, senyores que d’altra banda potser no  acostumaven a llegir massa. Revolucionari en sí.

No em voldria fer la xula però jo de literatura eròtica, tot i que ara ja fa molt temps no en llegeixo, sí que en vaig llegir i molta quan era infinitament més jove, als 18 o 19 anys: Henry Miller, Anaïs Nin, La col.lecció de La sonrisa etc…  I per mi aquest gènere no és res de l'altre món, ni el venero ni el rebutjo; però  a no ser que tinguis molt clar què vols fer amb aquesta mena de llibres prefereixo els llibres de llegir i prou sense activitats simultànies.

El fet concret de les obagues d'en Grey, és que dubto de la qualitat narrativa de l’autora en qüestió (i de la traducció of course!)  però no li nego la intel.ligència a l’hora d’haver tret un producte comercial tan necessari i amb tan d’èxit per  a la  nostra societat. Jo no el llegiré però segurament si en tinc l’oportunitat veuré la peli perque sóc una gran consumidora de cinema. M’empasso molts films de dubtosa qualitat però que em distreuen i em resulten un placebo desconectador per  a la ment, i només per això  ja crec que si la pel.licula de les putes ombres està mig ben feta, me l’empassaré com la “garganta visual profunda” de la mateixa manera que engoleixo pelis romàntiques de la meva admirada Diane Lane.

Sóc conscient que m’he desviat molt del tema que havia encetat, la pseudo novel.la que escric a etzagaiades, quan tinc temps,  inspiració i ganes i que fa massa temps que dura. I és que el tema que tracta és similar al fenòmen de masses Grey, d’aquí que em motivés  començar-la quan  vaig observar aquesta ebullició lectora del gènere femení.

Per resumir-ho d’alguna forma és una mena d’ anti-heroïna de la novel.la erótica. I hasta aquí puedo leer. Hahaha.

Si algú té curiositat haurà d'esperar, i no sé fins quan.

Amor i Bon estiu a tots.

Independència o Dependència infinita

És lícit  no sentir-se culpable quan  sents que no fas tot el que hauries de fer pel fill? És lícit sentir que en realitat quan el teu fill no és amb tu no el trobes a faltar? És licit desitjar que el fill es faci gran perque no et necessiti tant per poder recuperar uns quants (pocs) espais més  on tu ets tu i no “marede/suportlogisticdelallar”? És lícit  sommiar que el teu fill sigui més independent i que per exemple, malgrat la seva corpulencia i pes, encara és maldestre al caminar i ha acabat per fer-te caure  de cul i esquena a terra en mig del carrer? És lícit esperar que qualsevol d’aquest dies el teu fill per voluntat propia dirà que, aquesta nit sí, aquesta nit vol dormir sol al seu llit de nen i no al llit de la mare i s’hi quedarà tota la nit?

Per Déu, quan acabarà aquesta etapa de bebé gegant?

Sé que no és cap càstig i sé que no és un regal. Només sé que és la realitat i que té moltes lectures.

Ayo I'm tired of using technology...

Smart cities, hotels i cafès amb wifi, ciutats tecnològiques, escoles amb pissarres digitals, milions de persones amb telèfons mòbils intel.ligents, internet a l’abast arreu on es va, conectats per saber-ho tot, per coneixer quant més millor, l’informació ens desborda, ens colapsa, ens ofega i al mateix temps  nens que no tenen garantits tres àpats al dia, avis vivint en pisos sense calefacció, infravivendes on s’amunteguen persones per a dormir, llits calents amb immigrants arribats dins de camions de carn fraudulenta, fabeles urbanes al centre de Barcelona on es recull xatarra, gent que utiliza menors per a demanar almoina. 

Semblen universos paral.lels però no és així. Conflueixen en el temps i en l’espai, ens creuem amb ells, fins i tot aquests universos es relacionen entre ells i  ens n’adonem i no ens agrada. 

Alguna cosa està mal pensada desde l’inici i és molt difícil saber com es pot arreglar. Podem arribar a tenir totes les dades imaginables  a tocar dels notres dits però això indiscutiblement no ens fa, en absolut, més savis.

El senyor Pérez

No sóc fan del seu equip. Però ell em cau bé. És intel.ligent. Feia atletisme. Té moltes més taules que qui ha estat el seu contrincant en els últims temps. Sap idiomes tot i que mai l'he sentit parlar.

Vint-i-un anys fora de la professió. Vint-i-un anys apartat voluntariament de la docència i de la Universitat. Ara plega de la política i s’en torna tan tranquil i tan panxo cap a la seva antiga feina. Tema que ja deu tenir parlat i ben lligat.

Això no ho pot fer ningú. És  a dir si jo deixo el meu lloc treball habitual als,  posem, 40 anys com ell va fer, per dedicar-me  a la política, m’hi estic durant vint-i-un anys puc després pretendre tornar al meu lloc de treball antic… ? O  és que sóc molt i molt optimista o és que tinc uns privilegis i una sort increïble.  Vint-i-un anys fora de la feina no és una excedencia, no és un any sabàtic, no és un stage temporal a l’estranger, ni una època per cuidar els nens.… És una altra vida!!

Als 63 anys  li tornaran  a donar la feina que seguramemt ha estat ocupant una altra persona per  a jubilar-se d’aquí  a poc??

Moltes persones voldrien apartar-se un anys per fer altres tasques com criar els fills, provar feines noves, arrencar un negoci... però podent tornar a la feina al cap de un parell o tres d'anys si no anés bé o s'acabés l'època de criança. Però 21 anys!!!! i llavors tonar?? Jo no hi veig la continuitat. Jo ho veig com un tornar a començar. Aquest senyor s'haurà de reciclar i posar-se al dia. La química orgànica haurà canviat força en 21 anys. 

Quan vaig sentir la noticia vaig quedar de pedra. Em va xocar.

El sistema continua sent un txollo per a uns quants, els poquets que manen. Per  a la resta una merda amb patates.

El marketing i els poders centralistes

Les coses s’ajuden unes a altres. Les entitats es fan suport unes a altres, com les nacions amb les llengues i els estats amb les cultures.

Païssos com Itàlia han sabut exportar productes i internacionalitzar-los, no només perque els productes fossin bons, sino perque en van saber fer difusió i propaganda i que la gent ho acceptés: marketing. I ara mateix  en citar Itàlia estaba pensant en la pizza, en la moda, en la pasta, en l’ art i l’arquitectura clàssica … tot allò bo i boníssim que ens ve al cap quan pensem en Italia…

A França tres quarts del mateix, l’Estat ha recolzat la llengua i la  cultura i l’ha sublimat. De la seva gastronomia, pastisseria, dels seus vins i xampanys, dels seus perfums i paisatges identitaris (Provença, Costa blava…) n’han fet bandera i arreu del món encara gaudeixen d’una reputació excel.lent. Viuen de la fama que els va propiciar una época daurada i la intenten conservar.

Perquè parlo d’això? Doncs perque les èpoques daurades impulsades i recolzades amb instruments d'Estat porten cua i deixen rastre durant anys i panys. Moltes vegades quan es busca l’origen de  costums, frases fetes, d’expressions o tradicions,  les fonts ens  remeten a una expressió que em fa molta ràbia: “OLD french” i tot seguit el que sigui, word, tradition, song, dish…

Alguna vegada ja he opinat en diversos llocs, tant virtuals com reals,  que sovint quan  busques una cita i troves una dada en anglès que diu que aquella expressió o paraula és "old french" quan en realitat es tracta o d'Occità o de català.

En els moments de màxim esplendor del francès i del centralisme metropolità de Paris.  Frederic Mistral,  el poeta provençal, guanyava el premi Nobel de literatura, era  el 1904. Eren els anys en que l’occità, a provincies feia temps que agonitzava i aquest il.lustrat personatge maldava per recuperar una parla que havia estat gloriosa en temps antics, una parla i una literatura d'origen medieval  absolutament exquisida que havia donat obres  cultíssimes cents d'anys enrera. 
Us en poso un exemple que acabo de descobrir:

Són unes linies de Frederic Mistral veureu com català i provençal (Occità) s'assemblen moltíssim.

« OUNTE VAS, COUMTADINO FIERO? 

-VAU AU VENTOUR – CULI DE FLOUR - PER LA LIQUOUR - QUE FAI BLACHERO ». 

El poeta volia dir ”On vas comtadina fiera?  vaig al Ventou (Mont Ventou) a collir flors pel licor que fa el Blachère”

La destil.leria Blachère que citava Mistral  existeix i és activa avui dia a  la zona de Chateauneuf du Pape  i fabrica licors semblants als que es feien  fa més d'un segle. Potser gràcies a que va dedicar els versos al mestre destil.ler podem saber com es deia això en occità i veure que gairebé gairebé era català.

Moltes d’aquestes tradicions  que avui ens semblen tan gal.les, no eren ni de bon lloc originariament “franceses”: eren occitanes. l se les va apropiar, la llengua i la cultura que va absorbir, asimilar i liquidar la llengua occitana: La francesa metropolitana, centralitzant, aglutinant i usurpant-ne el veritable origen.

Amb el català va anar d’un pel que no fou així.  Més ben dit va anar així en gaurebé tot el que l'Estat espanyols va poden. Va poder manipular moles coses de la historia perque tenia l'autoritat d'editar i publicar sota la seva supervisió i censura. Molts encara no ens acabem de creure que la llengua catalana hagi sobreviscut. Però que indubtablement l'objectiu fou aniquil.lar-la. Aquesta ha estat sempre la missió dels estats centralistes, en  podem estar del tot segurs

Hores, minuts i segons...

Cada x temps es reactiva el debat dels horaris europeus i la necessitat de readaptar les hores del nostre país en aquest aspecte. Jo ja vaig parlar d’això fa molt temps al meu blog de una catalana a Suècia i  l’interès per aquest tema em venia de quan vaig treballar a una multinacional hi havia un director general que donava molta importancia  al temps  i valorava la idea que els horaris catalans i espanyols  fossin més similars amb els de la resta d’Europa. Ell es va arribar a  reunir fins i tot amb  el president de la asociación para la racionalización de los horarios en España, un tal Ignacio Buqueras. Fixeu-vos que no es diu asociación para la sincronización/adaptación sino que es racionalitzin els horaris! I és que els horaris estàn completament desracionalitzats. Aquesta  part del continent té uns horaris completament bojos, antinaturals i antisaludables. Aquest debat s'ha tornat a activar perque  fa un parell de mesos els polítics van demanar a les cadenes de televisió que avancessin l’acabament dels seus programes de “prime time” per a un millor descans de les families.

Quan tens fills és quan més t’adones de que els horaris dels grans no poden ser bons. Sopar a les 22:00h és tan irracional com poc saludable. Posar els nens a dormir tard és una pràctica més que generalitzada que l’únic que fa és nens morts de son que no puguin despertar-se de bon humor al matí.

Estic tipa de veure mares amb nens petits  (amb  cotxet) al carrer que tornen a casa  a les  10 de la nit un dia  qualsevol.

Anar a dormir a la 1 de la matinada per haver seguit un "late night show"  televisiu tampoc pot ser bo si al dia següent t’has de llevar a les 6 o a les 7. I fer  un dinar de tres plats, postres, café, copa i puro després de 7 o 8 hores de no tenir res a l’estòmac, tampoc.

Si no em traeix la memoria, quan estudiava ( fa més de 20 anys)  la tarifa telefònica més  econòmica començava després de les 22h.  A aquesta hora a la majoria de païssos d’Europa no es truca a ningú. És massa tard i la  gent o ja és a dormir o poc en falta. Si ho fas s’espanten i creuen que es tracta d’un accident o una emergència.

Els nens petits a Suècia s’en van a dormir com  a molt tard a les 19-20h i es desperten amb la llum del dia, potser a les 6:30 o  a les 7 del matí. Es valora un esmorzar a taula amb la familia, i es considera important sortir de casa ben alimentat.

Aquí l’esmorzar sovint es fa de peu dret a casa o a la barra d’un bar i consiteix en un cafè breu i espès que s’assembla més a una dosi de medicament que a una aportació saludable d’energia per començar el dia.

No tot es tracta de que s’escurci la jornada per la part final del dia. Els horaris laborals són igualment absurds i descabellats.

A Comarques al migdia, de les 13  a les 17 tots els comerços están tancats. Jo en dic horaris de pagès, però els hauria de dir horaris de burgès. Perque a pagès sí que segueixen uns horaris com cal.

A pagès, la feina es fa amb la llum del dia. Es treballa més a l’estiu i menys a l’hivern. A les 12 es feia la “beguda” el que es deia en castellà el “almuerzo”.  I de fet  són  horaris més naturals que s’haurien de seguir perque el nostre cos s’hi adaptaría millor. Menjar  i descansar cada 4 hores de treball.

Un altre element a repudiar són les reunions convocades   a les 5, 6 o 7 de la tarda pels responsables de les empresens  quan es suposa que a aquestes hores un treballador el que té són ganes de plegar, anar a buscar els nens i té el xip laboral a una altra part del seu cervell.

Però com és ben sabut sempre hi ha alguns personatges a les oficines que volen fer-se notar. De nou del matí a les cinc de la tarda es passegen amunt i avall amb algun paperot a les mans fent veure que han de consultar tal cosa o tal altre, i just a les 17h els entra la feinada i no alcen el cul de la cadira. Es queden a fer "hores extres". A ser vistos pels "jefes" com els grans pencaires. Arriben a casa a les tantes del vespre esgotats deprés de la llarga jornada.  Però els que no sospiten els seus jefes és que en el fons s'han esqaquejat e la doble jornada de la que les seves dones no poden escaquejar-se. La jornada intácabable que sovint carrega a les dones, mares, avies etc.. recollir els nens, fer rentadores, fer el sopar, planxar banyar les criatures... I els és mil vegades més plaent quedar-se a l'ofi que no pas estar al peu del canó com la dona-mare treballadora.

Lapònia i el poble Sami

Quan vivia a Suècia vaig pensar que havia d'escriure sobre aquesta gent i ara no m'en recordo si ho vaig arribar a fer o no. Perdoneu-me si em repeteixo.

La part que es troba més al nord de Suècia és una regió que es diu Lappland,  crec que en català es diu Lapònia, però voldria fer  diferència entre el territori, dividit de manera articicial amb fronteres polítiques i el  poble lapó que són els habitants autòctons d'aquesta zona. L'àrea va més enllá de les delimitacions imposades pels tractats entre països i l'estricta zona geogràfica. El poble lapó, o també conegut per Sami  s’exten entre la zona nord de Noruega, Suècia, una part de Finlàndia i una petita part molt residual de Rússia, i com que és un poble que originariament era nòmada, ha estat molt difícil delimitar-ne exactament el territori.

Els Samis tenen la seva pròpia llengua, la seva cultura i la seva tradició. Tenien una religió ancestral amb rituals que  moltes vegades es va prendre per màgia i bruixeria, és una cultura molt conectada amb la natura i integrada dins del paisatge: els cants dels ocells, els sons del vent, el gel i la neu i amb aquest sentit s'assemblen al la cutura dels indis americans. Tenen literatura oral, un folklore amb música, els seus jojk (cançons), vestimentes i dances i també suposo una gastronomia derivada del seu modus vivendi tradicional: caça, pesca i ramaderia de xai i rens aquest darrers  no tan sols per carn , també per transport. Actualment està considerada una minoria cultural a Suècia  i està "protegida" oficialment només desde fa poc, tenen una legislació propia i un parlament Sami desde 1992.

Quan els escandinaus van  tenir contacte amb les terres del nord van trobar que allà ja hi havia una gent que ocupava el territori. Els suecs van  considerar els lapons ( la paraula lapó vé de "retall"  i vol dir els que van vestits amb parracs, i es molt pejoratiu)  com a  no civilitzats ( ells  justament que venien  d'un passat viking!)  i van construir els seus pobles, les seves mines, les seves estructures  estatals, escoles, dispensaris de salut, registres oficials, etc... en un principi sense tenir en compte els habitants samis, sense ni plantejar-se que ells també tenien drets (o potser més i tot que els suecs).  No us creieu que estic parlant de fa 400 anys, no, aquest rebuig cultural i ètnic passava fins fa relativament poc. La meva profe de suec era del nord i m'explicava que quan ella era petita encara hi havia aquesta mentalitat. I ella deu tenir ara uns 65 o 70 anys.

 

La llengua sami no es podia aprendre a l'escola, la roba sami era  de pobres, s'els tractava de drapaires, i la cultura "bona" era la sueca.  S'els titllava d'ignorants, de ridículs si feien servir el sami, les feines "samis", els ramats de rens, curtir les pells,  la seva música i els seus contes eren  pels qui  es quedaven allà i no volien estudiar... Es despreciava i s'en rebutjava la seva riquesa. S’els discriminava   i s'els considerava  uns salvatges i mig bruixots perque cantaven d'aquella manera (I aquesta és una versió moderna!).  Molta canalla sami havia sofert burles a l'escola per que eren samis, el que avui s'en diu mobbing o bulliying.

La població es va anar barrejant i  a poc a poc els samis es van anar "suequitzant" i integrant-se a la societat o millor dit la societat va ser conscient de que alló era racisme i que no estava bé, que calia defensar aquella cultura tan antiga i protegir-la abans que desaparegués.  I ja a la 2a meitat del s.XX van aconseguir que es reconegués la seva cultura, el seu fet identitari, i ara  forma part d'una minoria protegida. En total son uns 80,000 , però només 20,000 són de nacionalitat sueca.

Una cosa que em va sorprendre molt és que de tots els alumnes que vaig tenir, cap ni un savia qui eren els Samis.

 

 

 

El talent de les mares

Conec moltes dones que es dediquen a fer de mares en exclusivitat però la majoria no són a Catalunya i les que són a Catalunya  no practiquen l’exclusivitat per voluntat pròpia.  Les primeres han pres la decisió d’oferir uns anys de la seva vida a la cura dels seus fills. No dic només a l’ educació dels fills perque la majora duen els fills a l’escola  (o a la llar d’infants) i per tant eduquen sí però fan molt més,  perque al darrera d’això tots sabem que hi ha una logística d’activitats no educatives exactament  com és llevar els fills,  fer-los l’esmorzar, vestir-los, portar-los, recollir-los i estar amb ells la resta d’hores del dia mentre al mateix temps o durant les hores que són a escola s’endreca la casa, es fan encàrrecs , es prepraren els àpats, es neteja, es renta i es planxa roba etc.... Ser mestressa de casa  i mare de familia els ocupa gairebé tot el sant dia.

Com deia, algunes han triat fer-ho així, altres  s’han trobat sense feina i esperen una oportunitat laboral mentre s’ocupen i “disfruten” d’aquest temps d’exclusivitat a la familia. Esperen que passi la crisi i mentrestant fan “només” de mares.

Les mares amb qui em vaig relacionar sobretot quan vivia a Suécia erem un grupet virtual de dones expatriades que  viviem a diferents països d’Europa: Alemanya, Franca, Austria, Suècia, Holanda, Suissa, Regne Unit, Bèlgica...  i moltes de les quals no treballaven fora de  casa. Jo era una de les que sí. Em vaig adonar que el fet de que elles tinguessin una formació realment impressionant amb carreres universitàries d’aquelles que costen anys i suor d’estudiar no era un factor rellevant perque en un moment donat elles mateixes s’apartessin del món laboral sense cap remordiment i  donessin el 100% de les seves hores a la casa i als nens.  Al grup hi havia biòlogues, arquitectes, advocades, infermeres, enginyeres industrials, químiques, llicenciades en belles arts, titulades en ciències empresarials i econòmiques, llicenciades en filologia,  metgesses, mestres de primaria, secundària i professores universitàries, carreres totes elles que requereixen anys d’estudi i que al meu entendre farien un  servei important i necessari a la societat,   totes elles fent de mares, cuidant casa, marit i nens, deixant que el jornal i l’ofici el fes sol  el marit.  Quant de coneixement, quant de talent tancat a casa amb els nens!! Talent en estat latent que només espera, suposo, que passin els anys de criança per poder entregar-se  de nou al món i a fer servei. O no.

Paula Bonet

Fa un temps que vaig descobrir el treball d’aquesta artista. Em sembla que va ser en algun suplement de premsa on hi havia il.lustracions seves i recordo que un d’ells em va cridar l’atenció perque el dibuix  era molt bonic i el text que l’acompanyava era molt enginyós. Aqui us el deixo. No és gens cursi però és molt romántic no trobeu?  

Opino que és addient per la festa que celebrem demà: llibres i roses.

Mireu! quina delicia de feina...

Servei de Bar

L’engegada a la merda més solemne i convencuda que he fet mai va ser enmig de la nebulosa del dolor, en un món que es debat entre la consciència i l’inconsciència quan al pare del meu fill li vaig dir:

-Rei, em sembla que a partir d’ara ja no et faré més cas.

I tot seguit dirigint-me al personal de la sala de parts vaig barbotejar:

-Si us plau, posi'm una “walking epidural”.

Tot això exclamat i pronunciat en un suec standart de manual.

L’anestesista, emulant un dispost i amatent  cambrer va contestar-me:

-Walking epidural marxant!

En aquell mateix moment em vaig quedar rendida a l’espasa del part natural. El dolor s'esvaí com per art de màgia a la mil.lèssima del segon en el que el líquid perniciós entrava a la meva sang. Llavors adonant-me que tot déu menys jo s'havia estat tronxant de riure per la manera com havia demanat "el beure" vaig retornar a la realitat.

 

Aviat farà 6 anys.

Auca de l' onze de setembre

No sóc una patriota de bandera. Quan he marxat fora a vegades m'he sentit menys catalana i més espanyola perque allà en la distància hi havia més coses que m'unien a Espanya i al sud d'Europa que als escandinaus amb qui compartim molt menys bagatge cultural.

 

Peró el que tinc molt clar i cada vegada  veig amb més certesa és que som un poble absolutamet extraordinari.  La nostra història ens conecta amb les arrels de la civilització més avançada de tots els temps, l'imperi Romà, i sovint descobreixo coses descaradament catalanes i que són també descaradament primigènies com pistes que ens deixa l'"arqueològia conceptual" amb les seves coses minúscules  que ens duen cap a l'idea de que Catalunya fou una part sumament important del bressol de la humanitat occidental.

 

L'altre dia vaig llegir sobre l'origen de la paraua auca, i la seva connexió amb el joc de l'oca (o potser era al revés?) Fou una descoberta que em va deixar noquejada. Hi havia diferents "auques" històries literaries o orals il.lustrades amb dibuixets  o vinyetes i que sovint s'explicaven amb rodolins. La més famosa la del camí de Santiago, que després va ser el joc de l'oca ( es passen moltes peripècies: es va a la presó, a l'hostal, es cau al pou etc..) talment com un camí on pot passar-hi de tot. També hi havia auques que representaven guerres, o jocs d'infants com la del món al revés. Més tard fins i tot en Santiago Rusinyol va escriure la seva famosa obra de teatre l'Auca del senyor Esteve: síntesi dela mentalitat del botiguer catalá de la seva època.

 

 

Catalunya amb la seva cultura miraculosament conservada, ens regala coses antigues, arcaismes lingüístics, conceptes remots gairebé sense transformar desde el naixement de les nacions europees. Coses petites i anecdòtiques però que van sortint a la llum com la punta d'un iceberg.

 

 

Francesc Pujols ja ho deia, arribarà un dia en que anar pel món i dir que ets català t'obrirà totes les portes. En aquesta utopia de pa sucat amb oli, en aquesta visió  de clarvoyant de barretina, potser en Pujols hi posava part de fantasia i de il.lusió, però estic convencuda que desde aquell somni intangible hi havia part de veritat que mai s'ha pogut certificar del tot amb mètodes convencionals.

 

Som imparables. Si encara no ens han derrotat és que som increïbles, és més, anem per cami de ser els autèntics irreductibles. Els eterns sotmesos i invencibles   que per fi ara troben un camí propi.

Kultura

A Suécia hi ha un pastisset que tant es pot comprar a les grans superficies com a les pastisseries. Era una de les gurmanderies que més m’agradaven quan vivia allà, i ja em perdonareu però aquesta gula meva només es deu a una cosa: la falta de sexe d' imaginació. Però bé, no és d’això del que us volia parlar.  La falta de sexe d'imaginació ja l’arreglarem en una altra ocasió,  d’una manera o altra...

Us volia explicar que un d’aquest pastissets es diuen mazarins, el nom del qual vindria donat pel Cardenal Jules Mazarin nascut el 1602 al regne de Nàpols, (llavors territori de la Corona d’Aragó). Fou un home  que va assolir un gran poder a la França de Lluís XIV quan aquest rei tot just era un nen, i es va convertir en l’autèntic governant de França modernitzant el país de forma absolutament diferent al seu predecessor el Cardenal Richelieu. En aquella època França era el centre intel.lectual i polític d’Europa i a Suècia els va arribar la seva influència d’una forma espectacular, aportant costums, modes, vocabulari, gastronomia, deixant-hi una profunda empremta cultural que es va allargar en els segles següents i que és encara avui molt present.  

El pastís es diu Mazarin,  quan només és blanc per sobre ( amb glassejat de sucre blanc al damunt)  però es diu catalan o katalan si és vermell (amb glassejat de confitura de gerd al damunt). Això em fa pensar que potser  als qui venien de la Corona d’aragó s’els coneixia  per catalans de manera genèrica.

No és molta casualitat que el personatge real del Mazzarino fos nascut a la Corona d’Aragó i que hi hagi una varietat de ”mazarin” que es digui “katalan”?? A sant de què?

Avui he de  de fer una modificació. Aquesta entrada la vaig publicar ahir 27-3, i aquesta matinada m'he despertat amb el descobriment del perque als "katalaner" els diuen així. Tot buscant imatges de pastissets amb la melmelada de gerds en vaig veure molts de casolans i que no tenien el glassejat rosat, sino que senzillament tenien la melmelada vermella per sobre a modus de barret. Que burra oi!!! Com no hi vaig pensar!! La recepeta original no era tan "rosa" com els pastissets industrials que trobem avui, era vermella-vermella de melmelada com les nostres barretines!!! Pera això en diuen katalan! Ja esà aclarit.

Color!

Energia

Fa unes quantes setmanes que és temporada de taronja sanguina. M’he tornat una ferma seguidora d’aquesta fruita desde que l’he trobat i cada matí m’en prenc un suc com si fos una medecina. No sé si és  a causa de la sanguina o que es nota l’arribada de la primavera però ultimament tinc molta més energia. 

La comunitat científica afirma que la taronja sanguina és una de les fruites que té més efectes antioxidants, com també  totes les fruites vermelles: gerds, pebrot, tomàquet, maduixes, magrana, nabius (que per fora on blaus però que el seu suc és granat). I a mi m’encanten totes elles. Són dolces, refrescants, àcides i potents en sabor alhora. I potser és això que noto a l'organisme, que em torno una mica jove i que les meves cel.lules no envelleixen tan depressa. Si és així, ja hi estic d'acord!

 

Us deixo el meu bodegó de taronja sanguina.  Si hi penso, un dia d'aquests faré la foto del vas amb suc que és d’un color senzillament meravellós.
 

 

 

 

Tisores

La meva àvia va ser una dona extraordianària. Havia nascut el 1909 i ara tindria gairebé 105 anys. Va anar molt poc a l’escola. Jo calculo que devia anar-hi només uns tres anyets dels 6 als 9 perque als 9 ja va entrar a una fàbrica tèxtil per fer aquelles feines per les que es llogava a la canalla; passar fils, ficar-se dins els telers, netejar i recollir els caps dels fils. Feines ingrates, mal pagades, explotació infantil, ras i curt.

La fàbrica no li agradava. Suposo que devien ser moltes hores i ella sent de pagès allò d’estar allà dins amb el soroll infernal no era el seu fort. Va treballar aquells anys  per dur diners a casa i de lletres i números no en savia, ni li van ensenyar. El que sí savia era  fer anar les tisores. Li agradava cosir i ho feia molt bé.

 

Un dia de molt jovenenta va veure una revista o un diari amb una senyora que duia un vestit molt elegant i va tenir la idea de copiar el model.  No puc imaginar ni com va trobar el teixit  ni el temps però s’el va fer igual per ella. Un troc de roba,  unes tisores, ris-ras, ja el va tenir fet.  Una senyora del poble, de casa fina, li va veure i li va demanar que  n’hi fes un d’igual.  A partir de llavors  es va convertir en la modista de la familia. I és que ella sempre ho deia: "Amb el llapis no m’en surto de dibuixar però doneu-me unes tisores que us faré el món sencer."

 

Glycine Max!

L’alimentació està de moda i no és una cosa recent. Fa més de 10 anys que observo especialment al nostre país i entre persones  de cert nivel social i/o cultural una obsesió amb el tema de l’alimentació.  Els últims anys l’interés i el coneixement pel menjar ha crescut a tots nivells: gastronómic, científic, dietètic, de salut etc.. 

 

Moltes persones que es troben bé i que no tenen alèrgies, ni tan sols sobrepès han consumit tanta literatura sobre l’alimentació que actuen amb aquest tema de manera compulsiva.  Comencen llegint articles, llibres, empassant-se programes de tv i mirant documentals però a vegades van més enllá i acaben anant al nutricionista o a la botiga de productes dietètics per aprendre més i per triar els millors aliments que creuen els faran més sans, més intel.ligents i forts, quasi immortals. Compren ecològic i biològic, es fan vegans  estrictes, tot i que molts d'ells són urbanites i mai han vist  com es planta una patata ni d'on surten els cigrons. 

 

Conec persones que ja fa molts anys que es van apuntar als cereals integrals, altres que van deixar de menjar carn, altres que  van deixar de prendre llet de vaca, altres que van deixar de consumir ous. No sé ben bé sota quina prescripció o quina creença. Algunes potser trien el que els agrada  i ja està. Altres creuen que la carn o la llet són autèntics verins pel seu metabolisme i que si en prenen els farà mal. Sovint trenquen el seu menú habitual com que n’estan tan convençuts acaben  tenint una  indigestió.  Les últimes tendències són  apuntar-se a la dieta celíaca, productes sense glúten o fins i tot sense hidrats de carboni. I com que  moltes d’aquestes persones ja no prenien ni llet ni carn doncs es queden amb un ventall més reduït de possibilitats mengívoles.

 

Ah, això sí ! com que són persones de lo més modernes i supermegaguais  quan les convidin un dia provaran el pastís brûlé de foie de gasela africana, i les croquetes d’algues farcides d’aleta de tauró coreana. Encara que el foie estigui inflamat i les croquetes tinguin anisaki.

 

Peró si venen a casa a menjar escudella i carn d’olla et diràn: Ui és que jo d’”això“ no en menjo.

 

Afortunadament per mi, menjo de tot i més.

Pudor de resclosit

Ahir al vespre em vaig disposar a mirar una sèrie espanyola de televisió  de la que n’estaven inundant els espais de publicitat, premsa i xarxes socials. S’havia creat una gran expectació i com que tampoc feien coses interessants vaig intentar mirar-la amb atenció per veure si podia ser un programa d’aquells que esperes cada setmana amb ganes.

Quin fracàs, quina decepció. Una sèrie dolenta, uns actors dolents, un vestuari fet amb poc gust (cosa que vaig lamentarencara més perque s’ambienta en una època on la moda hauria de despredre un glamour inesgotable i s’hi podien haver lluit vestits d’exquisida elegància) . Un guió predible, llepat, típic però mal fet sense màgia, sense encant. L’argument avorrit, ja suat de tant trillat. Tot fa pudor de resclosit, els decorats, els actors, les paraules que diuen. Els protagonistes no enganxen ni tenen sexappeal entre ells.  El noi  més que res té cara de boxejador, no és gens atractiu, de tan “macho man” que sembla neanderthal,  però deu ser que la majoria de dones d’Espanya el consideren guapo, que l’hagin triat. Ella és guapa però és avorrida. No té expressió. Fins i tot en Sacristàn  (el més contingut en la interpretació, se li notava que no savia com actuar.  Velvet: el vellut amb naftalina.

No hi poden haver a la tele espanyola creatius que siguin creatius de debó?

Cal Ferrer

A l’entrada de molts pobles hi ha una benzinera. Antigament les benzineres no existien. Els sistemes de transport per arribar als pobles eren de tracció animal i els animals necessitaven una altra mena de benzineres.

 

Hi ha un poble a la comarca de Comarques que per la seva geografia queda encara avui forca aiïlat. S’hi arriba per carretera local, una carretera que només va al poble i prou. No és lloc de pas, és cul de sac, fí de destinació al fons d'una vall tancada. A l’arribada hi ha el que en els últims trenta o quaranta anys s’hauria d’haver convertit en benzinera però que per la poca afluència de trànsit i d’habitants no es va dur mai a terme. És Cal Ferrer.  El lloc on es ferraven els cavalls i s’arreglaven els carros i tartanes. Ens rep aquesta casa com  un testimoni del que devien haver sigut totes les entrades de tots els pobles, com una reminiscència del passat. El lloc on es donaven la benvinguda als forasters. 

 

El propietari és l’últim que queda de la nissaga. Ha tingut filles i no volen seguir el negoci. Elles duen el bar però l’ofici de ferrer, enmig de les eines i la farga, morirà amb ell.

A una escola qualsevol de Comarques

És alta, porta ulleres i el cabell curt sense tenyir. Deu anar per la franja dels seixanta o potser més i tot. Treballa a l’escola. És la més rabiüda de totes. Fa  més de trenta anys que hi treballa sense formació. Mai ha volgut ni formar-se ni millorar professionalment. No estima els nens. Per ella és un modus vivendi, sense la més mínima vocació. Un contrast  brutal entre el personal titulat que adora la seva feina i omple els alumnes d’estima, respecte i coneixement.

 

A la “monitora vella” els nens la temen. Els té atemoritzats, aterrats.  Ha ridiculitzat a alumnes de 4 anyets davant la classe per  fer-se pipí, n’ha castigats a d’altres obligant-los a acabar-se aquell plat de verdura quan estaven  mig malalts, ha estripat de males maneres el full d’aquell nen que havia escrit unes precioses lletres  segons ella “massa grans” . No li agrada la feina que ha fet tota la vida. No estima els nens. Està amargada i ho fa pagar als més indefensos, als més febles que sovint encara no saben veure les injusticies.

 

Porta més de 30 anys a la mateixa escola. Perque ho permetem si tothom al llarg dels anys ha vist que la seva contribució a l’escola  feia més mal que bé?

Va escollir una feina equivocada. No li agrada la feina i no estima els nens i el que volem els pares és que els nostres nens siguin estimats.

080 Moda moderna

OMG! Els creadors de la 080 són epatants. Ooooh que transgressors i revolucionaris!!! Oooohhh! “Aiqueemdesmaio!”

No he vist gaires coses d’aquesta desfilada de moda però les poques coses que he vist em recorden massa, massa les  buides onades productives  que va patir el món de l’art durant les decades dels 80 i dles 90. Qualsevol ninyato de l’eixample feia art, i es creia artista. Molts  deien que eren pintors, escultors, creadors, jugaven amb materials i textures  o (pitjor encara)  “multimedia” amb video art. amb so incorporat (terror!!)  i de qualsevol cagarro (amb perdó) en deien obra mestra.

Alguns  eren autèntics  provocadors, altres eren vividors, pocs eren artistes, la buidor del seu cagarro ho evidenciava,  i dels artistes poquíssim produien obres belles.  Vull matisar que d’obres que commoguessin  n’hi havia més (  i aquestes ja les considero art, però peces que volguessin plasmar una  estètica superior, poques.) Cada vegada es feia més difícil no repetir-se, ser original, sense caure en el classicisme, en la tradició figurativa.  No obstant  hi ha grans artistes contemporanis que treballen llenguatges indiscutiblement actuals en obres de gran bellesa.  Però també hi ha hagut molt xarlatà. Massa. Ara en la moda passa el mateix.

Ahir sortia un dissenyador, un tal Manuel Bolanyo, que serà molt conegut en els cercles d’iniciats, of course, però  jo no el coneixia, sorry. Es veu que va treballar per Mango, (devia ser quan vaig deixar de comprar-hi per lo rara que s’havia tornat la seva roba). Els experts  parlaven de que la col.lecció estava inspirada en els anys 60 i 70 i que tenia una confecció i un patronatge exquisits.

Anem per parts.

 

A veure, si és  l’ofici de  dissenyador penso que per propia caracteristica de la feina el tallatge i la confecció han d’estar molt ben fets. S’ha de dissenyar la roba per a que pugui ser portada en cossos de persones. Sí, oi? És indispensable que la roba estigui ben tallada i ben confeccionada, que les sises siguin a la part del cos on toca , i els colls i els punys i les pinces també. Si això fos mal fet, pleguem i dediquem-nos  a una altra cosa!

Anys 60 i 70. En què? En la forma? Sí, bastant:  entallat i sises ajustades.   En els colors? Taronges brillants i verds espornejants? Sí però no junts. Molt bé ja hem aclarit la inspiració.

S’ho posará algú això?  És maca aquesta roba? Potser s’ho posará algú perque ha sortit de l’exclusiu món del dissenyi val una pasta gansa però no és elegant ni  la majoraia de gent es sent còmode d’aquesta manera. És ridícul. I no vull parlar de l’estilisme perque potser és encara pitjor.

La forma  és maca,  la roba queda ben posada, però és el traje d’un pallasso. Llástima de talent. Perque  a vegades només es vol ser raro, raro, raro i res més? És com si el dissenyador pensi, Que puc fer per semblar el més raro, raro, raro?

I afortunadament pel dissenyador, també hi ha una part de clients (una escassa minoria) amb aquesta mentalitat. Que em puc posar per semblar el més raro, raro, raro?

Ja no es pensa en estar guapo, quedar elegant, sino en buscar un efecte, raro. Provocar la  cara d’interrogant al vianant que observa un senyor vestit amb un cagarro.

 

 

Podeu veure la desfilada aquí i us en feu una idea. Potser us agrada...