Jardí

Finalment tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la vida  i ara fa cosa d’un any que la puc gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com la majoria de coses: la casa, la compra,  la roba, el fill, la cuina…

I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R. Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.

Desamparats

El documental que va emetre dimarts passat  tv3 els desamparats, el dolor, revela una realitat ignorada per la inmensa majoria de ciutadans. Els menors que están custodiats  per l’administració, que han estat arrebassats dels seus pares sense una justificació prou evident.

Les través administratives i burocràtiques  s’imposen a l’impotència dels pares que veuen com els seu fills els són arrencats dels seus braços i de la seva llar en un obrir i tancar d’ulls. En un moment, un dia concret s’els enduen i ja no els tornen a veure. I si els veuen ja no és de la mateixa forma com els tenien abans amb ells.

El més indignant és que qualsevol persona, un veí, un familiar, un policía, un mestre o qualsevol persona que conegui els nostres fills pot posar una denuncia o un avís a l’administració demanant que un fill sigui retirat dels seus pares adduint qualsevol motiu. Hi havia el cas d’una mare a qui se li va prendre el fill pel sol fet que els avis materns creien que la mare no estava psicológicament capacitada. Els avis un matrimoni extremadament tradicional creien pel fet de seguir una dieta vegana i una vida una mica alternativa la seva filla no era poru bona mare.

La mare totalment resignada esperava el dia que el fill que tot just tenia 10 anys en complís 18 i recuperar-lo. I és que el sistema fa que quan s'engega la roda administrativa no hi hagi res que pugui aturar-la. I la desgràcia t'engoleix en un malson.
Em queda per veure la segona part del documental que es diu L'abús i que tracta de les entitats que  fan el seu negoci d'aquestes situacions tan dramàtiques.

El que no sabem de la gent

Ens trobem de casualitat en un restaurant de Comarques. Totes dues parelles hem escollit el mateix lloc per anar a fer un menú  diari al migdia.

Nosaltres però ja estem als postres i ells dos tot just arriben. Ens saludem i conversem animadament. Som molt amics, sobretot ella i jo que som amigues desde els catorze. 

La resta de comensals del lloc ignoren el que ells han passat, estan passant i arrossegaran com una lllosa per sempre. Cada persona és un món, cada familia un univers. Desde fora res els fa diferents a la multitud, a la gent anònima. Un ho pot ignorar o es pot preguntar o simplement ni hi pensa. Una parella de quaranta i pico, com totes les altres però jo i el meu acompanyant sabem que el que la vida els va dur va ser el més terrible que a un li pot passar.

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?

-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.

Cognoms

Sempre m'ha semblat súper estrany que en la majoria de països quan una dona es casa passa a tenir el cognom del marit. De vegades m'he imaginat en la situació  i que deixava de dir-me el meu cognom per passar  a tenir-ne un altre de diferent i la idea era tan i tan estranya que em costa d'assimilar. Suposo que en cas de no voler-lo canviar, no deu passar res,  i es deu poder mantenir el cognom propi, però  hi ha tants lloc on això és el normal que  les dones suposo que acaben volent adoptar el cognom del marit, per que així ho mana la tradició.

En aquest sentit  m'encanta que les dones de la meva família no hagin perdut els seus cognoms de naixement, ni la meva mare, ni es meves àvies. És una forma molt més fàcil d'identificar els teus orígens. Tinc una amiga sueca  que quan la vaig conèixer es deia Larsson, al cap d'uns anys va tenir dues filles, i al cap de poc es  va casar. Quan es va casar el seu perfil de facebook va canviar el seu cognom i ara es diu Rovira. I no. No es va casar amb un català. Es va casar amb un francès de Catalunya Nord. Viuen a Suècia on els cognoms de la gent es van perdent de forma estrepitosa i alguns altres es conserven i es generalitzen tan que semblen la pudor. 

Això també em fa pensar en els cognoms catalans  de moltes famílies que van ser expulsades del Born i que probablement s'han perdut o que són avui dia molt minoritaris.

Fruit de la revolució. La bellesa és al carrer

Constato que els fills del maig del 68 hem canviat el nostre entorn. Les idees  democràtiques, revolucionaries, igualitàries dels que vam ser educats pels joves acabats de llicenciar  en la fornada del maig del 68 estem fent grans aportacions a la nostra societat. Vam recuperar l'ensenyament en català, el plaer de la nostra llengua;   hi ha molts autors, i sobretot autores,  que son fill/es directes d'aquells docents que els anys 80 i 90 ensenyaven a Catalunya. Tinc un boníssim record dels profes, (no tots és clar) que al batxillerat, ja havent deixat les institucions privades i religioses, ens educaven, no només en matèries especialitzades com literatura, grec, filosofia o química, sinó també en idees i en valors. Tots érem iguals, tots teniem oportunitats. No es feien diferències, ni per gènere, ni per nivell sacio-econòmic. Només es seleccionava qui estudiava i qui no. El qui tenia interès seguia i el que no, s'excloïa ell mateix. Amb el temps aquests valors es van normalitzar.  O s'haurien d'haver normalitzat. Tot i que personalment penso que a les gran ciutats com Barcelona i en segons quines zones,  ha estat molt difícil fer canviar coses com els uniformes escolars o les bates, i la rigidesa de les institucions, sobretot les escoles religioses.

Hi ha encara moltes maneres d'educar obsoletes. Les escoles no són flexibles, no canvien fàcilment, són organismes arcaics que solen inspirar-se en ells mateixos, en el que s'ha fet tota la vida. Penso que l'escola pública dels anys 80 era més revolucionaria que algunes escoles privades del segle XXI.

Vaig tenir la sort de beure d'aquesta font de joveneta, després de molts anys a l'escola privada i religiosa. El contrast va ser brutal però tan necessari que mai estaré prou agraïda als meus pares, o a l'atzar, per haver-hi anat. 

Els meus pares no van pas triar com triem ara, (la filosofia del centre, l'ambient, els valors, l'entorn socio-cultural, els resultats!!) avui seleccionem on volem que vagin els nostres fills i els creem un perfil ja de ben petits.

Ells, els meus pares, van triar l'institut públic perquè en realitat no hi havia cap més opció. La privada no la podien pagar, i la pública era la única que hi havia. Dubto que en cap moment s'haguessin plantejat quin tipus de mestres, companys o ambient ens hi trobariem i si seria positiu per a nosaltres. Dubto que es preguntessin si hi havia drogues o quines estadístiques d'èxit tenien els alumnes que havien anat a aquell institut. Van triar a l'atzar. I a nosaltres l'atzar ens va anar bé.

Formació continua

Continuant amb l'apunt de la penúltima entrada al blog, Catalunya i Espanya han apostat molt poc en la formació d'adults. A la nostra societat s'ha prioritzat la formació dels joves  i que els joves  accedissin   a la universitat gairebé massivament, cosa que s'ha aconseguit abastament.

En canvi el que no s'ha aconseguit és que aquest percentatge de ciutadans que abandonen els estudis de joves, intentin recuperar l'interés en formar-se una mica més tard.

La meva experiència a Suècia, em va fer adonar que mai és massa tard per començar una carrera, que mai és massa tard per  a canviar de professió, que mai és massa tard per a repensar-se la vida que un vol tenir,  ni la feina que un vol fer o per recomençar de nou.

Vaig conèixer una noia  de 40 anys que iniciava  estudis de pedagogia especial. Entusiasmada amb la il·lusió d'un canvi de vida, la persona en concret havia treballat en una fàbrica d'aspiradors tota la vida, a la cadena de muntatge. Per ella la perspectiva d'una professió reconeguda amb una titulació que l’avalés va fer que aquesta persona  creixés com a individu. Es va transformar de tal forma que ja no era la mateixa d'abans. L'estudi d'assignatures teòriques va fer que es plantegés moltes coses i que veiés la realitat que l'envoltava d'una forma nova i diferent amb molt més criteri. ( O fins i tot amb molts més dubtes!)

Crec sincerament que ens faria molta falta això a la nostra societat. No tothom estaria disposat a invertir el temps i l'esforç que un plantejament d'aquesta magnitud comporta però sí que per a alguns seria la vàlvula que tornaria a donar sentit a les seves vides i que els faria recomençar de nou. Començar de nou és molt necessari de tant en tant. 

Cremar allò vell i fer foc nou.

Capital humà

Catalunya hauria de ser un estat on es valorés moltíssim l'esforç personal. Països com  Dinamarca, Suècia, Finlandia o Holanda valoren que els seus ciutadans es vulguin formar. Valoren el coneixement.

Si un ciutadà rep una formació, el capital humà d'aquell país es revaloritza. Si els ciutadans formats es queden al país tot aquest valor  es queda al país. Al cap i a la fi és la gent que fa les coses i es la gent que aprèn, la que té capacitat de fer-les. A l'estat espanyol li importa una merda que el talent es quedi a Espanya. Al contrari sembla que incentivi que la gent formada s'en vagi a altres països. No hi ha oportunitats per a ells. No hi ha cap mena de mercat laboral que obri la porta a molts d'aquest joves. Molts no tornaran. Es quedaran als països que els han donat l'oportunitat. Espanya perd talent i diners i capital humà amb aquesta falta de política  d'oportunitats.

Catalunya només podrà sortir-se'n si es desmarca d'Espanya i crea aquest mercat per al talent i que  els joves formats es quedin i que joves d'altres països arribin amb el seu devessall d'idees,  d'iniciatives i d'empenta.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Renovant rutines estivals

Jo tanco l'any a l'estiu quan faig vacances. Les vacances són una rutina establerta any rera any.

Cada estiu ni que sigui per pocs dies coincidim tota la família,  si no tos de cop, esglaonats anem apareixent a la casa que lloguem un parell o tres de setmanes i tornem a fer vida en comú, vida de clan. D'uns anys ençà  amb més colla: parelles i/o fills que  es van sumant a la tribu. I per mi, tot i que té moments atabaladors, és molt divertit.

Aquest serà el primer any després de molts que tindré algú especial per a compartir-les.

Em fa il·lusió, em fa respecte, em fa feliç poder oferir els meus llocs a  algú que forma part de la meva vida, transmetre els sentiments que tinc pels racons estimats. Explicar secrets dels indrets  que conec,  fer descobrir anècdotes, passejades i experiències. Dir: a casa fem això, o  anem aquí o ens banyem allà. Vols fer-ho?

Mañana tu vienes conmigo

Són les vuit de la tarda. Sóc a l’aire lliure, un parc on hi ha instal·lacions esportives fent estiraments després d'haver fet una mica d'esport.

El cotxe s'atura de cop. No estava buscant aparcament ni circulava a poc a poc amb l'intenció de parar. Anava ràpid i de sobte frena i s'estaciona amb un moviment brusc al primer espai lliure que hi ha. Ha vist alguna cosa que li ha cridat l'atenció.

Baixa del vehicle també d'una revolada i s'acosta cap a la gespa, cap a alló que l’ha fet aturar-se quan no ho tenia previst. Damunt la gespa del parc hi ha asseguts  dos nens. Són fills d'immigrants marroquins. Un és més jove i prim i l'altre algun any més gran i més rodó. Cap d'ells té més de 10 anys. L'home s’hi acosta i comença  a parlar-hi, no pas en català, ni en àrab, ni en amazig, els parla en un castellà amb un fort accent estranger, potser és de la India. Pel que diu no els coneix. A un el convida a anar a un lloc l'endemà, a una casa que es “muy guapa” li ensenya fotos amb el mòbil. El nen convidat s'acosta una mica per veure les fotos però manté una certa distancia i això em fa pensar que realment no es coneixen i que no tenen confiança.

L'home és jove, deu tenir 30-35 anys. Els diu: "tu dices a tu padre que mañana vienes conmigo".

Jo ho veig i ho sento tot,  i el que veig i sento, des de el meu racó  fent estiraments, no em fa gens de gràcia. Si aquest individu fos un pedòfil actuaria exactament així: fent-se el col·lega, ensenyant un mòbil xulo, convidant a coses “guapes”…

M'en vaig. No he fet res. No els he previngut. No he actuat potser per falta de seguretat.

M'en vaig amb la sensació d'haver presenciat quelcom que m'inquieta. Que em deixa un regust metàl.lic a la boca, regust de culpa.

Competitivitat

Vivim en una societat tan exigent que coses tan simples com triar una activitat extraescolar es transformen en un gran interrogant. Jo de petita vaig provar moltes  extraescolars: bàsquet, patinatge, dibuix, natació, guitarra, teatre, anglès  i tot i que només  vaig tenir continuïtat l'anglès, de totes les altres en vaig treure alguna cosa.

A mi m'hauria agradat jugar després de l'escola. Tenir un grup de joc actiu. I crec que això no existeix. Ara l'ampa de l'escola del meu fill ofereix una activitat que es diu “multiesport” que m'agradaria que el meu fill provés i que així triés quin esport li agrada més per fer com  “hobby”.  El fet però és que els grups d'esport ja  siguin els clubs municipals o les lliguetes entre escoles són tan competitius que el nens que no tenen aquest  sentit competitiu queden exclosos per la seva actitud més passiva. El meu fill és un d'aquests:  no li importa ser el primer en arribar a la cursa ni guanyar un partit. Ell només vol divertir-se.

Objectes d'herència

A la fotografia de dalt a l'esquerra hi ha un escriptori de persiana que, quan l'he descobert publicat en una revista digital de decoració, m'ha fet molta il·lusió. Com podeu veure a la fotografia de sota  a la dreta, que és del saló de casa meva, tinc un escriptori idèntic.

Fa més de deu anys que el tinc és heretat dels meus avis paterns i li tinc una devoció absoluta. Deu ser una de les coses més antigues que tinc.

Com eduquem els nostres fills?

Honestament,  sé que jo tinc moltes mancances, sé que no arribo a tot arreu, que el cansament, la rutina diària,  les obligacions o la mandra em deixen poc temps per  a reflexionar sobre com voldria fer-ho i com podria dur-ho a la pràctica i tot el què caldria millorar de com ho faig.

Sé i sóc conscient que dedico poc al meu fill, probablement menys del que ell necessitaria.  Que hauria de passar més estona amb ell, però no només estant a casa amb ell, si no al seu costat fent coses amb ell, implicant-me amb els seus interessos, però sempre hi ha  tasques pendents: Endreçar, cuinar, planxar, preparar per l'endemà… una roda de hàmster, com en dic jo, en la que ens veiem engolits com en una espiral incontrolada.

Penso que amb poca estona diària que estigués plenament concentrada amb el meu fill, ell superaria algunes dificultats de conducta que té de vegades, no seria tan complicat.  

I doncs,  perquè no ho faig?

Els fills arriben a casa amb influències de l'escola, dels companys, dels mitjans, del carrer. No els podem pas tancar en una urna de cristall per  a protegir-los de tot, seria antinatural fer-ho, però sí que quan detectes algun element massa agressiu, massa estrany per la seva edat, cal posar-nos alerta per a prevenir ensurts.

Són tocs d'atenció que ells ens fan, no sé si perquè hi ha quelcom que falla, o simplement perquè ells, els fills, són exigents amb nosaltres, els pares i reclamen el seu lloc, la seva posició privilegiada que tenien de  més petits quan els dedicàvem els 100 % de nosaltres.

Com diu en Carles Capdevila, ens interessem moltíssim pels nens entre els els 0 i els 3 anys i desprès quan comencen l'escola, quan ja són autònoms, és com si anessin sols, i ens relaxem, més tard al’adolescència, els fills es rebel·len, entren en conflictes amb el món dels adults, en problemes, discussions i lluites, però en realitat els hem abandonat durant la seva infantesa i d'aquí venen moltes de les situacions tenses en les families. Els límits, l'autoritat, el respecte, les normes. Si  es fa una bona feina entre els 4 i el 12 anys, segurament seran adolescent fàcils que sabran molt bé el que és el millor per ells.

La teoria és perfecta però la pràctica?...

New year's resolutions

L’any 2015 ha estat un any meravellós, especialment el seu últim trimestre. He trobat  emocions que no esperava i he tingut sentiments d’una intensitat insospitada. Acabo els darrers dies amb una felicitat que m’aclapara i començo el 2016 amb joia, il·lusió i amb unes ganes boges d’estimar i de viure.

Normalment em plantejo  projectes abastables,  però un dels meus propòsits és tenir menys por i ser més ambiciosa, atrevir-me a tenir  somnis grans i coratjosos.

Sempre he estat prudent i modesta amb els meus reptes… he volgut aconseguir coses petites, assumibles , factibles que en certa mesura només depenguessin de mi. Ara potser caldrà que els meus anhels volin més alt, que tingui el coratge necessari per  a plantejar-me objectius que no depenguin només de mi i prou. Prometo que m'implicaré  en projectes que m'aportin a mi i als meus,  encara més felicitat.

Faré una MICA d’esport.

Vigilaré la meva alimentació.

Escoltaré més el meu fill i m'interessaré per les seves coses que normalment em costen d’agradar-me.

Cuidaré les plantes tot l'any. No només a l'estiu. 

Prendré una decisió amb la renovació del bany.

Reciclaré i ordenaré regularment els meus armaris.

Reciclaré i ordenaré regularment l’armari del meu fill.

Intentaré no estressar-me i mantenir la calma.

Llegiré més i veuré menys la tele.

Conversaré el doble.

Estalviaré per a coses que em facin il·lusió.

Gosaré somiar desperta.

Jocs de paraules

Estirats al meu llit fent el mandra un diumenge al matí amb el meu fill fem jocs de paraules. Ens inventem una paraula que no vol dir res i comencem a posar exemples per a que de forma quasi màgica s’omplin de significat.

Uaiauí

-       -  Marcel porta’m el uaiauí que tinc una mica de fred!

-       - Aquell uaiauí era tan perillós i salvatge que fins i tot podia amenaçar els lleons

-       - Tinc mal de panxa, crec que el uaiauí m’ha fet mal.

-      -   El monstre uaiauí s’acosta... Arggggggggggg

Arctic Tale ( Els reis de l'àrtic)

Arctic tale és una pel.lícula que hem vist el meu fill i jo aquest cap de setmana. 

És la primera vegada que veiem un documental d’aquestes característiques junts, em refereixo a una pel.lícula filmada  amb animals reals, amb un argument basat en el transcòrrer de la vida en un lloc com l’àrtic. El documental ha estat rodat in situ i els protagonistes són una ossa polar i una morsa. L'argument és molt simple:  explica  les vides d’aquests animals del gel,  desde que neixen fins que es reprodueixen, les dificultats que es troben per sobreviure, la recerca d'aliments,  els perills amb els que s’han d’enfrontar i les tragèdies que s’esdevenen  quan les adversitats superen els protagonistes. 

Em va agradar molt i el que em va semblar autènticament impressionant és com es va fer el rodatge d’aquest pel.licula. Els operadors de cámara s'acostaven als animals a dins i fora de l’aigua, gaudint de la proximitat impactant d' unes criatures salvatges tan espectacularment meravellosess com els narvals, els unicorns del mar, o les  bandades de belugues. Em va semblar fascinant. Una genialitat poder veure els seus jocs, moviments i la seva curiositat innata per saber qui eren aquells essers amb aparells estranys que estaven sobre la superficie del gel. Aquests fragment  tant especials però, només són al final de la peli just quan surten els crèdits, suposo per il.lustrar l’espectador de com va ser possible fer tota la gravació. Molt recomanable.

Cicatrius

Un buit al cor. Un espai de sanglots a la panxa. No hi ha paraules per descriure com es troba a faltar aquest nen que ha marxat. El seus pares tenen una tristesa tan gran impossible de consolar. El seu nino preciós ha marxat volant cap el cel. Amb unes ales que s’ ha guanyat amb la seva alegría i simpatía, jugant amb seva inocència meravellosa i eterna. Ell no ha arribat a patir només s’en va anar  a dormir i ja no es va despertar. Una mà dolça s’el va endur cap el llarg son que ens espera a tots algun dia, acotxat pels qui més l’estimen.

És inimaginable que un nen es pugui morir, que la pitjor malaltia li toqui  a algu tan proper i et trobis amb la impotència de no saber què fer. De no poder fer res. Sempre els faltarà  algú a casa. Res tornarà a ser igual.

Independència o Dependència infinita

És lícit  no sentir-se culpable quan  sents que no fas tot el que hauries de fer pel fill? És lícit sentir que en realitat quan el teu fill no és amb tu no el trobes a faltar? És licit desitjar que el fill es faci gran perque no et necessiti tant per poder recuperar uns quants (pocs) espais més  on tu ets tu i no “marede/suportlogisticdelallar”? És lícit  sommiar que el teu fill sigui més independent i que per exemple, malgrat la seva corpulencia i pes, encara és maldestre al caminar i ha acabat per fer-te caure  de cul i esquena a terra en mig del carrer? És lícit esperar que qualsevol d’aquest dies el teu fill per voluntat propia dirà que, aquesta nit sí, aquesta nit vol dormir sol al seu llit de nen i no al llit de la mare i s’hi quedarà tota la nit?

Per Déu, quan acabarà aquesta etapa de bebé gegant?

Sé que no és cap càstig i sé que no és un regal. Només sé que és la realitat i que té moltes lectures.