divendres, 7 de febrer del 2014

Cal Ferrer


A l’entrada de molts pobles hi ha una benzinera. Antigament les benzineres no existien. Els sistemes de transport per arribar als pobles eren de tracció animal i els animals necessitaven una altra mena de benzineres.
 
Hi ha un poble a la comarca de Comarques que per la seva geografia queda encara avui forca aiïlat. S’hi arriba per carretera local, una carretera que només va al poble i prou. No és lloc de pas, és cul de sac, fí de destinació al fons d'una vall tancada. A l’arribada hi ha el que en els últims trenta o quaranta anys s’hauria d’haver convertit en benzinera però que per la poca afluència de trànsit i d’habitants no es va dur mai a terme. És Cal Ferrer.  El lloc on es ferraven els cavalls i s’arreglaven els carros i tartanes. Ens rep aquesta casa com  un testimoni del que devien haver sigut totes les entrades de tots els pobles, com una reminiscència del passat. El lloc on es donaven la benvinguda als forasters. 
 
El propietari és l’últim que queda de la nissaga. Ha tingut filles i no volen seguir el negoci. Elles duen el bar però l’ofici de ferrer, enmig de les eines i la farga, morirà amb ell.

3 comentaris:

Garbí24 ha dit...

Fa pena que es perdin aquests antics oficis, amb ells es perderan unes habilitats que podrien fer falta més endavant

Anònim ha dit...

Qui vol un ferrer avui en dia que o bé tot es plàstic i el que no ho és ja ho porten d'Àsia?

Teresa ha dit...

Moltes eines s'espatllen i si són bones són cares. Millor un Ferrer que les arregli que comprar-ne de noves.