El talent de les mares

Conec moltes dones que es dediquen a fer de mares en exclusivitat però la majoria no són a Catalunya i les que són a Catalunya  no practiquen l’exclusivitat per voluntat pròpia.  Les primeres han pres la decisió d’oferir uns anys de la seva vida a la cura dels seus fills. No dic només a l’ educació dels fills perque la majora duen els fills a l’escola  (o a la llar d’infants) i per tant eduquen sí però fan molt més,  perque al darrera d’això tots sabem que hi ha una logística d’activitats no educatives exactament  com és llevar els fills,  fer-los l’esmorzar, vestir-los, portar-los, recollir-los i estar amb ells la resta d’hores del dia mentre al mateix temps o durant les hores que són a escola s’endreca la casa, es fan encàrrecs , es prepraren els àpats, es neteja, es renta i es planxa roba etc.... Ser mestressa de casa  i mare de familia els ocupa gairebé tot el sant dia.

Com deia, algunes han triat fer-ho així, altres  s’han trobat sense feina i esperen una oportunitat laboral mentre s’ocupen i “disfruten” d’aquest temps d’exclusivitat a la familia. Esperen que passi la crisi i mentrestant fan “només” de mares.

Les mares amb qui em vaig relacionar sobretot quan vivia a Suécia erem un grupet virtual de dones expatriades que  viviem a diferents països d’Europa: Alemanya, Franca, Austria, Suècia, Holanda, Suissa, Regne Unit, Bèlgica...  i moltes de les quals no treballaven fora de  casa. Jo era una de les que sí. Em vaig adonar que el fet de que elles tinguessin una formació realment impressionant amb carreres universitàries d’aquelles que costen anys i suor d’estudiar no era un factor rellevant perque en un moment donat elles mateixes s’apartessin del món laboral sense cap remordiment i  donessin el 100% de les seves hores a la casa i als nens.  Al grup hi havia biòlogues, arquitectes, advocades, infermeres, enginyeres industrials, químiques, llicenciades en belles arts, titulades en ciències empresarials i econòmiques, llicenciades en filologia,  metgesses, mestres de primaria, secundària i professores universitàries, carreres totes elles que requereixen anys d’estudi i que al meu entendre farien un  servei important i necessari a la societat,   totes elles fent de mares, cuidant casa, marit i nens, deixant que el jornal i l’ofici el fes sol  el marit.  Quant de coneixement, quant de talent tancat a casa amb els nens!! Talent en estat latent que només espera, suposo, que passin els anys de criança per poder entregar-se  de nou al món i a fer servei. O no.