divendres, 14 de març de 2014

Tisores

La meva àvia va ser una dona extraordianària. Havia nascut el 1909 i ara tindria gairebé 105 anys. Va anar molt poc a l’escola. Jo calculo que devia anar-hi només uns tres anyets dels 6 als 9 perque als 9 ja va entrar a una fàbrica tèxtil per fer aquelles feines per les que es llogava a la canalla; passar fils, ficar-se dins els telers, netejar i recollir els caps dels fils. Feines ingrates, mal pagades, explotació infantil, ras i curt.
La fàbrica no li agradava. Suposo que devien ser moltes hores i ella sent de pagès allò d’estar allà dins amb el soroll infernal no era el seu fort. Va treballar aquells anys  per dur diners a casa i de lletres i números no en savia, ni li van ensenyar. El que sí savia era  fer anar les tisores. Li agradava cosir i ho feia molt bé.
 
Un dia de molt jovenenta va veure una revista o un diari amb una senyora que duia un vestit molt elegant i va tenir la idea de copiar el model.  No puc imaginar ni com va trobar el teixit  ni el temps però s’el va fer igual per ella. Un troc de roba,  unes tisores, ris-ras, ja el va tenir fet.  Una senyora del poble, de casa fina, li va veure i li va demanar que  n’hi fes un d’igual.  A partir de llavors  es va convertir en la modista de la familia. I és que ella sempre ho deia: "Amb el llapis no m’en surto de dibuixar però doneu-me unes tisores que us faré el món sencer."
 

3 comentaris:

joan gasull ha dit...

Persones com ella passen molt desapercebudes al món, però són les que realment valen.

Sílvia ha dit...

Sí que n'era d'extraordinària, amb poques línies es veu que tenia una passió i que la va dur amb ella i va aconseguir convertir-la en un ofici. Potser el treball a la fàbrica no li agradava però va formar part dels seus inicis com a modista.

Anna ha dit...

Què bonic, Teresa! Són maques aquestes històries de vida, i més si són dins la familia.