dimarts, 15 d’abril de 2014

Servei de Bar

L’engegada a la merda més solemne i convencuda que he fet mai va ser enmig de la nebulosa del dolor, en un món que es debat entre la consciència i l’inconsciència quan al pare del meu fill li vaig dir:
-Rei, em sembla que a partir d’ara ja no et faré més cas.
I tot seguit dirigint-me al personal de la sala de parts vaig barbotejar:
-Si us plau, posi'm una “walking epidural”.
Tot això exclamat i pronunciat en un suec standart de manual.
L’anestesista, emulant un dispost i amatent  cambrer va contestar-me:
-Walking epidural marxant!
En aquell mateix moment em vaig quedar rendida a l’espasa del part natural. El dolor s'esvaí com per art de màgia a la mil.lèssima del segon en el que el líquid perniciós entrava a la meva sang. Llavors adonant-me que tot déu menys jo s'havia estat tronxant de riure per la manera com havia demanat "el beure" vaig retornar a la realitat.
 
Aviat farà 6 anys.

3 comentaris:

joan gasull ha dit...

quan un aconsegueix el que vol, tan li fa les riotes dels altres

pons007 ha dit...

Sis anys té el nano ja? Per quan la parelleta? :P

Teresa ha dit...

Ai Pons! la parelleta la voldria per mi en tot cas.