dimarts, 8 d’abril de 2014

Auca de l' onze de setembre

No sóc una patriota de bandera. Quan he marxat fora a vegades m'he sentit menys catalana i més espanyola perque allà en la distància hi havia més coses que m'unien a Espanya i al sud d'Europa que als escandinaus amb qui compartim molt menys bagatge cultural.
 
Peró el que tinc molt clar i cada vegada  veig amb més certesa és que som un poble absolutamet extraordinari.  La nostra història ens conecta amb les arrels de la civilització més avançada de tots els temps, l'imperi Romà, i sovint descobreixo coses descaradament catalanes i que són també descaradament primigènies com pistes que ens deixa l'"arqueològia conceptual" amb les seves coses minúscules  que ens duen cap a l'idea de que Catalunya fou una part sumament important del bressol de la humanitat occidental.
 
L'altre dia vaig llegir sobre l'origen de la paraua auca, i la seva connexió amb el joc de l'oca (o potser era al revés?) Fou una descoberta que em va deixar noquejada. Hi havia diferents "auques" històries literaries o orals il.lustrades amb dibuixets  o vinyetes i que sovint s'explicaven amb rodolins. La més famosa la del camí de Santiago, que després va ser el joc de l'oca ( es passen moltes peripècies: es va a la presó, a l'hostal, es cau al pou etc..) talment com un camí on pot passar-hi de tot. També hi havia auques que representaven guerres, o jocs d'infants com la del món al revés. Més tard fins i tot en Santiago Rusinyol va escriure la seva famosa obra de teatre l'Auca del senyor Esteve: síntesi dela mentalitat del botiguer catalá de la seva època.
 
 
Catalunya amb la seva cultura miraculosament conservada, ens regala coses antigues, arcaismes lingüístics, conceptes remots gairebé sense transformar desde el naixement de les nacions europees. Coses petites i anecdòtiques però que van sortint a la llum com la punta d'un iceberg.
 
 
Francesc Pujols ja ho deia, arribarà un dia en que anar pel món i dir que ets català t'obrirà totes les portes. En aquesta utopia de pa sucat amb oli, en aquesta visió  de clarvoyant de barretina, potser en Pujols hi posava part de fantasia i de il.lusió, però estic convencuda que desde aquell somni intangible hi havia part de veritat que mai s'ha pogut certificar del tot amb mètodes convencionals.
 
Som imparables. Si encara no ens han derrotat és que som increïbles, és més, anem per cami de ser els autèntics irreductibles. Els eterns sotmesos i invencibles   que per fi ara troben un camí propi.

2 comentaris:

joan gasull ha dit...

Tens raó som imparables però ha de ser ara o no ho aconseguirem mai

Kuroi Neko ha dit...

Quina passada, és clar que sí!