dilluns, 24 d’octubre de 2016

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.
Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.
Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.
Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?
Quin xasco.


1 comentari:

joan gasull ha dit...

veus quines avantatges que té el whatsapp......