dijous, 21 d’abril de 2016

Com eduquem els nostres fills?

Honestament,  sé que jo tinc moltes mancances, sé que no arribo a tot arreu, que el cansament, la rutina diària,  les obligacions o la mandra em deixen poc temps per  a reflexionar sobre com voldria fer-ho i com podria dur-ho a la pràctica i tot el què caldria millorar de com ho faig.
Sé i sóc conscient que dedico poc al meu fill, probablement menys del que ell necessitaria.  Que hauria de passar més estona amb ell, però no només estant a casa amb ell, si no al seu costat fent coses amb ell, implicant-me amb els seus interessos, però sempre hi ha  tasques pendents: Endreçar, cuinar, planxar, preparar per l'endemà… una roda de hàmster, com en dic jo, en la que ens veiem engolits com en una espiral incontrolada.
Penso que amb poca estona diària que estigués plenament concentrada amb el meu fill, ell superaria algunes dificultats de conducta que té de vegades, no seria tan complicat.  
I doncs,  perquè no ho faig?

Els fills arriben a casa amb influències de l'escola, dels companys, dels mitjans, del carrer. No els podem pas tancar en una urna de cristall per  a protegir-los de tot, seria antinatural fer-ho, però sí que quan detectes algun element massa agressiu, massa estrany per la seva edat, cal posar-nos alerta per a prevenir ensurts.
Són tocs d'atenció que ells ens fan, no sé si perquè hi ha quelcom que falla, o simplement perquè ells, els fills, són exigents amb nosaltres, els pares i reclamen el seu lloc, la seva posició privilegiada que tenien de  més petits quan els dedicàvem els 100 % de nosaltres.

Com diu en Carles Capdevila, ens interessem moltíssim pels nens entre els els 0 i els 3 anys i desprès quan comencen l'escola, quan ja són autònoms, és com si anessin sols, i ens relaxem, més tard al’adolescència, els fills es rebel·len, entren en conflictes amb el món dels adults, en problemes, discussions i lluites, però en realitat els hem abandonat durant la seva infantesa i d'aquí venen moltes de les situacions tenses en les families. Els límits, l'autoritat, el respecte, les normes. Si  es fa una bona feina entre els 4 i el 12 anys, segurament seran adolescent fàcils que sabran molt bé el que és el millor per ells.
La teoria és perfecta però la pràctica?...


3 comentaris:

joan gasull ha dit...

a casa potser ni hi hem dedicat tot el temps que seria necessari, mai és prou, però si que hi ens hem dedicat en cos i ànima a una bona educació que crec hem mig aconseguit. Però tot i això, quan són adolescents són la màxima expressió de l'egoisme i una esponja per aprendre males maneres. Només escolten el que realment els interessa, no t'ajuden si no els amenaces i no veuen la feina ni que hi ensopeguin. Però ens estimen i ens ho demostren a la seva manera, que no ens és mai prou.
Moltes vegades per no fer-me mala sang, penso en quan jo estava a la seva edat recordo el que pensava i com em comportava. Tal com ho fan ara ells, amb els temps canviats.
Molta sort

pons007 ha dit...

Oh, jo que pensava que avui en dia entre la tele i internet es criaven sols, quina llauna.

Teresa ha dit...

Joan, és veritat hauriem de recordar més en com erem nosaltres de petits o de joves per posar-nos ala seva pell.
Pons els que es crien sols amb tv i internet no solen acabar gaire bé.