dilluns, 6 de febrer de 2017

Cognoms

Sempre m'ha semblat súper estrany que en la majoria de països quan una dona es casa passa a tenir el cognom del marit. De vegades m'he imaginat en la situació  i que deixava de dir-me el meu cognom per passar   atenir-ne un altre de diferent i la idea era tan i tan estranya que em costa d'assimilar. Suposo que en cas de no voler-lo canviar, no deu passar res,  i es deu poder mantenir el cognom propi, però  hi ha tants lloc on això és el normal que  les dones suposo que acaben volent adoptar el cognom del marit, per que així ho mana la tradició.


En aquest sentit  m'encanta que les dones de la meva família no hagin perdut els seus cognoms de naixement, ni la meva mare, ni es meves àvies. És una forma molt més fàcil d'identificar els teus orígens. Tinc una amiga sueca  que quan la vaig conèixer es deia Larsson, al cap d'uns anys va tenir dues filles, i al cap de poc es  va casar. Quan es va casar el seu perfil de facebook va canviar el seu cognom i ara es diu Rovira. I no. No es va casar amb un català. Es va casar amb un francès de Catalunya Nord. Viuen a Suècia on els cognoms de la gent es van perdent de forma estrepitosa i alguns altres es conserven i es generalitzen tan que semblen la pudor. 
Això també em fa pensar en els cognoms catalans  de moltes famílies que van ser expulsades del Born i que probablement s'han perdut o que són avui dia molt minoritaris.

2 comentaris:

joan gasull ha dit...

jo tampoc hi he vist mai el perquè de aquesta costum, si et dius d'una manera t'ho dius tant si et cases com si no.

pons007 ha dit...

La gràcia es mantenir una varietat de cognoms, que tothom acabi portant el mateix cognom no té cap gràcia, prou que es van perdent generació a generació a través dels fills.