Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Love. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Love. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 d’abril del 2019

A partir d'avui


Fa un moment teniem quinze anys. Ho saps i ho sé.
Tanquem els ulls i ens passa pel cap tota una vida. A  una velocitat ultrasònica,  flash, flash et venen imatges de dies i d’instants que van volar fa temps.
Ara ens tenim al davant l’un  a l’altre en una cita madura  i “oficial”. En tens  46 i jo 45 i no hem quedat per sopar com els de trenta anys; per dinar, com els iaios. Estem ben nerviosos i quina tonteria  oi? amb tot el que ja hem arribat a passar en les nostres vides! I ara ens posem nerviosos perque és un home ben plantat o una dona interessant. Tenim els nervis a flor de pell i estem al cas de cada paraula que ens diu, de cada gest o de cada comentari. Va de farol? O de què va? O no va de res... estem ben desorientats. Però ens agrada. Ens agrada que ens facin atenció. Ser una mica especials. Despertar la curiositat i les ganes de l’altre. El nostre món es podria capgirar en un moment. Qui sap? Potser tot pot començar amb un whattsap i amb un simple dinar. El futur ho sap però tu encara no.

dimecres, 1 de març del 2017

En positiu

Coses bones que observo:

-Vaig caminar vint minuts ahir  a la tarda. He de fer-ho més. Hauria d'imposar-me 4 dies a la setmana de caminar i moure'm sí o sí.

-He rebut un paquet meravellós d'una compra online que he fet, i em moro de ganes de  provar les peces.

-Avui fa fred però un sol espectacular. Es veu la neu al fons de l'horitzó i el dia llueix totalment brillant.

-Em fa molta il·lusió que arribi aviat la primavera. Vull treballar al jardí:  plantar flors, arreglar l'hort i que tot llueixi verd i florit.

-Properament faré un post sobre la meva teoria de la classe mitja,  la seva bondat i els beneficis dels països que tenen una molt àmplia classe mitja.

-I si una cosa és bona o molt bona és que tinc la sort de pertànyer  a la meravellosa classe mitja.

-Veig el  meu fill content i emocionat amb el fet de compartir el 50% del seu temps amb una nena a casa. Els atacs de riure incontrolats i incontrolables són cada vegada més escandalosos.

-Riem molt tots adonant-nos d'aquest fet.

-Hem pintat  una pissarra a la cuina  per escriure missatges. La clau està en escriure-ho en positiu.

-Em sento profundament estimada i és un sentiment aclaparador.


dimarts, 10 de gener del 2017

Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.


Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.


dilluns, 2 de gener del 2017

Gaudeix la vida, no hi ha assaig previ.

Vaig escriure petits contes per a ser llegits en veu alta el dia del sopar del 24 de desembre que faig cada any. Ens ho vam passar molt bé.
Cada conte anava dedicat a una persona de la taula. Us els deixo aquí:


D
Una magnòlia gegant  al mig d'un jardí vigilava com els rosers es feien grans. A poc a poc els rosers desplegaven les seves flors, pètals i espines, fent uns poms de tots colors perfumats i vellutats que cap altra planta podia igualar. La magnòlia omplia de verdor el jardí amb les fulles i s'alçava amb les seves flors blanques  que majestuosament governaven aquell jardí preciós. Les roses adoraven la magnòlia i la magnòlia estimava les roses protegint-les a ple estiu del sol implacable que les cremava.

  ************
D
El cargol surt al bosc  i  veu que comencen a caure gotes. Se’n va de pressa a sota una fulla per   no mullar-se. La pluja fa de mirall i el cargol veu que dins una gota hi ha un arc de Sant  Martí,  això només vol dir  que el sol ja torna a sortir!

  ************
I
La Patufeta ha d'anar a comprar però el dineret que li han donat és tan gran que no el pot agafar. Patim, patam, patum el  dineret comença a rodolar fins a la botiga arribar. Que compraràs  Patufeta? Ja ho podràs carregar tu tan menudeta? Voldré un cèntim de cigrons i que fins a casa hi vagin tots sols. Patim, patam, patum, cigronets ben rodonets cap a casa com coets ! 
                                                                                                  ************

Ramon
La cua final de la tempesta va succeir  un matí de febrer. Els esquiadors desapareguts eren  experts però això no va impedir que quedessin incomunicats més de vint-i-quatre hores. La parella  es va protegir en un angle estret que feia  l’ aresta de la muntanya. A l'escletxa de la roca els esquís i les motxilles de la parella els van fer de protecció i això va impedir que la neu  els cobrís del tot. Per sort, a l'estació  estaven preparats. El més preparat  de tots, en Bernat. Va  córrer i buscar sense parar i excavar i excavar  fins que va topar amb la primera mà. Estaven ben juntets quan els va trobar. Gaudien d'una  temperatura corporal de 36 graus i mig. Tenien fred i gana, però en Bernat només els duia un trista una bota de brandy.  No en va quedar ni una gota.

***********
M
El Bernat pescaire és un ocell molt gran, el podeu observar ben a prop d'aquí si us atureu un moment al mig del pont del Ter, el pont vell de Roda.  Es blanc,  té un coll llarg, i un bec també molt llarg com les pinces d'un cuiner. Aquest  bec  agafa els peixos amb una traça espectacular que semblen  les tenalles del cirurgià més especialitzat. La panxa plena d'en Bernat és el cistell que voldria el jove, que veu com en Bernat pesca més que no pas ell mentre ell, el jove té el cistell i la canya sense estrenar.

 ************
P
En el silenci de la natura, la casa està buida, els antics habitant fa ja molts anys que han marxat. Tot just se sent la remor de les fulles dels arbres que envolten  la casa. La calma i la serenitat conviden a la meditació. El cel és blau i enlluernador, el sol escalfa i la seva energia davalla al damunt de  la matèria viva i inert de la terra. Molt lluny de la masia un home es feia preguntes sobre la vida però ara, ja fa temps que no se les fa. Només viu, sent el present, i s'uneix amb bondat a l'univers que l'envolta. Tot ell és univers i el seu cor batega al mateix ritme.

  ************
P
Madrid,  març de 2016. Es passeja per la Cuesta Moyano un senyor amb barret, força elegant,  va mirant amunt i avall les parades de llibres de vell. Tots els títols que li criden l'atenció són llibres que ell ja té, obres més que conegudes de la seva col·lecció.  S'atura davant d'una parada i llegeix la tapa d'un volum ufanós enquadernat amb pell. L’agafa, se’l mira , n’estudia les guardes per si hi veu cap senyal. Gira full. Veu la marca a la primera plana. Com és possible? Casum l'olla! Però si aquest llibre era meu!

  ************
M
No podia imaginar de cap manera que aquella nit, la nit més especial de l'any li tocaria treballar. I curiosament treballar d'una feina que no era la seva. La que feia habitualment . La seva millor amiga havia obert una sala de festes i li havia demanat que: si us plau, si us plau!  li dones un cop de mà la nit de la inauguració. Ja la tenim aquí amb uns talons de pam i un vestit cenyit i un somriure fabulós oferint còctels de benvinguda a tots els convidats. Espera només   que els companys de l'hospital no la vegin aquí  “fent guàrdia”.
  ************

L
La joveneta de la família feia màgia. Tenia un do especial. Agafava els objectes i els feia desaparèixer o de tant en tant també agafava un paper qualsevol, el doblava, l'arrugava hi feia milers de plecs i TXAN!i el convertia en un avió supersònic, en una au del paradís, en una nina xinesa… Tenia un do especial. Tothom que coneixia aquella joveneta ho intuïa però se'n van acabar d'adonar el dia que va marxar de casa un matí i a la tarda va tornar vestida de lluentons i convertida en estrella de circ. L'havien contractat per tota la temporada.

  ************
M
Recepta de Nadal: Agafes 100 g de família i un granet de companyia.  Afegeix quatre pessics d'amor, un grapadet de caliu ( el de les abraçades és el millor). Tres gotes  d'humor barrejat i un parell de cullerades de somriures  (sobretot  el dels nens). Quan tens tot això  al bol, hi tires  els bons records de sempre, al final de tot .Tot ben barrejat al forn 5 minuts i ja està llest per disfrutar.

  ************
G
Fa molt temps  s'havia dedicat a l'esport. Però coses que passen, una lesió li va fer malbé el menisc. Des d'aquell moment l'esport  rei el veia només per la gran pantalla, i si podia des d'un bar on hi hagués força ambient, encara molt millor. Enyorava poder córrer darrera la pilota un altre cop, però es  jurava  a si mateix que si algun cop li passava pel cap  tornar-ho a fer;   mai, mai, mai,  seria en un partit d'aquells típics de solters contra casats. 

                                                  ************


 També us deixo el menú boníssim que vam preparar  a casa a quatre mans:












divendres, 11 de novembre del 2016

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.
Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.
I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...
Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.
Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:
  
"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.




divendres, 28 d’octubre del 2016

Fritz

Em pregunto com és que encara guardo tan  bon record de tu. Tu que deu fer més de quinze anys que ets mort.  Vam conviure quasi un any allà, a casa teva a la campinya anglesa. Eres el meu veí d'habitació. Entraves sense permís   i ensumaves tot el que et feia curiositat, les meves sabatilles, la meva bossa, els meus llibres. T'alçaves amb les dues de darrera i posaves les dues de davant damunt les meves espatlles i em passaves mig pam. A vegades segons quin ocell mort t’havies menjat et pudia la boca de forma putrefacta i l'endemà tenies cagarrines. Devies pesar ben bé els teus 35 o 40 Kg, i tenies una força i una musculatura que tots aquests iron-mans envejarien sanament. També eres molt guapo. Com podia resistir-me ni als teus ulls clars, o al teu pèl de color gris brillant, o a les teves orelles llarguíssimes que s'arrossegaven amb tanta gràcia.
Feies molt riure quan dormies, perquè molts cops somiaves i  movies les potes com si estirat al teu jaç estiguessis corrent.
Sortíem molt a passejar , tu i jo ens vam fer més amics que no pas amb l'altre company teu, més vellet, el pastor belga, i per això a mi m'agradava més agafar-te la corretja a tu que no pas a ell. Em calçava les wellis i amb la paraula màgica “walk” ja et posaves súper content, aixecaves les orelles i em miraves amb cara d'emoció. Giraves sobre el teu propi eix un parell de cops remenant la cua a tort i a dret.
Coneixies tant aquesta paraula que de vegades la mestressa havia de  dir la paraura en  "clau" , i em deia " Teresa podriem anar a fer una "dobel iu, ai, el kei, et sembla?" Ho deia així, per si finalment decidiem que no hi anavem i no fos que les bèsties s'haguessin animat més del compte.
Passejavem tan si plovia com si no. Alguna vegada travessavem rierols,  que just m'anava de no caure de cul al dins quan tu em tibaves fort amb les teves potes valentes que només volien córrer i córrer. El paisatge era exuberant, alzines amb troncs immensos, camps verds amb bestiar, mirades furtives de daines dins el bosquet. Ànecs i cignes  surant al  riu Test.  Caus de llebres i conills als marges i tu que tossut hi ficaves el cap  a dins i que la feina era meva per arrencar- te d'allà.
Espero que en el teu son llarg dels gossos morts trobis totes aquestes coses que t'agradaven, que puguis córrer i jugar , ensumar llebres i caçar ocellets  mig morts de l'ensurt, que trepitgis l'aigua fresca dels rierols i que algú com jo et faci moltes festes amanyagant el teu pèl suau.

Un obituari tardà per un gos estimat que va acompanyar-me durant un temps.

dijous, 6 d’octubre del 2016

Segones oportunitats

Les segones oportunitats són les millors. Aquell objecte vell i oblidat que un dia va ser útil i que es va apartar a unes golfes o al racó més amagat d'un armari  surt tímidament i humil en un mercat de segona mà, allà enmig de tota mena d'andròmines. Uns ulls s’hi paren al damunt i veuen aquell objecte com un tresor, li veuen el que ha sigut, el que és i el que pot arribar a ser, i se'n enamoren i se l'enduen cap  a casa sense dubtar ni un segon.
Se'n enamoren tan perdudament que, aquell objecte desauciat per altres,  per aquests nous ulls que el miren senten que  ja no podran passar un dia més sense mirar-lo i l'hauran de mirar i tenir ben a prop cada dia fins la resta de les seves vides. i aquell objecte que algú va rebutjar, maltractar, descuidar o ignorar, passarà a ser el tresor més valuós del seu nou propietari.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Mirant enrera

Els propers dies farà un any que passejava per  la part antiga de Comarques amb una amiga quan vaig rebre un whatts d’algú a qui tot just començava a tractar. Era un cap de setmana d’aquells que es  fan coses al carrer, moltes coses, especialment actuacions musicals i hi ha moltissíma afluència de gent d’arreu.
Recordo el moment precís  que va entrar el whatts amb una foto d’ell i una noieta, que després vaig saber que era la seva neboda. Jo era davant d’un monument molt antic de Comarques, el més antic que hi ha a la ciutat. I allà davant meu hi havia uns músics dalt d’una tarima no gaire alta, que tocaven  temes de R&B molt coneguts. Una nena petita amb vestit d’estiu ballava sola al mig de la rotllana que fèiem el públic.  Vaig fer una foto del que tenia al davant i li vaig enviar com a resposta.
Recordo que en aquell moment m’hauria encantat trobar-me de casualitat amb l'home que m’havia enviat el watts però no  va passar. Ja haviem quedat per dinar un dia de la setmana següent i les incògnites estaven en l’aire.  Les expectatives són xules de tenir. Jo no les tenia totes, eren  quelcom possible però poc probable. Tot just un dinar al mig de la setmana.
Vaig continuar caminant amb  la meva amiga trobant-nos amb amics, familiars i coneguts, xerrant i escoltant la música que envaïa tots els racons de comarques.


dilluns, 8 d’agost del 2016

Top of the world

L'estiu és plenitud. És una època de claredat meridiana, de veritats enlluernadores. D'adonar-se del que compta de debò per més gastat que sembli dir això.
M'agrada sentir-me així de bé.  Són les 08:34  del 8 d'agost, condueixo el meu cotxe pel polígon industrial de Comarques amb la música a tope, sona aquesta cançó que no pot descriure millor la sensació que tinc ara mateix.
M'acabo d'acomiadar del meu amor amb una abraçada càlida que dona energia i bon rotllo, fins a la tarda quan ens tornarem a trobar. Hem passat un cap de setmana fabulós amb família a prop del mar, disfrutant d'un paisatge espectacular i boníssima companyia, rient i xalant. Em sento capaç de menjar-me el món. 
NYAM!


dijous, 7 de juliol del 2016

Comando

Vaig comando, però no pas per fora. Anem comando des de dintre amb els sentiments al descobert, ensenyat-ho tot. Exhibicionistes del cor.
Marranota de l'ànima que s’em veu tot, talment amb transparències de boudoir que em descordes lentament com una cotilla.
Vaig comando, em tens tota nua davant teu.
No pus ser més jo, no puc ser més vulnerable.
Una bufada teva em trencaria pel mig. M'he deixat robar. M'he perdut en els teus braços, en el teu alè.
Sóc al fons de l'abisme i no sé si vull pujar a la superficie.
M'agrada no poder respirar. M'agrada sentir-me sota l'aigua amb la protecció de la teva pell.
Friso per la tornada quan em duguis a la platja surant i  panteixant junts amb l'onada més llarga.

dijous, 30 de juny del 2016

Un poema preciós de Maria-Mercè Marçal

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

dimecres, 29 de juny del 2016

Rapte

Vull que el aquest home em segresti, se m’endugui lluny i estigui només per mi.
No vull ser el plat que sobra, ni les postres, ni el que queda quan tothom ja ho ha merdejat tot. No vull ser ni segona part, ni mitja part, ni cap part, ni la que cuina bé i tot  ho endreça.
Vull ser l'estrella, "*",  el tot, la protagonista, el centre de la seva mirada, el nucli del seu món. Vull notar els seus ulls damunt meu, com em despullen i s'em mengen.
Vull que em digui que em desitja i que d'una revolada m'empenyi cap a ell i apreti el meu cos contra el seu.
Vull saber i sentir que no pot estar sense mi. 


divendres, 11 de març del 2016

Per a què et vull

A tu et vull per riure, per compartir el nostre temps, per a sentir-me atractiva encara que em sobrin aquests ditxosos quilets de més, per acariciar-te i que m'acariciís, per a  abraçar-te, per a seguir jugant amb les nostres mirades de complicitat, per donar-nos la ma quan caminem i sentir-me protegida encara que no ho necessiti, per olorar la teva pell i que el desig de tu s'encengui com un pilot automàtic, per notar la teva presència imponent al meu costat  quan estem estirats dins del llit.

Sí, sóc autosuficient i no necessito un home per viure i ser feliç.
Però sense tu no ho seria tant com ho sóc ara.


dimecres, 9 de març del 2016

Un post de música

No sóc persona de penjar música al bloc, però ahir tornant de la feina vaig sentir aquesta cançó tan  maca que em va inspirar a posar-la aquí. És vella però per mi és molt actual: la raó ets tu . 
Traducció catalana després de la lletra original una mica més avall.


I'm not a perfect person
There's many thing I wish I didn't do
But I continue learning
I never meant to do those things to you
And so I have to say before I go
That I just want you to know
I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you
I'm sorry that I hurt you
It's something I must live with everyday
And all the pain I put you through
I wish I could take it all away
And be the one who catches all your tears
That's why I need you to hear
I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you
And the reason is you
And the reason is you
And the reason is you
I'm not a perfect person
I never meant to do those things to you
And so I have to say before I go
That I just want you to know
I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you
I've found a reason to show
A side of me you didn't know
A reason for all that I do
And the reason is you

No sóc una persona perfecte
Hi ha moltes coses que voldria no haver fet
Però continuo aprenent
No hauria volgut fet-te mai coses així
I he de dir això abans de marxar
Que vull fert-te saber

He trobat un motiu per mi
Per canviar qui era jo
Una raó per començar de  nou
I la raó és tu


Em sap greu haver-te fet mal
Es una cosa amb la que he de viure cada dia
I tot el dolor que et vaig fer passar
Voldria treure't-el del tot
I ser el qui et recollís totes les llàgrimes
Per això voldria que sentissis

He trobat un motiu per mi
Per canviar qui era jo
Una raó per començar de  nou
I la raó és tu





dissabte, 20 de febrer del 2016

Les alegres casades de Comarques

Totes quatre som amigues des dels setze anys, quan anavem a l’institut. Les vaig batejar com les “alegres casades de Comarques”  quan vivía de soltera a la capital. Evidentment no en deia “Comarques”, sinó el nom real de la meva ciutat. Amb elles m'he anat trobant de tant en tant, nosaltres soles o amb els seus fabulosos marits, fills, bebés o panxes gràvides mentre jo arribava acompanyada del nòvio de torn, primer un, llavors un altre,  finalment sola i/o amb el meu fill. Envejava moderadament la vida plàcida, segura i planificada que el seu estatus de dones casades els atorgava. Però jo no vivía  a Comarques. Molt aviat em vaig adonar que cusriosament, a Comarques les amigues s’ajuntaven, es casaven i s’embarassaven  i a la Capital cap de les meves amigues ni s’ajuntava, ni es casava ni molt menys s’embarassava. Només treballavem, ambicionavem carreres professionals meteòriques, sortiem de farra i lligavem, sí deunidó. 
Les alegres casades* tenien una vida més semblant a l'estil de pel·lícula americana, i jo tenia una vida més semblant  a una merda caòtica de  peli d'Almodóvar,  potser perque a Comarques la vida és molt propera al camp i ja se sap Amèrica és una gran casa de pagès i a Barcelona la vida era un cúmul d'interrogants existencials més propera a un laberint de  túnels del metro amb ferum de clavaguera que de cap altra cosa xupiguai que ens volen fer creure. 
Les continuo veient  i estimant. Són grans amigues, són grans persones, lluitadores,  intel.ligents i plenes de bondat. Amb els anys i tornant a Comarques, m'he anat fent cada dia una mica més de Comarques, i he deixat de banda Barcelona i les grans ambicions professionals, m’he anat assemblant més a elles, m’he fet mare, i fins i tot  vaig viure  « com  una alegre casada » durant un temps, encara que fos en un país nòrdic on les casades semblen més  aviat solterones i les solteres semblen putes. 
Els meus interessos han canviat amb els anys i  he descobert que el que més m’agrada del món són les coses petites del dia a dia. 
M'encanten els esmorzars, passar una estona a l’aire lliure, fer un brindis, notar com m’adormo al costat d’algú,  rebre i donar abraçades i petons, comprar un pastísset, fer melmelada, que els rosers floreixin, adonar-me de les muntanyes nevades quan ha nevat, pujar a un cotxe molt i molt xulo, acompanyar al metge una persona estimada i dir-li  que tot va bé  i que la cuidaré i l’estimaré fins que ens fem vellets. Segurament serà a Comarques o molt a prop.



 *  Vaig copiar “ les alegres comares de Windsor”  de W. Shakespeare

divendres, 15 de gener del 2016

Turisme

Fem turisme. Viatgem per llocs on no hem estat mai. Recorrem carreteres  flanquejades per boscos d’una suavitat exquisida i paisatges nus amb ninetes que són llacs de cristall.
Admirem els solcs que es veuen damunt l’ epidermis terrenal, solcs fets per milions de somriures i per marees de dolor.
Viatgem junts i descobrim racons que no sabíem, les mans enllaçades  són planells per a explorar i que exploren. La pell és el vehicle que ens transporta cada segon un pas més lluny, els dits uns centímetres més a prop del cel.
El turonet té una piga, a l’horitzó hi ha una clariana que es nota avellutada i fina. I després de la curva vindrà un petit mar interior amb salabror i onades. D'on trenca la rialla en surt un devessall d’alegria i de goig que ens encanta.

Trobem terminacions nervioses que són fites que ens marquen el camí següent. No ens parem,  continuem aquest viatge fins a arribar al cim o al final. 
Arribem lluny o a prop i ens hi quedem just uns segons.

divendres, 8 de gener del 2016

New year's resolutions

L’any 2015 ha estat un any meravellós, especialment el seu últim trimestre. He trobat  emocions que no esperava i he tingut sentiments d’una intensitat insospitada. Acabo els darrers dies amb una felicitat que m’aclapara i començo el 2016 amb joia, il·lusió i amb unes ganes boges d’estimar i de viure.

Normalment em plantejo  projectes abastables,  però un dels meus propòsits és tenir menys por i ser més ambiciosa, atrevir-me a tenir  somnis grans i coratjosos.
Sempre he estat prudent i modesta amb els meus reptes… he volgut aconseguir coses petites, assumibles , factibles que en certa mesura només depenguessin de mi. Ara potser caldrà que els meus anhels volin més alt, que tingui el coratge necessari per  a plantejar-me objectius que no depenguin només de mi i prou. Prometo que m'implicaré  en projectes que m'aportin a mi i als meus,  encara més felicitat.

Faré una MICA d’esport.
Vigilaré la meva alimentació.
Escoltaré més el meu fill i m'interessaré per les seves coses que normalment em costen d’agradar-me.
Cuidaré les plantes tot l'any. No només a l'estiu. 
Prendré una decisió amb la renovació del bany.
Reciclaré i ordenaré regularment els meus armaris.
Reciclaré i ordenaré regularment l’armari del meu fill.
Intentaré no estressar-me i mantenir la calma.
Llegiré més i veuré menys la tele.
Conversaré el doble.
Estalviaré per a coses que em facin il·lusió.
Gosaré somiar desperta.


dimarts, 15 de desembre del 2015

Llei de l’atracció numero ú.

Polhampton Cottages, Overton, Hampshire, Anglaterra 1994. Un lloc bucòlic, la capçalera del riu Test, cignes, ànecs de coll verd, truites viuen en l’aigua cristal.lina a la campinya anglesa i al seu voltant eriçons, daines, llebres, conills i ratolins de bosc com als contes de la Beatrix Potter. Tinc vint-i quatre anys,  i no tinc ni puta idea del que m’espera en la vida.
Hi vull tornar. Vull compartir records de llocs on he admirat la bellesa i la tranquil·litat del paisatge. Sí, el clima era un desastre però la resta valia la pena.
He somniat que hi tornava tants cops. Que arribava al cottage i ho trobava tot igual, els nens que cuidava, la familia, els gossos…
Deu ser per aquesta experiència , o potser perquè la meva àvia era de pagès, o potser perquè vaig gaudir tantíssim dels campaments quan era petita, o poters perquè…  ves a saber… que sempre he tingut ganes de viure al camp, en contacte amb la natura. Tenir l’herba i la terra a prop, olorar-la sortint de casa. No em sento llunyana ni estranya a l’entorn rural tot i no haver viscut mai al camp. Tan sols he tingut una casa amb jardí durant un any, i d’aquests dotze mesos, sis van ser coberts de neu i de gel.
He sigut molt urbanita, he trepitjat asfalt molts anys i la ciutat l’he viscuda amb ganes però ara ja no em cal una metrópolis,  amb la meva vella coneguda Comaques en tinc ben prou, i a més,  la ciutat sempre és accessible.
L’autèntic luxe és la natura, el privilegi d’uns pocs.
No vull pas massa. Però el que vull ho vull molt.
Veure en un troç de cel blau  com ballen els estornells al capvespre, arbres que es belluguin amb el vent suau, el lladruc d’un gos despistat i el núvol de polseguera que aixequi el teu cotxe quan arribis a casa.


dimarts, 24 de novembre del 2015

Aprofita la vida. Pren riscos. LLança’t. Disfruta el moment.

De vegades passen coses. Arriben aires  nous com huracans que ho sacsegen tot provocant canvis en la vida de la gent de forma completament inesperada.
Davant de les novetats cal ser valent i honest per a saber-les reconèixer  i al mateix temps ser prou sensat com per no cometre errors.  Les decisions preses amb serenor solen ser més encertades que les que es prenen en la voràgine de les emocions.  

Però  de vegades,  molt poques vegades,  una veritat absoluta et mira als ulls i és impossible d’ ignorar-la. Llavors cal admetre el que està passant i assimilar els fets  malgrat ens costi, encara que sigui massa bo per nosaltres, encara que pensem que no ens ho mereixem, acostumats com estem  a ser protagonistes de la nostra discreta, insignificant  i mediocre existència. Per que de vegades la vida ens fa un regal, un premi a la nostra constància, a la nostra resiliència, al nostre pas per la terra més típic, tòpic i de perfil baix, una vida que passa desapercebuda, una vida de molts… com molts, en la que ja hi estem prou bé. I sembla com si quan ens arriba allò tan meravellós, aquella mena d’oportunitat d'or,  no pugui ser veritat, que potser el destí s’ha equivocat i ens ha tocat a nosaltres per error. Que en realitat li havia d’haver passat a algú altre per que no  ens ho esperavem, ni ho buscàvem, ni estàvem preparats,    però en el fons és clar que ho voliem!

Llavors és quan un ha de treure pit i agafar aire i dir : sí jo també vull ser l’actriu principal de la meva vida. Jo vull ser la noia guapa del film, la que al final es queda amb el noi guapo i  viuen feliços i mengen anissos per sempre.


Només afegir una recomanació: si mai algú que coneixeu de tota la vida però que en realitat coneixeu més aviat poquet, us convida a dinar. Accepteu! no sigueu imbècils, no dubteu ni un segon. Us poden passar coses meravelloses i la vostra vida es pot inundar de felicitat, com un huracà que ho sacsegi tot. 

C A R P E  that fucking D I E M



dimarts, 10 de novembre del 2015

Carícies

De cop un dia obres els ulls i tens el que volies davant teu. És una veritat que t’aclapara, una certesa que mai has vist amb tanta contundència. És com si el món encengués els focus i il·luminés allò que et faltava, que no sabies que  et faltava però que és la peça del trencaclosques que et completa per dins. Ara sí. Ara sí. Ara estic bé, ara sóc jo de veritat. Amb tu sóc més jo que sense tu.

Em talles la respiració, se'm para el cor i em quedo immòbil saborejant-te, ets una obsessió deliciosa que em fetilla i em captura.
Tinc per tu un calze sagrat, un receptacle d’amor per a omplir de besades cada nit i cada albada. Et vull i et tinc. Em vols i em tens. Cap altre desig es pot implorar en el nostre altar de carícies. Sóc un regal per tu, ets un regal per mi, el més bonic del món.