dimarts, 18 d’octubre de 2016

Un senyor de Barcelona

El propietari de la immensa finca rústica és un arquitecte barceloní. Fa anys  va comprar la propietat per la necessitat ( de fardar entre el seus compis) d'ampliar bens i tocar la terra El mas és a la comarca de la Selva en una zona extensísima de camps de conreus i boscos. Allà cada finca és veïna d'una altra de característiques semblants. Els propietaris es coneixen tots,  socialitzen i es conviden uns als altres, són tots de Barcelona, uns pijos acabats. Davant per davant  es fan el parabens, celebren tots els saraus, i fan veure que son MOLT amics,  però per darrera es llancen totes les pestes, es critiquen entre ells, no es suporten  i s'envegen com canalla a veure qui té la casa o el cotxe més grans o qui ha posat més cavalls a l'estable.
L'arquitecte tenia contractada a una família russa que li feia de masovers. Però un dia  la parella russa decideix plegar  del mas de l'arquitecte perquè havien trobat una altra feina. 

Perquè s'entengui, l'amo no és de caràcter fàcil. No és que sigui exageradament  temperamental, però és un expert en embolicar la troca, fer les coses més complicades del compte  o  en tenir idees de bomber, a part de ser garrepa de mena, tot i estar folrat de bitllets fins al capdamunt de les orelles.

Passen els dies i tot d'una el secretari  de l'arquitecte, que és com el seu home de confiança que li porta des dels temes més delicats a la més banal de les xorrades, un senyor carregat de paciència,   en una ocasió que el visita per temes de feina a la masia de  li diu: escolti Sr. Arquitecte jo he quedat amb en  Miroslav (el masover que havia plegat), no voldria pas venir a veure'l?
L'arquitecte que no té ni idea ni d'on para ni què se n'ha fet d'en Miroslav, li diu: Ah prou.  i s'apunta  a fer la visita.

Amb aquestes que ja dins el cotxe li  diu el secretari, Sr. Arquitecte truqui al Miroslav i  li diu que ara hi anem.
L'arquitecte li diu que com és que estem trucant al veí, al de la finca del costat. I de cop  la veu d'en  Miroslav a l’altaveu del mans lliures: Bona Tarrrrrrda finca  de l'Uròleg de Sant Gerrrrrvassssi, maaani?


L'arquitecte es gira cap el secretari i no entén res. Aquest cop ha quedat ben fotut.

2 comentaris:

joan gasull ha dit...

quan la gent es passa tard o d'hora li toca el rebre

pons007 ha dit...

Canviar de feina i acabar en la competència es lo habitual en el segle XXI