Resultat de les resolucions 2016

A principis de 2016 vaig escriure aquestes resolucions, i en general estic força satisfeta de com les he anat tenint presents, però la veritat és que algunes s'han quedat a mig fer o continuen sent difícils d'aconseguir.

Resum de com ha anat la cosa:

1- Aquest any he fet esport de forma mantinguda entre els mesos d'abril a Octubre.  Estic contenta però he d’augmentar la meva activitat física. A veure si el 2017 s'estableix com l'any definitiu de la rutina esportiva.

2- Amb un ingrés hospitalari inclòs, la meva salut se n'ha ressentit. Caldrà fer dieta depurativa els propers mesos i posar-me les piles amb l'alimentació.

3- La relació amb el meu fill segueix sent un misteri. El més difícil dels propòsits i no aconseguit. Vivim en mons diferents.

4- El 2017 tindré un jardí per tenir les meves flors en les millors condicions. Ara només caldrà trobar temps.

5- FET. El bany va quedar molt bonic. Però ara ja no el puc disfrutar perquè la nova vivenda té dutxa.

6- FET però cal tenir constància. La roba vella i els trastos s'acumulen si no hi estàs a sobre.

7- FET 

8- Treballant-hi dia a dia i millorant. Massa vegades m'atabalo per coses que no tenen importància.

9- S'intenta però els llibres han quedat substituïts parcialment per series.

10- Pendent, però amb ganes. Sempre que la conversa sigui interessant. Potser aquest any serà memorable...

11- Molt difícil estalviar. Sempre. No sé si tornar a posar aquesta resolució per aquest any  2017 sabent com em va...

12- Aquest propòsit és vigent. Tinc molts projectes en ment i ganes de fer volar coloms.

Formació continua

Continuant amb l'apunt de la penúltima entrada al blog, Catalunya i Espanya han apostat molt poc en la formació d'adults. A la nostra societat s'ha prioritzat la formació dels joves  i que els joves  accedissin   a la universitat gairebé massivament, cosa que s'ha aconseguit abastament.

En canvi el que no s'ha aconseguit és que aquest percentatge de ciutadans que abandonen els estudis de joves, intentin recuperar l'interés en formar-se una mica més tard.

La meva experiència a Suècia, em va fer adonar que mai és massa tard per començar una carrera, que mai és massa tard per  a canviar de professió, que mai és massa tard per a repensar-se la vida que un vol tenir,  ni la feina que un vol fer o per recomençar de nou.

Vaig conèixer una noia  de 40 anys que iniciava  estudis de pedagogia especial. Entusiasmada amb la il·lusió d'un canvi de vida, la persona en concret havia treballat en una fàbrica d'aspiradors tota la vida, a la cadena de muntatge. Per ella la perspectiva d'una professió reconeguda amb una titulació que l’avalés va fer que aquesta persona  creixés com a individu. Es va transformar de tal forma que ja no era la mateixa d'abans. L'estudi d'assignatures teòriques va fer que es plantegés moltes coses i que veiés la realitat que l'envoltava d'una forma nova i diferent amb molt més criteri. ( O fins i tot amb molts més dubtes!)

Crec sincerament que ens faria molta falta això a la nostra societat. No tothom estaria disposat a invertir el temps i l'esforç que un plantejament d'aquesta magnitud comporta però sí que per a alguns seria la vàlvula que tornaria a donar sentit a les seves vides i que els faria recomençar de nou. Començar de nou és molt necessari de tant en tant. 

Cremar allò vell i fer foc nou.

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.

El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.

Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.

El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.

L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.

Deu ens agafi confessats.

Capital humà

Catalunya hauria de ser un estat on es valorés moltíssim l'esforç personal. Països com  Dinamarca, Suècia, Finlandia o Holanda valoren que els seus ciutadans es vulguin formar. Valoren el coneixement.

Si un ciutadà rep una formació, el capital humà d'aquell país es revaloritza. Si els ciutadans formats es queden al país tot aquest valor  es queda al país. Al cap i a la fi és la gent que fa les coses i es la gent que aprèn, la que té capacitat de fer-les. A l'estat espanyol li importa una merda que el talent es quedi a Espanya. Al contrari sembla que incentivi que la gent formada s'en vagi a altres països. No hi ha oportunitats per a ells. No hi ha cap mena de mercat laboral que obri la porta a molts d'aquest joves. Molts no tornaran. Es quedaran als països que els han donat l'oportunitat. Espanya perd talent i diners i capital humà amb aquesta falta de política  d'oportunitats.

Catalunya només podrà sortir-se'n si es desmarca d'Espanya i crea aquest mercat per al talent i que  els joves formats es quedin i que joves d'altres països arribin amb el seu devessall d'idees,  d'iniciatives i d'empenta.

Sabó d'Alep

Fa anys que conec el sabó d’Alep. Alep és una ciutat de Síria on fa més de 3500 anys s'hi fabrica un sabó de renom internacional. És el sabó més antic que es coneix i que encara es consumeix  amb el mateix  mètode de fabricació. És el precedent del sabó de Marsella. L'aspecte que té és de cub quadrat o rectangular de color marró per fora i verdós per dins, molt untuós si es mulla.

Està fet amb oli d'oliva i oli essencial de la baia del  llorer.

Té propietats molt bones per  a la pell, és hipoal.lergènic i antisèptic.  S'utilitza per a combatre diverses afeccions de la pell com psoriasis I acné. I el seu perfum és molt suau.

Han bombardejat l'últim hospital que quedava a Alep. Primer van bombardejar els carrers i després van llençar les bombes damunt de les incubadores i els boxes de l'hospital. Res és sagrat, la guerra ho devasta tot. Les bombes arrasen vides d'innocents.

Nosaltres ens persignem, ens omplim de ràbia i impotència mentre ens ho mirem per una pantalla.

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.

Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.

I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...

Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.

Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:

  

"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.

Fritz

Em pregunto com és que encara guardo tan  bon record de tu. Tu que deu fer més de quinze anys que ets mort.  Vam conviure quasi un any allà, a casa teva a la campinya anglesa. Eres el meu veí d'habitació. Entraves sense permís   i ensumaves tot el que et feia curiositat, les meves sabatilles, la meva bossa, els meus llibres. T'alçaves amb les dues de darrera i posaves les dues de davant damunt les meves espatlles i em passaves mig pam. A vegades segons quin ocell mort t’havies menjat et pudia la boca de forma putrefacta i l'endemà tenies cagarrines. Devies pesar ben bé els teus 35 o 40 Kg, i tenies una força i una musculatura que tots aquests iron-mans envejarien sanament. També eres molt guapo. Com podia resistir-me ni als teus ulls clars, o al teu pèl de color gris brillant, o a les teves orelles llarguíssimes que s'arrossegaven amb tanta gràcia.

Feies molt riure quan dormies, perquè molts cops somiaves i  movies les potes com si estirat al teu jaç estiguessis corrent.

Sortíem molt a passejar , tu i jo ens vam fer més amics que no pas amb l'altre company teu, més vellet, el pastor belga, i per això a mi m'agradava més agafar-te la corretja a tu que no pas a ell. Em calçava les wellis i amb la paraula màgica “walk” ja et posaves súper content, aixecaves les orelles i em miraves amb cara d'emoció. Giraves sobre el teu propi eix un parell de cops remenant la cua a tort i a dret.

Coneixies tant aquesta paraula que de vegades la mestressa havia de  dir la paraura en  "clau" , i em deia " Teresa podriem anar a fer una "dobel iu, ai, el kei, et sembla?" Ho deia així, per si finalment decidiem que no hi anavem i no fos que les bèsties s'haguessin animat més del compte.

Passejavem tan si plovia com si no. Alguna vegada travessavem rierols,  que just m'anava de no caure de cul al dins quan tu em tibaves fort amb les teves potes valentes que només volien córrer i córrer. El paisatge era exuberant, alzines amb troncs immensos, camps verds amb bestiar, mirades furtives de daines dins el bosquet. Ànecs i cignes  surant al  riu Test.  Caus de llebres i conills als marges i tu que tossut hi ficaves el cap  a dins i que la feina era meva per arrencar- te d'allà.

Espero que en el teu son llarg dels gossos morts trobis totes aquestes coses que t'agradaven, que puguis córrer i jugar , ensumar llebres i caçar ocellets  mig morts de l'ensurt, que trepitgis l'aigua fresca dels rierols i que algú com jo et faci moltes festes amanyagant el teu pèl suau.

Un obituari tardà per un gos estimat que va acompanyar-me durant un temps.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Un senyor de Barcelona

El propietari de la immensa finca rústica és un arquitecte barceloní. Fa anys  va comprar la propietat per la necessitat ( de fardar entre el seus compis) d'ampliar bens i tocar la terra El mas és a la comarca de la Selva en una zona extensísima de camps de conreus i boscos. Allà cada finca és veïna d'una altra de característiques semblants. Els propietaris es coneixen tots,  socialitzen i es conviden uns als altres, són tots de Barcelona, uns pijos acabats. Davant per davant  es fan el parabens, celebren tots els saraus, i fan veure que son MOLT amics,  però per darrera es llancen totes les pestes, es critiquen entre ells, no es suporten  i s'envegen com canalla a veure qui té la casa o el cotxe més grans o qui ha posat més cavalls a l'estable.

L'arquitecte tenia contractada a una família russa que li feia de masovers. Però un dia  la parella russa decideix plegar  del mas de l'arquitecte perquè havien trobat una altra feina. 

Perquè s'entengui, l'amo no és de caràcter fàcil. No és que sigui exageradament  temperamental, però és un expert en embolicar la troca, fer les coses més complicades del compte  o  en tenir idees de bomber, a part de ser garrepa de mena, tot i estar folrat de bitllets fins al capdamunt de les orelles.

Passen els dies i tot d'una el secretari  de l'arquitecte, que és com el seu home de confiança que li porta des dels temes més delicats a la més banal de les xorrades, un senyor carregat de paciència,   en una ocasió que el visita per temes de feina a la masia de  li diu: escolti Sr. Arquitecte jo he quedat amb en  Miroslav (el masover que havia plegat), no voldria pas venir a veure'l?

L'arquitecte que no té ni idea ni d'on para ni què se n'ha fet d'en Miroslav, li diu: Ah prou.  i s'apunta  a fer la visita.

Amb aquestes que ja dins el cotxe li  diu el secretari, Sr. Arquitecte truqui al Miroslav i  li diu que ara hi anem.

L'arquitecte li diu que com és que estem trucant al veí, al de la finca del costat. I de cop  la veu d'en  Miroslav a l’altaveu del mans lliures: Bona Tarrrrrrda finca  de l'Uròleg de Sant Gerrrrrvassssi, maaani?

L'arquitecte es gira cap el secretari i no entén res. Aquest cop ha quedat ben fotut.

Segones oportunitats

Les segones oportunitats són les millors. Aquell objecte vell i oblidat que un dia va ser útil i que es va apartar a unes golfes o al racó més amagat d'un armari  surt tímidament i humil en un mercat de segona mà, allà enmig de tota mena d'andròmines. Uns ulls s’hi paren al damunt i veuen aquell objecte com un tresor, li veuen el que ha sigut, el que és i el que pot arribar a ser, i se'n enamoren i se l'enduen cap  a casa sense dubtar ni un segon.

Se'n enamoren tan perdudament que, aquell objecte desauciat per altres,  per aquests nous ulls que el miren senten que  ja no podran passar un dia més sense mirar-lo i l'hauran de mirar i tenir ben a prop cada dia fins la resta de les seves vides. i aquell objecte que algú va rebutjar, maltractar, descuidar o ignorar, passarà a ser el tresor més valuós del seu nou propietari.

Humans tipus II

Però quina merda és aquesta? poso al cercador “cotxes per  a dones” i em surten cotxes normals i corrents només que més petits i compactes… brrrr.

Els cotxes per  a dones haurien de tenir coses pràctiques i ser extremadament segurs ja que la majoria de vegades som les dones que portem els fills amunt i avall.

Unes  fundes per a la tapisseria FÀCILMENT  extraïbles i rentables a casa  i  així poder deixar que els nens mengin a dins i ho empastifin tot sense patir pel putu cotxe.

Un iso-fix incorporat que no calgui un curs d'enginyeria per a instal·lar les cadiretes dels nens cada vegada ( això també ho podrien dur els cotxes per  a homes es clar!)

Llum a tot arreu per a buscar sota els seients on punyeta ha tirat el xumet el petit diable.

Un caixó reservat per  a deixar el bolso i el bitlleter a prop de la conductora i que no caigui tot l'arsenal que hi duem a dins a la primera curva.

Mini nevera i mirallets de retoc a tots els seients.

Alta capacitat d'emmagatzematge  al maleter, amb molta seguretat i estabilitat per a que no caiguin les bosses del super.

Un collons de forat al reposacaps que no et faci conduir amb el cap endavant (estil ànec)  quan portes el cabell recollit amb una cua de cavall o una pinça, sense que el pentinat et quedi com un cagarro al cap .

Que el maleter s'obri sol quan dus cinquanta coses a les mans i només tens un dit per prémer un botonet de la clau.

Un cotxe per a dones, ecològic, econòmic, pràctic i sostenible.

De fet, aquest cotxe ja va ser dissenyat per Volvo fa uns deu anys on dones enginyeres hi van prendre part. Una noia sueca que conec va ser una d'elles. Moltes de les comoditats i els avenços que van proposar es van aplicar gradualment en cotxes « normals » que ara ho tenen incorporat de manera estàndard com l'assistent d'aparcament, seients que s'enretiren automàticament quan el cotxe s’atura per a poder sortir més còmodament etc… però el prototip per  a dones no va tirar endavant i es quedar mort en la cartera de projectes.

Per altra banda les proves de seguretat dels automòbils es fan amb dummies que tenen forma masculina i no de dona, (ja no diguem de dona embarassada!!) per tant no sabem tampoc quina afectació tindrien els tests que es fessin amb maniquins amb cos femení ni si caldria altres mesures especifiques de seguretat o ergonòmiques en cotxes per a dones.

Però com tot en aquesta societat, la norma i allò estàndard sol ser masculí, i es fa segons les seves regles.

El problema més greu és que la tecnologia no está feta i pensada per a les dones. Està feta i pensada pels homes  pero ens fan creure  que és per  tothom.

M'he inspirat amb aquesta bloguera sueca que m'ha fet rumiar tot això.

Conclusions de la setmana 38

-Que el dia sense cotxes és una absurditat que consisteix en tallar els carrers de les gran ciutats. A Comarques sense cotxe estàs mort, no pots anar ni a treballar ni a buscar els nens a l'escola per que el transport públic és existent però totalment inútil.

Cal acabar amb els combustibles bruts i insostenibles i optar per a vehicles elèctrics. I els dies sense cotxes a Capri estan molt bé.

-Les escoles a Espanya i Catalunya segueixen encara uns models obsolets del segle XIX. Veure un reportatge sobre l'escola transformadora on aparegui una escola que utilitza metodologies pretesament trencadores i innovadores on els nens encara van amb bata o uniforme és un contrasentit que o no encaixa o encara molts dels pedagogs que hi prenen part no han entès com es crea la personalitat individual de les persones. El canvi  de mentalitat serà molt lent. Som molts encara que ens hem format o "deformat" en escoles  tradicionals i conservadores.

-Un pregó de festa major pot arribar a crear les mateixes expectatives que el llençament d’un llibre nou d’en Harry Potter. O un duel "a veure qui la fa més grossa".

- Que no mori mai l’esperança, en Brad torna a estar solter. ;)

Als pobles

L'any 1974 un director d'orquestra semi famós  va agafar  la seva dona i les seves filles i  s'en va anar a viure a un poblet  molt petit  a prop de Comarques, Santa Maria. El poblet era tan petit que només hi havia un forn ,  un estanc que feia funcions de farmàcia, quiosc i ferreteria (tot alhora) i un bar.

El fill del bar feia uns anys que s'havia casat i esperava la segona filla. La filla gran del director d'orquestra tenia un nom  poc habitual, es deia Astrid-Ulrika, i ja era una noieta i a la jove parella del bar de santa Maria aquest  nom els va fer “tilín” des del moment en que el van sentir. Un bon dia, ja a poques setmanes del part, el del bar es va acostar a la casa del director d'orquestra per a demanar-li permís per posar Astrid-Ulrika  si el bebé que esperaven sortia nena. ( En aquella época no hi havia cap mena de tecnologia prenatal que permetés veure quin sexe tindria la criatura). El director d'orquestra li va contestar que ell no era pas el propietari d'aquell nom, que era un nom que existia i que tothom que el volgués el podia utilizar com li semblés.  

Vet aquí que al cap de poc hi havia a Santa Maria, un municipi de menys de 70 habitant,   dues noies  que duien l'original nom d’Astrid-Ulrika, una de més gran i una de més jove.

Van passar el anys i l’Astrid-Ulrika gran  va marxar de casa,  es va casar i va tenir un fill. Amb el temps i les voltes que dona la vida  es va divorciar i va tornar al poble que l'havia vist créixer juntament amb el seu fill el petit Orson-Olaf. Els anys van anar passant i l'Astrid petita també va marxar de casa per treballar a la capital, un bon dia es va casar i poc després  va tornar  al poble per fer-se càrrec del bar, just quan es va assabentar que estava embarassada.

Ja amb les eines prenatals disponibles, l'Astrid-Ulrika petita sabia des dels 5 mesos de gestació que tindria un nen i en arribar el moment de triar el nom va decidir que el seu fill es diria Orson-Olaf ja que era un nom tan bonic que només podia dir-se així, però que per a ser una mica diferent de l'altre Orson-Olaf enlloc d’escriure Orson-Olaf seria Orsonolaf tot seguit, així ja no seria el mateix que el nom del fill de l’Astrid-Ulrika gran de Santa Maria, tot pel bé d'evitar qualsevol confusió. 

L’Astrid-Ulrika petita va fer com havia fet el seu pare s'en  va anar a casa del director d’orquestra per parlar aquest cop amb l’Astrid-Ulrika gran i comentar-li que li posaria OrsonOlaf al seu fill però escrit  tot junt sense el guionet entremig per evitar qualsevol confusió i per que no volia de cap manera copiar el nom del seu fill.

L’Astrid-Ulrika gran, fent honor al seu pare li va dir que era lliure de fer el que li semblés i que li podia posar el nom que volgués al seu fill amb o sense guionet entremig ja que el nom no era pas seu, i que enhorabona pel bebé.

Vet aquí doncs, que al cap de poc, en  aquell poble de poc més de 70 habitants hi havia un cens  amb un percentatge excepcionalment elevat de veïns amb noms tan exòtics com Astrid-Ulrika o Orson-Olaf,  i és que finalment els del bar es van decantar per  la versió idèntica del nom , ja existent al poble, i es que els va semblar que  feia, definitivament molt més fí,  dir-se Orson-Olaf amb un guionet al mig  que no pas Orsonolaf tot junt encara que pogués dur a alguna eventual confusió. I de fet el nom, amb guionet o sense, al cap i a la fí, no era pas seu.

Mirant enrera

Els propers dies farà un any que passejava per  la part antiga de Comarques amb una amiga quan vaig rebre un whatts d’algú a qui tot just començava a tractar. Era un cap de setmana d’aquells que es  fan coses al carrer, moltes coses, especialment actuacions musicals i hi ha moltissíma afluència de gent d’arreu.

Recordo el moment precís  que va entrar el whatts amb una foto d’ell i una noieta, que després vaig saber que era la seva neboda. Jo era davant d’un monument molt antic de Comarques, el més antic que hi ha a la ciutat. I allà davant meu hi havia uns músics dalt d’una tarima no gaire alta, que tocaven  temes de R&B molt coneguts. Una nena petita amb vestit d’estiu ballava sola al mig de la rotllana que fèiem el públic.  Vaig fer una foto del que tenia al davant i li vaig enviar com a resposta.

Recordo que en aquell moment m’hauria encantat trobar-me de casualitat amb l'home que m’havia enviat el watts però no  va passar. Ja haviem quedat per dinar un dia de la setmana següent i les incògnites estaven en l’aire.  Les expectatives són xules de tenir. Jo no les tenia totes, eren  quelcom possible però poc probable. Tot just un dinar al mig de la setmana.

Vaig continuar caminant amb  la meva amiga trobant-nos amb amics, familiars i coneguts, xerrant i escoltant la música que envaïa tots els racons de comarques.

Vicent Andrés Estellés

No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 

...
No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres, 

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Les  persones quan ens enamorem sentim aquesta intensitat, aquesta unicitat. El que se sent és tan fort que ens sembla que som únics al món que ens sentim així.

Negoci amb futur

Una amiga m'explica aquesta anècdota tan increïble.

Un dels seus usuaris  del sistema d'atur alemany, un home de 63 anys jubilat anticipadament per problemes de salut, li ve un bon dia i li diu: Sap ara que estic jubilat, he tingut una idea i vull muntar un negoci per treure'm una calerons extres. Potser vostè em podria ajudar. 

La meva amiga, més per educació que per veritable curiositat,  li diu : A veure,  i l'home li ensenya un paper on diu: "Agència de models, si medeixes més de 178 cms.  tens 18 anys i les teves mides són : (Al lloro !!) 100-60-90 truca’m." I li diu que ho pot repartir entre les seves amigues: La meva amiga no podia contenir el riure. Li ha dit:  Si creixo ja el trucaré.

L’home en qüestió ha sigut camioner tota la vida però li diu que aquesta ha sigut la seva il·lusió de tota la vida.

Quan m'ho  va explicar jo tampoc podia parar de riure.

N'hi ha per llogar-hi cadires.

Renovant rutines estivals

Jo tanco l'any a l'estiu quan faig vacances. Les vacances són una rutina establerta any rera any.

Cada estiu ni que sigui per pocs dies coincidim tota la família,  si no tos de cop, esglaonats anem apareixent a la casa que lloguem un parell o tres de setmanes i tornem a fer vida en comú, vida de clan. D'uns anys ençà  amb més colla: parelles i/o fills que  es van sumant a la tribu. I per mi, tot i que té moments atabaladors, és molt divertit.

Aquest serà el primer any després de molts que tindré algú especial per a compartir-les.

Em fa il·lusió, em fa respecte, em fa feliç poder oferir els meus llocs a  algú que forma part de la meva vida, transmetre els sentiments que tinc pels racons estimats. Explicar secrets dels indrets  que conec,  fer descobrir anècdotes, passejades i experiències. Dir: a casa fem això, o  anem aquí o ens banyem allà. Vols fer-ho?

Mañana tu vienes conmigo

Són les vuit de la tarda. Sóc a l’aire lliure, un parc on hi ha instal·lacions esportives fent estiraments després d'haver fet una mica d'esport.

El cotxe s'atura de cop. No estava buscant aparcament ni circulava a poc a poc amb l'intenció de parar. Anava ràpid i de sobte frena i s'estaciona amb un moviment brusc al primer espai lliure que hi ha. Ha vist alguna cosa que li ha cridat l'atenció.

Baixa del vehicle també d'una revolada i s'acosta cap a la gespa, cap a alló que l’ha fet aturar-se quan no ho tenia previst. Damunt la gespa del parc hi ha asseguts  dos nens. Són fills d'immigrants marroquins. Un és més jove i prim i l'altre algun any més gran i més rodó. Cap d'ells té més de 10 anys. L'home s’hi acosta i comença  a parlar-hi, no pas en català, ni en àrab, ni en amazig, els parla en un castellà amb un fort accent estranger, potser és de la India. Pel que diu no els coneix. A un el convida a anar a un lloc l'endemà, a una casa que es “muy guapa” li ensenya fotos amb el mòbil. El nen convidat s'acosta una mica per veure les fotos però manté una certa distancia i això em fa pensar que realment no es coneixen i que no tenen confiança.

L'home és jove, deu tenir 30-35 anys. Els diu: "tu dices a tu padre que mañana vienes conmigo".

Jo ho veig i ho sento tot,  i el que veig i sento, des de el meu racó  fent estiraments, no em fa gens de gràcia. Si aquest individu fos un pedòfil actuaria exactament així: fent-se el col·lega, ensenyant un mòbil xulo, convidant a coses “guapes”…

M'en vaig. No he fet res. No els he previngut. No he actuat potser per falta de seguretat.

M'en vaig amb la sensació d'haver presenciat quelcom que m'inquieta. Que em deixa un regust metàl.lic a la boca, regust de culpa.

Top of the world

L'estiu és plenitud. És una època de claredat meridiana, de veritats enlluernadores. D'adonar-se del que compta de debò per més gastat que sembli dir això.

M'agrada sentir-me així de bé.  Són les 08:34  del 8 d'agost, condueixo el meu cotxe pel polígon industrial de Comarques amb la música a tope, sona aquesta cançó que no pot descriure millor la sensació que tinc ara mateix.

M'acabo d'acomiadar del meu amor amb una abraçada càlida que dona energia i bon rotllo, fins a la tarda quan ens tornarem a trobar. Hem passat un cap de setmana fabulós amb família a prop del mar, disfrutant d'un paisatge espectacular i boníssima companyia, rient i xalant. Em sento capaç de menjar-me el món. 
NYAM!

Vintage

Vaig escriure fa uns anys sobre les tietes falangistes de la meva mare. Quan vaig publicar el post del meu antic blog una d'elles encara era viva, però ara ja fa temps que no.

Eren tres tietes,  dues d'elles solteres i un vídua que els agradava vestir-se amb roba molt pintoresca i acolorida feta per elles, que de cosir en sabien molt.  Recordo que llegien diaris com El Alcázar y La Razón, i les seves idees eren molt afins al’antic règim, no pas perque els hagués donat cap avantatge però suposo perque eren dones “d'ordre i de missa”. Les discussions polítiques a casa els avis les recordo amb un elevat nivell d’ incandescència. Es van guanyar molt bé la vida, van engegar un negoci de productes làctics que bàsicament consistia en anar a vendre els formatgets i els matons que feien a la cuina de casa seva a les botigues dels poblets del voltant , un poble a 20 quilòmetres de Comarques. Repartien la producció  dalt d'una vespa, duent el cistell lligat al darrera o senzillament penjat del braç. La seva indumentària era faldilla estreta tipus llapis, sabates de taló i mocador al cap. Avui en dia aquesta imatge seria una foto vintage d’allò més ”Chic”

Competitivitat

Vivim en una societat tan exigent que coses tan simples com triar una activitat extraescolar es transformen en un gran interrogant. Jo de petita vaig provar moltes  extraescolars: bàsquet, patinatge, dibuix, natació, guitarra, teatre, anglès  i tot i que només  vaig tenir continuïtat l'anglès, de totes les altres en vaig treure alguna cosa.

A mi m'hauria agradat jugar després de l'escola. Tenir un grup de joc actiu. I crec que això no existeix. Ara l'ampa de l'escola del meu fill ofereix una activitat que es diu “multiesport” que m'agradaria que el meu fill provés i que així triés quin esport li agrada més per fer com  “hobby”.  El fet però és que els grups d'esport ja  siguin els clubs municipals o les lliguetes entre escoles són tan competitius que el nens que no tenen aquest  sentit competitiu queden exclosos per la seva actitud més passiva. El meu fill és un d'aquests:  no li importa ser el primer en arribar a la cursa ni guanyar un partit. Ell només vol divertir-se.

Jocs

Vaig a fer una caminadeta per l'anella verda de Comarques, al costat del riu. Normalment hi ha força concurrència: gent que passeja el gos, gent gran amb bastons de caminar,  homes que fan esport, families amb nens i en bicicletes... El que no hi sol haver mai són grups d'adolescents que es passegin per aquesta zona.  Just després del pont de ferro, un pont en que últimament les parelles més enamorades hi deixen el seu candau fermat, veig un grup de nois tres o quatre, tots armats amb telèfons mòbils.

Una mica més avall del camí després de la recta, un altre grup de nois de tretze, catorze o quinze anys. Em sorprèn aquesta afluència de joves i llavors entenc què fan. Han quedat per anar a caçar Pokémons.  

El cervell adolescent és molt difícil d'entendre. Té un funcionament que els adults no comprenen. Les emocions són el més important  i la racionalitat i la lògica passen a un segon o tercer pla.

Si es mira positivament,  com a mínim aixequen el cul del sofà i surten al món exterior.

Foc d'encenalls

M'emprenyen els canvis de plans a última hora, no per incidents o emergències que puguin succeir fortuïtament,  si no per desídia o inconcreció de les persones.

M'irrita  la falta de seriositat i que les coses quedin en l'aire i en la informalitat.

A vegades aquesta emprenyamenta que m'agafa, i que  comporta que l'orgull ferit i arrogant no em deixi disfrutar d'oportunitats que serien prou plaents i tonta burra de mi em perdo coses ben bones.

Però què hi  farem sóc com sóc, tossuda i cap quadrada com una mula germànica.

Cremo d'ira, em poso vermella com les ungles pintades, crido, rabiejo i m'encenc però ho cremo tot de cop i després no queda res. Foc d'encenalls.

Estúpida jo.

Comando

Vaig comando, però no pas per fora. Anem comando des de dintre amb els sentiments al descobert, ensenyat-ho tot. Exhibicionistes del cor.

Marranota de l'ànima que s’em veu tot, talment amb transparències de boudoir que em descordes lentament com una cotilla.

Vaig comando, em tens tota nua davant teu.

No pus ser més jo, no puc ser més vulnerable.

Una bufada teva em trencaria pel mig. M'he deixat robar. M'he perdut en els teus braços, en el teu alè.

Sóc al fons de l'abisme i no sé si vull pujar a la superficie.

M'agrada no poder respirar. M'agrada sentir-me sota l'aigua amb la protecció de la teva pell.

Friso per la tornada quan em duguis a la platja surant i  panteixant junts amb l'onada més llarga.

Objectes d'herència

A la fotografia de dalt a l'esquerra hi ha un escriptori de persiana que, quan l'he descobert publicat en una revista digital de decoració, m'ha fet molta il·lusió. Com podeu veure a la fotografia de sota  a la dreta, que és del saló de casa meva, tinc un escriptori idèntic.

Fa més de deu anys que el tinc és heretat dels meus avis paterns i li tinc una devoció absoluta. Deu ser una de les coses més antigues que tinc.

Un poema preciós de Maria-Mercè Marçal

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

Rapte

Vull que el aquest home em segresti, se m’endugui lluny i estigui només per mi.

No vull ser el plat que sobra, ni les postres, ni el que queda quan tothom ja ho ha merdejat tot. No vull ser ni segona part, ni mitja part, ni cap part, ni la que cuina bé i tot  ho endreça.

Vull ser l'estrella, "*",  el tot, la protagonista, el centre de la seva mirada, el nucli del seu món. Vull notar els seus ulls damunt meu, com em despullen i s'em mengen.

Vull que em digui que em desitja i que d'una revolada m'empenyi cap a ell i apreti el meu cos contra el seu.

Vull saber i sentir que no pot estar sense mi. 

Xoc tecnològic

1967, Acabava d'arribar  a Barcelona a casa la filla, procedent del “pueblo”. Era la primera vegada que aquella àvia  veia la tele. Estaven emetent les noticies i allà hi havia un home ficat a dins d'una caixa amb un vidre que parlava, i es dirigia a ella. No entenia aquella finestra estranya.   Asseguda al sofà del pis de la Meridiana, no gosava marxar d'allà davant per que es pensava que el cap parlant  l'estava veient, i que seria de mala educació aixecar-se i marxar. L'incomodava perquè no el coneixia. No sabia pas què fer. Li costava d'entendre  com a mi em costa d'entendre   tantes coses de la tecnologia moderna.

Aquesta anècdota la vaig sentir explicada per la meva professora de literatura, del Batxillerat, farà uns 30 anys. A ella li dec molt del que sé i del que sóc.

 Surt

La fragilitat del cos

Aquesta mortalla que tenim, aquesta pell, carn, musculatura, teixits, lligaments, venes i fluids que quan  estem bé, estan en equilibri, però que si no són  d'una fragilitat extrema.

Un accident, un incident, una insignificant bactèria, o un virus ens pot tombar en el moment més inesperat.

El món s'atura per nosaltres però no pels altres. El temps adquireix un valor estrany sembla que no passi per nosaltres però per la resta del planeta passa i passa molt depressa. Reprendre el ritme es fa feixuc, es fa una muntanya  sisífica amb la que no pots.

Només ens recordem de la salut quan ens falla. Quan l'hem malmesa, sovint no és culpa nostra, són coses fortuïtes que passen, però a vegades també la responsabilitat és nostra perquè el maltractem aquest cos fràgil i feble, li demanem un  esforç massa gran, abusem d'ell, el sotmetem a  pressió i a tortures que no li agraden. L'obliguem a  digerir aliments infectes, hores i hores passant fred o sota el sol, hores i hores davant de pantalles, llargues estones  a peu dret,  massa temps sense beure o sense menjar, el forcem a carregar pesos i a moure objectes contundents suant i estripant els muscles. L'explotem com si no ens importés castigar-lo.  

Si s'ens trenquen les ales no podrem volar. Cuidem la nostra matèria humana, és la única que tenim.

No fa Gràcia, Gràcia

Escolto i llegeixo amb consternació els esdeveniments sense sentit que passen a Gràcia. Per començar la fal.lacia del “banc expropiat” que no és ni un banc ni es va expropiar.

És un local d’un particular que val una picossada de lloguer cada més i que l'ajuntament ha pagat per fer callar un grupet d'alternatius que hi puguin fer ”les seves coses”.

A mi m'encantaria que l'alcalde de Comarques em pagués per mi i els meus compis un local super xulo, amb despatxets moníssims, amb aigua, calefacció i llum de franc,  per poder fer manualitats, reunions revolucionaries,  cursets d'espeleologia i trobades de tupper-sex.

Però no és així, la realitat és crua i puta per a la majoria i si volem fer tot això ens hem de buscar la vida.  Pel que sembla el qui no plora no mama, cert,  però el fet aquests llardosos es passen el dia plorant i mamant, i perdoneu que us ho recordi, però mamen dels impostos que paguem els pringats assalariats que treballem i que ens foten directament de l’IRPF de la nostra nòmina .

No en tenim prou amb els polítics, enxufats, càrrecs anomenats a dit, directius d'elèctriques que a sobre ara n'ha sortit una altra d'espècie de paràsits: els llardosos alternatius amb els seus gossos, les seves cerveses, les seves okupacions, i les seves manifestacions. I ara els hi haurem de pagar els "bancs expropiats", és a dir el local d'un particular  a 5500 Euros de lloguer al mes.

Sona molt xupi-mega-guai, anar contra el sistema però parasitar la societat és fer-se encara més còmplice del sistema. Un sistema ja podrit de per si i que no és sostenible.

Jo els duria tots a pagès a treballar i a guanyar-se les garrofes, llaurant camps, donant pinso als porcs vuit hores seguides, muntant i desmuntant bastides i tancats o carregant troncs als boscos de Gävle, o els tancaria en un call center  barallant-se amb trucades de gent emprenyada de debò, allà aguantant de valent, allò sí que té mèrit, ah i per quatre duros que no es pensin que es forraran amb onze hores de salari i que acabaran tan frescos i que podràn anar a fer un taller  de papiroflèxia després i sortir de marxes.

Nanos, desperteu d'una puta vegada i obriu els ulls al món real.

Urgentment, natura

Després de tants dies amb la salut tocada, el retorn a la feina tancada en quatre parets asfixiants s'em fa una presó.

Necessito urgentment tornar a la natura, un bany de bosc o un massatge de mar.

Em fa més falta  això que l'aire que respiro i que els probiòtics que em recompondràn les vísceres  atrotinades.