Glycine Max!

L’alimentació està de moda i no és una cosa recent. Fa més de 10 anys que observo especialment al nostre país i entre persones  de cert nivel social i/o cultural una obsesió amb el tema de l’alimentació.  Els últims anys l’interés i el coneixement pel menjar ha crescut a tots nivells: gastronómic, científic, dietètic, de salut etc.. 

 

Moltes persones que es troben bé i que no tenen alèrgies, ni tan sols sobrepès han consumit tanta literatura sobre l’alimentació que actuen amb aquest tema de manera compulsiva.  Comencen llegint articles, llibres, empassant-se programes de tv i mirant documentals però a vegades van més enllá i acaben anant al nutricionista o a la botiga de productes dietètics per aprendre més i per triar els millors aliments que creuen els faran més sans, més intel.ligents i forts, quasi immortals. Compren ecològic i biològic, es fan vegans  estrictes, tot i que molts d'ells són urbanites i mai han vist  com es planta una patata ni d'on surten els cigrons. 

 

Conec persones que ja fa molts anys que es van apuntar als cereals integrals, altres que van deixar de menjar carn, altres que  van deixar de prendre llet de vaca, altres que van deixar de consumir ous. No sé ben bé sota quina prescripció o quina creença. Algunes potser trien el que els agrada  i ja està. Altres creuen que la carn o la llet són autèntics verins pel seu metabolisme i que si en prenen els farà mal. Sovint trenquen el seu menú habitual com que n’estan tan convençuts acaben  tenint una  indigestió.  Les últimes tendències són  apuntar-se a la dieta celíaca, productes sense glúten o fins i tot sense hidrats de carboni. I com que  moltes d’aquestes persones ja no prenien ni llet ni carn doncs es queden amb un ventall més reduït de possibilitats mengívoles.

 

Ah, això sí ! com que són persones de lo més modernes i supermegaguais  quan les convidin un dia provaran el pastís brûlé de foie de gasela africana, i les croquetes d’algues farcides d’aleta de tauró coreana. Encara que el foie estigui inflamat i les croquetes tinguin anisaki.

 

Peró si venen a casa a menjar escudella i carn d’olla et diràn: Ui és que jo d’”això“ no en menjo.

 

Afortunadament per mi, menjo de tot i més.

Pudor de resclosit

Ahir al vespre em vaig disposar a mirar una sèrie espanyola de televisió  de la que n’estaven inundant els espais de publicitat, premsa i xarxes socials. S’havia creat una gran expectació i com que tampoc feien coses interessants vaig intentar mirar-la amb atenció per veure si podia ser un programa d’aquells que esperes cada setmana amb ganes.

Quin fracàs, quina decepció. Una sèrie dolenta, uns actors dolents, un vestuari fet amb poc gust (cosa que vaig lamentarencara més perque s’ambienta en una època on la moda hauria de despredre un glamour inesgotable i s’hi podien haver lluit vestits d’exquisida elegància) . Un guió predible, llepat, típic però mal fet sense màgia, sense encant. L’argument avorrit, ja suat de tant trillat. Tot fa pudor de resclosit, els decorats, els actors, les paraules que diuen. Els protagonistes no enganxen ni tenen sexappeal entre ells.  El noi  més que res té cara de boxejador, no és gens atractiu, de tan “macho man” que sembla neanderthal,  però deu ser que la majoria de dones d’Espanya el consideren guapo, que l’hagin triat. Ella és guapa però és avorrida. No té expressió. Fins i tot en Sacristàn  (el més contingut en la interpretació, se li notava que no savia com actuar.  Velvet: el vellut amb naftalina.

No hi poden haver a la tele espanyola creatius que siguin creatius de debó?

Cal Ferrer

A l’entrada de molts pobles hi ha una benzinera. Antigament les benzineres no existien. Els sistemes de transport per arribar als pobles eren de tracció animal i els animals necessitaven una altra mena de benzineres.

 

Hi ha un poble a la comarca de Comarques que per la seva geografia queda encara avui forca aiïlat. S’hi arriba per carretera local, una carretera que només va al poble i prou. No és lloc de pas, és cul de sac, fí de destinació al fons d'una vall tancada. A l’arribada hi ha el que en els últims trenta o quaranta anys s’hauria d’haver convertit en benzinera però que per la poca afluència de trànsit i d’habitants no es va dur mai a terme. És Cal Ferrer.  El lloc on es ferraven els cavalls i s’arreglaven els carros i tartanes. Ens rep aquesta casa com  un testimoni del que devien haver sigut totes les entrades de tots els pobles, com una reminiscència del passat. El lloc on es donaven la benvinguda als forasters. 

 

El propietari és l’últim que queda de la nissaga. Ha tingut filles i no volen seguir el negoci. Elles duen el bar però l’ofici de ferrer, enmig de les eines i la farga, morirà amb ell.

A una escola qualsevol de Comarques

És alta, porta ulleres i el cabell curt sense tenyir. Deu anar per la franja dels seixanta o potser més i tot. Treballa a l’escola. És la més rabiüda de totes. Fa  més de trenta anys que hi treballa sense formació. Mai ha volgut ni formar-se ni millorar professionalment. No estima els nens. Per ella és un modus vivendi, sense la més mínima vocació. Un contrast  brutal entre el personal titulat que adora la seva feina i omple els alumnes d’estima, respecte i coneixement.

 

A la “monitora vella” els nens la temen. Els té atemoritzats, aterrats.  Ha ridiculitzat a alumnes de 4 anyets davant la classe per  fer-se pipí, n’ha castigats a d’altres obligant-los a acabar-se aquell plat de verdura quan estaven  mig malalts, ha estripat de males maneres el full d’aquell nen que havia escrit unes precioses lletres  segons ella “massa grans” . No li agrada la feina que ha fet tota la vida. No estima els nens. Està amargada i ho fa pagar als més indefensos, als més febles que sovint encara no saben veure les injusticies.

 

Porta més de 30 anys a la mateixa escola. Perque ho permetem si tothom al llarg dels anys ha vist que la seva contribució a l’escola  feia més mal que bé?

Va escollir una feina equivocada. No li agrada la feina i no estima els nens i el que volem els pares és que els nostres nens siguin estimats.

080 Moda moderna

OMG! Els creadors de la 080 són epatants. Ooooh que transgressors i revolucionaris!!! Oooohhh! “Aiqueemdesmaio!”

No he vist gaires coses d’aquesta desfilada de moda però les poques coses que he vist em recorden massa, massa les  buides onades productives  que va patir el món de l’art durant les decades dels 80 i dles 90. Qualsevol ninyato de l’eixample feia art, i es creia artista. Molts  deien que eren pintors, escultors, creadors, jugaven amb materials i textures  o (pitjor encara)  “multimedia” amb video art. amb so incorporat (terror!!)  i de qualsevol cagarro (amb perdó) en deien obra mestra.

Alguns  eren autèntics  provocadors, altres eren vividors, pocs eren artistes, la buidor del seu cagarro ho evidenciava,  i dels artistes poquíssim produien obres belles.  Vull matisar que d’obres que commoguessin  n’hi havia més (  i aquestes ja les considero art, però peces que volguessin plasmar una  estètica superior, poques.) Cada vegada es feia més difícil no repetir-se, ser original, sense caure en el classicisme, en la tradició figurativa.  No obstant  hi ha grans artistes contemporanis que treballen llenguatges indiscutiblement actuals en obres de gran bellesa.  Però també hi ha hagut molt xarlatà. Massa. Ara en la moda passa el mateix.

Ahir sortia un dissenyador, un tal Manuel Bolanyo, que serà molt conegut en els cercles d’iniciats, of course, però  jo no el coneixia, sorry. Es veu que va treballar per Mango, (devia ser quan vaig deixar de comprar-hi per lo rara que s’havia tornat la seva roba). Els experts  parlaven de que la col.lecció estava inspirada en els anys 60 i 70 i que tenia una confecció i un patronatge exquisits.

Anem per parts.

 

A veure, si és  l’ofici de  dissenyador penso que per propia caracteristica de la feina el tallatge i la confecció han d’estar molt ben fets. S’ha de dissenyar la roba per a que pugui ser portada en cossos de persones. Sí, oi? És indispensable que la roba estigui ben tallada i ben confeccionada, que les sises siguin a la part del cos on toca , i els colls i els punys i les pinces també. Si això fos mal fet, pleguem i dediquem-nos  a una altra cosa!

Anys 60 i 70. En què? En la forma? Sí, bastant:  entallat i sises ajustades.   En els colors? Taronges brillants i verds espornejants? Sí però no junts. Molt bé ja hem aclarit la inspiració.

S’ho posará algú això?  És maca aquesta roba? Potser s’ho posará algú perque ha sortit de l’exclusiu món del dissenyi val una pasta gansa però no és elegant ni  la majoraia de gent es sent còmode d’aquesta manera. És ridícul. I no vull parlar de l’estilisme perque potser és encara pitjor.

La forma  és maca,  la roba queda ben posada, però és el traje d’un pallasso. Llástima de talent. Perque  a vegades només es vol ser raro, raro, raro i res més? És com si el dissenyador pensi, Que puc fer per semblar el més raro, raro, raro?

I afortunadament pel dissenyador, també hi ha una part de clients (una escassa minoria) amb aquesta mentalitat. Que em puc posar per semblar el més raro, raro, raro?

Ja no es pensa en estar guapo, quedar elegant, sino en buscar un efecte, raro. Provocar la  cara d’interrogant al vianant que observa un senyor vestit amb un cagarro.

 

 

Podeu veure la desfilada aquí i us en feu una idea. Potser us agrada...

 

 

Buscant l'efecte contrari

L’anava veient als diaris, a la tele. I pensava : És gran. Ja té els seus anys. Que estrany que estigui activa, que no es jubili. Quina expressió tan horrorosa té  a la cara, al gest facial, les mueques esperpentiques que fa. Sembla un ninot inexpressiu, una caricatura bisarra, un amago de rostre humà. Un monigote.

Per contra de l’efecte desitjat amb les intervencions que porta a sobre,  quan la vaig veure tan operada vaig pensar que era molt més vella, li feia més de 65 anys, per això em preguntava com era que seguia treballant  a la seva edat. Resulta que mirant, mirant ,  m’assabento que té  50 i pico d’anys!!! Si és jove encara!!! La molt burra amb tot el que s’ha fet fa creure la gent que té molts més anys del que semblaria si s’hagués quedat quieteta, sense tocar res.

 

Quina poció enverinada s’els ha ficat al cap a aquestes dones perque que essent bastant guapes i encara joves es deixin entabanar per la cirurgia plàstica i surtin amb aquestes cares espantoses?  Són espantoses, de veritat, són monstres. Quan  tens al davant una d’aquestes carotes no saps gaire com reaccionar. A mi em passa pel cap pensar: ” però, és de veritat aquesta tia?” És una persona? O què és. Perque ja ho veus que no és normal. Les expressions no són empàtiques, els somriures són glaçats, les paraules surten de boques  cosides que ja no saben vocalitzar, les comissures dels llavis no saben si tirar amunt o avall o enlloc. Jo, em quedo garratibada al seu davant, les trobo descaradament abominables. Em fan pànic. I preferiria tenir deu miliions d’arrugues que no pas  que no s’em pugui entendre el que vull expressar amb la mirada i amb el semblant.

 

 

Navegant

Els blogs són un misteri. Els tens, els abandones, els mig recomences i de tan en tant et trobes amb nous lectors que t’escriuen coses increibles que fan que t’animis a escriure un post tan xorra com aquest. Pel que sembla molta gent s’ha plantejat o es planteja ara, davant l’incertesa laboral, el fet d’ emigrar a terres nòrdiques. (Sé del cert que al poblet de “mè” on jo vivia, hi han arribat aquests últims mesos dues families de Barcelona!) Però abans de marxar tothom fa el mateix:  buscar informació a la xarxa.

 

Moltes lectures han arribat per l’interés per Suècia, per la curiositat de saber i Patapam! Es troben amb mi, amb el que era jo fa  uns anys quan vivia allà.  Navegant, navegant, van a parar al meu antic blog.

Alguns lectors deixen comentaris, altres em fan preguntes, altres m’han deixat el seu correu o el seu telèfon. I molts suposo, la majoria,  no fan res. Llegeixen. Tanquen la pàgina i potser no tornaran mai més. Tenir un blog és com tenir una vida paralel.la. Qualsevol cosa et pot arribar.

Després veuen el blog nou. I és com una finestra a una nova realitat. Una realitat que sembla gairebé un culebró sudamericà on nio hi passa mai res. Ja no en queda res de la catalana a Suècia.  Només uns anys de blog plasmats al núvol. Una vida a Comarques és una vida vulgar. La vida ordinaria que té tohom amb les seves boires i els seus dies de llum.