dissabte, 20 de febrer de 2016

Les alegres casades de Comarques

Totes quatre som amigues des dels setze anys, quan anavem a l’institut. Les vaig batejar com les “alegres casades de Comarques”  quan vivía de soltera a la capital. Evidentment no en deia “Comarques”, sinó el nom real de la meva ciutat. Amb elles m'he anat trobant de tant en tant, nosaltres soles o amb els seus fabulosos marits, fills, bebés o panxes gràvides mentre jo arribava acompanyada del nòvio de torn, primer un, llavors un altre,  finalment sola i/o amb el meu fill. Envejava moderadament la vida plàcida, segura i planificada que el seu estatus de dones casades els atorgava. Però jo no vivía  a Comarques. Molt aviat em vaig adonar que cusriosament, a Comarques les amigues s’ajuntaven, es casaven i s’embarassaven  i a la Capital cap de les meves amigues ni s’ajuntava, ni es casava ni molt menys s’embarassava. Només treballavem, ambicionavem carreres professionals meteòriques, sortiem de farra i lligavem, sí deunidó. 
Les alegres casades* tenien una vida més semblant a l'estil de pel·lícula americana, i jo tenia una vida més semblant  a una merda caòtica de  peli d'Almodóvar,  potser perque a Comarques la vida és molt propera al camp i ja se sap Amèrica és una gran casa de pagès i a Barcelona la vida era un cúmul d'interrogants existencials més propera a un laberint de  túnels del metro amb ferum de clavaguera que de cap altra cosa xupiguai que ens volen fer creure. 
Les continuo veient  i estimant. Són grans amigues, són grans persones, lluitadores,  intel.ligents i plenes de bondat. Amb els anys i tornant a Comarques, m'he anat fent cada dia una mica més de Comarques, i he deixat de banda Barcelona i les grans ambicions professionals, m’he anat assemblant més a elles, m’he fet mare, i fins i tot  vaig viure  « com  una alegre casada » durant un temps, encara que fos en un país nòrdic on les casades semblen més  aviat solterones i les solteres semblen putes. 
Els meus interessos han canviat amb els anys i  he descobert que el que més m’agrada del món són les coses petites del dia a dia. 
M'encanten els esmorzars, passar una estona a l’aire lliure, fer un brindis, notar com m’adormo al costat d’algú,  rebre i donar abraçades i petons, comprar un pastísset, fer melmelada, que els rosers floreixin, adonar-me de les muntanyes nevades quan ha nevat, pujar a un cotxe molt i molt xulo, acompanyar al metge una persona estimada i dir-li  que tot va bé  i que la cuidaré i l’estimaré fins que ens fem vellets. Segurament serà a Comarques o molt a prop.



 *  Vaig copiar “ les alegres comares de Windsor”  de W. Shakespeare

8 comentaris:

pons007 ha dit...

Llavors creus que la gent de comarques en general es més feliç que la gent de ciutat?

joan gasull ha dit...

com més anys passen més aprenem a valorar les petites i autèntiques coses que fins ara havíem ignorat com a tals. I això ho dic des de comarques...

Teresa ha dit...

Pons, No sé si la gent de comarques és més feliç, però una vida sense trànsit, amb distàncies curtes i més propera a l'aire lliure i al contacte amb la natura ajuda a tenir una vida més tranquila i relaxada. Per contra la vida a la ciutat ofereix l'accés a la cultura: teatres, cinemes, exposicions que a Comarques hi arriba però molt menys. Depèn del que vulgui cadascú. Joan tu ets dels meus!

Anna ha dit...

T'entenc perfectament. Malauradament les comarques sueques (a 8 km del centre de la ciutat) són una merda justament perquè no hi ha res del que tu dius a nivell social: no hi ha gent passejant pel carrer, no hi ha vida de poble, no vas a fer el cafè amb ningú i no hi ha, per descomptat ni teatre, ni cinema, ni exposicions. Això sí, natura, espai i aire fresc tot el que vulguis!
/Anna (estic una mica de mala llet en aquests moments justament perquè trobo a faltar la vida social que tindria a Catalunya, fos a BCN o a comarques).

montserratqp ha dit...

Comparteixo tot el que escrius. Me n' alegro de les curtes distàncies, l' aire fresc i un ritme a més baix voltatge.I els nostres Marcel-Marçal.
(a veure si es publica aquest escrit...en altres ocasions he escrit i no sé què ha passat)

Teresa ha dit...

Montserrat, sempre que he vist un comentari teu l'he publicat. A Irlanda deu ser fàcil la vida a "Comarques".
Anna, sí jo també trobava a faltar la vida social catalana quan vivia a Suècia!!

montserratqp ha dit...

A Irlanda és fàcil la vida a "Comarques". Com diu l' Anna, de natura , pau i tranquil.litat tota la que vulguis...però de vida social, de trobada al carrer, de compartir gratuïtament, res de res....sort en tinc de les trobades catalanes via internet!!!!

cantireta ha dit...

De comarca interior, jo. Prop del no-res: Segarra, Garrigues...

:-)*