Kultura

A Suécia hi ha un pastisset que tant es pot comprar a les grans superficies com a les pastisseries. Era una de les gurmanderies que més m’agradaven quan vivia allà, i ja em perdonareu però aquesta gula meva només es deu a una cosa: la falta de sexe d' imaginació. Però bé, no és d’això del que us volia parlar.  La falta de sexe d'imaginació ja l’arreglarem en una altra ocasió,  d’una manera o altra...

Us volia explicar que un d’aquest pastissets es diuen mazarins, el nom del qual vindria donat pel Cardenal Jules Mazarin nascut el 1602 al regne de Nàpols, (llavors territori de la Corona d’Aragó). Fou un home  que va assolir un gran poder a la França de Lluís XIV quan aquest rei tot just era un nen, i es va convertir en l’autèntic governant de França modernitzant el país de forma absolutament diferent al seu predecessor el Cardenal Richelieu. En aquella època França era el centre intel.lectual i polític d’Europa i a Suècia els va arribar la seva influència d’una forma espectacular, aportant costums, modes, vocabulari, gastronomia, deixant-hi una profunda empremta cultural que es va allargar en els segles següents i que és encara avui molt present.  

El pastís es diu Mazarin,  quan només és blanc per sobre ( amb glassejat de sucre blanc al damunt)  però es diu catalan o katalan si és vermell (amb glassejat de confitura de gerd al damunt). Això em fa pensar que potser  als qui venien de la Corona d’aragó s’els coneixia  per catalans de manera genèrica.

No és molta casualitat que el personatge real del Mazzarino fos nascut a la Corona d’Aragó i que hi hagi una varietat de ”mazarin” que es digui “katalan”?? A sant de què?

Avui he de  de fer una modificació. Aquesta entrada la vaig publicar ahir 27-3, i aquesta matinada m'he despertat amb el descobriment del perque als "katalaner" els diuen així. Tot buscant imatges de pastissets amb la melmelada de gerds en vaig veure molts de casolans i que no tenien el glassejat rosat, sino que senzillament tenien la melmelada vermella per sobre a modus de barret. Que burra oi!!! Com no hi vaig pensar!! La recepeta original no era tan "rosa" com els pastissets industrials que trobem avui, era vermella-vermella de melmelada com les nostres barretines!!! Pera això en diuen katalan! Ja esà aclarit.

Color!

Energia

Fa unes quantes setmanes que és temporada de taronja sanguina. M’he tornat una ferma seguidora d’aquesta fruita desde que l’he trobat i cada matí m’en prenc un suc com si fos una medecina. No sé si és  a causa de la sanguina o que es nota l’arribada de la primavera però ultimament tinc molta més energia. 

La comunitat científica afirma que la taronja sanguina és una de les fruites que té més efectes antioxidants, com també  totes les fruites vermelles: gerds, pebrot, tomàquet, maduixes, magrana, nabius (que per fora on blaus però que el seu suc és granat). I a mi m’encanten totes elles. Són dolces, refrescants, àcides i potents en sabor alhora. I potser és això que noto a l'organisme, que em torno una mica jove i que les meves cel.lules no envelleixen tan depressa. Si és així, ja hi estic d'acord!

 

Us deixo el meu bodegó de taronja sanguina.  Si hi penso, un dia d'aquests faré la foto del vas amb suc que és d’un color senzillament meravellós.
 

 

 

 

Tisores

La meva àvia va ser una dona extraordianària. Havia nascut el 1909 i ara tindria gairebé 105 anys. Va anar molt poc a l’escola. Jo calculo que devia anar-hi només uns tres anyets dels 6 als 9 perque als 9 ja va entrar a una fàbrica tèxtil per fer aquelles feines per les que es llogava a la canalla; passar fils, ficar-se dins els telers, netejar i recollir els caps dels fils. Feines ingrates, mal pagades, explotació infantil, ras i curt.

La fàbrica no li agradava. Suposo que devien ser moltes hores i ella sent de pagès allò d’estar allà dins amb el soroll infernal no era el seu fort. Va treballar aquells anys  per dur diners a casa i de lletres i números no en savia, ni li van ensenyar. El que sí savia era  fer anar les tisores. Li agradava cosir i ho feia molt bé.

 

Un dia de molt jovenenta va veure una revista o un diari amb una senyora que duia un vestit molt elegant i va tenir la idea de copiar el model.  No puc imaginar ni com va trobar el teixit  ni el temps però s’el va fer igual per ella. Un troc de roba,  unes tisores, ris-ras, ja el va tenir fet.  Una senyora del poble, de casa fina, li va veure i li va demanar que  n’hi fes un d’igual.  A partir de llavors  es va convertir en la modista de la familia. I és que ella sempre ho deia: "Amb el llapis no m’en surto de dibuixar però doneu-me unes tisores que us faré el món sencer."

 

Glycine Max!

L’alimentació està de moda i no és una cosa recent. Fa més de 10 anys que observo especialment al nostre país i entre persones  de cert nivel social i/o cultural una obsesió amb el tema de l’alimentació.  Els últims anys l’interés i el coneixement pel menjar ha crescut a tots nivells: gastronómic, científic, dietètic, de salut etc.. 

 

Moltes persones que es troben bé i que no tenen alèrgies, ni tan sols sobrepès han consumit tanta literatura sobre l’alimentació que actuen amb aquest tema de manera compulsiva.  Comencen llegint articles, llibres, empassant-se programes de tv i mirant documentals però a vegades van més enllá i acaben anant al nutricionista o a la botiga de productes dietètics per aprendre més i per triar els millors aliments que creuen els faran més sans, més intel.ligents i forts, quasi immortals. Compren ecològic i biològic, es fan vegans  estrictes, tot i que molts d'ells són urbanites i mai han vist  com es planta una patata ni d'on surten els cigrons. 

 

Conec persones que ja fa molts anys que es van apuntar als cereals integrals, altres que van deixar de menjar carn, altres que  van deixar de prendre llet de vaca, altres que van deixar de consumir ous. No sé ben bé sota quina prescripció o quina creença. Algunes potser trien el que els agrada  i ja està. Altres creuen que la carn o la llet són autèntics verins pel seu metabolisme i que si en prenen els farà mal. Sovint trenquen el seu menú habitual com que n’estan tan convençuts acaben  tenint una  indigestió.  Les últimes tendències són  apuntar-se a la dieta celíaca, productes sense glúten o fins i tot sense hidrats de carboni. I com que  moltes d’aquestes persones ja no prenien ni llet ni carn doncs es queden amb un ventall més reduït de possibilitats mengívoles.

 

Ah, això sí ! com que són persones de lo més modernes i supermegaguais  quan les convidin un dia provaran el pastís brûlé de foie de gasela africana, i les croquetes d’algues farcides d’aleta de tauró coreana. Encara que el foie estigui inflamat i les croquetes tinguin anisaki.

 

Peró si venen a casa a menjar escudella i carn d’olla et diràn: Ui és que jo d’”això“ no en menjo.

 

Afortunadament per mi, menjo de tot i més.

Pudor de resclosit

Ahir al vespre em vaig disposar a mirar una sèrie espanyola de televisió  de la que n’estaven inundant els espais de publicitat, premsa i xarxes socials. S’havia creat una gran expectació i com que tampoc feien coses interessants vaig intentar mirar-la amb atenció per veure si podia ser un programa d’aquells que esperes cada setmana amb ganes.

Quin fracàs, quina decepció. Una sèrie dolenta, uns actors dolents, un vestuari fet amb poc gust (cosa que vaig lamentarencara més perque s’ambienta en una època on la moda hauria de despredre un glamour inesgotable i s’hi podien haver lluit vestits d’exquisida elegància) . Un guió predible, llepat, típic però mal fet sense màgia, sense encant. L’argument avorrit, ja suat de tant trillat. Tot fa pudor de resclosit, els decorats, els actors, les paraules que diuen. Els protagonistes no enganxen ni tenen sexappeal entre ells.  El noi  més que res té cara de boxejador, no és gens atractiu, de tan “macho man” que sembla neanderthal,  però deu ser que la majoria de dones d’Espanya el consideren guapo, que l’hagin triat. Ella és guapa però és avorrida. No té expressió. Fins i tot en Sacristàn  (el més contingut en la interpretació, se li notava que no savia com actuar.  Velvet: el vellut amb naftalina.

No hi poden haver a la tele espanyola creatius que siguin creatius de debó?

Cal Ferrer

A l’entrada de molts pobles hi ha una benzinera. Antigament les benzineres no existien. Els sistemes de transport per arribar als pobles eren de tracció animal i els animals necessitaven una altra mena de benzineres.

 

Hi ha un poble a la comarca de Comarques que per la seva geografia queda encara avui forca aiïlat. S’hi arriba per carretera local, una carretera que només va al poble i prou. No és lloc de pas, és cul de sac, fí de destinació al fons d'una vall tancada. A l’arribada hi ha el que en els últims trenta o quaranta anys s’hauria d’haver convertit en benzinera però que per la poca afluència de trànsit i d’habitants no es va dur mai a terme. És Cal Ferrer.  El lloc on es ferraven els cavalls i s’arreglaven els carros i tartanes. Ens rep aquesta casa com  un testimoni del que devien haver sigut totes les entrades de tots els pobles, com una reminiscència del passat. El lloc on es donaven la benvinguda als forasters. 

 

El propietari és l’últim que queda de la nissaga. Ha tingut filles i no volen seguir el negoci. Elles duen el bar però l’ofici de ferrer, enmig de les eines i la farga, morirà amb ell.