El marketing i els poders centralistes

Les coses s’ajuden unes a altres. Les entitats es fan suport unes a altres, com les nacions amb les llengues i els estats amb les cultures.

Païssos com Itàlia han sabut exportar productes i internacionalitzar-los, no només perque els productes fossin bons, sino perque en van saber fer difusió i propaganda i que la gent ho acceptés: marketing. I ara mateix  en citar Itàlia estaba pensant en la pizza, en la moda, en la pasta, en l’ art i l’arquitectura clàssica … tot allò bo i boníssim que ens ve al cap quan pensem en Italia…

A França tres quarts del mateix, l’Estat ha recolzat la llengua i la  cultura i l’ha sublimat. De la seva gastronomia, pastisseria, dels seus vins i xampanys, dels seus perfums i paisatges identitaris (Provença, Costa blava…) n’han fet bandera i arreu del món encara gaudeixen d’una reputació excel.lent. Viuen de la fama que els va propiciar una época daurada i la intenten conservar.

Perquè parlo d’això? Doncs perque les èpoques daurades impulsades i recolzades amb instruments d'Estat porten cua i deixen rastre durant anys i panys. Moltes vegades quan es busca l’origen de  costums, frases fetes, d’expressions o tradicions,  les fonts ens  remeten a una expressió que em fa molta ràbia: “OLD french” i tot seguit el que sigui, word, tradition, song, dish…

Alguna vegada ja he opinat en diversos llocs, tant virtuals com reals,  que sovint quan  busques una cita i troves una dada en anglès que diu que aquella expressió o paraula és "old french" quan en realitat es tracta o d'Occità o de català.

En els moments de màxim esplendor del francès i del centralisme metropolità de Paris.  Frederic Mistral,  el poeta provençal, guanyava el premi Nobel de literatura, era  el 1904. Eren els anys en que l’occità, a provincies feia temps que agonitzava i aquest il.lustrat personatge maldava per recuperar una parla que havia estat gloriosa en temps antics, una parla i una literatura d'origen medieval  absolutament exquisida que havia donat obres  cultíssimes cents d'anys enrera. 
Us en poso un exemple que acabo de descobrir:

Són unes linies de Frederic Mistral veureu com català i provençal (Occità) s'assemblen moltíssim.

« OUNTE VAS, COUMTADINO FIERO? 

-VAU AU VENTOUR – CULI DE FLOUR - PER LA LIQUOUR - QUE FAI BLACHERO ». 

El poeta volia dir ”On vas comtadina fiera?  vaig al Ventou (Mont Ventou) a collir flors pel licor que fa el Blachère”

La destil.leria Blachère que citava Mistral  existeix i és activa avui dia a  la zona de Chateauneuf du Pape  i fabrica licors semblants als que es feien  fa més d'un segle. Potser gràcies a que va dedicar els versos al mestre destil.ler podem saber com es deia això en occità i veure que gairebé gairebé era català.

Moltes d’aquestes tradicions  que avui ens semblen tan gal.les, no eren ni de bon lloc originariament “franceses”: eren occitanes. l se les va apropiar, la llengua i la cultura que va absorbir, asimilar i liquidar la llengua occitana: La francesa metropolitana, centralitzant, aglutinant i usurpant-ne el veritable origen.

Amb el català va anar d’un pel que no fou així.  Més ben dit va anar així en gaurebé tot el que l'Estat espanyols va poden. Va poder manipular moles coses de la historia perque tenia l'autoritat d'editar i publicar sota la seva supervisió i censura. Molts encara no ens acabem de creure que la llengua catalana hagi sobreviscut. Però que indubtablement l'objectiu fou aniquil.lar-la. Aquesta ha estat sempre la missió dels estats centralistes, en  podem estar del tot segurs

Hores, minuts i segons...

Cada x temps es reactiva el debat dels horaris europeus i la necessitat de readaptar les hores del nostre país en aquest aspecte. Jo ja vaig parlar d’això fa molt temps al meu blog de una catalana a Suècia i  l’interès per aquest tema em venia de quan vaig treballar a una multinacional hi havia un director general que donava molta importancia  al temps  i valorava la idea que els horaris catalans i espanyols  fossin més similars amb els de la resta d’Europa. Ell es va arribar a  reunir fins i tot amb  el president de la asociación para la racionalización de los horarios en España, un tal Ignacio Buqueras. Fixeu-vos que no es diu asociación para la sincronización/adaptación sino que es racionalitzin els horaris! I és que els horaris estàn completament desracionalitzats. Aquesta  part del continent té uns horaris completament bojos, antinaturals i antisaludables. Aquest debat s'ha tornat a activar perque  fa un parell de mesos els polítics van demanar a les cadenes de televisió que avancessin l’acabament dels seus programes de “prime time” per a un millor descans de les families.

Quan tens fills és quan més t’adones de que els horaris dels grans no poden ser bons. Sopar a les 22:00h és tan irracional com poc saludable. Posar els nens a dormir tard és una pràctica més que generalitzada que l’únic que fa és nens morts de son que no puguin despertar-se de bon humor al matí.

Estic tipa de veure mares amb nens petits  (amb  cotxet) al carrer que tornen a casa  a les  10 de la nit un dia  qualsevol.

Anar a dormir a la 1 de la matinada per haver seguit un "late night show"  televisiu tampoc pot ser bo si al dia següent t’has de llevar a les 6 o a les 7. I fer  un dinar de tres plats, postres, café, copa i puro després de 7 o 8 hores de no tenir res a l’estòmac, tampoc.

Si no em traeix la memoria, quan estudiava ( fa més de 20 anys)  la tarifa telefònica més  econòmica començava després de les 22h.  A aquesta hora a la majoria de païssos d’Europa no es truca a ningú. És massa tard i la  gent o ja és a dormir o poc en falta. Si ho fas s’espanten i creuen que es tracta d’un accident o una emergència.

Els nens petits a Suècia s’en van a dormir com  a molt tard a les 19-20h i es desperten amb la llum del dia, potser a les 6:30 o  a les 7 del matí. Es valora un esmorzar a taula amb la familia, i es considera important sortir de casa ben alimentat.

Aquí l’esmorzar sovint es fa de peu dret a casa o a la barra d’un bar i consiteix en un cafè breu i espès que s’assembla més a una dosi de medicament que a una aportació saludable d’energia per començar el dia.

No tot es tracta de que s’escurci la jornada per la part final del dia. Els horaris laborals són igualment absurds i descabellats.

A Comarques al migdia, de les 13  a les 17 tots els comerços están tancats. Jo en dic horaris de pagès, però els hauria de dir horaris de burgès. Perque a pagès sí que segueixen uns horaris com cal.

A pagès, la feina es fa amb la llum del dia. Es treballa més a l’estiu i menys a l’hivern. A les 12 es feia la “beguda” el que es deia en castellà el “almuerzo”.  I de fet  són  horaris més naturals que s’haurien de seguir perque el nostre cos s’hi adaptaría millor. Menjar  i descansar cada 4 hores de treball.

Un altre element a repudiar són les reunions convocades   a les 5, 6 o 7 de la tarda pels responsables de les empresens  quan es suposa que a aquestes hores un treballador el que té són ganes de plegar, anar a buscar els nens i té el xip laboral a una altra part del seu cervell.

Però com és ben sabut sempre hi ha alguns personatges a les oficines que volen fer-se notar. De nou del matí a les cinc de la tarda es passegen amunt i avall amb algun paperot a les mans fent veure que han de consultar tal cosa o tal altre, i just a les 17h els entra la feinada i no alcen el cul de la cadira. Es queden a fer "hores extres". A ser vistos pels "jefes" com els grans pencaires. Arriben a casa a les tantes del vespre esgotats deprés de la llarga jornada.  Però els que no sospiten els seus jefes és que en el fons s'han esqaquejat e la doble jornada de la que les seves dones no poden escaquejar-se. La jornada intácabable que sovint carrega a les dones, mares, avies etc.. recollir els nens, fer rentadores, fer el sopar, planxar banyar les criatures... I els és mil vegades més plaent quedar-se a l'ofi que no pas estar al peu del canó com la dona-mare treballadora.

Lapònia i el poble Sami

Quan vivia a Suècia vaig pensar que havia d'escriure sobre aquesta gent i ara no m'en recordo si ho vaig arribar a fer o no. Perdoneu-me si em repeteixo.

La part que es troba més al nord de Suècia és una regió que es diu Lappland,  crec que en català es diu Lapònia, però voldria fer  diferència entre el territori, dividit de manera articicial amb fronteres polítiques i el  poble lapó que són els habitants autòctons d'aquesta zona. L'àrea va més enllá de les delimitacions imposades pels tractats entre països i l'estricta zona geogràfica. El poble lapó, o també conegut per Sami  s’exten entre la zona nord de Noruega, Suècia, una part de Finlàndia i una petita part molt residual de Rússia, i com que és un poble que originariament era nòmada, ha estat molt difícil delimitar-ne exactament el territori.

Els Samis tenen la seva pròpia llengua, la seva cultura i la seva tradició. Tenien una religió ancestral amb rituals que  moltes vegades es va prendre per màgia i bruixeria, és una cultura molt conectada amb la natura i integrada dins del paisatge: els cants dels ocells, els sons del vent, el gel i la neu i amb aquest sentit s'assemblen al la cutura dels indis americans. Tenen literatura oral, un folklore amb música, els seus jojk (cançons), vestimentes i dances i també suposo una gastronomia derivada del seu modus vivendi tradicional: caça, pesca i ramaderia de xai i rens aquest darrers  no tan sols per carn , també per transport. Actualment està considerada una minoria cultural a Suècia  i està "protegida" oficialment només desde fa poc, tenen una legislació propia i un parlament Sami desde 1992.

Quan els escandinaus van  tenir contacte amb les terres del nord van trobar que allà ja hi havia una gent que ocupava el territori. Els suecs van  considerar els lapons ( la paraula lapó vé de "retall"  i vol dir els que van vestits amb parracs, i es molt pejoratiu)  com a  no civilitzats ( ells  justament que venien  d'un passat viking!)  i van construir els seus pobles, les seves mines, les seves estructures  estatals, escoles, dispensaris de salut, registres oficials, etc... en un principi sense tenir en compte els habitants samis, sense ni plantejar-se que ells també tenien drets (o potser més i tot que els suecs).  No us creieu que estic parlant de fa 400 anys, no, aquest rebuig cultural i ètnic passava fins fa relativament poc. La meva profe de suec era del nord i m'explicava que quan ella era petita encara hi havia aquesta mentalitat. I ella deu tenir ara uns 65 o 70 anys.

 

La llengua sami no es podia aprendre a l'escola, la roba sami era  de pobres, s'els tractava de drapaires, i la cultura "bona" era la sueca.  S'els titllava d'ignorants, de ridículs si feien servir el sami, les feines "samis", els ramats de rens, curtir les pells,  la seva música i els seus contes eren  pels qui  es quedaven allà i no volien estudiar... Es despreciava i s'en rebutjava la seva riquesa. S’els discriminava   i s'els considerava  uns salvatges i mig bruixots perque cantaven d'aquella manera (I aquesta és una versió moderna!).  Molta canalla sami havia sofert burles a l'escola per que eren samis, el que avui s'en diu mobbing o bulliying.

La població es va anar barrejant i  a poc a poc els samis es van anar "suequitzant" i integrant-se a la societat o millor dit la societat va ser conscient de que alló era racisme i que no estava bé, que calia defensar aquella cultura tan antiga i protegir-la abans que desaparegués.  I ja a la 2a meitat del s.XX van aconseguir que es reconegués la seva cultura, el seu fet identitari, i ara  forma part d'una minoria protegida. En total son uns 80,000 , però només 20,000 són de nacionalitat sueca.

Una cosa que em va sorprendre molt és que de tots els alumnes que vaig tenir, cap ni un savia qui eren els Samis.

 

 

 

El talent de les mares

Conec moltes dones que es dediquen a fer de mares en exclusivitat però la majoria no són a Catalunya i les que són a Catalunya  no practiquen l’exclusivitat per voluntat pròpia.  Les primeres han pres la decisió d’oferir uns anys de la seva vida a la cura dels seus fills. No dic només a l’ educació dels fills perque la majora duen els fills a l’escola  (o a la llar d’infants) i per tant eduquen sí però fan molt més,  perque al darrera d’això tots sabem que hi ha una logística d’activitats no educatives exactament  com és llevar els fills,  fer-los l’esmorzar, vestir-los, portar-los, recollir-los i estar amb ells la resta d’hores del dia mentre al mateix temps o durant les hores que són a escola s’endreca la casa, es fan encàrrecs , es prepraren els àpats, es neteja, es renta i es planxa roba etc.... Ser mestressa de casa  i mare de familia els ocupa gairebé tot el sant dia.

Com deia, algunes han triat fer-ho així, altres  s’han trobat sense feina i esperen una oportunitat laboral mentre s’ocupen i “disfruten” d’aquest temps d’exclusivitat a la familia. Esperen que passi la crisi i mentrestant fan “només” de mares.

Les mares amb qui em vaig relacionar sobretot quan vivia a Suécia erem un grupet virtual de dones expatriades que  viviem a diferents països d’Europa: Alemanya, Franca, Austria, Suècia, Holanda, Suissa, Regne Unit, Bèlgica...  i moltes de les quals no treballaven fora de  casa. Jo era una de les que sí. Em vaig adonar que el fet de que elles tinguessin una formació realment impressionant amb carreres universitàries d’aquelles que costen anys i suor d’estudiar no era un factor rellevant perque en un moment donat elles mateixes s’apartessin del món laboral sense cap remordiment i  donessin el 100% de les seves hores a la casa i als nens.  Al grup hi havia biòlogues, arquitectes, advocades, infermeres, enginyeres industrials, químiques, llicenciades en belles arts, titulades en ciències empresarials i econòmiques, llicenciades en filologia,  metgesses, mestres de primaria, secundària i professores universitàries, carreres totes elles que requereixen anys d’estudi i que al meu entendre farien un  servei important i necessari a la societat,   totes elles fent de mares, cuidant casa, marit i nens, deixant que el jornal i l’ofici el fes sol  el marit.  Quant de coneixement, quant de talent tancat a casa amb els nens!! Talent en estat latent que només espera, suposo, que passin els anys de criança per poder entregar-se  de nou al món i a fer servei. O no.

Paula Bonet

Fa un temps que vaig descobrir el treball d’aquesta artista. Em sembla que va ser en algun suplement de premsa on hi havia il.lustracions seves i recordo que un d’ells em va cridar l’atenció perque el dibuix  era molt bonic i el text que l’acompanyava era molt enginyós. Aqui us el deixo. No és gens cursi però és molt romántic no trobeu?  

Opino que és addient per la festa que celebrem demà: llibres i roses.

Mireu! quina delicia de feina...

Servei de Bar

L’engegada a la merda més solemne i convencuda que he fet mai va ser enmig de la nebulosa del dolor, en un món que es debat entre la consciència i l’inconsciència quan al pare del meu fill li vaig dir:

-Rei, em sembla que a partir d’ara ja no et faré més cas.

I tot seguit dirigint-me al personal de la sala de parts vaig barbotejar:

-Si us plau, posi'm una “walking epidural”.

Tot això exclamat i pronunciat en un suec standart de manual.

L’anestesista, emulant un dispost i amatent  cambrer va contestar-me:

-Walking epidural marxant!

En aquell mateix moment em vaig quedar rendida a l’espasa del part natural. El dolor s'esvaí com per art de màgia a la mil.lèssima del segon en el que el líquid perniciós entrava a la meva sang. Llavors adonant-me que tot déu menys jo s'havia estat tronxant de riure per la manera com havia demanat "el beure" vaig retornar a la realitat.

 

Aviat farà 6 anys.

Auca de l' onze de setembre

No sóc una patriota de bandera. Quan he marxat fora a vegades m'he sentit menys catalana i més espanyola perque allà en la distància hi havia més coses que m'unien a Espanya i al sud d'Europa que als escandinaus amb qui compartim molt menys bagatge cultural.

 

Peró el que tinc molt clar i cada vegada  veig amb més certesa és que som un poble absolutamet extraordinari.  La nostra història ens conecta amb les arrels de la civilització més avançada de tots els temps, l'imperi Romà, i sovint descobreixo coses descaradament catalanes i que són també descaradament primigènies com pistes que ens deixa l'"arqueològia conceptual" amb les seves coses minúscules  que ens duen cap a l'idea de que Catalunya fou una part sumament important del bressol de la humanitat occidental.

 

L'altre dia vaig llegir sobre l'origen de la paraua auca, i la seva connexió amb el joc de l'oca (o potser era al revés?) Fou una descoberta que em va deixar noquejada. Hi havia diferents "auques" històries literaries o orals il.lustrades amb dibuixets  o vinyetes i que sovint s'explicaven amb rodolins. La més famosa la del camí de Santiago, que després va ser el joc de l'oca ( es passen moltes peripècies: es va a la presó, a l'hostal, es cau al pou etc..) talment com un camí on pot passar-hi de tot. També hi havia auques que representaven guerres, o jocs d'infants com la del món al revés. Més tard fins i tot en Santiago Rusinyol va escriure la seva famosa obra de teatre l'Auca del senyor Esteve: síntesi dela mentalitat del botiguer catalá de la seva època.

 

 

Catalunya amb la seva cultura miraculosament conservada, ens regala coses antigues, arcaismes lingüístics, conceptes remots gairebé sense transformar desde el naixement de les nacions europees. Coses petites i anecdòtiques però que van sortint a la llum com la punta d'un iceberg.

 

 

Francesc Pujols ja ho deia, arribarà un dia en que anar pel món i dir que ets català t'obrirà totes les portes. En aquesta utopia de pa sucat amb oli, en aquesta visió  de clarvoyant de barretina, potser en Pujols hi posava part de fantasia i de il.lusió, però estic convencuda que desde aquell somni intangible hi havia part de veritat que mai s'ha pogut certificar del tot amb mètodes convencionals.

 

Som imparables. Si encara no ens han derrotat és que som increïbles, és més, anem per cami de ser els autèntics irreductibles. Els eterns sotmesos i invencibles   que per fi ara troben un camí propi.