El carnet

Sembla que per a treballar en institucions públiques, semi públiques o concertades si no tens el carnet malament rai.

No n'hi ha prou amb haver demostrat durant anys i panys la teva vàlua, la teva solvència com a  professional o acadèmic. Has de fer-te el carnet del club dels qui manen, (aconseguir el títol de llepaculs oficial, o d'escarbat piloter)  perque si no és així un motiu o altre es busquen per a desbancar-te.

Quan et fan fora és sempre un tràngol indescriptible. Un se sent tan abandonat, humiliat, trepitjat i menyspreuat que ni els èxits més rotunds, els anys de prestigi  i reputació acumulats, els coneixements preciosos i indiscutibles que un posseeix valen una puta merda. És com un deshauci de l'ànima.

Cap d'aquestes paraules consolen ni aporten gran cosa més que un simple desofeg. Ni el clam de la injusticia que brama al carrer per fets que ens envolten a tots dia rera dia pot contra aquesta impotència interna. Ni lleis extranyes que deixen  l'indefens més indefens encara.

La revolta és a hores d'ara massa tendra o potser ja massa passada i molts que voldriem lluitar, ni això fem, esgotats de tanta crisi, de tanta putrefacció i de tan clientel.lisme barat (I CAR!! collons, que el paguem tots) que no ens deixa acabar de consumar el veritable canvi.

Ens queda el consòl de saber que som els bons. Pobres com rates però bons.

 

Un pop

A la nova feina em sento com un pop en un garatge.  Tinc molts dubtes de si m'he equivocat o no. De fet com que no coneixia la dinàmica de l'empresa,  era impossible que m'equivoquès, més aviat seria que la realitat no era com m'esperava.

Potser és que els darrers anys he estat molt "ben acostumada". La meva feina anterior no era idil.lica però la duia molt bé. Tenia temps per acabar la feina cada dia. Hi havia coses que podien esperar l'endemà, es mantenia un ambient cortès a l'oficina preguntant els companys què tal estaven, i fins i tot podia anar a buscar un  cafè o prendre'm sencera la pausa que em corresponia.

Ara, la realitat és molt diferent, i no ho atribueixo només a que sóc nova en el lloc, ni fer un cafè puc.

Arribo 10 minuts abans i plego mitja hora més tard de l'hora de sortida, o més, cada dia. L'hora de dinar  que legalment em correspon (60min) es redueix a 20 minuts de tupper a la cuineta del despatx, per atrapar tot el que pugui.  Surto amb el cap com un bombo amb dades, informacions, clients, comandes,  trucades de comercials , emails amb comunicats  de preus i atabalament constant de coses que no entenc. Tot és important i urgent i que cal que revisi i hi emprengui alguna acció. No dono a l'abast, no m'aclareixo i no presto com sempre he fet. Amb dues setmanes que fa que hi sóc, cada divendres he sortit amb la sensació que no estic treballant bé. No sé si és que és massa feina o és que estic saturada i no absorbeixo més input. A sobre he fet algunes cagades, una de grossa, altres menys.

No m'agrada. No m'agrado allà dins.

A l'espera d'un amor i Paul Auster

 

Durant les vacances vaig llegir El cuaderno rojo de Paul Auster. És un llibret molt petit, no és una novel.la,  ni un recull de contes. És un conjunt d'històries reals que l'autor ha unit perque tenen en comú les casualitats, l'atzar i les coincidències. El llibre desprèn la idea  que de vegades el que ens sembla una  simple casualitat  està  marcada per alguna cosa trascendental molt  semblant al destí. Si llegim les claus de les nostres vides i en veiem les "pistes"  l'atzar no és tan atzar si no una cadena de fets que ens porten definitivament cap a on en realitat volem anar de debó. Entre les anècdotes que explica hi  ha la historia d'un amic d'Auster que feia mots anys que estava sense parella després d'haver-se divorciat. L'amic no havia trobat ningú  que li fes el pes tot i haver tingut moltes cites amb dones interessants.  Un dia, un amic li va demanar que pensés si hi havia alguna dona al món  amb qui hi podria tenir-hi una relació de veritat. A l'amic divorciat li va venir al cap una dona amb qui havia tingut una  amistat molts anys enrera, però malahuradament  havien perdut el contacte. A partir d'aquella conversa, l'amic d'Auster va començar  a pensar molt i molt amb aquella dona fins que un  dia després d'aquesta mena de "conexió telepàtica" la dona en qüestió el va trucar. Es van començar a veure i al cap de poc es van casar i van tenir fills.
La mateixa nit que vaig llegir aquesta part del llibre jo vaig somiar amb un amic meu. Va ser un somni molt real, d'aquells que et deixen una bona sensació durant  varies hores al matí.  És un amic amb qui hi va haver un cert "feeling" fa molts anys però mai va passar res entre nosaltres entre altres coses perque llavors tots dos teniem parella ( igual que la narració d'Auster).
Amb aquest amic sempre m'hi he trobat bé. Sempre hem tingut coses de què parlar i em fa riure com explica les seves històries. No sé si encara hi ha TSNR entre nosaltres però sí que sé que en un temps n'hi va haver.
Ara jo no tinc parella i ell està separat i surt amb altres senyores, segons ell, "per distreure's".
Què creieu que seria més efectiu? pensar molt intensament en ell  Durant uns dies  i  li he d'enviar el link del meu blog, per si com alguns homes, no és receptiu a les meves vibracions telepàtiques? Hahaha! ;))

Feina nova: desassossec intern

He començat una feina nova que comporta jornades de treball més llargues, més estrés i la ingent tasca d'aprendre com funciona una nova empresa, un nou sistema informàtic i una nova dinàmica  laboral amb caps i companys desconeguts. El que això significa és un estat de neguit i nerviosisme que m'acompanya dia i nit, inclòs el cap de setmana. Només m'he tranquil.litzat anant a fer una sortida al bosc. Molt fructifera no ha sigut: quatre bolets molt ressecs i un mini-ram de clavells de moro, però això ha estat suficient per retrobar una serenor que em calia davant la setmana caòtica i frenètica que m'espera encetar demà.

Un reportatge colpidor

Divendres al vespre tirada al sofà de casa meva i fent zaping durant les eternes pauses de publicitat vaig enganxar el programa del 33: Thalassa. El que em va ensenyar el reportatge que feien em va afectar molt, tant que m'en vaig anar a dormir amb aquella angoixa d'haver après que fets terribles estan passant i que jo no hi puc fer res desde el meu racó de la vella i còmoda Europa, però que potser sí que hi podria fer alguna cosa, que voldria fer-hi alguna cosa! Donant voltes io voltes i patint per persones que no conec però que sé que existeixen. El meu sentiment de culpa era terrorífic, aclaparador, torturador, si jo hi anés m'en podria endur un o dos i treure aquells nens de la inhumana situació en que es troben. Nens esclaus, venuts per les seves families als 4 o 5 anys per 30 dolars. 30 miserables dolars! Qui els compra els fa servir per treballar pescant al llac Volta (Ghana, Africa) jornades de 12 hores sense gairebe menjar. No tenen ni roba, els colpegen, els tracten com un animal sense cap valor. No van a l'escola, només treballen; si es posen malalts, no els cuiden ni els donen medecines. Ploraven davant la cámara perque l'amo els pegava si feien la feina malament. Els nens s'han de cabussar a l'aigua per desembolicar les xarxes que queden enganxades amb les arrels del llac estendre les xarxes desde dalt la barca i recollir-les, i així hores i hores, dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos i anys... un autèntic infern.

 

Els nens quasi ni s'en recorden dels seus pares quan han passat uns mesos, l'únic que coneixen és l'esclavitud. El reporter els preguntava què els agradaria fer si poguessin triar i tots deien que volien anar a l'escola.

Aqui hi ha la ressenya del reportatge.

 

 

Cadena de blogs enllaçats - Via Catalana de blogs

Dimecres passat  va ser un gran dia pel futur de la meva terra.  Ja fa uns anys que el sentiment  d'identitat única i exclusiva  s'ha extès a la gran majoria dels qui vivim a Catalunya. Som molts, moltíssims, per no dir la gran majoria, qui no ens idenfiquem amb Espanya. Ens sentim i volem ser només catalans i europeus, i volem volar per saber la realitat del què pensem si volem seguir amb Espanya o volem fer la nostra via amb institucions pròpies que ens representin ,ens defensin i que actuin amb llibertat sobirana per millorar el nostre país.

Amb aquesta entrada em vull unir a la cadena de blogs per la independència . Tot i que vaig escriure el post el dia 10 de setembre no l'he pogut publicar fins avui. Ha estat una setmana d'esdeveniments intensos, de manifestacions públiques de tota mena, d'aqui i de Madrid i internacionals,  als carrers, a les ciutats i als mitjans de comunicació. Mica en mica anem fent via i més d'hora o més tard tornarem a ser un estat independent d'Europa, el que ja vam ser fa molts anys i el que hauriem d'haver sigut sempre.

 

Intrusisme laboral

En relació a l'últim post que vaig escriure, he llegit darrerament que a Barcelona ha crescut en desmesura l'oferta de guies turístics. Es veu que algunes agències ofereixen rutes guiades per la mòdica xifra de "0" euros, i només demanen a canvi la propina. Les empreses oficials del sector, és a dir les que estan donades d'alta i que paguen impostos han posat el crit al cel denunciant que això era intrusisme professional i que no podia ser aquesta competiencia deslleial.

A mi ja em perdonaran vostès però discrepo amb aquest tema de manera rotunda.

L'intrusisme és quan persones sense coneixements o provinents de sectors professionals aliens s'embarquen a fer feines o s'instal.len en mercats impropis dels seus oficis. Per exemple que un escombriaire es posi a fer de "naturòpata" o que un cuiner xinès vulgui donar classes d'anglès sense tenir els coneixements adeqüats.

El cas dels guies turístics és al meu entendre molt clar: els guies són guies autèntics, joves que han acabat els estudis d'història o de turisme i que estan a l'atur. Persones amb coneixements brillants de la ciutat,  i per tant d'intrusos al sector no en tenen res.

El fet de pagar una cuota al col.legi oficial de guies o el gremi que sigui que els avali, no els fa ni més ni menys professionals.

En l'únic que no estic d'acord és que tan si van per lliure com si treballen per una empresa no paguin el que toca a les arques públiqes.