Arctic Tale ( Els reis de l'àrtic)

Arctic tale és una pel.lícula que hem vist el meu fill i jo aquest cap de setmana. 

És la primera vegada que veiem un documental d’aquestes característiques junts, em refereixo a una pel.lícula filmada  amb animals reals, amb un argument basat en el transcòrrer de la vida en un lloc com l’àrtic. El documental ha estat rodat in situ i els protagonistes són una ossa polar i una morsa. L'argument és molt simple:  explica  les vides d’aquests animals del gel,  desde que neixen fins que es reprodueixen, les dificultats que es troben per sobreviure, la recerca d'aliments,  els perills amb els que s’han d’enfrontar i les tragèdies que s’esdevenen  quan les adversitats superen els protagonistes. 

Em va agradar molt i el que em va semblar autènticament impressionant és com es va fer el rodatge d’aquest pel.licula. Els operadors de cámara s'acostaven als animals a dins i fora de l’aigua, gaudint de la proximitat impactant d' unes criatures salvatges tan espectacularment meravellosess com els narvals, els unicorns del mar, o les  bandades de belugues. Em va semblar fascinant. Una genialitat poder veure els seus jocs, moviments i la seva curiositat innata per saber qui eren aquells essers amb aparells estranys que estaven sobre la superficie del gel. Aquests fragment  tant especials però, només són al final de la peli just quan surten els crèdits, suposo per il.lustrar l’espectador de com va ser possible fer tota la gravació. Molt recomanable.

Un bon reportatge

Recomano molt enèrgicament el reportatge que van emetre el dimarts passat sobre el malbaratament dels aliments a TV3. Sobreviure a la nevera.

La cinta està rigurosament documentada amb testimonis i experts que expliquen com funciona la cadena  dels aliments i amb algunes mostres que surten, tan il.lustratives del que passa, que gairebé esgarrifa.

Em quedo amb dues escenes que per mi van ser  reveladores.  Una d’elles mostra com treballen en una planta agrícola de Kenia on envasen mongetes tendres. Les mongetes tendres que s’hi cultiven, i totes les altres  verdures, són per a l’exportació, pels mercats europeus i americans,  i no formen part de l’alimentació tradicional de les cultures de la zona.  Això entre altres coses significa que  si hi ha  producció que sobra, la gent d’allà no sap com aprofitar-la. A part d’això les mongetes tendres que no són rectes es rebutgen per estètica i com que no caben a la safata on han d’anar empaquetades, en tallen un bon troç  que també acaba al rebuig. Un escàndol a qualsevol lloc però encara més en un país on  ben aprop potser hi ha població que passa fam.

L’altre escena que em va resumir tot el que vaig estar veient és cap al final del documental, quan un dels experts diu:"quan aneu al supermercat i agafeu una fruita o una verdura heu de pensar tot el procés que ha fet aquesta verdura per arribar fins aquí." Tot el que s’ha malbaratat pel camí fins que finalment la persona  (el consumidor) s’endu aquell producte a casa. Una carrera d’obstacles que costa un preu molt alt i que ens fa pensar en quina mena de consciència ens mou  als humans,  que produim  tones i tones d' aliments perque acabin, tones i tones d’ells llençades a les escombraries.

Gel negre, neu blanca i coordinació mostassa*

Quan arriben aquests freds en aquesta època de l’any sempre em ve al cap la imatge d’una carretera negra, esmolada com  la fulla d’una daga que sega vides. Una carretera amb gel invisible que no es preveu però amb una patinada mortal.

Però quan cauen quatre volves, en un sol i únic dia, i es colapsen les carreteres, s’entregiren els camions, les autopistes es tornen incirculables,  i les escoles tanquen perque  ni les autoritats ni els ciutadans fan previsió del què cal quan avisen de nevades, i jo m’indigno, m’escandalitzo, m’emprenyo i renego de lo "burrus" que som tots plegats. He viscut 5 anys a Suècia i mai, mai, mai, ningú va deixar d’anar a treballar perque un dia havia nevat. Mai  es va tallar una carretera, mai es va “aconsellar” per la ràdio que no es sortís  de casa si no era absolutament indispensable. 

El meu darrer hivern a Suècia, va nevar cada dia durant  gairebé quatre mesos seguits. Els gruixos que tenia acumulats al caminet del jardí que anava de la porta de casa fins al carrer eren com parets més altes que jo  (de les palades que treia cada nit abans d’anar a dormir i cada matí abans de sortir al carrer) i el passadís que formava  semblava un túnel. No exagero (potser només alitero una mica per fer una imatge més  il.lustrativa). Les finestres del saló de casa meva estaven tapades de neu fins la meitat. I no per això deixavem de fer el que tocaba en el nostre dia a dia. Sí, teniem neumàtics d’hivern, i prou.

Mentre escoltava ahir la radio durant el meu curt trajecte entre casa meva i la feina sentia com aconsellaven a la gent que "no agafés el cotxe si no era absolutamnet imprescindible", a Comarques no queia ni un borrall de neu. El missatge es feia absurd.   A molts llocs sí que va nevar però aquí no va fer res, només  a l’hora de sortir de la feina semblava que s’hi posava una mica però va durar 20 minuts  i això va ser tot.

A d’altres lloc del territori, suposo que ho devien prou veure que nevava i cuallava,  i en aquest cas si un s’hi trova ha de reaaccionar i girar cua o no sortir a la carretera. Les autoritats han d’actuar amb previsió:  s’anuncia neu, doncs  les patrulles corresponents a tirar sal,  acordar amb els pagesos que tenen tractor un servei retribuit de pala per les carreteres  secundaries en cas que la neu cualli. Establir protocols d'actuació i de seguretat. Són tàctiques senzilles, simples que si es preestableixen poden fer que el país no es paralitzii per 4 volves. Mala coordinació entre tots els organismos implicats, poca previsió de les nevades, sistemes informatius per les empreses de transport pèsims o inexistents, així és com ho fem ara i sempre ho hem fet. És així com HO VOLEM SEGUIR FENT??? 

Les temperatures, tenim la sort  aquí, que s’enfilen rapidament als positius i tot allò que ahir era neu. Avui ja no és res.

* El color mostassa és el color de merda d'oca, oi?

"Down there"

Abans aquesta anatomia no era de domini públic. La gent es guardava  les seves parts  de ser exposades a l’aire lliure i només en algunes platges nudistes o alguns vestidors  (separats) de les piscines  es podien apreciar les diferents naturaleses de frondositat, textura i color del pèl púbic.

Ara amb programes televisius com "Adan y Eva" , tot queda exhibit  a l’intempèrie per astorament o delicia de l’espectador. Els que estem com jo desfasats  en la moda  i allunyats de les últimes tendències quedem sorpresos de que totes les participants  ens instrueixin que avui, si vols anar estar al dia, cal fer-se l’integral. El  brasiler dels 90 es cosa cavernícola i bruteja. 

Considero que posar una mica de xispa  i varietat esculpint la molsa d’"allà baix" amb l’ajuda d’un Eduardo Manostijeras de la manera més extravagant que et plagui pot tenir el seu què: floretes, cors, trèbols, estrelles i de tot pot ser l’excusa per passar una bona estona i distreure’s. Però jo no acabo d’entendre aquesta moda pre-púber de deixar-ho tot al ras. Erm com un desert, com una pista d’esquí per a debutants. Zona devastada on no hi creix ni un bri.  Amb l’equívoc d’alguns més joves que poden potser fins i tot arribar a creure que aquest él l’estat original i normalitazat quan en realitat no ho és en absolut.

Que tot canvia, les nostres àvies ho saben prou, la moda també va fer als anys 50 i 60  depilar-se les celles fins a deixar-les calves, que després de tanta cera i tanta pinça  van acabar per dibuixar-se-les amb aquell toc esperpèntic que causa en alguns rostres el traç maldestre del Khol. 

Jo només us diría, ànimes càndides, que aneu amb compte amb l’ús de tècniques dràstiques si encara teniu pocs anys. Potser que que als 40 necessiteu utilitzar un postís i, "allà baix", damisel.les meves, el bisonyé us podria fer passar un  mal tràngol. Una gran incomoditat penso jo. 

L'art de perdre el temps per guanyar altres coses

No és que estigui desvagada precisament. Just al contrari, vaig molt atabalada, molta feina a l’oficina, viatges, fill, casa, roba, menjar… però encara de tant en tant em pot la ximpleria, em pot la procastinació, l’art de perdre el temps, em venç la xafarderia i el saber què passa al meu voltant i em foto a navegar pel facebook i un impuls incontrolable fa llançar-me  a la discussió més absurda i indesitjada amb algún arreplegat.

Minuts més tard em penedeixo enormement d’haver-me ficat en aital sidral. I és que em conec,  el meu preuat cervell s’entreté un temps valuosíssim en ocupar-se del tema més intrascendent del món.

Qui em demana a mi fer això? Deu ser un mecanisme d'evasió per a fugir de la feinada que tinc.(?)
En canvi el meu blog està de baixa, es devalua com la pesseta. No inverteixo esforços, no hi esboço cap idea ni cap tema interessant. Què passa? Doncs, que torno a estar molt  atabalada. Quan estic creativa és quan no tinc tanta feina, quan tinc el cap buit de preocupacions però amb neguits vitals amb interrogants ancestrals que persegueixen la humanitat desde temps immemorials. 
Aquesta observació sobre la creativitat i l'estress ja la vaig fer quan vivia a Suècia.  Com és que els suecs són tan creatius? Com és que tenen idees tan pràctiques i bones per exemple amb el disseny de les seves cases i dels seus llocs de treball? Vaig arribar a la idea que era perque tenen estones mortes on el cap divaga en un espai lliure, buit,  que els fa ser inventius. Si us hi fixeu, la majoria d’escriptors, poetes, intel.lectuals, filòsofs han estat persones que tenien la subsistència garantida, és  a dir no havien de patir per menjar i guanyar-se les garrofes. Conclusió:  Si vols inventar alguna cosa increïble, fer quelcom extraordianri per  a la humanitat deixa de preocupar-te pel dia a dia, buida el cap,  oblida’t d’aconseguir diners i la bombeta s’encendrà...

PS. Que  a ningú se li acudeixi fer-me cas.

Un pobre diable disfressat de ministre

A Espanya hi ha un home  molt estrany  que és ministre.  Gosaria dir que l’han fet ressucitar d’una altra época, aquest senyor.   Suposo que el van embalsamar fa uns quatre-cents o cinc-cents anys  i ara l’han, com si diguessim descongelat o el que sigui.

L’han tret del mausoleu  del segle d’or de la literatura española, de la capella empolsinada   de Santa Teresa d’Avila, ( només que ell no té ni la poesia  ni la intel.ligència que la mística tenia),  i  ara el tenim a les Cortes de Madrid  fent de mòmia momificada. Algú li podria treure les benes dels ulls? Potser s’adonaria que el món (fins i tos Espanya), ha canviat una mica en els últims quatre-cents anys. És un home que viu la religió administrativa, la de les èlits eclesiàstiques i les jerarquies canòniques,  no la fe individual, profunda i íntima. Un home que concedeix medalles a estàtues de guix. Un home que amenaça  amb incendiar i violentar les il.lusions pacifiques. Un ministre que no administra les paraules, o les administra per crear  odi.   Aquest energúmen sortit del sarcòfag és un dimoni corcat disfressat de polític. 

Senyor Fernández, calli una mica que cada vegada que obre la boca la diu més grossa i més perillosa. És un atac indiscrimitat a la intel.ligència humana amb cada mot enverinat que li surt de la gola.

Això si, posaria la mà al foc que  el molt beneit és de missa diaria. 

Cicatrius

Un buit al cor. Un espai de sanglots a la panxa. No hi ha paraules per descriure com es troba a faltar aquest nen que ha marxat. El seus pares tenen una tristesa tan gran impossible de consolar. El seu nino preciós ha marxat volant cap el cel. Amb unes ales que s’ ha guanyat amb la seva alegría i simpatía, jugant amb seva inocència meravellosa i eterna. Ell no ha arribat a patir només s’en va anar  a dormir i ja no es va despertar. Una mà dolça s’el va endur cap el llarg son que ens espera a tots algun dia, acotxat pels qui més l’estimen.

És inimaginable que un nen es pugui morir, que la pitjor malaltia li toqui  a algu tan proper i et trobis amb la impotència de no saber què fer. De no poder fer res. Sempre els faltarà  algú a casa. Res tornarà a ser igual.