Fritz

Em pregunto com és que encara guardo tan  bon record de tu. Tu que deu fer més de quinze anys que ets mort.  Vam conviure quasi un any allà, a casa teva a la campinya anglesa. Eres el meu veí d'habitació. Entraves sense permís   i ensumaves tot el que et feia curiositat, les meves sabatilles, la meva bossa, els meus llibres. T'alçaves amb les dues de darrera i posaves les dues de davant damunt les meves espatlles i em passaves mig pam. A vegades segons quin ocell mort t’havies menjat et pudia la boca de forma putrefacta i l'endemà tenies cagarrines. Devies pesar ben bé els teus 35 o 40 Kg, i tenies una força i una musculatura que tots aquests iron-mans envejarien sanament. També eres molt guapo. Com podia resistir-me ni als teus ulls clars, o al teu pèl de color gris brillant, o a les teves orelles llarguíssimes que s'arrossegaven amb tanta gràcia.

Feies molt riure quan dormies, perquè molts cops somiaves i  movies les potes com si estirat al teu jaç estiguessis corrent.

Sortíem molt a passejar , tu i jo ens vam fer més amics que no pas amb l'altre company teu, més vellet, el pastor belga, i per això a mi m'agradava més agafar-te la corretja a tu que no pas a ell. Em calçava les wellis i amb la paraula màgica “walk” ja et posaves súper content, aixecaves les orelles i em miraves amb cara d'emoció. Giraves sobre el teu propi eix un parell de cops remenant la cua a tort i a dret.

Coneixies tant aquesta paraula que de vegades la mestressa havia de  dir la paraura en  "clau" , i em deia " Teresa podriem anar a fer una "dobel iu, ai, el kei, et sembla?" Ho deia així, per si finalment decidiem que no hi anavem i no fos que les bèsties s'haguessin animat més del compte.

Passejavem tan si plovia com si no. Alguna vegada travessavem rierols,  que just m'anava de no caure de cul al dins quan tu em tibaves fort amb les teves potes valentes que només volien córrer i córrer. El paisatge era exuberant, alzines amb troncs immensos, camps verds amb bestiar, mirades furtives de daines dins el bosquet. Ànecs i cignes  surant al  riu Test.  Caus de llebres i conills als marges i tu que tossut hi ficaves el cap  a dins i que la feina era meva per arrencar- te d'allà.

Espero que en el teu son llarg dels gossos morts trobis totes aquestes coses que t'agradaven, que puguis córrer i jugar , ensumar llebres i caçar ocellets  mig morts de l'ensurt, que trepitgis l'aigua fresca dels rierols i que algú com jo et faci moltes festes amanyagant el teu pèl suau.

Un obituari tardà per un gos estimat que va acompanyar-me durant un temps.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Un senyor de Barcelona

El propietari de la immensa finca rústica és un arquitecte barceloní. Fa anys  va comprar la propietat per la necessitat ( de fardar entre el seus compis) d'ampliar bens i tocar la terra El mas és a la comarca de la Selva en una zona extensísima de camps de conreus i boscos. Allà cada finca és veïna d'una altra de característiques semblants. Els propietaris es coneixen tots,  socialitzen i es conviden uns als altres, són tots de Barcelona, uns pijos acabats. Davant per davant  es fan el parabens, celebren tots els saraus, i fan veure que son MOLT amics,  però per darrera es llancen totes les pestes, es critiquen entre ells, no es suporten  i s'envegen com canalla a veure qui té la casa o el cotxe més grans o qui ha posat més cavalls a l'estable.

L'arquitecte tenia contractada a una família russa que li feia de masovers. Però un dia  la parella russa decideix plegar  del mas de l'arquitecte perquè havien trobat una altra feina. 

Perquè s'entengui, l'amo no és de caràcter fàcil. No és que sigui exageradament  temperamental, però és un expert en embolicar la troca, fer les coses més complicades del compte  o  en tenir idees de bomber, a part de ser garrepa de mena, tot i estar folrat de bitllets fins al capdamunt de les orelles.

Passen els dies i tot d'una el secretari  de l'arquitecte, que és com el seu home de confiança que li porta des dels temes més delicats a la més banal de les xorrades, un senyor carregat de paciència,   en una ocasió que el visita per temes de feina a la masia de  li diu: escolti Sr. Arquitecte jo he quedat amb en  Miroslav (el masover que havia plegat), no voldria pas venir a veure'l?

L'arquitecte que no té ni idea ni d'on para ni què se n'ha fet d'en Miroslav, li diu: Ah prou.  i s'apunta  a fer la visita.

Amb aquestes que ja dins el cotxe li  diu el secretari, Sr. Arquitecte truqui al Miroslav i  li diu que ara hi anem.

L'arquitecte li diu que com és que estem trucant al veí, al de la finca del costat. I de cop  la veu d'en  Miroslav a l’altaveu del mans lliures: Bona Tarrrrrrda finca  de l'Uròleg de Sant Gerrrrrvassssi, maaani?

L'arquitecte es gira cap el secretari i no entén res. Aquest cop ha quedat ben fotut.

Segones oportunitats

Les segones oportunitats són les millors. Aquell objecte vell i oblidat que un dia va ser útil i que es va apartar a unes golfes o al racó més amagat d'un armari  surt tímidament i humil en un mercat de segona mà, allà enmig de tota mena d'andròmines. Uns ulls s’hi paren al damunt i veuen aquell objecte com un tresor, li veuen el que ha sigut, el que és i el que pot arribar a ser, i se'n enamoren i se l'enduen cap  a casa sense dubtar ni un segon.

Se'n enamoren tan perdudament que, aquell objecte desauciat per altres,  per aquests nous ulls que el miren senten que  ja no podran passar un dia més sense mirar-lo i l'hauran de mirar i tenir ben a prop cada dia fins la resta de les seves vides. i aquell objecte que algú va rebutjar, maltractar, descuidar o ignorar, passarà a ser el tresor més valuós del seu nou propietari.