Objectes d'herència

A la fotografia de dalt a l'esquerra hi ha un escriptori de persiana que, quan l'he descobert publicat en una revista digital de decoració, m'ha fet molta il·lusió. Com podeu veure a la fotografia de sota  a la dreta, que és del saló de casa meva, tinc un escriptori idèntic.

Fa més de deu anys que el tinc és heretat dels meus avis paterns i li tinc una devoció absoluta. Deu ser una de les coses més antigues que tinc.

Un poema preciós de Maria-Mercè Marçal

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.

Rapte

Vull que el aquest home em segresti, se m’endugui lluny i estigui només per mi.

No vull ser el plat que sobra, ni les postres, ni el que queda quan tothom ja ho ha merdejat tot. No vull ser ni segona part, ni mitja part, ni cap part, ni la que cuina bé i tot  ho endreça.

Vull ser l'estrella, "*",  el tot, la protagonista, el centre de la seva mirada, el nucli del seu món. Vull notar els seus ulls damunt meu, com em despullen i s'em mengen.

Vull que em digui que em desitja i que d'una revolada m'empenyi cap a ell i apreti el meu cos contra el seu.

Vull saber i sentir que no pot estar sense mi. 

Xoc tecnològic

1967, Acabava d'arribar  a Barcelona a casa la filla, procedent del “pueblo”. Era la primera vegada que aquella àvia  veia la tele. Estaven emetent les noticies i allà hi havia un home ficat a dins d'una caixa amb un vidre que parlava, i es dirigia a ella. No entenia aquella finestra estranya.   Asseguda al sofà del pis de la Meridiana, no gosava marxar d'allà davant per que es pensava que el cap parlant  l'estava veient, i que seria de mala educació aixecar-se i marxar. L'incomodava perquè no el coneixia. No sabia pas què fer. Li costava d'entendre  com a mi em costa d'entendre   tantes coses de la tecnologia moderna.

Aquesta anècdota la vaig sentir explicada per la meva professora de literatura, del Batxillerat, farà uns 30 anys. A ella li dec molt del que sé i del que sóc.

 Surt

La fragilitat del cos

Aquesta mortalla que tenim, aquesta pell, carn, musculatura, teixits, lligaments, venes i fluids que quan  estem bé, estan en equilibri, però que si no són  d'una fragilitat extrema.

Un accident, un incident, una insignificant bactèria, o un virus ens pot tombar en el moment més inesperat.

El món s'atura per nosaltres però no pels altres. El temps adquireix un valor estrany sembla que no passi per nosaltres però per la resta del planeta passa i passa molt depressa. Reprendre el ritme es fa feixuc, es fa una muntanya  sisífica amb la que no pots.

Només ens recordem de la salut quan ens falla. Quan l'hem malmesa, sovint no és culpa nostra, són coses fortuïtes que passen, però a vegades també la responsabilitat és nostra perquè el maltractem aquest cos fràgil i feble, li demanem un  esforç massa gran, abusem d'ell, el sotmetem a  pressió i a tortures que no li agraden. L'obliguem a  digerir aliments infectes, hores i hores passant fred o sota el sol, hores i hores davant de pantalles, llargues estones  a peu dret,  massa temps sense beure o sense menjar, el forcem a carregar pesos i a moure objectes contundents suant i estripant els muscles. L'explotem com si no ens importés castigar-lo.  

Si s'ens trenquen les ales no podrem volar. Cuidem la nostra matèria humana, és la única que tenim.

No fa Gràcia, Gràcia

Escolto i llegeixo amb consternació els esdeveniments sense sentit que passen a Gràcia. Per començar la fal.lacia del “banc expropiat” que no és ni un banc ni es va expropiar.

És un local d’un particular que val una picossada de lloguer cada més i que l'ajuntament ha pagat per fer callar un grupet d'alternatius que hi puguin fer ”les seves coses”.

A mi m'encantaria que l'alcalde de Comarques em pagués per mi i els meus compis un local super xulo, amb despatxets moníssims, amb aigua, calefacció i llum de franc,  per poder fer manualitats, reunions revolucionaries,  cursets d'espeleologia i trobades de tupper-sex.

Però no és així, la realitat és crua i puta per a la majoria i si volem fer tot això ens hem de buscar la vida.  Pel que sembla el qui no plora no mama, cert,  però el fet aquests llardosos es passen el dia plorant i mamant, i perdoneu que us ho recordi, però mamen dels impostos que paguem els pringats assalariats que treballem i que ens foten directament de l’IRPF de la nostra nòmina .

No en tenim prou amb els polítics, enxufats, càrrecs anomenats a dit, directius d'elèctriques que a sobre ara n'ha sortit una altra d'espècie de paràsits: els llardosos alternatius amb els seus gossos, les seves cerveses, les seves okupacions, i les seves manifestacions. I ara els hi haurem de pagar els "bancs expropiats", és a dir el local d'un particular  a 5500 Euros de lloguer al mes.

Sona molt xupi-mega-guai, anar contra el sistema però parasitar la societat és fer-se encara més còmplice del sistema. Un sistema ja podrit de per si i que no és sostenible.

Jo els duria tots a pagès a treballar i a guanyar-se les garrofes, llaurant camps, donant pinso als porcs vuit hores seguides, muntant i desmuntant bastides i tancats o carregant troncs als boscos de Gävle, o els tancaria en un call center  barallant-se amb trucades de gent emprenyada de debò, allà aguantant de valent, allò sí que té mèrit, ah i per quatre duros que no es pensin que es forraran amb onze hores de salari i que acabaran tan frescos i que podràn anar a fer un taller  de papiroflèxia després i sortir de marxes.

Nanos, desperteu d'una puta vegada i obriu els ulls al món real.

Urgentment, natura

Després de tants dies amb la salut tocada, el retorn a la feina tancada en quatre parets asfixiants s'em fa una presó.

Necessito urgentment tornar a la natura, un bany de bosc o un massatge de mar.

Em fa més falta  això que l'aire que respiro i que els probiòtics que em recompondràn les vísceres  atrotinades.