dimecres, 17 de setembre del 2014

Vainilla i Caramel

Els serveis d’Aena són una delicia, en concret  i molt especialment aquests espais  humits, de bafarada humana i xafogosa que s’identifiquen  amb uns símbols masculí i femení a la seva porta i que habitualment reconeixem com a lavabos, sanitaris, wáters, comunes, retrets,  inodors, excusats i letrines... 

Últimament em veig obligada a ser una usuaria més d’aquests meravellosos serveis més sovint del que voldria i m’agradaria deixar palesa una observació que em sembla inaudita, sorprenent i completament fora de lloc.
Em pregunto a qui per Déu se li va acudir que era una bona idea ambientar els wàters del tots els aeroports d’Espanya amb la fètida i barata fragància vainilla-caramel?

Qui va tenir la genialistica idea , de pensar que una fragància  calorosa, empudegadora i enganxosa com aquesta tindria un efecte relaxant o convidaría a entrar en aquests espais  sense tapar-se el nas i no sortir corrents per falta d’aire?
Cada vegada que travesso el llindar l’aroma incontrolable m’ataca els narius i em deixa absolutament fora de combat. Les neurones es neutralizen i ja no sóc capaç de pensar, què hi anava a fer allà dins, només em venen unes irresistibles ganes de marxar quan més aviat millor. Entro ràpid, micciono, em rento les mans i fujo. Tot sense respirar.

El gran pensador del departmanert de marketing d’aena o de l’empresa que sigui, (ves a saber tu qui n’és el titular d’això ara…) es va cobrir de glòria quan va decidir ensolfatar els banys públics amb aquesta pudor ofensiva. Deixa el pobre viatger ko i li elimina fins i tot les necessitats d’excretar qualsevol materia líquida o sòlida que pogués tenir al cos just abansde travessar aquell dintell.
Jo li perfumaría el cervell a veure si deixa de pensar una mica.


divendres, 8 d’agost del 2014

Erotisme i Literatura

Ja fa un temps que estic treballant amb un text que podría arribar a ser novel.la. Es troba en un estadi intermig, embastada, no acabada però amb tota la trama central lligada i els fils argumentals generals gairebé bastits.

La idea d’aquesta novel.la s’em va acudir quan feia poc que havia abandonat Suècia i acabava de tornar a Catalunya. Va ser quan hi va haver el "boom"  de les cinquanta ombres petardes de Grey amb la seva horripilant traducció del títol que va fins i tot merèixer una entrada al meu blog. Anava pel carrer, a l’autobús o al metro i veia desenes de “senyores” amb les cames creuades llegint envermellides i controladament dignes aquell manual de masturbació, senyores que d’altra banda potser no  acostumaven a llegir massa. Revolucionari en sí.

No em voldria fer la xula però jo de literatura eròtica, tot i que ara ja fa molt temps no en llegeixo, sí que en vaig llegir i molta quan era infinitament més jove, als 18 o 19 anys: Henry Miller, Anaïs Nin, La col.lecció de La sonrisa etc…  I per mi aquest gènere no és res de l'altre món, ni el venero ni el rebutjo; però  a no ser que tinguis molt clar què vols fer amb aquesta mena de llibres prefereixo els llibres de llegir i prou sense activitats simultànies.
El fet concret de les obagues d'en Grey, és que dubto de la qualitat narrativa de l’autora en qüestió (i de la traducció of course!)  però no li nego la intel.ligència a l’hora d’haver tret un producte comercial tan necessari i amb tan d’èxit per  a la  nostra societat. Jo no el llegiré però segurament si en tinc l’oportunitat veuré la peli perque sóc una gran consumidora de cinema. M’empasso molts films de dubtosa qualitat però que em distreuen i em resulten un placebo desconectador per  a la ment, i només per això  ja crec que si la pel.licula de les putes ombres està mig ben feta, me l’empassaré com la “garganta visual profunda” de la mateixa manera que engoleixo pelis romàntiques de la meva admirada Diane Lane.
Sóc conscient que m’he desviat molt del tema que havia encetat, la pseudo novel.la que escric a etzagaiades, quan tinc temps,  inspiració i ganes i que fa massa temps que dura. I és que el tema que tracta és similar al fenòmen de masses Grey, d’aquí que em motivés  començar-la quan  vaig observar aquesta ebullició lectora del gènere femení.

Per resumir-ho d’alguna forma és una mena d’ anti-heroïna de la novel.la erótica. I hasta aquí puedo leer. Hahaha.

Si algú té curiositat haurà d'esperar, i no sé fins quan.

Amor i Bon estiu a tots.

dimecres, 30 de juliol del 2014

Independència o Dependència infinita

És lícit  no sentir-se culpable quan  sents que no fas tot el que hauries de fer pel fill? És lícit sentir que en realitat quan el teu fill no és amb tu no el trobes a faltar? És licit desitjar que el fill es faci gran perque no et necessiti tant per poder recuperar uns quants (pocs) espais més  on tu ets tu i no “marede/suportlogisticdelallar”? És lícit  sommiar que el teu fill sigui més independent i que per exemple, malgrat la seva corpulencia i pes, encara és maldestre al caminar i ha acabat per fer-te caure  de cul i esquena a terra en mig del carrer? És lícit esperar que qualsevol d’aquest dies el teu fill per voluntat propia dirà que, aquesta nit sí, aquesta nit vol dormir sol al seu llit de nen i no al llit de la mare i s’hi quedarà tota la nit?
Per Déu, quan acabarà aquesta etapa de bebé gegant?
Sé que no és cap càstig i sé que no és un regal. Només sé que és la realitat i que té moltes lectures.


dimecres, 23 de juliol del 2014

Ayo I'm tired of using technology...

Smart cities, hotels i cafès amb wifi, ciutats tecnològiques, escoles amb pissarres digitals, milions de persones amb telèfons mòbils intel.ligents, internet a l’abast arreu on es va, conectats per saber-ho tot, per coneixer quant més millor, l’informació ens desborda, ens colapsa, ens ofega i al mateix temps  nens que no tenen garantits tres àpats al dia, avis vivint en pisos sense calefacció, infravivendes on s’amunteguen persones per a dormir, llits calents amb immigrants arribats dins de camions de carn fraudulenta, fabeles urbanes al centre de Barcelona on es recull xatarra, gent que utiliza menors per a demanar almoina. 

Semblen universos paral.lels però no és així. Conflueixen en el temps i en l’espai, ens creuem amb ells, fins i tot aquests universos es relacionen entre ells i  ens n’adonem i no ens agrada. 

Alguna cosa està mal pensada desde l’inici i és molt difícil saber com es pot arreglar. Podem arribar a tenir totes les dades imaginables  a tocar dels notres dits però això indiscutiblement no ens fa, en absolut, més savis.




divendres, 27 de juny del 2014

El senyor Pérez

divendres, 20 de juny del 2014

El marketing i els poders centralistes

Les coses s’ajuden unes a altres. Les entitats es fan suport unes a altres, com les nacions amb les llengues i els estats amb les cultures.

Païssos com Itàlia han sabut exportar productes i internacionalitzar-los, no només perque els productes fossin bons, sino perque en van saber fer difusió i propaganda i que la gent ho acceptés: marketing. I ara mateix  en citar Itàlia estaba pensant en la pizza, en la moda, en la pasta, en l’ art i l’arquitectura clàssica … tot allò bo i boníssim que ens ve al cap quan pensem en Italia…
A França tres quarts del mateix, l’Estat ha recolzat la llengua i la  cultura i l’ha sublimat. De la seva gastronomia, pastisseria, dels seus vins i xampanys, dels seus perfums i paisatges identitaris (Provença, Costa blava…) n’han fet bandera i arreu del món encara gaudeixen d’una reputació excel.lent. Viuen de la fama que els va propiciar una época daurada i la intenten conservar.

Perquè parlo d’això? Doncs perque les èpoques daurades impulsades i recolzades amb instruments d'Estat porten cua i deixen rastre durant anys i panys. Moltes vegades quan es busca l’origen de  costums, frases fetes, d’expressions o tradicions,  les fonts ens  remeten a una expressió que em fa molta ràbia: “OLD french” i tot seguit el que sigui, word, tradition, song, dish…

Alguna vegada ja he opinat en diversos llocs, tant virtuals com reals,  que sovint quan  busques una cita i troves una dada en anglès que diu que aquella expressió o paraula és "old french" quan en realitat es tracta o d'Occità o de català.

En els moments de màxim esplendor del francès i del centralisme metropolità de Paris.  Frederic Mistral,  el poeta provençal, guanyava el premi Nobel de literatura, era  el 1904. Eren els anys en que l’occità, a provincies feia temps que agonitzava i aquest il.lustrat personatge maldava per recuperar una parla que havia estat gloriosa en temps antics, una parla i una literatura d'origen medieval  absolutament exquisida que havia donat obres  cultíssimes cents d'anys enrera. 
Us en poso un exemple que acabo de descobrir:
Són unes linies de Frederic Mistral veureu com català i provençal (Occità) s'assemblen moltíssim.

« OUNTE VAS, COUMTADINO FIERO? 

-VAU AU VENTOUR – CULI DE FLOUR - PER LA LIQUOUR - QUE FAI BLACHERO ». 

El poeta volia dir On vas comtadina fiera?  vaig al Ventou (Mont Ventou) a collir flors pel licor que fa el Blachère”

La destil.leria Blachère que citava Mistral  existeix i és activa avui dia a  la zona de Chateauneuf du Pape  i fabrica licors semblants als que es feien  fa més d'un segle. Potser gràcies a que va dedicar els versos al mestre destil.ler podem saber com es deia això en occità i veure que gairebé gairebé era català.
Moltes d’aquestes tradicions  que avui ens semblen tan gal.les, no eren ni de bon lloc originariament “franceses”: eren occitanes. l se les va apropiar, la llengua i la cultura que va absorbir, asimilar i liquidar la llengua occitana: La francesa metropolitana, centralitzant, aglutinant i usurpant-ne el veritable origen.

Amb el català va anar d’un pel que no fou així.  Més ben dit va anar així en gaurebé tot el que l'Estat espanyols va poden. Va poder manipular moles coses de la historia perque tenia l'autoritat d'editar i publicar sota la seva supervisió i censura. Molts encara no ens acabem de creure que la llengua catalana hagi sobreviscut. Però que indubtablement l'objectiu fou aniquil.lar-la. Aquesta ha estat sempre la missió dels estats centralistes, en  podem estar del tot segurs


dijous, 5 de juny del 2014

Hores, minuts i segons...

Cada x temps es reactiva el debat dels horaris europeus i la necessitat de readaptar les hores del nostre país en aquest aspecte. Jo ja vaig parlar d’això fa molt temps al meu blog de una catalana a Suècia i  l’interès per aquest tema em venia de quan vaig treballar a una multinacional hi havia un director general que donava molta importancia  al temps  i valorava la idea que els horaris catalans i espanyols  fossin més similars amb els de la resta d’Europa. Ell es va arribar a  reunir fins i tot amb  el president de la asociación para la racionalización de los horarios en España, un tal Ignacio Buqueras. Fixeu-vos que no es diu asociación para la sincronización/adaptación sino que es racionalitzin els horaris! I és que els horaris estàn completament desracionalitzats. Aquesta  part del continent té uns horaris completament bojos, antinaturals i antisaludables. Aquest debat s'ha tornat a activar perque  fa un parell de mesos els polítics van demanar a les cadenes de televisió que avancessin l’acabament dels seus programes de “prime time” per a un millor descans de les families.

Quan tens fills és quan més t’adones de que els horaris dels grans no poden ser bons. Sopar a les 22:00h és tan irracional com poc saludable. Posar els nens a dormir tard és una pràctica més que generalitzada que l’únic que fa és nens morts de son que no puguin despertar-se de bon humor al matí.
Estic tipa de veure mares amb nens petits  (amb  cotxet) al carrer que tornen a casa  a les  10 de la nit un dia  qualsevol.

Anar a dormir a la 1 de la matinada per haver seguit un "late night show"  televisiu tampoc pot ser bo si al dia següent t’has de llevar a les 6 o a les 7. I fer  un dinar de tres plats, postres, café, copa i puro després de 7 o 8 hores de no tenir res a l’estòmac, tampoc.
Si no em traeix la memoria, quan estudiava ( fa més de 20 anys)  la tarifa telefònica més  econòmica començava després de les 22h.  A aquesta hora a la majoria de païssos d’Europa no es truca a ningú. És massa tard i la  gent o ja és a dormir o poc en falta. Si ho fas s’espanten i creuen que es tracta d’un accident o una emergència.

Els nens petits a Suècia s’en van a dormir com  a molt tard a les 19-20h i es desperten amb la llum del dia, potser a les 6:30 o  a les 7 del matí. Es valora un esmorzar a taula amb la familia, i es considera important sortir de casa ben alimentat.
Aquí l’esmorzar sovint es fa de peu dret a casa o a la barra d’un bar i consiteix en un cafè breu i espès que s’assembla més a una dosi de medicament que a una aportació saludable d’energia per començar el dia.

No tot es tracta de que s’escurci la jornada per la part final del dia. Els horaris laborals són igualment absurds i descabellats.
A Comarques al migdia, de les 13  a les 17 tots els comerços están tancats. Jo en dic horaris de pagès, però els hauria de dir horaris de burgès. Perque a pagès sí que segueixen uns horaris com cal.

A pagès, la feina es fa amb la llum del dia. Es treballa més a l’estiu i menys a l’hivern. A les 12 es feia la “beguda” el que es deia en castellà el “almuerzo”.  I de fet  són  horaris més naturals que s’haurien de seguir perque el nostre cos s’hi adaptaría millor. Menjar  i descansar cada 4 hores de treball.

Un altre element a repudiar són les reunions convocades   a les 5, 6 o 7 de la tarda pels responsables de les empresens  quan es suposa que a aquestes hores un treballador el que té són ganes de plegar, anar a buscar els nens i té el xip laboral a una altra part del seu cervell.

Però com és ben sabut sempre hi ha alguns personatges a les oficines que volen fer-se notar. De nou del matí a les cinc de la tarda es passegen amunt i avall amb algun paperot a les mans fent veure que han de consultar tal cosa o tal altre, i just a les 17h els entra la feinada i no alcen el cul de la cadira. Es queden a fer "hores extres". A ser vistos pels "jefes" com els grans pencaires. Arriben a casa a les tantes del vespre esgotats deprés de la llarga jornada.  Però els que no sospiten els seus jefes és que en el fons s'han esqaquejat e la doble jornada de la que les seves dones no poden escaquejar-se. La jornada intácabable que sovint carrega a les dones, mares, avies etc.. recollir els nens, fer rentadores, fer el sopar, planxar banyar les criatures... I els és mil vegades més plaent quedar-se a l'ofi que no pas estar al peu del canó com la dona-mare treballadora.