divendres, 25 de setembre de 2015

Un home sol

Ei, hola! 
Saps? He caminat per aquest mateix camí. He trepitjat les mateixes pedres i se m’han clavat les mateixes putes espines  que s’et claven ara a tu.
Però això no és suficient per a que em vulguis a mi. Sé que et veus a tu al mateix lloc on jo era fa un temps. Aquest viatge és costerut i feixuc i dus encara la motxilla carregada de coses que de tan boniques que eren fan mal:  petals de rosa, somriures, records, complicitats,  dies, hores i minuts viscuts al costat d’una ànima bessona.
No t’enganyis.  Encara falta temps fins que puguis buidar aquesta motxilla i posar totes les coses que hi ha només dins el teu cor. Quan arribis a la via planera ja no et costarà tant i  caminar lleuger et serà fàcil. Veig la tristesa en els teus ulls. Veig un dolor latent que intentes amagar. Tu encara la vols i per això esperes, o esperaves. I ara què? T’has posat a caminar però amb el pes que portes i que el camí és llarg i costerut no crec que puguis arrossegar una ànima ferida com la meva. No sense fer-li mal. No sense que se li obrin les llagues al mig del camí i que tornin a sagnar.
Perquè ja saps que també a mi  la vida m’ha fet mal i m’ha esquinçat en mil trossos. No sóc la dona intacta que era ja fa massa temps. Sóc una nina de drap reconstruïda amb els repunts dels pedaços marcats al meu rostre.
Però no per això vull deixar de sentir que molt endins, endins de tot el farciment de llana i palla tinc un cor de carn i sang i que encara batega.
Sóc aqui amor, pren-me.



3 comentaris:

joan gasull ha dit...

la veu de l'experiència sempre ajuda a veure les coses més clares. Un bon apunt Teresa.

pons007 ha dit...

què ens vols dir amb això?

Teresa ha dit...

Hi ha persones que quan es separen o tenen un cop dur a la vida estan tan malament que busquen la companyia de qui sigui, encara que no els agradi . I no s'adonen que utilitzen la gent sense tenir en compte que poden fer mal.