divendres, 16 d’octubre de 2015

Klimt


Em fico aquí dins d'aquesta història,  i encara, sense que l’hagi descobert gaire em submergeixo en la densitat de l' emoció.
La meva pell reviu sensacions adormides. Em despertes, em fas tornar a la vida.
Em sento tan pletòrica que crec que és irreal.
És com si hagués estat anestesiada i apàtica durant tots aquests anys, i en obrir els ulls només vull trobar ben a prop la teva boca assedegada dels meus petons.
Amor, tendresa meva.  Benvingut.


4 comentaris:

joan gasull ha dit...

Cal apagar la sed de petons molt sovint, doncs com més es beu més sed es té.

Anna ha dit...

Si el post reflexa quelcom autobiogràfic, felicitats, Teresa! Sembla que has trobat algú amb qui estar!

montserratqp ha dit...

M'agrada. M'agrada molt.

Teresa ha dit...

Tinc molta set Joan!! Anna ;) kanske.. vem vet?