divendres, 31 de juliol de 2015

Preferències anatòmiques i culturals

Tinc la impressió que  cada cultura té les seves preferències anatòmiques.
Als vuitanta vèiem Dallas, Falcon Crest i “Los vigilantes de la playa” exhibint  a la pantalla l’exhuberant morfologia humana que explotaven les seves actrius amb una prestatgeria pectoral ben exposada digna de l'atracció del públic (sobretot del masculí).
La  cantant/actriu Dolly Parton  era una abanderada de les preferències corporals americanes seguint exactament la mateixa tendència davantera que les seves compatriotes.
A Europa, en aquesta línia,  hi havia la Sabrina, la Samantha Fox o fins i tot la Rocío Jurado (ehem) però en general les europees es caracterizaven més per tenir una cara bonica que no pas per l'ufana del seu pitram. (Que no vol dir que les americanes no tinguessin igualment  una cara ben bonica!)
El model de bellesa femení de les actrius europees s'ha caracteritzat per una estètica  més aviat serena i harmònica, amb unes faccions agradables, proporcionades que no convidessin més del compte a fer volar la imaginació i a la puja sobtada de la testosterona. Cossos puerils i cares bufones, que recordaven vagament la tradició pictòrica més clàssica d'occident, sempre continguda, sempre dins de la moralitat i el bon gust vigent.

A altres llocs del planeta les prioritats anatòmiques s'en van cap a zones més pantanoses. A l' hemisferi inferior: a l'Amèrica llatina o a Africa hi ah un clar interés en les corves postreres, amb casos extrems com  les natges de la JLo (nascuda a NY però de pares i cultura Puertoriquenya, és a dir llatina) o el moviment de cadera pronunciat de Shakira. No dic res dels especímens extraordinaris com la Sofia Vergara o l' Eva Mendes, perquè em semblen fabuloses al llarg i ample de la seva geografia. I qui digui el contrari menteix.

I després de tota aquesta disquisició comparant que si als americans els agraden els pits, i als europeus les cares em ve al cap la imatge més esbojarrada i catxonda de tota la Gran Bretanya, el vell verd de la comèdia i la seva  mania de perseguir culs, concretament culs de noies. Senyors i senyores l'inigualable  Benny Hill!





2 comentaris:

joan gasull ha dit...

penso que no és ni qüestió de mides ni de modes....la qüestió és que ens agraden totes...

pons007 ha dit...

tenir una mica de tot es demanar massa, no? :P