Glycine Max!

L’alimentació està de moda i no és una cosa recent. Fa més de 10 anys que observo especialment al nostre país i entre persones  de cert nivel social i/o cultural una obsesió amb el tema de l’alimentació.  Els últims anys l’interés i el coneixement pel menjar ha crescut a tots nivells: gastronómic, científic, dietètic, de salut etc.. 

 

Moltes persones que es troben bé i que no tenen alèrgies, ni tan sols sobrepès han consumit tanta literatura sobre l’alimentació que actuen amb aquest tema de manera compulsiva.  Comencen llegint articles, llibres, empassant-se programes de tv i mirant documentals però a vegades van més enllá i acaben anant al nutricionista o a la botiga de productes dietètics per aprendre més i per triar els millors aliments que creuen els faran més sans, més intel.ligents i forts, quasi immortals. Compren ecològic i biològic, es fan vegans  estrictes, tot i que molts d'ells són urbanites i mai han vist  com es planta una patata ni d'on surten els cigrons. 

 

Conec persones que ja fa molts anys que es van apuntar als cereals integrals, altres que van deixar de menjar carn, altres que  van deixar de prendre llet de vaca, altres que van deixar de consumir ous. No sé ben bé sota quina prescripció o quina creença. Algunes potser trien el que els agrada  i ja està. Altres creuen que la carn o la llet són autèntics verins pel seu metabolisme i que si en prenen els farà mal. Sovint trenquen el seu menú habitual com que n’estan tan convençuts acaben  tenint una  indigestió.  Les últimes tendències són  apuntar-se a la dieta celíaca, productes sense glúten o fins i tot sense hidrats de carboni. I com que  moltes d’aquestes persones ja no prenien ni llet ni carn doncs es queden amb un ventall més reduït de possibilitats mengívoles.

 

Ah, això sí ! com que són persones de lo més modernes i supermegaguais  quan les convidin un dia provaran el pastís brûlé de foie de gasela africana, i les croquetes d’algues farcides d’aleta de tauró coreana. Encara que el foie estigui inflamat i les croquetes tinguin anisaki.

 

Peró si venen a casa a menjar escudella i carn d’olla et diràn: Ui és que jo d’”això“ no en menjo.

 

Afortunadament per mi, menjo de tot i més.

Pudor de resclosit

Ahir al vespre em vaig disposar a mirar una sèrie espanyola de televisió  de la que n’estaven inundant els espais de publicitat, premsa i xarxes socials. S’havia creat una gran expectació i com que tampoc feien coses interessants vaig intentar mirar-la amb atenció per veure si podia ser un programa d’aquells que esperes cada setmana amb ganes.

Quin fracàs, quina decepció. Una sèrie dolenta, uns actors dolents, un vestuari fet amb poc gust (cosa que vaig lamentarencara més perque s’ambienta en una època on la moda hauria de despredre un glamour inesgotable i s’hi podien haver lluit vestits d’exquisida elegància) . Un guió predible, llepat, típic però mal fet sense màgia, sense encant. L’argument avorrit, ja suat de tant trillat. Tot fa pudor de resclosit, els decorats, els actors, les paraules que diuen. Els protagonistes no enganxen ni tenen sexappeal entre ells.  El noi  més que res té cara de boxejador, no és gens atractiu, de tan “macho man” que sembla neanderthal,  però deu ser que la majoria de dones d’Espanya el consideren guapo, que l’hagin triat. Ella és guapa però és avorrida. No té expressió. Fins i tot en Sacristàn  (el més contingut en la interpretació, se li notava que no savia com actuar.  Velvet: el vellut amb naftalina.

No hi poden haver a la tele espanyola creatius que siguin creatius de debó?

Cal Ferrer

A l’entrada de molts pobles hi ha una benzinera. Antigament les benzineres no existien. Els sistemes de transport per arribar als pobles eren de tracció animal i els animals necessitaven una altra mena de benzineres.

 

Hi ha un poble a la comarca de Comarques que per la seva geografia queda encara avui forca aiïlat. S’hi arriba per carretera local, una carretera que només va al poble i prou. No és lloc de pas, és cul de sac, fí de destinació al fons d'una vall tancada. A l’arribada hi ha el que en els últims trenta o quaranta anys s’hauria d’haver convertit en benzinera però que per la poca afluència de trànsit i d’habitants no es va dur mai a terme. És Cal Ferrer.  El lloc on es ferraven els cavalls i s’arreglaven els carros i tartanes. Ens rep aquesta casa com  un testimoni del que devien haver sigut totes les entrades de tots els pobles, com una reminiscència del passat. El lloc on es donaven la benvinguda als forasters. 

 

El propietari és l’últim que queda de la nissaga. Ha tingut filles i no volen seguir el negoci. Elles duen el bar però l’ofici de ferrer, enmig de les eines i la farga, morirà amb ell.

A una escola qualsevol de Comarques

És alta, porta ulleres i el cabell curt sense tenyir. Deu anar per la franja dels seixanta o potser més i tot. Treballa a l’escola. És la més rabiüda de totes. Fa  més de trenta anys que hi treballa sense formació. Mai ha volgut ni formar-se ni millorar professionalment. No estima els nens. Per ella és un modus vivendi, sense la més mínima vocació. Un contrast  brutal entre el personal titulat que adora la seva feina i omple els alumnes d’estima, respecte i coneixement.

 

A la “monitora vella” els nens la temen. Els té atemoritzats, aterrats.  Ha ridiculitzat a alumnes de 4 anyets davant la classe per  fer-se pipí, n’ha castigats a d’altres obligant-los a acabar-se aquell plat de verdura quan estaven  mig malalts, ha estripat de males maneres el full d’aquell nen que havia escrit unes precioses lletres  segons ella “massa grans” . No li agrada la feina que ha fet tota la vida. No estima els nens. Està amargada i ho fa pagar als més indefensos, als més febles que sovint encara no saben veure les injusticies.

 

Porta més de 30 anys a la mateixa escola. Perque ho permetem si tothom al llarg dels anys ha vist que la seva contribució a l’escola  feia més mal que bé?

Va escollir una feina equivocada. No li agrada la feina i no estima els nens i el que volem els pares és que els nostres nens siguin estimats.