La meva àvia va
ser una dona extraordianària. Havia nascut el 1909 i ara tindria gairebé
105 anys. Va anar molt poc a l’escola.
Jo calculo que devia anar-hi només uns tres anyets dels 6 als 9 perque als 9 ja
va entrar a una fàbrica tèxtil per fer aquelles feines per les que es llogava a
la canalla; passar fils, ficar-se dins els telers, netejar i recollir els caps
dels fils. Feines ingrates, mal pagades, explotació infantil, ras i curt.
La fàbrica no li agradava. Suposo que devien
ser moltes hores i ella sent de pagès allò d’estar allà dins amb el soroll infernal
no era el seu fort. Va treballar aquells anys per dur diners a casa i de lletres i números
no en savia, ni li van ensenyar. El que sí savia era fer anar les tisores. Li agradava cosir i ho
feia molt bé.
Un dia de molt jovenenta va veure una revista o un diari amb una
senyora que duia un vestit molt elegant i va tenir la idea de copiar el model. No puc imaginar ni com va trobar el teixit ni el temps però s’el va fer igual per ella.
Un troc de roba, unes tisores, ris-ras,
ja el va tenir fet. Una senyora del poble,
de casa fina, li va veure i li va demanar que
n’hi fes un d’igual. A partir de llavors
es va convertir en la modista de la
familia. I és que ella sempre ho deia: "Amb el llapis no m’en surto de dibuixar però
doneu-me unes tisores que us faré el món sencer."
3 comentaris:
Persones com ella passen molt desapercebudes al món, però són les que realment valen.
Sí que n'era d'extraordinària, amb poques línies es veu que tenia una passió i que la va dur amb ella i va aconseguir convertir-la en un ofici. Potser el treball a la fàbrica no li agradava però va formar part dels seus inicis com a modista.
Què bonic, Teresa! Són maques aquestes històries de vida, i més si són dins la familia.
Publica un comentari a l'entrada