dimarts, 28 de maig del 2013

L'art i jo

Vaig estudiar una cosa que m'agradava molt però que mai m'ha pagat la subsistència. De jove somiava en dedicar-m'hi, poder treballlar en un museu, en una galeria, fent de guía turística, organitzant exposicions ... i res. El màxim que vaig arribar va ser treballar sense contracte en una editorial il.legal de llibres d'art on els jefes eren bona gent però molt, molt irregulars en moltissims aspectes.
Després d'aquella experiència i molt a desgrat meu, em vaig anar allunyant a poc a poc del "món de l'art". I ho poso així perque certament el món de l'art té molt de món tancat, endocèntric i de "emmiroelmelicimeltornoamirar". En el món de l'art qui no hi és no hi és comptat, doncs vaig marxar-ne. Em vaig endinsar en el món industrial, en empreses que exportaven i importaven i això em va eixamplar horitzons. Vaig aprendre com funcionaven les coses serioses, les coses útils, el comprar i vendre coses que la gent sí que necessita, el món laboral per guanyar-se el pa, el món de la fàbrica i dels negocis. Amb els anys, del món de l'art i la cultura me n'ha quedat un record una mica aspre. En ell hi segueix havent-hi gent que mai ha hagut de sortir a l'exterior (del món de l'art. s'enten) per espabilar-se, gent que viu de vendre fum, coses absolutament superflues, a vegades bones i sovint de poca qualitat. Vividors enxufats a les administracions que desafortunadament no saben fer la o amb un canut. Gent que a vegades han de prendre decisions de temes culturals i que amb prou feines visiten biblioteques i museus si no és per a inaugurar-los. Persones amb poca inquetud intel.lectual. Dic això i jo mateixa em considero avui per avui una persona amb una inquietud intel.lectual molt relativa. El meu cap no dona per més. Fer-me pensar més enllà del meu dia a dia significaria que gaudeixo d' un estat d'ànim ociós que ara no tinc. La roda quotidiana evita que tingui moments d'evasió mental per a tals interrogants. I si m'hi hagués de posar em costaria.
Recordo com disfrutava als anys 90 de les exposicions de La Pedrera, de fotografia, de pintura o d'escultura. Bonissímes. De les visites a la Fundació Tàpies on hi treballava una amiga, anava a tot arreu, a sala Dalmau, a la Gaspar, a la Parés, a la Salvador Riera a veure el Barceló. Anava al teatre dos cops al mes. Quan viatjava anava als museus. Quina intensitat. I tot això sense tenir un duro.
Fa molts anys que no faig res o quasi res. Viatjo i em quedo als carrers comercials i els aparadors que miro són els que no requereixen res més que un cap dispers com el meu. No sé si sóc jo que no arribo al nivell de concentració o que em sento estafada d'aquest univers opac i elitista. Jo me n' he allunyat però ell també m'ha fet fora. Fa massa temps que el trobo pretenciós, altiu i distant.






7 comentaris:

Sílvia ha dit...

M'hi sento molt identificada amb aquest apunt, Teresa. Jo vaig fer filologia i em pensava que tots els meus projectes de futur es complirien, tenir una beca per fer doctorat, fer classes a la universitat... i no va ser així. D'entrada vaig acabar en una botiga i fins més tard no vaig recuperar l'interès o la inquietud per les lletres. En aquests àmbits sempre hi ha elitismes i pretencions que desanimen però recuperar el plaer de llegir o d'escriure perquè em ve de gust i em fa feliç no té preu. També és veritat que el dia a dia no hi convida gaire però sempre que puc ho faig, sense esperar res més que passar una bona estona. En el cas de l'art o els espectacles és més difícil perquè cada vegada és tot més car i no se'n pot gaudir tant com voldríem...

Salutacions!

Teresa ha dit...

Gràcies Sílvia pel teu comentari. Amb els anys i les vivències es perd aquest entusiasme. Crec que una mica d'ingeunïtat pecava en els meus inicis. Ara sóc menys entusiasta però més savia.

andandos ha dit...

No había leido esta entrada. aunque creo que no cambia nada.

Un saludo

Teresa ha dit...

Ara penso que voler viure eternament en l'univers cultural, sigui en les plàstiques o en les lletres es un anhel d'adolescent. És idealista.

Teresa ha dit...

José Luis, no sé què vols dir amb això de "no cambia nada". Per cert, no puc entrar al teu blog.

andandos ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
andandos ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.