Comarques I

Comarques és la meva ciutat natal. N’he marxat varies vegades i hi he tornat varies més. Amb Comarques sempre he tingut una relació d’amor- odi molt intensa. He estimat la meva ciutat i l’he odiada a mort. Comarques m’ha atret com un imant però també m’ha expulsat com un vòmit agre. No sóc de les capelletes “de tota la vida” amb cognom de nissaga comarquina però tampoc sóc cap nouvinguda, els meus avis hi tenien botiga i el meu pare és un “típic” del casino de Comarques. Quan vivia a Suècia, en un  poblatxo que també es feia dir ciutat, Comarques de visita em semblava una ciutat viva, plena de moviment, amb gent al carrer, botigues per triar i remenar, cafès i locals  atractius plens a vessar d’activitat. Comparant-ho amb el poblatxo suec, mort, buit i avorridíssim, Comarques era  gairebé una metròpoli. M’encantava.

Travessar  la franja dels quaranta m’ha fet tornar a valorar la mesura ideal d’una ciutat com  Comarques. Hi ha de tot: hotels, restaurants, bancs, escoles, immobiliàries, decathlon, mac donalds, zara i  5000 hipermercats,  però no pateix els col·lapses indigestos dels budells  viaris d’una gran urbs. Puc triar sense esgotar-me en l’elecció. Arribo a l’altra punta de comarques en 5 minuts de cotxe sigui l’hora que sigui, i això em fa sentir genial. Comarques té una plaça i un mercat on tot lo guay hi passa. Comarques té bars de copes i discos per a ties granadetes com jo sense que ens facin sentir granadetes, sinó que ens fan sentir “com abans”. Els comarquins són molt de Comarques. Parlen de Comarques, fan coses de Comarques i són amic d’altres comarquins que viuen a Comarques. Jo no sóc ben bé com ells tot i que a vegades m’apunto a coses que es fan a Comarques perquè m’agrada.

Així ho escric, esperant dissoldre'm completament amb Comarques, algun dia i tornar a sentir que és el meu lloc, que jo també sóc d’aquí i que sigui com si mai n'hagués marxat.


PS: La foto és meva d'aquest cap de setmana.