Sempre he considerat la constància com una virtut molt preuada. Des de que vaig començar a escriure blocs l’any 2007 fins ara han passat alguns anys i en el
transcurs d’aquests hi ha hagut molts canvis. El meu bloc original està inactiu des de el 2012 i en vaig obrir un altre que és el que esteu llegint. Cada vegada
els posts són més espaiats, l’entusiasme dels inicis es va perdent i s’afluixa l'inspiració i costa trobar temes interessants. També m’ en adono que molts
blocs que seguia han anat tancant. Alguns deixen d’escriure del tot, altres es bloquegen i ja no són accessibles, i d’altres que llegia dins dels blocs que
tenia enllaçats com que ja no hi són els he perdut la pista totalment.
Què fa que la gent tanqui un bloc o que deixi d’actualitzar?
No ho sé i segur que deu haver-hi
diferents raons. Jo mateixa he passat
per èpoques que m’ha fet molta mandra publicar un nou post, potser no he trobat
temes de què parlar, potser no he tingut temps o he estat desmotivada però m’he
obligat a no deixar-lo del tot. Perque sé que, encara que de vegades em costi, en realitat m’encanta tenir el
meu bloc, escriure i fotre el rotllo als
pocs lectors que em segueixen.
És el meu hobby. És com una peça de teixit que es va teixint
a poc a poc, amb un trocet cada vegada. Si vas seguint el fil pots descobrir de quanta i de quina
matèria està fet aquell teixit. Si un s’hi fixa amb cura podrà veure quines són
les puntades que van costar més de fer o on hi van haver nusos difícils o fins
i tot alguna tara original del teler. El meu bloc és com el sudari de Penèlope
que quan s’escriu es teixeix i al llegir-lo es desteixeix. I al final no en queda res. Paraules que s'emporta el vent.