Cada x temps ens revisiten catacracs a la vida que ens obliguen a repensar
que volem fer amb nosaltres mateixos. N’estic ja molt farta d’aquests catacracs. Que
trist és quan la nostra màxima ambició seria l’anar fent. Em faria d’allò més felic tenir petits projectes a
l’abast i conèixer amb certesa i previsió el que vindrà durant els propers deu anys.
Digueu-me avorridota, però sí. Voldria estabilitat i seguretat. Els inevitables
catacracs o l’adonar-me que enmig del bosc frondós i bonicament disfressat hi
havia una trampa malintencionada on vaig caure, em posa de mala llet i de nou
en aquest encreuament de camins.
M’agradaria creure en l’idea romàntica de que tot passa per alguna cosa, perque el que m'espera és millor, però el cert és que el meu
cervell racional m’evidencia que no és així, que la gent amb més
desgràcies pot acumular encara més desgràcies, una
rera l’altra i que al final la vida és com és i no hi ha cap argument sòlid que
faci creure que després de la tempesta surt el sol. Després de la tempesta a
vegades hi ha més tempesta, pedregades, llampegades, allaus i inundacions, així
de terrible, per sempre més fins que ens morim.
Només tinc clar que no sé on vaig.
No tinc ni puta idea del rumb que porta la meva vida. No tinc cap projecte ni
personal ni professional, em sento tan
buida i tan faltada de motius per
fer coses que no li trobo gràcia a res.
He deixat de creure en les meves aptituds. Tenia un currículum molt “maco”,
feia patxoca, pero no serveix de res. Em
falten la tira d’anys per seguir treballant però no hi ha feines per mi, les empreses no volen seniors ( hua hua seniors!!)
Quina societat de merda és aquesta on els més grans de 40 són considerats
sèniors? Quina és l’edat “normal” doncs,
si els de 30 anys són encara juniors?!
